Follow by Email

dijous, 14 de juny de 2018

Dematinada de juny

M'agrada pegar unes bones matinades i a ma mare ja li agradava.
En Toni dorm. Els moixos jeuen damunt el trespol fresquet del corral. Ara mateix ha començat a cantar un ocell: el primer.
Encara no han pujat els diaris a la web.
I fa una oloreta diferent la matinada del meu poble. I sobretot diferent a la meva matinada de Ciutat.

Un ca ja lladra enfora. Na Madona està ben desperta i crida la filla, na Tirita, com una mare responsable i amorosa. Na Tirita ja ha après a botar la reixa que hi ha entre nosaltres i el veinat. Però sempre torna. Com sa mare, com na Negreta i com en Dragut. Sí, sí, tenim un moix més -el darrer, ja- d'ulls grossos i fondos, penetrants, que ens han fet posar-li "Dragut" i que ha estat molt ben acceptat per les tres moixetes,

Quan despunti el sol és hora de regar
Ahir, entre na Francisca i jo, vàrem fer, crec, la darrera sembrada. Dic "crec" perquè a les pasteres sempre veix un buit per sembrar-hi alguna cosa i encara tenim cossiols només amb terra i els vull omplir.
Enguany hem posat com una gronxadora i els capvespre en Toni i jo ens hi passam llargues estones. I les nétes quan vénen disfruten. I els fills de na Joaneta també.

La fresqueta de la matinada m'amara el cos i he hagut de posar-me una jaqueta.

Fets intrascendents, dia com els altres: el dematí al club en Toni i jo, dinar amb n'Irene, fer la migdiada jo i en Toni llegir, inclòs el seu etern subratllar, o mirar la TV, que diu que no se'n recorda què han dit.
Avui dinam de la primera escudella fresca de l'estiu, que ja vàrem fer ahir, perquè és més bona un dia per l'altra.

Amb aquesta humitat tenc molta, molta artrosi a la zona lumbar que fa que camini a poc a poc. Quan fa una bona estona que camin, me passa i quan torn esser a ca nostra me torna.

Un dia intrascendent, un dia com sempre. Un meravellós dia amb la companyia d'en Toni . no massa xerrador darrerament i amb la vista als llibres. Un meravellós dia pels carrers i les cases del meu poble.
I na Lola o en Pepe, els encantadors i servicials veïns de damunt ca nostra, que entren sempre, l'un o l'altra, a veure com està en Toni. O na Francisca, la dona d'en Dionís Albal, que ens regala un cossiol fantàstic. O na Magdalena Garrideta o el seu gendre Toni amb qui, de corral a corral, xerram sempre que en Miquel Moixet i el seu cosí haurien  de fer net, ja d'una vegada, el solar.

Sí, com veis, un dia intrascendent. Però sempre els nostres dies intrascendents els sabem transformar amb un gran dia, tot ple d'activitats suaus i tranquiles.
Així és el meu poble. Així és Pollença.







dimarts, 5 de juny de 2018

Ca n'Oreano


M'acaben de dir que en Joan de ca n'Oreano és mort.
Per jo significa molt -i ha significat molt- tota la família de ca n'Oreano i la seva botiga on venien de tot.
Quan era petita despatxava sa mare de na Caterina i embolicava les coses que compràvem curosament amb paper d'estrassa.
Quan duien una viola de plàtans era una festa. La penjaven i  anaven tallant.


 I per la corema, sempre hi havia un bacallà sencer penjat i el venien a trossos.



 Ciurons, arròs, llenties, cafè, sucre, galletes.....tot a granel. Ben prest varen dur caramels que valien una peça (10 cèntims de pesseta) i eren boníssims i anava cada un embolicat amb paper transparent.

L'amo en Joan ( que tenia un carro amb vela i anava els dijous a Inca a cercar mercancies) i madò Tonina tenien dues filles: na Maria i na Caterina. Primer va ajudar a la botiga na Maria, amb qui jo passava hores els capvespres d'hivern, assegudes darrera una finestra que donava al carrer, just davant ca nostra. Quan na Maria es va fer monja (va morir aquest estiu passat) na Caterina fou qui s'encarregà de la botiga.

Prest va festejar en Joan -d'una botiga que ara no record el nom, ben aprop de la Coperativa, al carrer on també hi havia can Pentina- que ben prest va passar a esser "en Joan de ca n'Oreano" i així ja el vàrem conéixer sempre.
Quan es casaren feren el berenar dins l'entrada de ca n'Asprer. I no varen esser els únics que ho feren així.

La relació amb ells venia, ja, de temps de la tia Coloma d'Asprer i la seva germana Joana, sa mare de mon pare.
Nosaltres ho compràvem tot allà i si féiem qualque descuit era un bot anar-hi.
Record que un any que va ploure molt va rebentar una ufana dins ca seva.
I els vespres d'estiu, a la fresca a la Clasteta, amb tots els veïnats. Allò era el meu món infantil.

