Adéu, 2019

No, aquesta foto no és de 2019.
No sé de quan és exactament.
Però sé que som els amics, la parella i devers 2 anys després d'aquesta foto, el matrimoni -que no era el primer per cap dels dos-
Els meus tres fills sempre han estat el meu puntal, sempre han viscut amb jo les meves passes a la vida i foren els primers que ho saberen i que ho acceptaren de molt bon grat: ja coneixien en Toni i volien que sa mare tornàs esser feliç. I en Toni passà totd'una a formar part de la nostra vida, no només de la meva.

Han estat molt units a tots dos, sé que estimen en Toni i en Toni a ells i a les nétes. M'he sentit i me sent molt recolzada en tot moment. Gràcies, Tonina, Coloma i Miquel per ajudar sempre a la vostra mare a sobreviure.
També ja el coneixia el meu altre gran puntal: en Miquel germà i es feren totd'una molt bons amics. L'hem enyorat tant que en Toni sempre deia i diu encara quan parlam d'ell: "sense dret a morir".
I ens casà en Toni Noguera un dia de maig al terrat del pis de Sant Roc, rodejats de les dues famílies: la seva i la meva. N'Aina i na Klara -molt petites- ens donaren els anells dins un paneret. I na Tina fou el testimoni d'en Toni i en Miquel fill el meu.

En Miquel fill era, per variar, l'encarregat de l'escenografia i la música i tots ens eixordaren amb una gran amollada de coets de confetti una vegada ja casats, abans de començar a sonar "La vie en Rose"

I la festa continuar fins a la nit.....i és ben veritat. Música, menjar, beure, parlar, ballar......

I vull dir ben fort: Adéu 2019: vés-te'n, ja. 

Has estat un molt mal any per nosaltres i no desitjam de cap manera repetir-te.

Demanàvem poc quan vares començar, només un any tranquil i suau, ple d'unió, d'amor i d'amistat.

Has estat dolentet amb nosaltres, 2019: no tornis  mai més a casa. No t'obrirem la porta.