Follow by Email

dimarts, 29 d’octubre de 2019

De Pollença a Barcelona

Ahir vespre pensava que així mateix he viscut a diversos i diferents llocs al llarg de la meva vida.
Vaig néixer a Pollença el 15 d'abril del 1950, un dissabte molt ventós, a la Clasteta, a Ca n'Asprer



Els meus records de la primera infància són molt nítids, lliures, alegres, feliços, tranquils, compartits amb la família, els veïnats, els fills dels amics dels pares i les amigues entranyables i sempre estimades de l'escola de ca les Monges.
Els jocs a ca una o a ca l'altra o a ca nostra, els jocs eterns a Plaça, jugar pel carrer lliurament.
El fred i el ploure quasi continuo de l'hivern. Les katiuscas negres i altes. El fanquet dels carrers sense asfaltar. Les fallides quasi contínues de llum (encara no hi havia la Central d'Alcúdia).
El cinema els diumenges decapvespre i menjar pipes, després d'anar per l'Horta a "robar" taronges i prunes verdes.
I, més envant, les voltes eternes a Plaça, en sortir del cinema.
Els primers mesos de 1959 mon pare va començar a rumiar i a parlar d'anar a viure a Barcelona. Només tenia un germà, Gabriel, i vivia allà. Ell hi havia viscut, amb els seus pares, de petit. Hi tenia els oncles -germans per pare de la meva àvia- Francesc Carme i Catalina d'Aprer i Oliver
En Miquel germà havia de començar l'octubre a estudiar a Barcelona i mon pare creia que era bo no separar-nos i anar tota la família cap a la gran ciutat. 
Per la feina no va tenir cap problema: La Caixa -quan encara era "Caixa de Pensions per a la vellesa i d'estalvis de Catalunya i Balears" i tots els empleats es coneixien i coneixien els seus clients- li oferí treballar a la Secció de Valors a l'edifici central de Via Layetana. 



Ma mare hi vingué a bé i començaren a cercar un pis. I anades i vengudes de Pollença a Barcelona.
De cada anada tornaven carregats de fotos i ben prest trobaren el que els agradava: Via Augusta, 103, 3er-3ª, devora la Plaça Molina.
Era un pis ampli i molt alegre amb una gran terrassa. Tenia 3 dormitoris i un que, aleshores en deien "de servici", prop de la cuina.
Mon pare havia duit un plànol amb totes les mides i hi col.locava els mobles que se'n volia endur de Pollença: quan arribàrem a la nova casa de Barcelona, en 1 hora, mentre berenàvem amb tots els oncles i ties al bar de baix -el Torrotito- sota la batuta de mon pare els empleats de can Rojals col.locaven els mobles allà on havien pensat: tot perfecte.

La partida, a principis de setembre. 
El viatge -jo als meus 9 anys i amb una pepa a la mà- fou en el JJ Sister, uns dels vaixells aleshores grans i "moderns" de la Transmediterrànea. Agafàrem un temporalasso i ens vàrem gronxar molt fort tota la nit.



Ja tenia escola. Per recomanació del tio Pep Adrover, l'home de Catalina d'Asprer, els meus pares me dugueren al col.legi Santa Teresita del Niño Jesús, allà on havia anat la seva filla Anna Maria.
Aquesta escola era coneguda com les "Damas Negras", unes monges franceses de les que guard un bon record i que era a la Travessera de Gràcia.
Només parlaven català i francès i feien classe de castellà. I jo, que sortia d'uns carrers sense asfaltar i de la llibertat de Plaça, em vaig veure immersa en una llengua que no coneixia gens, el francès, i en una altra que quasi desconeixia, el castellà.
La religió no ocupava massa lloc: anàvem a Missa un dia per Setmana i teníem un llibre que a la portada deia "Religión". 
Anàvem a Missa a la parròquia -anexe al col.legi- de Santa Teresita del Niño Jesús, allà on anys després en Galinsoga, aleshores director de La Vanguardia va dir cridant "los catalanes sois una mierda", frase que va córrer ben prest per la ciutat i que motivà un moviment ciutadà anant a veure el Barça, sobretot amb botzinades dels cotxes, que feu dimitir en Galinsoga de Director de La Vanguardia el mateix dia.
Sempre he dit que som un exemple ben clar d'immersió lingüística: vaig aprendre francès i castellà en un sol curs. No em demaneu com perquè no ho sé.
Vaig examinar-me d'Ingrés i al meu Llibre d'Escolaritat diu que vaig treure "Sobresaliente,9"
I, si això no us cansa, en un altre moment us parlaré d'aquell hivern a Barcelona.








