Món Foodie

Aquest és el títol d'un súper programa de Ràdio Pollença que s'ha emès en directe des de dia 4 de febrer fins ahir, 24 de juny, cada dijous de 17 a 18 i que tornarà el setembre.

Gràcies Joana Solivelles, directora de Ràdio Pollença, i Marta Ferrer per haver-ho fet possible

I per què escric sobre Món Foodie?

Primer de tot perquè en tinc ganes, perquè en Josep Andreu Martorell i en Xesc Bibiloni són dues grans persones i dos gran cuiners no professionals.

A en Josep no el coneixia personalment abans de començar el programa encara que sabia de la seva existència. Els seus pares tenien una drogueria i jugueteria enorme a l'Almoina (Can Cucuia) on sempre anàvem a comprar. I, ja amb els meus fills, encara petits, allà anàvem sempre a comprar la jugueta de la Fira. 

Gràcies, Josep, per la teva simpatia, amabilitat, paciència....per tot el que hem après amb tu i compartint plats i receptes al grup de Facebook "Cuina Mediterrània".

A en Xesc Bibiloni el vaig conéixer poc temps després de en Toni i jo venir a viure a Pollença. Sabia beníssim qui era i havia conegut els seus padrins, sobretot l'entranyable Francisco de la Casa, simplement "En de la Casa": sempre estava content, simpàtic, bona gent, amant de les bromes i dispost a participar en els actes i aconteixements del nostre poble. Les seves filles, Encarnita i Cati (sa mare den Xesc) i jo eren del meu grup d'amigues de la infància: sobretot n'Encarnita, més apropada a jo en edat.

I com vaig conéixer en Xesc?

Hi ha gent que diu que el Facebook aïlla. Més lluny de la veritat no poden estar els que pensen això. Un dematí d'hivern, molt prest encara, per messenger vaig rebre una foto de la nostra ximenea que treia fum i un "Bon dia, veïnada". Efectivament, vivim a dos carrers. Arribà a esser, per en Toni i jo, un al.lot entranyable i que venia sovint a veure'ns: ell i jo compartíem l'afició per les plantes en general i, sobretot, pels cactus i crasses, Tant que ens avisàvem si a Plaça els diumenges algun dels que venien cossiols havien duit un cactus nou o estrany. També sovintajàvem una nova floristeria prop de ca seva i ca nostra: "Flors i cosetes" on n'Esperança solia dur bastants de cactus que encara no teníem. 

Deu fer dos anys que en Xesc me va de Menorca una polsereta que no m'he llevat mai -i que duc juntament amb les que na Klara me fa de fils de llana- perquè me va dir "això és un amuleto" de bona sort. I quan en Toni ens deixà, si jo estava trista o ansiosa me deia carinyosament "polsereta, polsereta...."

En Xesc i na Rosa (també molt bona amiga d'aquesta segona trobada d'amistats joves que he fet aquests anys) foren qui m'acompanyaren a l'Hospital d'Inca la primera vegada que en Toni va estar ingressat greu. I així fou com, per primera vegada, vaig conéixer l'existència del gel hidroalcòholic que després ens ha acompanyat tant i tant de temps i que de ben segur ens seguirà acompanyant tota la vida: tots dos se'n posaren a les mans abans d'entrar a urgències i m'explicaren el que era: ni un ni l'altra no tenien defenses perquè na Rosa va haver de rebre un transplantament de cor i en Xesc un de ronyó i aquell gel els desinfectava les mans i els protergia del que poguessin tocar a l'Hospital.

Tot el temps del confinament manteníem converses -beneït telèfon, whatssap, facebook....tot aquell temps- i en Xesc feia pa i feia de tot de coses bones de menjar.

Gràcies, Xesc, per la teva amistat i per tot el que -igualment que amb en Josep- he après i compartit amb tot el grup d'aquesta "cosa" tan especial que ha arribat a esser Món Foodie.

Gràcies, Joana Solivelles, per haver-los convidat a Ràdio Pollença.

I gràcies a tot el grup de "Cuina Mediterrània"

Per Sant Joan

He vist ballar el sol avui dematí

prop de la foguera que ahir vam encendre, ja feta carbó.

He cremat les coses dolentes que no vull per mi,

ni pels que jo estimo, ni pels meus amics.

Ocells m'acompanyen tot fent el camí

cap a casa meva que ja no és de nit.

Juntament amb jo ha vingut l'amor.

Sempre m'acompanyes, sempre et tinc amb mi.

I el dia festiu que es presenta avui

el compartiré amb tu malgrat siguis lluny:

ballant amb el sol o volant de nit

visquent suaument devora els estels,

deixant que la lluna et deixi entreveure

per entre les ombres del nostre jardí.

No podríem esperar un poc més?

 

El passat 4 de maig va fer un any que es va acabar el confinament estricte, encara que vàrem continuar amb moltes restriccions fins ara (i encara en tenim)

Fa un any i ja ens diuen que podem anar sense mascareta.

Crec que és un poc massa prest.

Hi ha contagiats nous, per tant hi ha persones que tenen COVID.

Hi ha persones a la UVI per COVID.

Si, amb les restriccions que hem tingut i tenim encara es fan desgavells per tot (i no només joves, però sobretot), ens hauria de preocupar molt el que pot passar a partir de dia 26 de juny.

Tinc la impressió que hi ha moltes persones que pensen -i diuen- que llevar-se la mascareta és una LLIBERTAT. També som moltes les que no ho veim així i seguim atents al perill del coronavirus, estiguem o no vacunats. El fet d'estar vacunats és una victòria molt gran, però no implica que no poguem contagiar-nos.

