La vida és feta de moments, de petits moments, de grans moments, de moments de felicitat i moments de tristor, de moments d'amor i moments de desamor. La vida és, també, un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam. Un moment lent, però al cap i a la fi, un moment. Vull aprofitar aquest moment de la vida tot el que pugui i més: viure el moment de la vida intensament és, quasi, com viure per a sempre.
Nadal
de dàtils,
rem
i mandarines.
Nadal per grups,
que no podem tots junts.
Nadal
d'il.lusió
i felicitat
amb fills i nétes.
Seràs ben present
entre nosaltres
intentant eliminar la tristor per la teva absència.
I parlarem de tu
de moments
viscuts,
de moments bons
i d'alegria,
moments sentits,
moments estimats per nosaltres
i per tu.
Seràs ben present
entre nosaltres
malgrat la teva absència
des que vares partir damunt una ona eterna.
Prest farà un any, ja, que en vàrem començar a sentir parlar.
Era enfora, era una cosa rara, era un bitxo estrany que es feia present per la Xina.
I ens va anar aglapint a tots ben aviat i sense que el coneguéssim.
A més, era un bitxo descarat i maleducat: anava, venia, entrava, sortia....
I dictador: ens va fer estar a tots dins ca nostra tancats durant molt de temps sense poder veure la família ni els amics.
Dia 26 de març vaig quedar sola a ca nostra: en Toni va morir de matinada i la seva absència va deixar la casa buida per sempre. No va poder venir ningú: ni tan sols la seva germana ni els meus fills. Plovisquejava quan el se'n duien i ni jo no vaig poder anar al cementiri.
Sola a casa, telèfon sonant dies i dies, que encara no ha deixat de sonar.
Me va salvar les videotrucades dels fills, les telefonades dels amics. I el meu caràcter: me vaig proposar estar forta i hi vaig estar fins que em vaig derrumbar i encara ho arrossec.
I el bitxo desconegut i mal educat seguia circulant.
Només explic això perquè qui ho llegeixi sàpiga que a mi també m'ha afectat molt personalment, el bitxo, malgrat -fins ara- no haver-me contagiat. I tenc por, sí. No me'n fio gens d'ell i les seves arpes mortíferes.
I, malhauradament, segueix encara ben present, massa present.
I ve Nadal, festes entranyables i enguany perilloses. I no som capaços de botar-les, de no celebrar-les: estam en perill de mort i parlam de "salvar Nadal". Què hem de salvar? La vida és el que hem de salvar. De veres que me fa mal sentir parlar de Nadal. I em fa mal que els meus fills, parelles i nétes, hagin de venir per separat a dinar amb jo. Però, la veritat, m'aconhorta saber que no estaré sola els dies més assenyalats.
I per què només es parla per la premsa i televisió de "cenar en familia en Nochebuena y Nochevieja"?
Mem si tenen i tenim clar d'una vegada que a les terres de Catalunya i a les Illes Balears no sopam! Aquí dinam el dia de Nadal, la Segona Festa i el dia de Cap d'Any.
Siguem responsables. dur mascareta, rentar-nos les mans, posar-nos gel hidroalcohòlic i mantenir la distància personal que estableix Sanitat és, realment, tan difícil?
Estic segura que si ens diguessin com a cosa certa: "si no fas això demà te contagiaràs" tots ho faríem. Bé, idò així estam: si no ho feim ens contagiarem.
Hem de deixar que ens guanyi el bitxo aquest?
No, mai!
He de confessar que Nadal, per jo, és molt important familiarment. Però el 2020 hem de salvar la VIDA.
Enguany és tot molt diferent i, enrevoltats -desgraciadament- pel covid19, vull demanar i vull creure que celebrarem TOTS el Nadal amb responsabilitat i seguint les directius que ens dóna Sanitat.
Vull reconéixer que amb els fills i nétes som una gallina lloca: som feliç de tenir-los prop, de tenir-los junts. I sé que els tenc prop encara que no visquin a Pollença.
Enguany no serà el Nadal de sempre, ni ho pot esser.