dijous, 22 d’agost de 2019

Els inicis de l'Hotel Sis Pins (1951-1958)



Mon pare, Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, fou qui -de la casa d'estiueg familiar- creà l'Hotel Sis Pins que s'obrí a finals de primavera de 1952.
De fet era la casa d'estiueg de la família Nogués, que -sense descendència- la deixà a la seva cosina, la meva àvia paterna- Joana d'Asprer i González de Cepeda i aquesta a mon pare.
Abans, quan mon pare i el seu germà Gabriel eren jovenets, quasi infants, son pare se va fer fer una casa, just devora la de don Bartomeu Garrit, a un solar gran que també havien heredat dels cosins Nogués i que passà a esser de l'oncle Biel, el germà major de mon pare que vivia a Barcelona. Allà, anys després, la seva filla Maria Conxa Serra de Gayeta Perich amb el seu home Alfonso de Oleza Llobera, feren uns pisos molt discrets seguint lpestructura de la casa primera i, devira la barrereta d'entrada, hi feu posar una rajoleta -que encara hi és- i que recorda que era, i encara és, ca n'Asprer. Ara hi estiujen els seus fills i néts.

Mon pare es va trobar responsable d'una família amb molts de membres i una gran casa que mantenir (Ca n'Asprer de Pollença) i supòs jo que la seva feina a La Caixa de Pensions no donava per tant. Amb uns diners heredats d'una tia llunyana del Ferrol (que ni era tia, però això serà per explicar un altre dia) mon pare va envestir a fer l'Hotel. A ca nostra sempre en diguérem "l'Hotel", mai el Sis Pins. Li va posar aquest nom perquè a la terrassa de davant hi havia, exactament 6 pins.
A todocoleccion.com vaug trobar fa anys una enganxina de les que posaven a les maletes i la vaig comprar.


Va fer aquesta obra el Mestre d'Obres de la família, Mestre Ramon "Blai". Mentre es feia, en l'hivern desde la Base d'hidros d'u Moll, alertaren de lapossibilitat que hi hagués un fibló. Mon pare i Mestre Ramon trobaren necessari enviar uns homes a aguantar una paret que estaven alçant perquè no caigués. Aixó ho feren. Ni cicló, ni res.
Fer l'hotel no va esser un destruir, va esser un, el que ara dirien, "remodelar" per tal de crear 12 habitacions, una cuina i un restaurant per l'hotel, un gran menjador per les persones que hi treballaven -i on jo disfrutava mot de dinar.hi- i mantenir la vivenda d'estiuej per nosaltres a la part esquerra dels tres arcs .mirant desde la mar- i a la part de darrera, on hi havia un enorme corral, una cotxeria i unes habitacions per si el personal que hi feia feina volia dormir allà.



Quan s'obrí l'Hotel mon pare va fer venir en Joan Cerd'a, "Bestard" per tal de fer les fotos de propaganda de l'Hotel i aprofità per retratar.nos els quatre.



Tal com el veis era l'Hotel vist desde la mar.
Mon pare havia demanat una conseció a Obres de Port per poder fer una terrassa i allargar i acondicionar el mollet que ja hi havia. Entre l'Horel i la terrassa hi havia un carreret sense asfaltar, però on pare tenia ordre del Cap de Turisme d'aquell temps, en Soriano, de no deixar-lo travessar en banyador: els turistes s'havien de posar un barnús per caminar unes passes i anar a la mar.

