Follow by Email

dijous, 8 d’agost de 2019

Educar els fills?

Educar els fills no és donar-lis unes normes -siguin les que siguin- a seguir.
Educar els fills no és dir continuament "no...."
Educar els fills no és premiar-los quan els pares creim que actuen bé ni castigar-los quan creim no ho fan.
Educar els fills no és donar-lis tot el que demanen.
Educar els fills no és prometre'ls el que sigui i no fer-ho.
Educar els fills no és creure i dir que els nostres són els millors, que els nostres no ho fan, que els nostres no ho diuen, que els nostres no ho pensen...
Educar els fills no és deixar-lis fer el que volen perquè sí.
Educar els fills no és dir-los "has de fer, no has de fer......"
Educar els fills no és haver de llevar les coses de damunt les taules , quan són petits, perquè no ho toquin.
Educar els fills no és donar-lis una cosa "perquè nosaltres no la vàrem poder tenir". Els hi hem de donar, però perquè ells ho desitgin i els pares poguem.


No calen massa paraules per educar els fills. El que cal és l'exemple, les actuacions dels pares.
El que cal és estimar-los immensament i mostrar-lis la nostra estimació en cada moment.
Però mai una estimació possessiva: són "els nostres fills", però no són NOSTRES. No tenim la possessió damunt ells. Han d'esser persones, més petits o més grans, però, per damunt de tot, PERSONES HUMANES.
Educar els fills és que sapiguen que tenim confiança en ells.
El que cal és dir-lis sempre la veritat.
El que cal és actuar els pares tal com voldríem que actuassin els fills.
El que cal és no fer el que no voldríem que no fessin ells.
El que cal és no dir el que no voldríem que ells no diguessin.
El que cal no és canviar la nostra conversa davant ells.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves emocions.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves preferències.

Estic segura que la millor educació que podem donar als nostres fills és amb la nostra actuació diària, a ca nostra, amb els altres membres de la família, amb la feina, amb els amics.... la nostra manera de ser, els nostres fets, les nostres paraules, les nostres mostres d'estimació i la nostra llibertat.
Hi ha una dita que ho mostra tot "els tests s'assemblen a les olles".
I sí, els fills fan, diuen i pensen sovint, allò que fan els seus pares. No allò que els hi han volgut ensenyar amb imposicions ni prohibicions.
I així quan creixen seran persones educades en llibertat i amb fonaments ètics per poder -ells, mai els pares- triar el seu camí.


divendres, 2 d’agost de 2019

Evolucions a les festes de la Patrona

Les festes de la Patrona, com totes les festes, van evolucionant. Una festes populars no poden esser mai unes festes estàtiques.
A la meva edat (69 anys) record perfectament el primer any que un grupet de 5 o 6 amigues es varen posar una camia de dormir blanca antiga: ara ja la duu tothom i és fins i tot com un ritual. El primer any que es va começar a posar banderes a les cases. El primer any que l'organista va impedir que els cristians i assistents al Te-Deum cantassin Visca Pollença dins l'església, tornant a tocar "Puix Patrona". El primer any que varen ballar els Cossiers, recuperats per la bona feina den Felip Cerdà, d'u Molinet i persona entranyable i de molt grata memòria, en Mateu Coll i la seva germana Francisca, de can Niu. També record quan el passacarrers de demà a les 5 el feia la banda de cornetes i tambors d'un regiment d'infanteria no-sé-quin que venia aposta de Palma i després es vestien de moros i els acompanyaven a la batalla. També record quan les autirotats -ecònom i vicaris inclosos- es situaven just darrera els cristiens al'Almoina. També record quan els focs artificials es feien a Plaça i després a Via Pollentia i després a la Plaça del Moniment.... i quan la gent botava amb els sons alegres de l'Alborada i -de sobte- es va prohibir i, si algú intentava botar, la banda tenia ordre d'aturar-se en sec.

Recordo molts de canvis, moltes evolucions dins les nostres estimades i sempre sentides festes. Podria escriure i escriure, però no em vull fer pesada.

