Quan els metges anaven a les cases. Petit homenatge a don Jaume Autonell

Don Jaume Autonell serà, ja per sempre, un referent per Pollença.

Un referent positiu, mèdic, personal, amistós, altruista, empàtic, emotiu, íntegre, gran conversador, col.laborador.......una persona que enyorarem tots els pollencins, una persona que, d'una manera o altra, formava part de la vida de la majoria de nosaltfres.

Abans dels Ambulatoris, Centres de Salut i PAC (no fa tants d'anys) els Metges tenien la consulta a ca seva. I la seva consulta -per tant, ca seva- feia d'Ambulatori, Centre de Salut i/o PAC.

El Metge aleshores formava part, d'una manera o altra, de la família. I a cada casa hi havia el seu Metge, figura quasi sagrada i tranquilitzant i gairebé curativa només notant que entrava pel portal.

No se pagava per cada visita. Se tenia una "iguala" (un tant cada mes) amb el metge que se triava. I aquell era el Metge de la casa, el Metge de la família.

Si hi havia una persona enllitada -fos un infant amb angines o la rosa o un costipadot, fos una persona major amb una cosa més greu o no greu- cada dia el Metge el visitava a ca seva fins que s'acabava la malaltia. El primer dia que se necessitava una visita se deixava la "cartilla" davall la porta o dins la finestra de cal Metge en bon dematí: allò era senya que el necessitaven a casa. També, clar, tenien un horari de visites a ca seva, horari etern. De fet, a qualsevol hora se podia anar "a cal Metge".

Don Jaume és una de les poques persones que ha vist un carrer amb el seu nom al nostre poble. En vida seva posaren el nom de "Passeig Jaume Autonell Reig Metge" al carrer que duu al PAC, a Afama, a la Residència i a Ràdio Pollença de la que fou col.laborador actiu i entusiasta fins fa molt poc.

Tenia molts d'amics, però jo n'hi he conegut dos molt especials: els germans "Bibí": en Llorenç (ja mort i amb qui feia llargues passejades matinals) i en Rafel que fou el seu gran amic fins el darrer moment. Tots dos junts anaven a tots els actes que podien i volien. Enyoraré don Jaume però, amb ell, també enyoraré en Rafel que cada dia devers migdia i amb un caminar ja molt feixuc i lent passava per ca nostra, al carrer Jonquet, per anar a veure i parlar i estar amb el seu gran amic don Jaume. Supòs que avui serà el primer dia que no passarà a aquesta hora.

Vaig tenir una gran alegria quan vaig veure don Jaume assegut amb la seva nora Carme a la Sala d'Actes del Club el dia de la presentació del meu llibre "Taules de marbre" el divendres de la Fira de 2020.

També vull dir la satisfacció que em va fer el fet que en Jordi Albis me convidàs al seu programa de Radio Pollença "Et volem conéixer" l'octubre del mateix 2020. En Jordi passà per ca nostra i junts anàrem a cercar don Jaume. I, de bracet amb jo, cap a la Ràdio s'ha dit.

Crec que no hi ha cap acte solidari o cultural en el que no hagi participat i tinc entès que fins abans de la pandèmia anava amb el seu amic Rafel a cantar a tots els funerals.

Sé que va esser un pilar molt important pel meu germà Miquel quan n'era president de la tercera Edat de Sa Nostra i que col.laborava activament en totes les activitats. Me consta que entre molts d'altres actes- va gaudir molt, per exemple, d'una anada amb "golondrina" fins Sa Calobra i així poder contemplar de molt prop tota la costa nord de Pollença fins al Torrent de Pareis.

Molt bon professional i millor persona, si és que això és possible, sempre el trobarem a faltar.

Don Jaume, descansa en pau. I que la teva partida sigui cap a la teva llum eterna en la que creies.

Tots els que t'hem conegut, t'hem tractat, t'hem estimat....te tindrem sempre dins el nostre record.

1956, l'any de la neu

Quan a Mallorca parlam de l'any de la neu ens referim a l'hivern de 1956.Me faltava un poc més de dos mesos per fer 6 anys i ho vaig viure i me'n record perfectament.

Hi va haver tres nevades seguides i totes molt abundants.

Va començar a nevar el dia de Sant Blai (3 de febrer) i en aquell moment va esser una festa: tots anàvem a veure la neu, a jugar amb la neu enmig del carrer......

Però no aturava.

A les cases hi havia només braser i foganya (o xemeneia) i no ens podíem encalentir més.

Record anar amb calcetins normals i katiuskas, faldilla curta, jersei i jaqueta fets de mumare i abric de feia 2 anys i que ja m'era curt. Record que em varen cosir un tros de bufanda i me servia pel cap, com una espècie de gorra. No coneixíem encara els "leotardos" ni les sabates folrades per dedins. I els nins, amb calçons curts

Segur que teníem fred, però hi devíem estar acostumats o ens aguantàvem.

Quan anàvem a dormir, amb una bossa d'aigua ben calenta, els llençols eren com humits, quasi banyats del fred que feia.

Amb les continuades nevades ben prest deixàrem de jugar amb la neu

Als carrers s'anaven obrint camins estrets amb una pala per poder passar a peu sense enfonsar-se els peus i cames dins la neu.

Per l'altaveu de la parròquia es demanava que els mateixos veïnats eliminassen els camarells que era el més perillós de tot: si en queia un damunt qualcú el podia malferir i inclús matar.

A ca nostra se varen organitzar amb can Miquel Vives "Marratxo": des del nostre porxo -supòs que amb un esteranyinador- féiem caure els de la seva teulada mirant bé que no passàs ningú. De la mateixa manera ells, des del seu porxo, feien caure els de la nostra.

A un carrer de per darrera ca nostra se va morir un home -no de fred, de mort natural- i tinc un record fixe: Uns homes vestits de negre duien la caixa, també negre, a braços passant pel camí obert amb pales entre la neu blanca.

Les portes del carrer sempre estaven obertes o, en dies de molt mal temps se tancaven les portes grosses però el portelló seguia obert sempre. Entrava i pujava per l'escala una fredor indescriptible .Mumare va armar un braser molt gros ben enmig de l'enorme cuina i baixàrem del porxo com un biombo, que no havíem fet servir mai, per posar entre la camilla i la porta del menjador.

En aquell temps no hi havia desabastiment perquè la vida era molt diferent en tots els sentits.

El cuinat durava dos dies seguits i, al tercer, gotzeto. El bollit també durava tres dies: sopa de brou i carn i verdures bollides dos dies seguits i, al tercer, bollit-frit. I sovint també raoles. Menjàvem sopes escaldades o seques amb ben poca verdura i eren tan bones com les que feim ara. I el vespre, un pancuit ben calent, una sopa de llet, uns ous manats o un tros de llangonissa torrada ben sucada entre dues llesques de pa, una arengada torrada amb pa amb oli......

Els brasers anaven a tope, alçant la banastra i ramanant un poc amb la paleta de tant en tant.