Abans que s'obrís i els primers anys que funcionava passaren tantes anècdotes que en podrien escriure un altre post. I un llibre.
A l'abril anàvem a l'Horel. Mon pare continuava anant a treballar a la Caixa en guzzi i en Miquel a l'Institut de Pollença en bicicleta. Jo, 8 anys més petita, canviava de monges: d'abril fins que s'acabava el curs anava a ca les Monges Velles d'u Moll. Per tant, gosaria dir que ma mare quedava sola al frente de l'Hotel. Sola però amb una gent fantàstica. Hi treballaren n'Andreu Cànaves ("de la Punta"), que era el conserje; en Guillem Matheu ("tortet") fou el maître; na Margarita, la cuinera; en Jordi (quedesprés duguñe molt de tems el Becfí) amb 13 anys començà a fer de botones i jugava sovint amb el meu germà, en Joan ("Pagaset", que després muntà l'Hostal Oriola) era el cambrer. I un grapat de cambreres que podria anomenar quasi una per una.... En Jordi dui uniforme i gorra de botones i jugava amb en Miquel. Si n'Andreu li deixava manejar la centraleta, el meu germà era feliç. Les cambreres per fer net duien un unidorme amb retxetes grisses i, per servir a la taula, anaven de negre amb una còfia i un davantal blanc. Les podria anomenar una en una, encara.
Per part dels pares tot el personal era estimat cim de la família.
Ma mare i na Joanaina eren les encarregades de la inrendència: es passaven dies i dies fent botelles de tomàtiga i de pebres torrats, alhora que confitures diverses.

En Rafel Bordoy -molt amic de mon pare malgrat la diferència d'edat- feu els cendrers i encara en conservo un.
En Roch Minuer, amic i veinat, un cpvespre que seia a la terrassa de l'hotel va fer un dibuix a tinta, que no sabem ni qui el té ni on pot esser, de la terrassa i es va convertir en una postal turística de Pollença

Pau, tranquilitat, tot el temps del món a la terrassa de rajoles blanques i negres, les mateixes que hi ha ara.




dijous, 8 d’agost de 2019

Educar els fills?

Educar els fills no és donar-lis unes normes -siguin les que siguin- a seguir.
Educar els fills no és dir continuament "no...."
Educar els fills no és premiar-los quan els pares creim que actuen bé ni castigar-los quan creim no ho fan.
Educar els fills no és donar-lis tot el que demanen.
Educar els fills no és prometre'ls el que sigui i no fer-ho.
Educar els fills no és creure i dir que els nostres són els millors, que els nostres no ho fan, que els nostres no ho diuen, que els nostres no ho pensen...
Educar els fills no és deixar-lis fer el que volen perquè sí.
Educar els fills no és dir-los "has de fer, no has de fer......"
Educar els fills no és haver de llevar les coses de damunt les taules , quan són petits, perquè no ho toquin.
Educar els fills no és donar-lis una cosa "perquè nosaltres no la vàrem poder tenir". Els hi hem de donar, però perquè ells ho desitgin i els pares poguem.


No calen massa paraules per educar els fills. El que cal és l'exemple, les actuacions dels pares.
El que cal és estimar-los immensament i mostrar-lis la nostra estimació en cada moment.
Però mai una estimació possessiva: són "els nostres fills", però no són NOSTRES. No tenim la possessió damunt ells. Han d'esser persones, més petits o més grans, però, per damunt de tot, PERSONES HUMANES.
Educar els fills és que sapiguen que tenim confiança en ells.
El que cal és dir-lis sempre la veritat.
El que cal és actuar els pares tal com voldríem que actuassin els fills.
El que cal és no fer el que no voldríem que no fessin ells.
El que cal és no dir el que no voldríem que ells no diguessin.
El que cal no és canviar la nostra conversa davant ells.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves emocions.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves preferències.