Dic tot això perquè enguany viurem també una evolució, un canvi: les dones, per primera vegada, participaran al Combat (no m'agrada gens això de "Simulacre") i hi ha recel per part de molta gent. Deman a tots aquests que mostren recel que recordin els canvis i les evolucions que han viscut i que donin un vot de confiança a aquest nou canvi, a aquesta evolució que, per ventura, quan tenguin 69 anys podran dir: record el primer any que hi va haver dones al Combat.........

dimecres, 17 de juliol de 2019

U pollencinisme és un mal mal de curar


Aquesta frase la deia mon pare sovint. I jo ben prest i sense adonar-me'n la me vaig fer meva i m'hi vaig identificar totalment.
I què és u pollencinisme?
Ni sé si ho sabria explicar amb paraules ni m'he plantejat mai fer-ho. Però sé ben cert que els que llegiu això m'enteneu o fareu d'entendre'm.
Potser és, en aquests moments, esser conscients que vivim a una comunitat i a un lloc estimats i sentits ben endins, lloc i comunititat pels quals hem de treballar, dia a dia, per poder-hi viure tots amb llibertat, justícia i honestetat. Amb bon veïnatge i bonhomia i mirant sempre pel bé de tots i cada un de nosaltres.
No ha d'esser mai el tancar-nos dins nosaltres, tant a nivell personal, grupal o col.lectiu. No ha d'esser mai allò de "No hi ha res com Pollença"
Potser el pollencinisme és el conjunt de moltíssimes petites coses que vivim dia a dia.
Potser és no voler que la nostra Plaça, espai públic per excel.lència, cada estiu es converteixi en acumulacions de cadires i taules de bars on quasi no hi caben el jocs dels nostres infants.
Potser és, en aquests moments, desitjar que la reforma de la pescateria es fagi com estava previst i anhelar que el nou PAC es pugui fer a Can Conill, també tal com estava previst. Els canvis sobtats, sobretot si són ordenats des de dalt i no decidits democràticament des de baix a dalt, mai no han estat bons. I fer i desfer mai no ha retut i sempre ha embullat.
Potser és gaudir amb el Pi de Sant Antoni o tenir pell de gallina amb l'esgarrifador crit de'n Joan Mas a l'Almoina.
Potser és admirar la bellesa i elegància immensa del ball de les Àguiles i Sant Joan Pelós.
Potser és despertar-se cada any dia 2 d'Agost amb els sons alegres de l'Alborada.
Potser és escarrufar-se amb els sons del Cossiers i la Dama i el seu ball alegre i festiu.
I ja ha sortit la Patrona, clar.
Ara que comencen les festes de la Patrona i el poble es transforma en una ebullició constant i alegre és quan crec que és més bo d'entendre aquest mal positiu que és tan mal de curar: el pollencinisme.
Potser, en aquests moments, és el desitjar que no es vulgui posar tant d'ordre a la batalla dels Moros i Cristians i que no se blindi amb càmeres per no anar contra la intimitat de les persones.
Potser és estar contents de veure com les dones es poden incorporar a la festa.
Potser, de ben segur, és tenir presents els essers estimats que ja no són amb nosaltres.
El pollencinisme, aquest mal mal de curar ens acompanya sempre.
I jo, us ho assegur, no em vull curar.






dissabte, 13 de juliol de 2019

Mai no m'ha agradat ficar-me on no em demanen




He pensat molt abans d'escriure aquest post i ni tan sols sabia si aquest era el lloc o no per fer-ho, però a la fi m'he decidit.

Abans de tot vull dir que no tenc res absolutament en contra de Punt Informatiu, més bé al contrari: quan vivia a Palma ja hi estava subscrita. I El Gall Editor fou qui pubicà la meva novel.la "Memòria de vida"

Quan, amb en Toni, decidírem venir a viure a Pollença (per jo, "tornar") no us podeu imaginar quants de records, sentiments i coses reals per viure-hi, reviure o fer-hi em vingueren al cap.
N'he vist moltíssimes realitzades.

Tenia dins el cap dues coses que eren importants per jo i que creia i crec que eren importants pel nostre poble amb el granet d'arena que jo hi pogués aportar:

-Viure la política municipal.
Això ho vaig fer molt fàcilment a través del partit al qual estava afiliada quan era a Palma, provinent del PSM: Més per Mallorca, afiliació que em varen transladar fàcilment i ràpida a Més per Pollença i en les reunions d'aquest grup vaig participar lliurament i en vaig agafar, crec, el tarannà de les persones que en formaven part i elles el meu.

