Petit record de Palma a finals dels 60

 

A mitjans i finals dels anys 60 Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa  (Títol d'un llibret de poemes que aquells anys va publicar Xesca Ensenyat amb dibuixos d'Antònia Vilà). 

Descobríem el món. 1 el descobríem a l'Institut, al bar Bosch, al bar Modern, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem parlant. 

Parlàvem sempre, parlàvem,  tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i don Francesc Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2021. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 

Quan era professora meva no m'agradava massa, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. I a mi això me sabia més greu que els altres professors que s'enfadaven.
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. 

Molts d'anys després en vaig parlar diverses vegades llargament amb n'Aina. I vaig poder dir-li que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. I, fins i tot, en la meva manera d'actuar respecte a la llengua.
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 

I ens feia classe de català. 

La teníem a la una del migdia i érem 4 o 5, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim "Farsa" d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula 13 que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 
 

Darrera qui vaig?

 És una pregunta que feim sovint quan anam a la botiga, al mercat, a la farmàcia........

I ho feim, sobretot, desde que existeix el COVID per tal de poder mantenir la distància entre nosaltres mateixos.

Abans no ho féiem tant. Abans ens acaramullàvem -fos on fos- i procuràvem sempre passar davant. O bé fent el beneit o possant-nos devora qualcú de la cua o bé, fins i tot, intentant empènyer per fer-nos lloc.

En Joan Carles March escrivia a l' Última Hora, en motiu de la vacunació del Bisbe: "en este país la gente se cuela para todo, incluso para ir a comulgar". I té tota la raó.

Ahir vespre, ja dins el llit, vaig donar moltes voltes al cap en relació a aquest fet. 

I vaig recordar i visualitzar la primera vegada que havia fet coa. 

I era, oh casualitat, per una vacuna. 

Era petita, les meves amigues eren petites, els nins de les altres escoles eren petits. I, al pati de ca les Monges Velles ens feren fer coa perquè ens vacunaven de la pigota. No sé fins quan va durar aquesta vacunació massiva -que va erradicar l'enfermetat- però sí sé que tots els que tenim una certa edat duim per sempre al braç o a la cuixa la marca del tall que ens feien per vacunar-nos.

Al mateix temps, o un poc després, també féiem coa al mateix pati -ara amb una tassa o un tassó d'alumini i un tros de pa embolicat en paper d'estrassa- perquè ens donassin el berenar: ens omplien el tassó de llet en pols ja diluida i ens donaven un tros gros de formatge groc que ens duien els americans i que acompanyàvem amb el pa duit de ca nostra.

Això ja ho explicat diverses vegades, ja ho sé. 

Però he cregut necessari tornar-ho a explicar perquè generacions que no han passat per aquestes cues, diria sens dubte vitals perquè estan relacionades directament amb la salut i amb l'alimentació, si no saben fer coa o si la se boten puguin prendre mostra d'aquells nins i nines  de mitjans anys 50 del segle XX que sí féiem coa per una vacuna molt important i per un tros de formatge groc i un tassó de llet.

Hem de fer coa TOTS i hem d'esperar el nostre torn. 

No hi pot haver privilegis.

La pigota es va erradicar. S'erradicarà la covid?