Estic segura que la millor educació que podem donar als nostres fills és amb la nostra actuació diària, a ca nostra, amb els altres membres de la família, amb la feina, amb els amics.... la nostra manera de ser, els nostres fets, les nostres paraules, les nostres mostres d'estimació i la nostra llibertat.
Hi ha una dita que ho mostra tot "els tests s'assemblen a les olles".
I sí, els fills fan, diuen i pensen sovint, allò que fan els seus pares. No allò que els hi han volgut ensenyar amb imposicions ni prohibicions.
I així quan creixen seran persones educades en llibertat i amb fonaments ètics per poder -ells, mai els pares- triar el seu camí.


divendres, 2 d’agost de 2019

Evolucions a les festes de la Patrona

Les festes de la Patrona, com totes les festes, van evolucionant. Una festes populars no poden esser mai unes festes estàtiques.
A la meva edat (69 anys) record perfectament el primer any que un grupet de 5 o 6 amigues es varen posar una camia de dormir blanca antiga: ara ja la duu tothom i és fins i tot com un ritual. El primer any que es va começar a posar banderes a les cases. El primer any que l'organista va impedir que els cristians i assistents al Te-Deum cantassin Visca Pollença dins l'església, tornant a tocar "Puix Patrona". El primer any que varen ballar els Cossiers, recuperats per la bona feina den Felip Cerdà, d'u Molinet i persona entranyable i de molt grata memòria, en Mateu Coll i la seva germana Francisca, de can Niu. També record quan el passacarrers de demà a les 5 el feia la banda de cornetes i tambors d'un regiment d'infanteria no-sé-quin que venia aposta de Palma i després es vestien de moros i els acompanyaven a la batalla. També record quan les autirotats -ecònom i vicaris inclosos- es situaven just darrera els cristiens al'Almoina. També record quan els focs artificials es feien a Plaça i després a Via Pollentia i després a la Plaça del Moniment.... i quan la gent botava amb els sons alegres de l'Alborada i -de sobte- es va prohibir i, si algú intentava botar, la banda tenia ordre d'aturar-se en sec.

Recordo molts de canvis, moltes evolucions dins les nostres estimades i sempre sentides festes. Podria escriure i escriure, però no em vull fer pesada.

Dic tot això perquè enguany viurem també una evolució, un canvi: les dones, per primera vegada, participaran al Combat (no m'agrada gens això de "Simulacre") i hi ha recel per part de molta gent. Deman a tots aquests que mostren recel que recordin els canvis i les evolucions que han viscut i que donin un vot de confiança a aquest nou canvi, a aquesta evolució que, per ventura, quan tenguin 69 anys podran dir: record el primer any que hi va haver dones al Combat.........

dimecres, 17 de juliol de 2019

U pollencinisme és un mal mal de curar


Aquesta frase la deia mon pare sovint. I jo ben prest i sense adonar-me'n la me vaig fer meva i m'hi vaig identificar totalment.
I què és u pollencinisme?
Ni sé si ho sabria explicar amb paraules ni m'he plantejat mai fer-ho. Però sé ben cert que els que llegiu això m'enteneu o fareu d'entendre'm.
Potser és, en aquests moments, esser conscients que vivim a una comunitat i a un lloc estimats i sentits ben endins, lloc i comunititat pels quals hem de treballar, dia a dia, per poder-hi viure tots amb llibertat, justícia i honestetat. Amb bon veïnatge i bonhomia i mirant sempre pel bé de tots i cada un de nosaltres.
No ha d'esser mai el tancar-nos dins nosaltres, tant a nivell personal, grupal o col.lectiu. No ha d'esser mai allò de "No hi ha res com Pollença"
Potser el pollencinisme és el conjunt de moltíssimes petites coses que vivim dia a dia.
Potser és no voler que la nostra Plaça, espai públic per excel.lència, cada estiu es converteixi en acumulacions de cadires i taules de bars on quasi no hi caben el jocs dels nostres infants.
Potser és, en aquests moments, desitjar que la reforma de la pescateria es fagi com estava previst i anhelar que el nou PAC es pugui fer a Can Conill, també tal com estava previst. Els canvis sobtats, sobretot si són ordenats des de dalt i no decidits democràticament des de baix a dalt, mai no han estat bons. I fer i desfer mai no ha retut i sempre ha embullat.
Potser és gaudir amb el Pi de Sant Antoni o tenir pell de gallina amb l'esgarrifador crit de'n Joan Mas a l'Almoina.
Potser és admirar la bellesa i elegància immensa del ball de les Àguiles i Sant Joan Pelós.
Potser és despertar-se cada any dia 2 d'Agost amb els sons alegres de l'Alborada.
Potser és escarrufar-se amb els sons del Cossiers i la Dama i el seu ball alegre i festiu.
I ja ha sortit la Patrona, clar.
Ara que comencen les festes de la Patrona i el poble es transforma en una ebullició constant i alegre és quan crec que és més bo d'entendre aquest mal positiu que és tan mal de curar: el pollencinisme.
Potser, en aquests moments, és el desitjar que no es vulgui posar tant d'ordre a la batalla dels Moros i Cristians i que no se blindi amb càmeres per no anar contra la intimitat de les persones.
Potser és estar contents de veure com les dones es poden incorporar a la festa.
Potser, de ben segur, és tenir presents els essers estimats que ja no són amb nosaltres.
El pollencinisme, aquest mal mal de curar ens acompanya sempre.
I jo, us ho assegur, no em vull curar.