-Col.laborar al Punt Informatiu.
No ho he aconseguit.
Potser per la meva innocència pensant que ja em dirien coses si volien que hi col.laboràs perquè, com diu el títol d'aquesta entrada mai m'ha agradat ficar-me allà on no em demanen.
Pensava ben de veres que, amb la meva trajectòria literària i didàctica, em dirien de col.laborar-hi.
I no.
L'any passat per la Patrona me demanaren un article, que vaig fer i varen publicar.  Ja feia quasi 2 anys que tornava viure a Pollença. Aquest serà el tercer estiu i només hi ha una col.laboració meva a Punt Informatiu.
I ho escric, sobretot, perquè ningú no pogués arribar a pensar que ha estat per part meva el no col.laorar-hi. 
No em queix de res ni deman res, però ho volia constatar, simplement.

dimecres, 3 de juliol de 2019

Encarna Vinyes i Olivella




D'Encarna Vinyes tothom sap que era la dona de Josep M. Llompart. 




Però n'Encarna també és n'Encarna.



Hi ha un fet que sempre m'ha emocionat i m'ha fet gràcia, en el sentit positiu d'aquesta paraula: quan Encarna em presentava a qualcú, sempre deia el mateix:
- Mira, na Joaneta (Tota la seva generació m'anomenava sempre amb el diminutiu del meu nom) I nosaltres podríem sortir al Guiness: va esser alumna meva i després companya meva a linstitut i a la Normal, i va esser alumna d'en Pep i després companya seva a la Facultat.
La recordaré ara i aquí sobretot des de dos aspectes: com a alumna seva d'institut i com a companya de classes i d'assignatura a l'Escola Normal. A n'Encarna, tant com a persona com a professora, la tinc present sempre amb grans entusiasmes o amb grans indignacions. S' entusiasma totalment amb les coses positives i s'indignava —s'enfadava fins i tot— amb les coses negatives, els dois o les injustícies.
Vaig esser alumna seva a institut Joan Alcover el curs 1966- 67 (jo feia sisè). 1 ens feia classes d'História de l'Art. Sempre feia les classes dreta, fet no molt normal en aquell temps i no es limitava a entrar i demanar-nos la lliçó, que era el més habitual aleshores. Ens repartia uns apunts plens d'esquemes i fletxes, que eren fets seus i molt aclaridors. Parlant amb ella, després, va dir "devia esser que no m'agradava el llibre. Mai no m' agradaven els llibres de text".
Però crec que la Història de IArt va esser el menys important que vaig aprendre aquell curs, i vaig aprendre molt sense esser cap estudiant brillant. Tot el temps de la classe parlava, explicava història, explicava anècdotes i explicava idees. Ens deia realment el que pensava. Ella i Aina Moll m'ensenyaren que els professors eren humans (jo aleshores encara no ho sabia).
N'Encarna em va ensenyar, per exemple, el valor de la Ilibertat, la injustícia de la guerra del Vietnam, el fet que la felicitat personal es viu a moments i que depèn dels fets que t'enrevolten. I, sobretot, em va ensenyar i transmetre un entusiasme i una dedicació totals envers els alumnes.
Com a professora només la vaig tenir un any, pot parèixer molt poc, però des dels meus 16 anys fou un any molt intens i el seu valor com a mestra és ben viu encara avui, per a mi.
Ara, tants d'anys després, ara que ja no hi ets i no em pots sentir, et vull fer una confessió, Encarna: en un examen en què no havia estudiat gens vaig copiar del llibre. 1 vaig treure un 9. L'únic 9 que vaig tenir en tot el curs. Així mateix tu deies: «hi ha gent que té una memòria, que posa el Ilibre paraula per paraula». Potser te n'adonares, potser no. Però com que tu eres sincera amb nosaltres no em puc estar avui de dir-t'ho, encara que hagi tingut altres ocasions per fer-ho. Era un deute que sempre havia tingut amb tu.
Els primers mesos de l' any 1975 vaig esser companya d'Encarna a institut Antoni Maura. Vaig anarhi per fer classes de català, a substituir en Gabriel Bibiloni, que se n'anava al Sahara a fer de soldat. Aquell any vaig tenir poc contacte amb Encarna, perquè encara els professors de català érem una cosa que no és cosa.
Quan realment vaig tenir més contacte amb ella a nivell professional fou a l'Escola Normal el curs 1977-78. Fina Lujn, que aleshores n'era la directora, la va cercar i la va convèncer de venir per dos motius:
1.Recuperar bons professors per a la Normal.
2. Fer possible que es presentàs a unes oposicions restringides, oposicions que no es varen fer fins el 1981 i n'Encarna ja no tornava a esser a la Normal.
Fou un curs molt mogut.
Tots, Ilevat de tres o quatre, érem PNN (Professors No Numeraris).
Teníem —perquè no dir-ho— una directora que no ens ajudava gaire i un present i un futur professional molt negre.
Fèiem reunions amb els alumnes i els pares d' alumnes per explicar la nostra situació (entre d' altres coses, era el mes d' abril i no havíem cobrat encara una pesseta). Record perfectament que sempre fèiem fer la introducció del problema a n'Encarna. No sé si perquè pensàvem que si ho explicava una persona respectable tendríem més credibilitat o si era ella mateixa que s'oferia a fer-ho.
Un vespre decidírem tancar-nos a la Normal. N'Encarna també ho va fer.
Però fa poc, recordant totes aquestes històries em va confessar:
— No, jo després de sopar me'n vaig anar a dormir a ca nostra.
Aquell any a la Normal sí que tinguérem moltes vivències juntes: Totes dues fèiem classe de Ilengua castellana i, com sempre, estava indignada i mostrava la seva indignació, en aquesta ocasió per la manera nefasta en què redactaven els alumnes i la poca cultura general que tenien.
Potser si sempre haguessin tingut n'Encarna de professora no hauria estat així.

