Follow by Email

dimecres, 29 de juliol de 2020

Dia 2 d'agost sempre serà el dia de la Patrona

Hi hagi actes festius o no, siguem a Pollença o no, estiguem trists o contents, sempre per tots els pollencins dia 2 d'agost de cada any serà el Dia de la Patrona.
Crec que tothom, a nivell personal i per un motiu o altre, hem passat al llarg de la nostra vida qualque Patrona trista.
I enguany -maleït 2020- és una Patrona trista per tots nosaltres.
I se nota pel carrer.
I se palpa en tot moment.
I quasi no hi ha banderes als balcons.
I.....afegiu el que volgueu.
És una Patrona trista i amb molt de respecte i record per l'ingent quantitat de persones que han sofert  aquest puta virus, per tots els morts que ha provocat i per tots els seus familiars, coneguts i amics.
Dilluns horabaixa vaig sentir, escoltar i veure un passa-carrers. I tot l'ambient era trist i amb molt poca gent: fins i tot la seva música no me va sonar tan alegre com els altres anys.
El dia de Santa Aina a les 2 del migdia sempre els que encara no havíem vingut per la Patrona teníem un sentiment especial. Quan encara no es feien les Canonades, les campanes de la parròquia sempre varen repicar -en Pep "Guineu" n'era l'encarregat- i després posaven al campanar -crec que ho feia en Miquel March- a través d'uns micrófons cassets amb música com De mil-i-cinc-cents moros, Puix Patrona, Visca Pollença, L'Alborada.... I aleshores, quan el pare dels meus fills, els nins i jo veníem cap a Pollença dia 26 el capvespre i ja quedàvem aquí tot el mes d'agost, en Miquel germà telefonava sempre un poquet abans de les 2: "Au, deia, perquè escolteu repicar". Més tard arribàvem i tots ja hi érem: ca n'Asprer era ben ple, no només de persones, també d'estimació, de sentiments, de ganes de festa...
I els anys -ben pocs, crec que dos o tres en tota la meva vida- que, per un motiu o altre, no he pogut venir, de matinada els alegres sons de l'Alborada eren dins jo i a les 7 de dia 2 recordava i sentia la calor dels meus carrers i us puc ben assegurar que sentia dins el meu cor les campanes tocant a foc i el crit esgarrifós den Joan Mas. I tenia pell de gallina...
Enguany per jo serà una Patrona doblement diferent i trista: pel covid-19 i per la falta d'en Toni.
Però dia 2 de ben segur que serà el dia de la Patrona.
I els meus sentiments i records tornaran a sortir, com varen sortir, ja, dia 26 a les 2.
I així cada any. Passat, present i futur.
Visca la Patrona!
Visca Pollença!
Molts d'anys per tothom!



divendres, 24 d’abril de 2020

He omplit el corral de primavera

He omplit el corral de primavera
sembrant rosers,
petúnies, clavells de moro....
M'assec al balancí
i el miro
gronxant-me suaument.
I tu ja no el veuràs mai més
i ja ni sé si he fet bé
omplir el corral de primavera.
El mes de juny
potser
tal volta
poguem sortir
o no.
El mes de juny
potser
tal volta
puguin venir ja els fills
i nétes
o no encara.
Quan puguin venir
no et trobaran a tu
però sé
que
els agradarà
veure el corral omplit de primavera.








