Follow by Email

dissabte, 29 de juliol de 2017

La nostra taula




Tenim una taula de menjador ovalada d'Ikea que és un can bum.
En Toni i jo hi tenim de tot: les medecines, els quaderns, el tabac, els cendrers, l'aigua per beure, el cafetet del dematí... Asseguts aquí veim el corral i el carrer. I si tenim les dues portes obertes passa una fresqueta molt agradable.
Llegim la premsa per internet i tenim la pau i el silenci que volíem. Endoiam molt i solem anar a fer un cafetet o una canya al Club abans de dinar. I, sovint, també horabaixa o el vespre.
Ve un veïnat, vénen amics. I noltros anam.
Quan vénen na Tonina i na Klara o na Coloma i n'Aina a passar uns dies, la casa i noltros som encara més alegres. En Miquel i n'Edy vénen quan poden i ens han ajudat molt amb les idees de les obres que hem fet i ara se n'han cuidat dels llums. I quan ve na Joana -cada dia fa una passadeta per veure'ns- amb en Pep i els nins ens ho passam d'allò més bé. O na Maria i en Mateu amb la nina.
Al Club a tota hora trobes amics o coneguts per fer la xerradeta i les edats i els records es mesclen i conviuen.
I ara, les festes de la Patrona ja han començat.......


dijous, 27 de juliol de 2017

La monea del Museu de don Lluís Oliver


Façana del que va esser Institut de Pollença Cifre de Colonya, allà on hi havia el Museu de Ciències Naturals.



Mon pare i ma mare un horabaixa d'estiu anaren amb en Miquel a veure, a n'u Moll, a dona Dolores Alcover.
Asseguts davant la mar devien fer tertúlia de mil coses.
A un moment donat dona Dolores va demanar a en Miquel:
-Nin, vols una monea?
I el nin va fer que sí amb el cap davant l'espant de mon pare i ma mare.
-L'ha regalada un de la Base a la meva filla. Està embalsamada i duu un vestit de topos de sevillana. Ah què sí, que te fa il.lusió?
El nin no sabia ni si li feia il.lusió, els que sabien que no els hi feia eren mon pare i ma mare. Què farien amb aquella monea? On la posarien? La tirarien?
L'endemà dematí, en obrir el Sis Pins ja hi havia una dona que treballava a ca dona Dolores amb la monea tapada amb un pedàs.
Va estar tapada tot l'estiu i, en tornar a Pollença, vengué amb nosaltres.
I què feim? I què no feim? I si la pujàssem al porxo?.....
I un dia don Lluís Oliver va obrir els ulls a tots:
-I per què no la donau al Museu de l'Institut? Sense vestit, clar. No n'hi ha cap, allà, de monea.
I allà quedà.
M'agradaria saber què s'ha fet la monea.

dimecres, 26 de juliol de 2017

La Patrona






Qui m'havia de dir que, amb el temps, tornàs a viure a Pollença.
I som tan feliços, en Toni i jo, de viure aquí.
Som dues persones tranquiles, no feim grans coses, som molt a ca nostra, al carrer Jonquet, parlam molt, anam al club, estam junts.
He retrobat la meva gent, els meus carrers, els meus amics. I no he perdut els altres, els que tenc a Ciutat que, estan molt satisfets de veure'm feliç.
Ah! I una cosa: aquesta és la primera entrada al blog que escric desde Pollença! I no serà la darrera: "Moments" reviu amb ganes i força, moltes ganes.

Vaig néixer a ca n'Asprer.


I ara vivim al carrer Jonquet:


Som feliç.
Tenc tres fills meravellosos, els meus tresors, i dues nétes, el meu futur. I un home a qui estim molt i ells ens estima a tots.

I ve la Patrona. I trobarem a faltar persones molt estimades. Però també viurem intensament aquestes festes pels que hi som i perquè en tenim ganes.

I, una matinada d'estiu "Moments" ha reviscolat lleugerement. I seguirà, ja, per sempre.





divendres, 8 de gener de 2016

La matinada, moment d'escriure

Sí, ja sé que feia temps no escrivia res a Moments.
Simplement és perquè dormia, no per res més. Mai no m'ha anat bé forçar la creació.
A mi m'agrada molt escriure dins la fosca de la matinada, quan la casa i la ciutat dormen i el silenci és l'únic que em fa companyia.
A l'ombra de la Seu, dels carrers estrets i solitaris, de la nit.......del silenci total.



El març del 2007 vaig escriure el primer post a aquest blog, ja fa 9 anys.
Estones per amunt i estones per avall s'ha mantingut i faig comptes continuar. Ja forma part de jo. I faré cas a totes les veus que m'estimen i em repeteixen : "Joana, escriu!"

Vivim un temps interessantíssim a nivell socio-polític-econòmic. Un temps de canvis, un temps d'esperances, un temps de ganes de tenir 20 anys.
Però des dels meus 65 crec que visc amb el mateix entusiasme.
La gran remuntada i èxit aclaparador de MÉS a les eleccions locals i autonòmiques i la sortida  a rotlle -de manera espectacular- de PODEMOS a l'Estat espanyol a les generals em fan sentir optimista. I un poc confusa, clar. I molt expectant.

