Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

diumenge, 31 de juliol del 2022

Plou dins la Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels el dia de la Patrona

El ventall no donava a l'abast i la Parròquia, com cada any el dia de la Patrona, s'anava omplint per escoltar el Te-Deum i el Puix Patrona.

No record exactament quin any era però asseguraria potser fos el 1978: ho deduesc en relació a fets de la meva vida. No ho puc assegurar. L'any que fos crec que no és tan important: uns anys més uns anys menys.

Aquell any la calor havia pegat fort, molt fort. Sobretot la humitat.

A finals de juliol -i pràcticament tot el mes- després de dinar m'asseia a la taula del menjador i feia una estona de feina en els llibres de català per a EGB que preparàvem a Edicions Cort. Sovint qualque quadre del menjador de ca n'Asprer (eren com làmines pintades a mà, no olis) cruixia un poc i sortia de la vasa. Ens hi vàrem acostumar de la mateixa manera que el cos es va acostumar a la calor i humitat.

Com cada any anàrem tots al Te-Deum. 

I ara, al final de l'escrit, entendreu el títol d'aquest post.

La Parròquia de got a gom.

Els cristians entraren alegres per la victòria acompanyats de les bamballetes dels assistents.

Se començà a cantar el Te-Deum i, a poc a poc, la gent anava mirant enlaire i parlant en veu baixa.

I sí: queien gotetes d'aigua damunt la gent.

Se suposa que, de tanta humitat que hi havia i tanta que n'estava acumulada, se va condensar amb l'entrada de tanta gent de sobte (els cristians) més la que ja hi havia i durant devers uns 10 minuts va "ploure" dins la Parròquia.



dijous, 21 de juliol del 2022

La meva amiga telefonista




Aquesta foto només la tenim dues persones: n'Antònia Arbona Cifre (la de la dreta) i jo mateixa (l'altra, clar)
Cada una de nosaltres la té enmarcada i posada amb les fotos més estimades.
Supòs que a can Bestard hi deu haver el clixé. 
Devia esser un dissabte capvespre i supòs que teníem 12 anys. Per la roba que duim era en l'hivern.
Devíem esser pel carrer i pensàrem d'anar a can Joan Bestard a fer-nos una foto de totes dues juntes. en Joan ens va col.locar i el flash ens enlluernà. Uns dies després teníem cadascú la seva foto.
I a què ve la foto, la meva amiga i les telefonistes tot junt?
Enguany -2022- l'Ajuntament va decidir distinguir amb la medalla de Pollença a les que aleshores eren al.lotes i telefonistes. Telefonistes de centraleta: no hi havia cap altre tipus de telèfon.
El 1968, quan teníem 18 anys, n'Antònia va entrar a treballar a la centraleta d'U Moll que estava a un pis petit amb una escala empinada i estreta just devora allò que és el Brisas i on hi vivien les germanes Capllonch, fadrines i ja majors i que havien estat encarregades d'aquesta centraleta. Supòs que n'Antònia feien torns amb elles, no ho record.
Bé, però: abans d'explicar-vos les nostres experiències a aquella centraleta, vull parlar de n'Antònia i jo.
Els que ens coneixeu bé sabeu que som amigues des dels 3 anys i que, a més, som germanes de llet. Només una setmana, però germanes de llet.
El fet d'anar totes dues a escola a ca les Monges "Velles" i que ella vivís amb els seus padrins just aferrat a ca n'Asprer degué esser el principi d'aquella amistat que ha continuat sempre sense barallar-nos ni discutir mai. 
A una altra entrada d'aquesta blog parlo de la nostra amistat: "60 anys d'amistat"
Hi ha tantes històries viscudes entre ella i jo i de totes dues amb més amics i amigues, entre la seva família i la meva que donaria per escriure un llibre.
Quan hi havia una centraleta ningú sabia el número de ningú i er demanar "me pots posar amb aquella dona que viu devora u club?", per exemple, o "me pots posar amb lo llenterner?" i les telefonistes sabien totd'una quin numero era.
Quan n'Antònia, el 1968, començà a fer feina a la centraleta d'u Moll feia no massa que en Miquel germà m'havia regalat un motorino amb el que anava per tot.
Si n'Antònia tenia guàrdia un dissabte o un diumenge capvespre hi solia anar i passàvem el capvespre juntes. Me tenia admirada la seva rapidesa per demanar una conferència i que sabés la ruta exacte per on havia de passar aquella cridada. També l rapidesa com manejava aquelles puntetes daurades que enllaçaven dos telèfons, una conversa entre persones.
Clar, no podíem estar xerrant tot el temps per ella era allà per fer feina. I vaig pensar: "i si jo n'aprengués un poquet?"
I així va esser: riguent riguent, deixant passar el temps vaig aprendre  a posar qualque 
cridada fàcil. Jo no me sabia els números.
Si s'encenia el numero de qualcú que visqués a Formentor (n'Antònia sí que sabia els números) ja se preparava per demanar una conferència enfora i sabia que aquell llumet del número de telèfon de qualcú que vivia a Formentor estaria encès molt de temps i que segurament després se tornaria encendre per demanar-li una altra conferència.
He dedicat aquest post a n'Antònia Arbona perquè era, és i serà amiga meva.
Però vull aprofitar per donar l'enhorabona a totes aquelles dones, generalment joves aleshores, que feien possible que Pollença estigués comunicada amb el món mitjançant les tecles, els llumets, les conferències.....
Antònia, enhorabona. T'ho mereixes i, ja que no podré esser a l'acte d'entrega, t'envio ara ja des d'aquí una besada forta, forta, forta.