Però de gran vaig seguir anant a comprar a ca n'Oreano i sempre, sempre, mon pare i després ma mare, ja vídua, seguia enviant a comprar a ca n'Oreano. I després en Miquel i n'Antònia.
Agafà la botiga na Rosario -feinera i encantadora- i , amb canvi de local, ara se diu "botiga del Calvari"

dimarts, 29 de maig de 2018

el meu Corpus


El meu Corpus és ple d'olor de pètals de rosa tirats del carrer o dels balcons i finestres, de música de castenyoles, violins, guitarrons i guitarres, de carrers engalanats amb branques verdes i cossiols, de domassos o vànoves blanques a les finestres i balcons de les cases, de l'olor d'encens que precedeix la Custòdia baix Pali. I sobretot del ball de les Àguiles i Sant Joan Pelós, acompanyat a vegades per una beladeta del menet dins el sarró.


Molts d'anys abans era el dia que estrenàvem el vestit d'estiu. I també molt abans hi havia nins petits vestits d'angelets que, de tant en tant, es giraven cap a la Custòdia i -fent-li una reverència- tiraven flors. I també anaven a la processó els ermitans que vivien al Puig, quasi tots ells calbs i amb flors que els havien caigut damunt la calba.

Les Àguiles, sempre el ball elegant




Les Àguiles, sempre guapes i plenes de joies precioses





I Sant Joan Pelós amb els seus bots i les seves reverències a les Àguiles, creu alçada.




Així m'agradaria que també fos el meu Corpus d'enguany
















dijous, 24 de maig de 2018

He retrobat els olors i sabors de la meva infància


Sempre que puc vaig a voltar per  Pollença i he retrobat els meus carrers, la meva Plaça i la meva gent.
Quan sortíem d'escola i després de berenar, generalment de pa amb oli o pa amb sobrassada,




anàvem a Plaça. I jugàvem tot el que podíem i fins que podíem.
Batiàvem pepes, els cinc codolets, les estampetes que posàvem damunt un portal i intentàvem matar les de les altres per tenir-ne més.
D'altres dies anàvem a ca qualque amiga a jugar. A botiguetes, a cuinetes i poca cosa més.
Ja he anat a veure l'arrossegadorta de darrera cals frares i ara la trob petita, petita.....
A ca nostra sempre dinàvem a la 1 i sopàvem a les 8. Ni al meu germà ni a jo no ens feien res especial: menjàvem sempre el que hi havia, fos el que fos. El menjar que es feia a Pollença a finals dels anys 50. I és una cosa que sempre he agrait a mon pare i ma mare: no som gens triada.
Per aquest temps començàvem a fer trempó

 i era un plat que mai, a  migdia, no podia faltar a la nostra taula: entre el primer i el segon plat tot l'estiu teníem trempó damunt la taula per si en volíem.
Els vespres sopàvem o de sopes o de trempat, a vegades amb ou bullit, a vegades sense i amb tallades de tomàtiga en l'estiu.


















o de pa amb oli o de trempó.o de pebres torrats amb un ou bullit i, en l'hivern, també pancuit.
I els dies que n'Antònia Arbona venia a sopar, ens assèiem a unes cadiretes baixes a l'altura de la banquera de la cuina i ens feien un pa amb oli meravellós.
I els dies que jo anava a sopar a cals seus padrins també ens feien un fantàstic i gustós pa amb oli. U padrí tallava el pa amb un trinxet i la padrina preparava els pa amb oli.
Així com l'arrossegadora de darrera cals frares ara la trob petita, les escales del calvari me pareixen llargues, molt llargues.

dissabte, 12 de maig de 2018

I avui m'ha tornat l'angoixa.........



Els que em coneixeu de fa anys sabeu, ja, que tenc angoixa crònica i que, per aquest motiu, he passat molts de mals moments.
Segueixo amb tractament, però molt més suau perquè des de que visc amb en Toni en tenc comptades vegades i, des que he tornat a Pollença, encara menys.

I avui, fa devers una hora, m'ha tornat l'angoixa. Mai no he sabut descriure el que sent. Només sé dir "tenc un nuu a l'estómac" i la necessitat de fer caminadetes per dins la casa. Quan me pega som incapaç de sortir de ca nostra.
Mai no me sol venir per cap motiu concret. Se presenta, com si fos la meva amiga íntima i em pren el cos i el cap. Escriure me va bé i ara per això ho faig.

Fosqueja al corral i als carrers i en Toni és a sopar amb els nebots estimats i els nins a "La Merceria". He estat incapaç d'anar-hi i me feia moltes, moltes ganes.