Pens que hem tenir més seny que mai ara que no serà obligatori dur mascareta pel carrer. 

Sí ho serà quan hi hagi aglomeracions sense poder mantenir la distància de seguretat i a l'interior dels bars, restaurants, botigues, grans magatzems......

Per jo el fet que a partir de dissabte no sigui obligatori dur mascareta pel carrer em fa por. I sé que no som l'única que pensa així.

És prest.

El virus conviu amb nosalrres.

Tot els sacrificis que hem fet i tan malament com ho hem passat TOTS se'n pot anar en orris en nom d'una mal entesa "llibertat"

No podríem esperar un poc més?

Ciutadella en el record ara que ve Sant Joan

Arribar el dia abans del Diumenge des Bè i tenir la sort que Sant Joan fos en dijous: ho havíem triat així per poder-ho viure tot. Una setmana a Ciutadella.

N'Andreu i jo ja hi havíem anat abans en motiu de la presentació d'una re-edició ampliada de les "Rondaies Menorquines" del seu avi Andreu Ferrer i Ginard. En una altra ocasió parlaré d'ell i la seva ingent i important obra.

Aquesta vegada, a més de passejar per Ciutadella, anàrem a Es Migjorn Gran, allà on havia fet de mestre el seu avi i hi havia creat una banda de música. 

Tinguérem la sort de poder conéixer i compatir un capvespre amb qui havia estat gran amic seu, en Joan Riudavets, que ja tenia 107 anys (va morir als 114) i de conéixer un ex-alumne seu de quasi 90 anys que feia de pagès i que havia tocat la flauta a la banda. Em va cridar l'atenció que dugués albarques en ple hivern

Aquesta vegada que hi anàrem per Sant Joan ho férem amb els amics  Sebastià Trias i Antònia Prats. 

A través de llista de correu d'Internet "ciberdones" jo havia fet amistat amb Magda Marroquín Camps i quan va saber qui hi anava ens va convidar a dinar i a veure Es Caragol des Born des de ca seva: va esser una coneixença amb uns bons fruits personals: converses, telefonades....i tornar a retrobar-nos deu fer devers un mes.

Els amics Nela i Avel.lí, d'Edicions Nura, ens aconsellaren que, per una setmana, llogàsim un pis a una amiga seva i que ells mateixos ens varen proporcionar:cèntric, gran, tranquil i amb un boider.......

El mateix dia que arribàrem -preciós Port de Ciutadella- el vespre anàrem a Sa casa des Bè: el mostraven i el tenien ja preparat per lendemà. Allò era com una màgia i un adorament total al Bè que ben pentinat i desfets els nuus de la llana es deixava adorar. Era gros, majestuós....

Lendemà , el Dia des Bè, anàrem el capvespre a ca na Nela i n'Avel.lí perquè "s'home des Bè" entrava a ca seva i hi descansava un poc posant el Bè enterra ja que el seu fill era regidor de l'Ajuntament. Els ginets anavem a totes.

"Es toc de fobiol", escoltat davant cas Caixer Senyor amb una gran calorada i una immensa multitud assenyalava el principi. Sa "somereta" recorria els carrers amb aquell so alegre i festiu del fobiol.

Des d'escoltar havaneres els vespres al bar devora allà on estàvem fins a sopar, el dissabte de Sant Joan, de pilotes amb tomatigat i xocolata amb ensaïmada a ca na Nela, on també hi convidà el meu germà Miquel i el seu bon amic Pasqual Oliver que cada any solien anar a Sant Joan amb el "Furó" i que els vàrem veure quan amarraven. 

Començàrem a sentir cavalls pels carrers i ja no aturaren en dos dies  Ells dos després de sopar anaren"a tirar-se al trui" Jo, passadora de pena com sempre, veia els cavalls d'enfora però així mateix em vaig atrevir a anar a  Ses Voltes. Fantàstic, fabulós, indescriptible...... S'ha de viure i mai basten les paraules. Anàrem a ca una germana de na Nela per poder veure i sentir, en el més ampli sentit de la paraula, Es Caragol de Santa Clara. 

Descansant després de dinar al pis de la calor i el trui alegre dels carrers, ja no sé quin dia però supòs que dos dies abans de Sant Joan me va parèixer sentir un cavall per darrera. Hi havia unes finestres i hi vaig guaitar: just devora hi havia un corral ben gros on un cavaller preparava el seu cavall per Sant Joan. Sempre m'han dit i me diuen que som molt xerradora i és ben vera. I, en aquell moment. vaig començar una conversa amb aquell home que va esser molt interessant, tant que ben prest tots quatre ja parlàvem amb ell. Sa mare anava i venia de dins la casa i a un moment donat ens va dir: "veniu a ca nostra que els cavalls entren a sa cotxeria" Li agraïrem la convidada i la vàrem acceptar. Va esser molt emotiu: una cotxeria enorme plena de gent ben atensada a la paret i nins damunt carros esperant els Caixers i els cavallers. Hi entraren tots, tot fent una volta i els bots possibles i tornant a sortir. Podria esser anant a Sant Joan de Missa? no ho recordo bé.

Tinguérem temps d'anar a Es Mercadal a comprar peces de formatges i albarques.

Tinguérem temps de menjar oliaigua i musclos.

Tinguérem temps de menjar albergínies farcides de verdures.

I Tinguérem temps de menjar un bon peix torrat.

I tinguérem temps de comprar carn i xulla

Però encara me falta fer i veure més coses, o les mateixes, a Ciutadella: un dia hi tornaré.