En Toni i jo ens estimam més cada dia i els fills i nétes són la nostra alegria.



Duim una vida tranquila i suau. Moments plens de felicitat. I també preocupacions pels joves de la família. Tenim tot el seu recolzament i ells el nostre. Parlam molt i això és important.
Pel barri tot segueix igual i en l'hivern és tranquil i silenciós.
I, com sempre, els nins de les nebodes, com si fossin, també, néts nostres.


Vivim cara al futur, en el futur i amb el futur.
El passat ja no existeix, per a nosaltres i el present, els dies, les hores, els minuts... els vivim intensament.





dissabte, 14 de novembre de 2015

Aina, molts d'anys amb retràs.






Aina, reina meva, tens una padrina que té un blog i darrerament no escriu res.
Dia 8 vares fer 3 anys i vaig parlar amb tu per telèfon, però no vaig escriure res per tu aquí.




Aquest estiu passat vàrem nedar juntes a la Platja de Muro. I anàrem a la platja amb una senalla plena de juguetes.



I també vares jugar molt amb la teva cosina Klara.





Anàrem amb la tia Tro amb el trenet que dura una hora voltant per tota la Platja d'Alcúdia i sa padrina va acabar amb un mal d'esquena horrorós. Però vaig disfrutar tant (o més) que tu.



,





Enguany has començat a l'Escola "de grans": ja fas 1er de Primària.
Molta força, estimada Aina. I lluita sempre per la Justícia i la Llibertat. 
T'estimam molt, Aina.




dimarts, 15 de setembre de 2015

La nostra estrelleta



Klara, ja saps que ets la nostra estrelleta. I el nostre sol. I el nostre somriure.
Estimes i t'estimen i tens una locura per ta mare, però també t'adaptes a les altres persones.
Avui m'he aixecada amb ganes de parlar de tu. Però, segurament, diria massa coses.
Te vull fer ben present amb imatges.

Un descobriment d'aquest estiu:la tortuga.



El patí a vela del tio Toni duu el teu nom.





La platja i la piscina:


La caseta on hem passat part de l'estiu i on has jugat tant i tant.



El berenar, en bon dematí, mentre ta mare dormia un poc més.



I, ja ho saps, Klara, encara que ara no ho entenguis:






dissabte, 29 d’agost de 2015

Gràcies per tot, Climent Garau.


Ha mort un home de combat, un home que ha treballat intensa i activament pel nostre país.
Climent, te recordaré sempre i et vull donar les gràcies per esser com eres, per la teva lluita constant i ferma.



Te vaig conéixer personalment a través de mon pare.
Seguint la seva manera d'esser i les seves idees, tant el meu germà Miquel com jo de ben jovenets ja érem activistes, d'una manera o altra.
Tu te presentaves a President de Obra Cultural Balear i coneixies mon pare a través de don Pau Alcover..
Un dia li telefonares per si us podíeu veure. Vingueres a sopar a ca nostra.
Parlàreu molt, parlàreu llarg i clar. I mon pare te va dir que sí, que comptassis amb ell.
Des d'aleshores la teva relació amb la meva família es va anar intensificant.
En aquells anys jo estudiava Filosofia i Lletres al Lul.lià i allà vaig tenir la bona sort de tenir la teva dona, na Camila Blanes, de companya de curs, encara que més major quejo.
Treballares molt, amb el teu equip de Obra Cultural Balear.
Passaren uns anys i jo ja havia tornat de Barcelona d'estudiar Filologia Hispànica. Els primers temps feia totes les classes que m'oferien i així va esser com vaig substituir en Gabriel Bibiloni -que se n'anava al Sahara a fer el servei militar-
La meva primera alumna de català, allà al Toni Maura, va esser la teva filla Mercè. Ella i el seu curs, clar.
Jo ja era activista i tenia les idees ben clares.
No record si fou un any o dos després d'acabar els meus estudis que em convidares un dia a sopar a ca vostra i em proposares, ben directament, si volia esser, amb tu com President, de la Junta de Obra Cultural.
I vaig dir que sí.
 I mai me n'he empenedit i sempre n'he estat molt gojosa.
Ni mon pare ja no era de la Junta ni jo, després, ja tampoc.
Però sempre vàrem mantenir una relació ferma i solidària.
Hi ha unes paraules teves que mai m'he pogut treure del cap. Quan mon pare se va morir vares telefonar quasi immediatament a Pollença i vaig esser jo qui va agafar el telèfon. Entre d'altres coses vares dir "Vosaltres heu perdut un pare, però al país ha perdut un patriota"
I ara vull dir el mateix, moltíssim més merescut, clar: Climent, amb la teva fuita, hem perdut un patriota.
Però seguirem el teu camí i les teves idees. Et serem fidels.
Gràcies per tot, Climent.