Encara que l'acompanyin per posar-li la rampa al portal i ajudar li amb la moto (no duu ni llum ni timbre) el vull esperar aixecada perquè m'expliqui coses del sopar. I això que tot el capvespre els nebots i els seus fills han estat a ca nostra fent tertúlia, jugant amb na Tirita i explicant-nos coses diverses.

Ara ja és de nit i estic molt millor de l'angoixa.

Diuen que demà, diumenge, farà fred i plourà: esperarem tranquils els capricis d'aquest temps primaveral.



dissabte, 5 de maig de 2018

El corral


Cercàvem una casa per comprar a Pollença i jo sempre deia "Toni, que tengui corralet encara que sigui petit". I, després de 2 anys de cercar per internet i de venir a veure cases, trobàrem el que consideràrem la casa ideal per nosaltres: planta baixa gran, còmoda i oretjada, just devora Plaça....i amb un corral!

Quan hi entràrem a viure, fa un any i un mes, només hi havia 2 garballons i mooooolta herba, sobretot del solar de darrera, que penjava damunt el bru horrorós que tenia per separar del veïnat.
Tenia -i té- tres pasteres gens aprofitades i ara com massa plenes i tot. Llevàrem el bru i posàrem un reixat prim.
El corral té, just sortint de la casa, una porxada molt gran, on hi dinam i sopam en l'estiu. I hi estam.
Hi hem posat molts de cossiols, tant de sol com d'ombra.


I rosers i flors diverses a les pasteres. Fins i tot un brot de gerani vermell que havia estat a Manresa i havia patit totes les ventades possibles, a Palma era sols un tronc i al corral ha reviscolat i va ben bo. Li deim "el gerani de Lalà" perquè el va sembrar el padrí d'en Toni a qui els néts carinyosament l'anomenaven així i li va quedar per sempre. I el seu gerani també ha quedat.

Sortir al corral els dematins quan m'aixec. Mirar cada fulla nova, cada poncella, cada flor oberta...me dona vida.
Hi hem sembrat dins cossiols per arbres, a part de les flors i els cossiols de plantes, una mimosa, una etzarolera, una nesplera, dos cirerers, una prunera, una pomera, un taronger, un mandariner, una llimonera, un albercoquer.....
I també hi tenim les moixetes: Na Madona. na Negreta i na Tirita. Si bé poden entrar quan volen per ara, l'única que entra és na Madona i na Tirita si li duim, que encara no té dos mesos.



Només he volgut compartir uns moments de la meva felicitat diària, sols això.


dimecres, 2 de maig de 2018

Moment nocturn


Veure i sentir a la pell i fins al moll dels ossos com la teva parella, el teu home, el teu amic es deteriora d'una manera tan ràpida és un moment nocturn, trist i solitari.




D'una manera molt ràpida en Toni no és capaç de dur amb jo una conversa coordinada. Som feliços, també, d'aquesta manera i ens estimam igual. Però és molt trist per jo i per ell -ell, però, no se n'adona massa- veure que la nostra convivència és tan diferent en tan poc temps.
La nit i la soletat s'escampen damunt jo, amb la porta de l'habitació oberta per observar-lo millor i per si vol res.
Insulina, sopar, pastilles i dormir.
Sé que demà migdia anirem al Club i que encara podrem fer molt de dinars i berenars amb amics.
Però estic trista de veure que no està bé i ja no li agradar conversar. I que aquesta conversa moltes vegades es transforma en un conjunt de paraules incoherents o obsessives.


Sempre m'has animat a escriure. Idò, Toni, ara escric per tu i pensant en tu.
A la nostra casa de Pollença miram créixer les plantes i flors del corral.
T'has adaptat plenament al meu poble, que ara ja és teu també. Però et falta gaudir-lo a tope. I no crec que ho puguis fer perquè, entre la moteta i la teva conversa ara no sempre coordinada pens que no pots, que no podem gaudir bé dels carrers, valls i camins....
I somrius a tothom, això sí. I et fas amb tothom, això sí. I estimes el poble i la seva gent. I dius que no vols tornar a Palma mai més, que aquí és on hi ha qualitat de vida. I disfrutes de viure. I jo disfrut de veure't disfrutar.
Els meus fills i nétes i la nostra neboda Joana i els seus són la teva alegria. I tu saps que compartim molt i gaudim molt aquestes persones que són la nostra alegria.

I els amics que deixàrem a Ciutat ens vénen a veure. I quan feim el que deim "la paella del FaceBook"  (que ja féiem a Ciutat, compareixen tots. I ens ho passam tan bé, amb els amics......


Però la nit no només em rodeja físicament sinó que entra dins mi i fa que els meus pensaments siguin negatius. Perquè, en aquests moments la realitat és negativa.
Estarem junts sempre, Toni, Totoni. Tio Toni, d'això en pots estar ben segur.