Primer de tot, en Toni ja no és amb nosaltres. Però tindré força -igual que n'he tingut altres Nadals passats amb la pèrdua de persones molt estimades (Mon pare, ma mare, el meu germà Miquel)-. I en treuré d'allà on sigui pels meus fills i nétes, que també sentiran molt aquesta pèrdua i el farem present amb nosaltres i dins nosaltres.
I sí, malgrat tot, farem dinar de Nadal.
Però amb la família repartida. També s'han de repartir amb son pare, clar.
El dia de Nadal vindran na Tonina, na Klara i en Seydou. I el Pare Noel haurà arribat per na Klara
La segona festa vendran amb Miquel i n'Edy.
Na Coloma i n'Aina encara no saben quin dia vindran, però el dia que venguin també els Reis o el Pare Noel haurà arribat per n'Aina.
No em puc queixar: enguany tindré tres Nadals.
Casa orejada encara que ens haguem d'abrigar.
Allargarem la taula i mantindrem la distància.
I menjarem torrons, mandarines i rem fins que ens cansem.
Farem tertúla fins tard: tres tertúlies, en dies diferents, amb les persones més estimades.
Deman a TOTS, una vegada més, que siguem responsables i seguament podrem viure el Nadal de 2021 d'una manera millor.
No sé exactament quan però, abans de l'estiu, ens traslladàvem al Sis Pins. Segurament carregats de coses: en Miquel Vives, "Marratxo", tenia un taxi i, ben prest, mon pare li va proposar esser el taxista de l'hotel, tant per noltros com pels clients. Amb el seu taxi partíem tota la família i totes les coses personals. No devia bastar un viatge, clar.
Als anys 50 del segle passat no teníem cotxe.
Tot el temps que érem al Sis Pins mon pare anava i venia (feia feina a La Caixa) amb la guzzi, en Miquel germà anava i venia de l'Institut de Pollença en bicicleta, a mi em canviaven a ca les Monges del Moll i mumare començava a fer confitures pels clients, una immensitat de botelles de tomàtiga en conserva i una altra de pebres torrats.
A Ca'n Roqueta (botiga familiar fantàstica on venien de tot i que estava allà on ara hi ha "El Casinet" i també la casa de veïnat) eren els proveïdors del Sis Pins.
L'hotel -abans casa familiar d'estiueig- tenia un mollet que encara existeix. I davall el mollet mon pare hi tenia un viver de llagostes i un de peix gros. Quan feia mala mar els pescadors no podien sortir i, d'aquesta manera, el Sis Pins estava proveit de peix pràcticament tot l'estiu perquè s'anava menjant i, per tant, renovant.
Encara sent el renou que feien per tupar la quantitat enorme de pops que agafaven en Miquel i els seus amics anant vorera vorera amb la beta. El pop no era pels clients: era per nosaltres i per les famílies dels amics que havien anat en la beta. Vaig menjar pop cuinat de cent maneres diferents i sempre m'ha agradat: el dec dur impregnat dedins des d'aquells anys. I crancs peluts a rompre que anaven a l'arròs de peix, clar.
Jo anava a agafar pegellides -enormes, abundants- que mumare i na Joanaina torraven amb molta llimona per damunt: una delícia pel paladar i un gust d'infancia que no pot tornar. També, amb en Miquel, anàvem per la Gola a veure si teníem sort i podíem agafar cloïsses: dos foradets minúsculs a l'arena, hi ficàvem els dits curosament i en trèiem una, i una altra i una altra.....fins que ens cansàvem.
A mi les mordales dels crancs peluts me feien por i n'agafava de sabaters i -quin desastre- els xupava vius. Ara seria incapaç de fer-ho.I no perquè fossin vius: no puc suportar el peix cruu i no ben cuit. També al mollet amb una canyeta i pasteta pescava sempre un parell de peixos: donzelles, esparralls, qualque tord...que anaven -amb els crancs peluts den Miquel- a l'arròs.
Record amb molta estimació totes i cada una de les persones que feien feina a l'hotel. Tots junts érem com una gran família.
En Jordi (que després va tenir el "Bec Fi") era el botones i ell i en Miquel jugaven els moments que no hi havia feina i jo també hi jugava: en Jordi tenia, tot just 14 anys o menys.