dimecres, 26 de juny de 2019

Per en Toni




Navegant meu, regatista, estudiós de l'energia solar i eòlica des dels teus anys com enginyer a GESA, home fort físicament i anímicament.
Conversador entranyable i amor indescriptible.
De totd'una que vivíem junts t'agradava molt dir que tu i jo érem paràsits recíprocs. I a jo m'agradava que ho diguessis.
T'has fet estimar per tothom perquè tu ets amor i bonhomia.
Estimes els meus fills i les menudes amb follia i ells t'estimen a tu.
Estimes els amics i ells t'estimen a tu.
Ara ja no seran possibles les nostres converses eternes al corral o, en l'hivern, darrera els vidres mentre miràvem ploure. No serà possible, ja, anar a fer el cafetet al Club.
Però estaràs més ben cuidat que un rei, amor meu.
Hem ordenat la taula, sempre estibada, aprofitant que tu eres a l'hospital. I ni te n'has adonat. T'hem amagat l'insulina i tots els medicaments i ho has vist com un fet natural
No sé si has reconegut ca nostra, però el corral on ara seus i cantusseges crec que sí.
El teu parlar incongruent, a vegades amb argument i tot, i les nostres respostes quasi sempre absurdes però que tu acceptes com vàlides, són ara el nostre viure diari. Tens mil plans absurdos dins el teu cap. I ens contes unes històries surrealistes.
En aquests mateixos moments no recordes ni el meu nom.
Però l'important és que ets aquí i som capaços d'agafar-nos les mans i mantenir-les unides.



divendres, 14 de juny de 2019

Entrevista de na Maria-Antònia Oliver el 1974



Navegant per la xarxa m'he topat amb aquesta entrevista que me va fer la meva amiga Maria-Antònia Oliver quan vaig guanyar el "Ciutat de Manacor" de narració el 1974.
M'ha vingut de gust compartir-la ara, tants d'anys després.

Escrivia, na Maria-Antònia a la revista "Perlas y cuevas"


Ens vàrem conèixer a l'Institut femení de Palma. 
Les dues havíem fet el batxillerat de ciències i, a l'hora de començar el preu vàrem comprerdre que ens estiraven més les lletres. 
Ho comprenguérem cada una per la seva banda i, a les classes de llatí igrec, ens posaven devora perquè anàvem més enrera que les altres. La professora de grec va oferir-nos unes classes a part, perquè poguèssim recuperar a les altres companyes, que havien fet més classes que nosaltres. 
Així fou que Na Joana Serra de Gayeta i jo, entre traduccions d' Homer i declinacions gregues, vàrem fer amistat. 
Enguany, quan el jurat de narració va obrir la plica de l'obra que havíem decidit guanyadora del Premi Ciutat de Manacor, vaig sentir una alegria immensa: la meva amiga Joana era 1 'autora de "Taules de Marbre" 