dissabte, 13 de juliol de 2019

Mai no m'ha agradat ficar-me on no em demanen




He pensat molt abans d'escriure aquest post i ni tan sols sabia si aquest era el lloc o no per fer-ho, però a la fi m'he decidit.

Abans de tot vull dir que no tenc res absolutament en contra de Punt Informatiu, més bé al contrari: quan vivia a Palma ja hi estava subscrita. I El Gall Editor fou qui pubicà la meva novel.la "Memòria de vida"

Quan, amb en Toni, decidírem venir a viure a Pollença (per jo, "tornar") no us podeu imaginar quants de records, sentiments i coses reals per viure-hi, reviure o fer-hi em vingueren al cap.
N'he vist moltíssimes realitzades.

Tenia dins el cap dues coses que eren importants per jo i que creia i crec que eren importants pel nostre poble amb el granet d'arena que jo hi pogués aportar:

-Viure la política municipal.
Això ho vaig fer molt fàcilment a través del partit al qual estava afiliada quan era a Palma, provinent del PSM: Més per Mallorca, afiliació que em varen transladar fàcilment i ràpida a Més per Pollença i en les reunions d'aquest grup vaig participar lliurament i en vaig agafar, crec, el tarannà de les persones que en formaven part i elles el meu.

-Col.laborar al Punt Informatiu.
No ho he aconseguit.
Potser per la meva innocència pensant que ja em dirien coses si volien que hi col.laboràs perquè, com diu el títol d'aquesta entrada mai m'ha agradat ficar-me allà on no em demanen.
Pensava ben de veres que, amb la meva trajectòria literària i didàctica, em dirien de col.laborar-hi.
I no.
L'any passat per la Patrona me demanaren un article, que vaig fer i varen publicar.  Ja feia quasi 2 anys que tornava viure a Pollença. Aquest serà el tercer estiu i només hi ha una col.laboració meva a Punt Informatiu.
I ho escric, sobretot, perquè ningú no pogués arribar a pensar que ha estat per part meva el no col.laorar-hi. 
No em queix de res ni deman res, però ho volia constatar, simplement.

dimecres, 3 de juliol de 2019

Encarna Vinyes i Olivella




D'Encarna Vinyes tothom sap que era la dona de Josep M. Llompart. 




Però n'Encarna també és n'Encarna.



