Tornen les matinades tranquiles.....

 Fa fosca, encara,

i la matinada

-ara ja tranquila

i suau-

me torna acompanyar.

Ha plogut un poc

i el silenci 

pel carrer

és dins mi.

Sent que diuen

que ha mort en Gorbachov.

Qualque cotxe,...

qualcú que treu el cus 

a passejar....

A les 7, 30 -com cada dia-

arribarà la furgoneta

que duu gènere a Bambú 

i a les i a les 8 obriran.

Miro les plantes,

una a una,

i me n'adono

que no és sols 

la matinada qui m'acompanya.

Pedragada a Santa Maria a finals dels 60

No me demaneu per què veníem de Palma a Pollença un migdia de principis de mitjans agost. No sé tampoc quin any era, però pels records que en tinc dedueixo que era a finals del 60. I tampoc no sé per què anàvem dins el seat 850 de munpare en Miquel germà, na Tonina Salas i jo. Sé que veníem de Palma i hora de dinar havíem d'arribar a Pollença.

El metereòleg Miquel Salamanca, després de llegir aquest post, ha concretat dades d'aquest fenòmen citant un article de Miró Granada: https://raco.cat/index.php/BolletiSHNBalears/article/view/171397/244720

Gràcies, Miquel.

Agafàrem -després de fer no-recod-què a Palma- la carretera d'Inca i cap a Pollença s'ha dit.

Abans d'arribar a Santa Maria hi havia un troç de pla molt gros i després la carretera agafava una curva cap a la dreta amb bastanta pujada.

Just abans d'arribar a la curva varen començar a fer llamps i trons estrepitosos i a ploure molt fort.

Caigueren un parell de pedres grosses de calabruix i en Miquel se va aturar -molt prudentment- just agafada la curva.

I va esser gros.

Calabruix del tamany d'un puny i els trons i llamps i la pluja que no aturaven. Més tard vàrem aber que aquella pedregada havia matat molts d'indiots, ovelles i altres animals que pasturaven per aquell pla de l'esquerra de la carretera.

A poc a poc se va espassar una mica. Volíem continuar el camí cap a Pollença però, amb pedres enormes de calabruix per tot, cables romputs i faroles per avall era totalment impossible.

En Miquel va aparcar així com va poder i saber i ens envià a na Tonina i a jo a un restaurant que estava obert. Ell anà a la central de telèfons per avisar del que ens havia passat i que arribaríem més tard. El telèfon funcionava però les telefonistes s'havien espantat tant que, segons ens contà el meu germà, n'hi havia dues que ploraven desconsoladament amb restes d'atac de nervis o d'ansietat.

Arribàrem a mtjan capvespre i fou aleshores que ens fixàrem que tot el cotxe estava ple de bonys i quasi forats. Fins i tot els ferros del malater de damunt s'havien romput.

Però havíem arribat!

Quin alè.

Matinada de pluja a Ciutat

Sent la pluja que juga amb el carrer asfaltat de la ciutat. 

El seu renou me dóna conhort

i m'acompanya.

La sent i l'escolt des del tercer pis

i obro la finestra

no fos un miratge.

És real.

Trec el braç i me banya la mà

ben suaument.

Torno a dormir

amb la tranquilitat de l'aigua que juga amb l'asfalt

i hi fa bassiots.

I el renou

suau,

entranyable,

desitjat fa estona.

M'aixec i plou encara.

Una matinada d'estiu

amb pluja  que juga amb l'asfalt

i que se sent

suau

des del 

tercer pis.