E1 dia del premi no la vaig veure, però per Sant Jaume, a l'acte d'entrega de trofeus a La Sala, poguérem parlar llarg i encara no acabàrem: teníem tantes coses per dir -nos. 
I també ella té coses per dir als manacorins, per això 1i vaig fer unes preguntes. 
- Joana, record que quan féiem Preu vaig llegir unes poesies teves ara he llegit narracions. Vol dir que has deixat de banda la poesía ? - No, no. En realitat escric més poesia que prosa. Però la prosa m'agrada més. En total tenc unes vint narracions fetes. 
- I publicades ? 
- Publicades, cap. He publicat un quants poemes a la revista Lluc. 
- I novel.la ? - Ui, 1a novel.la requereix molta paciència. Jo escric molt poc, vull dir que m'hi pos poques vegades, però llavors començ i acab sense aturar-me. Això en novel.la és impossible. Pots escriure un poema d'una tirada, i també una narració, però una novel.la... 
- Idò, deixes correr, això de la novel.la ? - No, ja ho he intentat, i és molt possible que després dels exàmens m'hi posi en ferm. 
Na Joana Serra de Gayeta té 24 anys, és de Pollença ( i no del Port de Pollença, concreta ella, com han dit els diaris ). Ha acabat Filosofia i Lletres, amb llicenciatura d'hispàniques. Va fer els tres primers cursos a Palma i els altres dos a Barcelona. Per Sant Jaume encara li faltaven alguns exarnens i no tenia gaire temps de pensar en literatura. 
- A què te dedicaràs, quan tenguis el tótol ? 
- Donaré classes i escriuré. 
-Què penses .de la professionalitat de l'escriptor ? 
-Es lo que tocaria. Hauria de ser normal que un escriptor pogués viure de la seva feina, que és escriure. Però com que no és així... de totes maneres, crec que m 'agradarà donar classes. 
- Què és per a tu escriure, Joana ? 
- No ho sé, moltes coses a la vegada i tan difícils d'explicar. I a més, aquesta pregunta és tan tòpica. 
- Sí, ja ho sé, però m'agradaria que fessis un esforç i contestassis. 
- Idò per a mi és comunicar-me, esbravar-me, expressar coses que duc dedins... 
Na Joana carreteja la torre dins la caixa forrada de vellut. Pesa i fa embalum 
- Què te va semblar la nit dels premis ? 
-Un acte normal i agradable de concessió de premis. No és l'etiquetisme dels Premis Ciutat de Palma, però tampoc no és tan senzill com a Sa Pobla. Això de no fer sopar i que la festa sigui a l'aire lliure m 'ha agradat molt. 
- I de tot el follon de poesia... ? 
- Va ser un catxondeo... Bé, jo, com en Guillem Nadal, opin que no opin. 
- Idò passem a una altra cosa. Has dit que tenies unes vint narracions fetes. Quines d'aquestes vint has enviat al Ciutat de Manacor. Vull dir quin criteri selectiu has seguit per fer la tria. 
- Tres o quatre dies abans en vaig fer un parell, i de les que ja tenia fetes, vaig triar les que més m 'agradaven. I mira, he tengut sort. Qui ens ho havia de dir, eh Maria-Antònia, quan estudiavem grec, que me donaries un premi ? 
- No és tan extrany. Totes dues ja anavem ferides d'ala llavors... 
- Sí, és ben veritat. 
Joana Serra de Gayeta va guanyar el premi de Sa Pobla l'any 1972 amb la narració SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT, que es va publicar a la Revista Lluc amb il.lustracions de Miquel Morey. L'any 71 o 72, no ho recorda bé, va obtenir un accèsit a Maria de la Salud. 
- Així és, Joana, que el Ciutat de Manacor te donarà la primera oportunitat de publicar en forma de llibre, eh ? 
- Sí. I n'estic molt contenta, perquè això és lo que més importa. Si m 'he presentat a premis literaris ha estat sempre per publicar, i ara, per fi ho he aconseguit. 
- Idó, Joana, que ho puguis fer moltes vegades.
- I que tu ho puguis veure, Maria-Antònia. 
- Adéu, fins una altra. 
- Adéu, i a veure si véns per Pollença, eh ? 
-Sí, vendré a dur-te la revista quan surti l'entrevista. 
- Fins aviat, idó. 
I na Joana se'n va cap a Pollença amb la Torre del Palau davall el braç. 
MARIA-ANTÒNIA OLIVER