Hi ha un fet que sempre m'ha emocionat i m'ha fet gràcia, en el sentit positiu d'aquesta paraula: quan Encarna em presentava a qualcú, sempre deia el mateix:
- Mira, na Joaneta (Tota la seva generació m'anomenava sempre amb el diminutiu del meu nom) I nosaltres podríem sortir al Guiness: va esser alumna meva i després companya meva a linstitut i a la Normal, i va esser alumna d'en Pep i després companya seva a la Facultat.
La recordaré ara i aquí sobretot des de dos aspectes: com a alumna seva d'institut i com a companya de classes i d'assignatura a l'Escola Normal. A n'Encarna, tant com a persona com a professora, la tinc present sempre amb grans entusiasmes o amb grans indignacions. S' entusiasma totalment amb les coses positives i s'indignava —s'enfadava fins i tot— amb les coses negatives, els dois o les injustícies.
Vaig esser alumna seva a institut Joan Alcover el curs 1966- 67 (jo feia sisè). 1 ens feia classes d'História de l'Art. Sempre feia les classes dreta, fet no molt normal en aquell temps i no es limitava a entrar i demanar-nos la lliçó, que era el més habitual aleshores. Ens repartia uns apunts plens d'esquemes i fletxes, que eren fets seus i molt aclaridors. Parlant amb ella, després, va dir "devia esser que no m'agradava el llibre. Mai no m' agradaven els llibres de text".
Però crec que la Història de IArt va esser el menys important que vaig aprendre aquell curs, i vaig aprendre molt sense esser cap estudiant brillant. Tot el temps de la classe parlava, explicava història, explicava anècdotes i explicava idees. Ens deia realment el que pensava. Ella i Aina Moll m'ensenyaren que els professors eren humans (jo aleshores encara no ho sabia).
N'Encarna em va ensenyar, per exemple, el valor de la Ilibertat, la injustícia de la guerra del Vietnam, el fet que la felicitat personal es viu a moments i que depèn dels fets que t'enrevolten. I, sobretot, em va ensenyar i transmetre un entusiasme i una dedicació totals envers els alumnes.
Com a professora només la vaig tenir un any, pot parèixer molt poc, però des dels meus 16 anys fou un any molt intens i el seu valor com a mestra és ben viu encara avui, per a mi.
Ara, tants d'anys després, ara que ja no hi ets i no em pots sentir, et vull fer una confessió, Encarna: en un examen en què no havia estudiat gens vaig copiar del llibre. 1 vaig treure un 9. L'únic 9 que vaig tenir en tot el curs. Així mateix tu deies: «hi ha gent que té una memòria, que posa el Ilibre paraula per paraula». Potser te n'adonares, potser no. Però com que tu eres sincera amb nosaltres no em puc estar avui de dir-t'ho, encara que hagi tingut altres ocasions per fer-ho. Era un deute que sempre havia tingut amb tu.
Els primers mesos de l' any 1975 vaig esser companya d'Encarna a institut Antoni Maura. Vaig anarhi per fer classes de català, a substituir en Gabriel Bibiloni, que se n'anava al Sahara a fer de soldat. Aquell any vaig tenir poc contacte amb Encarna, perquè encara els professors de català érem una cosa que no és cosa.
Quan realment vaig tenir més contacte amb ella a nivell professional fou a l'Escola Normal el curs 1977-78. Fina Lujn, que aleshores n'era la directora, la va cercar i la va convèncer de venir per dos motius:
1.Recuperar bons professors per a la Normal.
2. Fer possible que es presentàs a unes oposicions restringides, oposicions que no es varen fer fins el 1981 i n'Encarna ja no tornava a esser a la Normal.
Fou un curs molt mogut.
Tots, Ilevat de tres o quatre, érem PNN (Professors No Numeraris).
Teníem —perquè no dir-ho— una directora que no ens ajudava gaire i un present i un futur professional molt negre.
Fèiem reunions amb els alumnes i els pares d' alumnes per explicar la nostra situació (entre d' altres coses, era el mes d' abril i no havíem cobrat encara una pesseta). Record perfectament que sempre fèiem fer la introducció del problema a n'Encarna. No sé si perquè pensàvem que si ho explicava una persona respectable tendríem més credibilitat o si era ella mateixa que s'oferia a fer-ho.
Un vespre decidírem tancar-nos a la Normal. N'Encarna també ho va fer.
Però fa poc, recordant totes aquestes històries em va confessar:
— No, jo després de sopar me'n vaig anar a dormir a ca nostra.
Aquell any a la Normal sí que tinguérem moltes vivències juntes: Totes dues fèiem classe de Ilengua castellana i, com sempre, estava indignada i mostrava la seva indignació, en aquesta ocasió per la manera nefasta en què redactaven els alumnes i la poca cultura general que tenien.
Potser si sempre haguessin tingut n'Encarna de professora no hauria estat així.