N'Andreu Cànaves "de la Punta" era el conserje: molt elegant amb el seu uniforme, i el somriure sempre a la boca.
En Guillem Matheu, "Tortet" era el maitre. La seva vídua, na Magdalena, passa per ca nostra sovint per anar a comprar i, si ens veim, feim la xerradeta.
En Joan "Pageset" -no record gens el seu llinatge- era cambrer i qui més jugava amb jo. Quan munpare va vendre l'hotel va muntar a Sant Vicenç l'"Hostal Oriola" que crec ara duen els seus fills.
Na Margarita, la cuinera. Una dona baixa, nerviosa i que cuinava de meravella Tenia un fill que nomia José, un poc més gran que jo, i que fa un grapat d'anys vaig retrobar-lo i ens vàrem reconéixer al bar de la platja de Formentor.
Un altre dia parlaré de les camareres, les meves estimades camareres.
Horabaixes de novembre,
foscos
tristos
llargs.
Enguany el novembre no plou suaument
dies i dies
damunt Pollença.
Els carrers, deserts,
presagi
de l'arribada de la nit.
Diuen que és la Fira,
però no hi haurà
ni jugueta per les nétes
ni dur-les a colcar
ni anar a veure els "fireros".
No hi haurà dinar
familiar
de llom amb col
ni tertúlia
llarga i agradable
devora la xemeneia ben carregada
ni anar de bars
dissabte vespre.
L'únic que serà igual és
horabaixes de novembre,
foscos
tristos
llargs.
La Fira me duu gust de torró i oloreta del fum de les xemeneies enceses que impregnava els carrers, el renou estrident de les tómboles que posaven a Plaça, davant ca n'Aixertell (ara "Il Giardino"), els colorins i renous -aleshores alegres- i la il.lusió de les atraccions, posades ja feia dies entre ca u Lloro, ca n'Olesa i ca na Tonina Salas (ara "La Merceria").
La Plaça era plena de fireros.
Torró fort o fluix, no en coneixíem d'altre.
Coco, avallanes, castanyes, xufes.....
En bon dematí en Miquel germà i jo anàvem a donar els molts d'anys a ca la tia Joana de Can Rull, germana del meu padrí patern. Na Bàrbara i na Miquela preparaven el dinar i anàvem a veure-les tots contents. A canvi d'una besada a la tia Joana i estar una estoneta amb ella (i amb na Petica, sempre present i sempre amb una pala de matar mosques a les mans) ens donava una moneda de duro a cada un. O devia esser en paper, el duro? No ho record: sé que anàvem a ca nostra i mon pare ens donava canvi per tal de poder anar a colcar.
En Miquel, tot el temps cotxets, tiro-pichón i com una ruleta que hi havia a plaça i on mai tocava res. Un any en Miquel l'observà durant molt de temps, després va pagar la seva tirada i, en haver tirat ràpidament, l'amo li cridà: "noooo, cap a l'esquerra!!!!!". Però ja havia tirat cap a la dreta, ben aposta, i després de donar voltes aquella trinxa de pell se va aturar allà on hi havia un rellotge. Un bon premi producte d'una bona observació d'un infant d'11 o 12 anys.
Jo colcava als "caballitos" i a les barques fins que un any, molt després, va venir el "balancé". Amb les amigues compràvem xufes i coco. I voltàvem i voltàvem com, anys després, voltàrem molt de temps per Plaça.
I la pluja, a un moment o l'altre, es feia sempre present per la Fira.
Encara existien els "censals" i mon pare els cobrava a la taula del despatx. Ell i mumare s'instal.laven a la camilla persianes obertes. El capvespre, aquella estada a la camilla era compartida amb don Francisco i donya Catalina "de correus", els grans amics. I, si venia qualcú més sempre era benvingut.
I, abans de dinar, jo acompanyava mumare a Plaça a comprar torró, fort i fluix, sempre a la mateixa dona que record duia un gran davantal blanc amb uns volants
Dinàvem de tords amb col amb les butzetes cuinades amorosament i preparades damunt trossets de pa frit per na Joanaina . I supòs que de primer menjàvem arròs de brou. Després d'escurar na Joanaiana se n'anava a jugar a cartes, com quasi cada diumenge, a ca madò Aina, amb les veïnades.
