Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer

Com que a mon pare li dec moltes de coses, avui, que fa 31 anys que va morir, vull parlar d'ell.
Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer vivia a Barcelona quan va esclatar la Setmana Tràgica. D'això, però, no se'n recordava perquè només tenia mig any. Molt jovenet -un estiu a Pollença- es va enamorar de ma mare, però, entre guerres, malalties i morts de familiars i d'altres problemes no es casaren fins
el 1942.

Des de sempre s'havia interessat pels moviments catalanistes i nacionalistes.
Ell contava que, quan laGuerra Mundial, era a la llista dels pollencins que havien d'eliminar si guanyaven els alemanys. En aquell temps, els vespres sintonitzava la BBC. I anys després, Ràdio París i la Pirenaica.
A ca nostra, a Pollença, hi havia -hi ha- un arxiu ple de manuscrits. Però els seus estudis històrics no començaren en aquest arxiu, fou d'una manera bastant curiosa: quan a ca nostra férem la teulada nova ma mare organitzà un dissabte general al porxo i d'aquesta neteja se'n varen salvar uns coves enormes plens de «papers antics». Els horabaixes d'hivern els intentaven llegir. Hi havia una mescla de cartes d'avantpassats i de documents interessants. Fou esbrinant de manera molt concreta els seus orígens catalans -pel llinatge Asprer- i, una vegada jubilat, anava als arxius de Ciutat i de Pollença. Féu estudis -publicats a la revista
Lluc, al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul.liatia i d'altres- que van des d'esclaus mallorquins en «terra de moros», a descobrir i demostrar l'existència real del fins aleshores llegendari heroi pollencí Joan Mas. Es va interessar, i també en va escriure articles o en va fer conferències, per Guillem Cifre de Colonya i la Institución Libre de Enseñanza i, sobretot, per defensar el caire poètic i catalanista de Miquel Costa i Llobera.
L'any 1952 va fer un hotel al Port de Pollença, l'hotel "Sis Pins".

 Però, s'ho havia pres tan seriosament i era tan passador de pena i gens amant dels lios, que el primer dia -un vespre- que la Guàrdia Civil va dur un client begut, va decidir vendre'l, i ho va fer en contra de quasi totes les opinions.
L'any 1959 ens va transl.ladar a tota la família a Barcelona, i no arribàrem a estar-hi dos anys. Va agafar una depressió i una neurastènia tan grossa que enyorava les mosques i ens duia en tren a Sant Cugat per trepitjar terra. Embalarem de nou els trastos i tornàrem.
Vivia per la conversa. Fruïa de contar i contar.

 A vegades pensam que l'hauríem d'haver escoltat més. I a vegades també deim: «això mon pare ho sabria».
Mai no renyava i feia pocs sermons: ens ensenyava amb les seves paraules i les seves actuacions. Va aconseguir que els seus fills i néts l'estimin sempre i una unió familiar al seu voltant que encara dura, malgrat la seva absència física.
Tots els qui el coneixien li tenien respecte i l'apreciaven.
Te recordam, t'enyoram i t'estimam, mon pare.

Mon pare

Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, mon pare.

Sempre volia parlar de tu, mon pare. Però vares significar tant per jo que mai gosava.
Ara he topat amb un dietari-diari teu de l'any 80 i he pensat que era el moment. Un dels moments, només, perquè em quedaré amb moltíssimes coses per dir i sentiments per expressar.

Sempre pendent de ma mare, na Joana Martí i Suau.
Sempre pendent d'en Miquel i jo i de n'Antònia i n'Andreu.
Sempre pendent de les teves nétes, na Joana i na Maria; na Tonina i na Coloma. El nét, en Miquel, ja no el vares conéixer.

Ens donares una vida feliç, tranquila i suau.
Una vida plena de records, històries, anècdotes, converses eternes.

I, sobretot, plena d'estimació.

Ens vas transmetre el que és una vida digna i responsable.
I ho feies sense paraules: els teus fets i les teves actuacions ens educaren i ens feren tal com som.
Amic dels amics. Amic dels nostres amics.

Eres molt passador de pena, que et va marcar fins el final.
Preocupat pel teu poble i la teva gent. Preocupat pel País. I compromés amb el País.
Visqueres temps difícils, amb la mort prematura de ton pare, amb la guerra del 36, la postguerra, la Segona Guerra mundial, la Dictadura i, la moprt d'en Franco i després -a la fi- la Democràcia.
Pendent de la ràdio sempre.
Lluitant per la teva llengua des de que eres jove. Vivint plenament el teu poble, Pollença, fins a la mort.

Tu no ho saps. Però, quan et morires, un, aleshores jovenet Tomeu Payeras "L'amo", et va dur, emocionat, una corona de lloré amb les quatre barres.

Et morires massa prest.
Ens deixares molt sols. Encara ens feies falta. Però una mala enfermetat -artereoesclerosis- et va dur, molt precipitadament a la mort.
Morires mentre el rellotge de la Seu tocava les 4 del capvespre, el dia de la Puríssima de l'any 83, rodejat dels teus: ma mare, en Miquel i n'Antònia i n'Andreu i jo. Tenies 74 anys.

Sé que escric massa poques coses, sé que te mereixes moltes més paraules.
Pots estar segur, però, que els teus fills, néts i besnéts sempre et tendran present i sempre sabran de tu com si encara fossis amb nosaltres.