Aquesta foto només la tenim dues persones: n'Antònia Arbona Cifre (la de la dreta) i jo mateixa (l'altra, clar)
Cada una de nosaltres la té enmarcada i posada amb les fotos més estimades.
Supòs que a can Bestard hi deu haver el clixé.
Devia esser un dissabte capvespre i supòs que teníem 12 anys. Per la roba que duim era en l'hivern.
Devíem esser pel carrer i pensàrem d'anar a can Joan Bestard a fer-nos una foto de totes dues juntes. en Joan ens va col.locar i el flash ens enlluernà. Uns dies després teníem cadascú la seva foto.
I a què ve la foto, la meva amiga i les telefonistes tot junt?
Enguany -2022- l'Ajuntament va decidir distinguir amb la medalla de Pollença a les que aleshores eren al.lotes i telefonistes. Telefonistes de centraleta: no hi havia cap altre tipus de telèfon.
El 1968, quan teníem 18 anys, n'Antònia va entrar a treballar a la centraleta d'U Moll que estava a un pis petit amb una escala empinada i estreta just devora allò que és el Brisas i on hi vivien les germanes Capllonch, fadrines i ja majors i que havien estat encarregades d'aquesta centraleta. Supòs que n'Antònia feien torns amb elles, no ho record.
Bé, però: abans d'explicar-vos les nostres experiències a aquella centraleta, vull parlar de n'Antònia i jo.
Els que ens coneixeu bé sabeu que som amigues des dels 3 anys i que, a més, som germanes de llet. Només una setmana, però germanes de llet.
El fet d'anar totes dues a escola a ca les Monges "Velles" i que ella vivís amb els seus padrins just aferrat a ca n'Asprer degué esser el principi d'aquella amistat que ha continuat sempre sense barallar-nos ni discutir mai.
A una altra entrada d'aquesta blog parlo de la nostra amistat: "60 anys d'amistat"
Hi ha tantes històries viscudes entre ella i jo i de totes dues amb més amics i amigues, entre la seva família i la meva que donaria per escriure un llibre.
Quan hi havia una centraleta ningú sabia el número de ningú i er demanar "me pots posar amb aquella dona que viu devora u club?", per exemple, o "me pots posar amb lo llenterner?" i les telefonistes sabien totd'una quin numero era.
Quan n'Antònia, el 1968, començà a fer feina a la centraleta d'u Moll feia no massa que en Miquel germà m'havia regalat un motorino amb el que anava per tot.
Si n'Antònia tenia guàrdia un dissabte o un diumenge capvespre hi solia anar i passàvem el capvespre juntes. Me tenia admirada la seva rapidesa per demanar una conferència i que sabés la ruta exacte per on havia de passar aquella cridada. També l rapidesa com manejava aquelles puntetes daurades que enllaçaven dos telèfons, una conversa entre persones.
Clar, no podíem estar xerrant tot el temps per ella era allà per fer feina. I vaig pensar: "i si jo n'aprengués un poquet?"
I així va esser: riguent riguent, deixant passar el temps vaig aprendre a posar qualque
cridada fàcil. Jo no me sabia els números.
Si s'encenia el numero de qualcú que visqués a Formentor (n'Antònia sí que sabia els números) ja se preparava per demanar una conferència enfora i sabia que aquell llumet del número de telèfon de qualcú que vivia a Formentor estaria encès molt de temps i que segurament després se tornaria encendre per demanar-li una altra conferència.
He dedicat aquest post a n'Antònia Arbona perquè era, és i serà amiga meva.
Però vull aprofitar per donar l'enhorabona a totes aquelles dones, generalment joves aleshores, que feien possible que Pollença estigués comunicada amb el món mitjançant les tecles, els llumets, les conferències.....
Antònia, enhorabona. T'ho mereixes i, ja que no podré esser a l'acte d'entrega, t'envio ara ja des d'aquí una besada forta, forta, forta.
Entrades