L'arribada de les juguetes va esser ja més tard, quan les atraccions es posaven a ca les Monnares i a Plaça hi havia sols fireros i juguetes. I totes les drogueries -que també venien juguetes- omplien el carrer de bicicletes, pepes, cuinetes......
Les meva matinada estimada ha tornat avui més viva que mai, amb el ditxós canvi d'hora. Me costa moltíssim assimilar-ho.
Fa estona, ja, que estic aixecada.
Només m'enrevolta la fosca del corral i la soletat de la casa.
I els meus veïnats deuen dormir encara.
Sé que he de demanar hora per vacunar-me del grip.
I res, ganes d'escriure.....
Avui és diumenge i vull anar a Plaça a comprar nespres i gínjols. Mem si tinc la sort de trobar-ne d'aquells petits, que són els bons. Les nespres no les vull massa madures, que s'esclafaran dins la senalla. Tanmateix se cullen totes el dia de Sant Lluc i, esteses, van madurant.
M'agrada molt estar a ca nostra, sempre m'ha agradat fer-ho a tots els llocs que he viscut.
I ara, si la porta s'obri o, si tenc les vidrieres de l'escanzell amb la clau girada (darrerament quasi sempre) i veig algú darrera el visillo o toquen el timbre i és qualque amic o amiga, el cor se m'eixample: som conversadora per naturalesa.
I massa sovint pens que vivim una situació sanitària i socio-econòmica difícil de sortir-ne. Però estic segura que en sortirem.
Crec que ara no és moment de baralles polítiques ni socials. Ja farem la Revolució pendent després.
Ara és moment d'ajuntar forces, de seguir les indicacions que ens dona Sanitat i el Govern de l'Estat encara que no sigui el "nostre" govern o no estiguem d'acord amb les idees dels que ara comanden
Ara és moment de comprar al petit comerç local allò que necessitem.
I ajudar-nos els uns als altres tot el que poguem.
Ara mateix he sentit per TV que Balears s'afegeix a les Comunitats que demanen l'Estat d'Alarma.
Un amic meu va dir l'altre dia: "Els colors de tardor són colors d'enyorança".
I és ben vera.
Els colors, les fulles que cauen, les plantes que acaben el seu cicle fins la primavera, els horabaixes obscurs que no s'acaben mai, la pluja persistent, els carrers banyats.......
Enyorança de què?
De tot: del reviure en primavera, dels dies llargs, ....
Fins i tot enyorança de coses tan simples com un trempó.
Aquest 2020 és molt difícil per tots i això, crec, ajuda l'enyorança. Enyorança de salut, de passejar amb els amics, d'anar a dinar o a sopar amb els amics..... De poder viure amb unes relacions humanes normals que segurament i desgraciadament no tornaran per ara. Qui sap, fins i tot, si haurem d'aprendre a conviure com ara. Serà molt difícil.
Ara mateix llueix un sol esplèndid i, malgrat això, tot el que m'enrevolta té color i fa olor de tardor.
Per no haver de patir aquestes enyorances me deman a jo mateixa i a tothom:
-No ens hem de reunir si no som del mateix nucli familiar: no tenim, enguany, res a celebrar.
-Posem-nos la mascareta. Però així com toca: tapant el nas i la boca. I no val dur la mateix més del temps que se'ns diu per part de les autoritats sanitàries. A mi també em molesta quan la duc. Però m'estim més aquesta molèstia que no haver d'aprendre a conviure amb la covid19. Rentem-nos les mans molt sovint i utilitzem gel hidroalcòholic quan sigui necessari.
Sabem tots que serà un hivern dur, molt dur, massa dur.
Ajudem-nos, si podem, els uns als altres. El temps del confinament hi havia una gran solidaritat arreu. Tornem-la a posar en funcionament.
Per ventura ens fugirà l'enyorança i la tardor tornarà esser l'estació de l'any amb més colors diversos que ens agraden molt.
Entrades
Comentaris