dimecres, 22 d’abril de 2020

Sant Jordi confinat



Demà és Sant Jordi.
Demà és el dia del llibre.
Avui, no demà fa anys que va morir Cervantes.
Demà, ara i ja fa temps, és, per nosaltres, el dia del llibre i de la rosa vermella.
Demà és el dia de Sant Jordi confinat.
És com allò de quan ens prohibeixen una cosa que tenim unes ganes loques de fer-la, idò així veig jo com enguany el covid-19 ens prohibeix celebrar Sant Jordi al carrer el celebram més que mai.
Enguany, aquest malany de covid-19 i confinament de la població, Sant Jordi es celebra a la TV, a  emissores de ràdio, a les xarxes, a youtube, a l'whatssap, en streaming.....
I a tots i cada un dels recons del nostre País
I tenc la sensació que se'n parla més que mai.
Segurament a partir del 2020 Sant Jordi sempre serà ja diferent.
Els llibreters se'ls enginey com millor saben i poden i segons la imaginació de cada un per poder vendre llibres. I en venen. No com d'altres anys, clar, però el 2020 és un any excepcional, un any diferent, un any confinat
Per whatssap es passen, entre els amics i coneguts, poemes fabulosos, alguns d'ells musicats, d'altres en format cançó, inclús en format ball, que van rodant per diversos territoris i intercanviant-se amb d'altres: "aquest ja l'he rebut..., mira, un de nou..., aquest el tenc 4 vegades...."
Es llegeixen fragments d'obres literàries i es pengen al FB o a qualsevol altre lloc "penjable".
Els Ajuntaments, la ràdio, els diaris, les revistes -online, clar-, els grups del FB, tota quanta xarxa social hi ha -des d'Instagram al FB passant per d'altres que jo no utilitzo i no podria anomenar-les totes....Tots aquests i més conviden a nins, grans i majors, a pintar una rosa, llegir un llibre, llegir en veu alta i gravar-ho -perquè els que hi tenim accès ho poguem veure i escoltar- un fragment d'un llibre, un poema...
I pens que arribarà a esser important Sant Jordi confinat de 2020 perquè crec que repercutirà en el coneixement a fons de la Festa de Sant Jordi i, sobretot, en la lectura, l'escriptura, la creació en general.....
I si això és així -que crec ho serà- benvingut sigui, idò, Sant Jordi confinat!

dissabte, 18 d’abril de 2020

Dissabte decapvespre

Dissabte decapvespre a Pollença,
tranquil, silenciós, suau.
Dissabte decapvespre dins ca nostra,
ningú pels carrers,
molts d'ocells pel corral
que m'agombolen
i música que m'arriba
de qualque veïnat
i qualque cop de martell
d'algú que deu penjar un retrat,
i rialles de nins
i plors d'infants
i xerrar d'adults.
Les cases netes
per dins i per defora
anuncien un diumenge qualsevol,
un diumenge
dins ca nostra.
Un diumenge més que no serà diumenge:
no serà un diumenge alegre
d'anar i venir, de vermuts, de bars, de canyes...
Un diumenge
com un dia qualsevol
a dins ca nostra.
Dissabte decapvespre,
casa neta
i adesada
amb un lliri dins un pitxer
damunt la taula.
Dissabte decapvespre silenciós,
ni gent,
ni cotxes,
ni motos,
ni nins en bicicleta.
Preludi d'un diumenge qualsevol,
un dia més
del nostre calendari.



dijous, 9 d’abril de 2020

Fa dues setmanes

Fa dues setmanes
que partires per sempre.
T'estim tant
i t'enyor.
Avui tocava fer panades
i robiols.
La cuina era un laboratori.
I demà féiem Pasqua amb els nins i nétes
a ca nostra.
I un ou de xocolata ben gros
per n'Aina i na Klara.
I robiols
i panades de pasta dolça ens alegraven el paladar.
T'agradaven tant que mai
no en menjaves abastament, deies.
Enguany la casa és buida
i demà no farem Pasqua.
T'estim tant
i t'enyor.
Saps?
La clívia va florir
quan tu encara eres aquí
però ni te n'adonares,
i he fet uns cossiols de blat
que han sortit quasi tan blancs com els de les monges
a la Casa Santa.
T'estim tant
i t'enyor.
El meu Dijous Sant, enguany, ha estat
fer net,
regar arbres i plantes,
caminar per dins ca nostra
i endoiar un poc.
I tenir un pensament constant:
avui fa quinze dies que partires per sempre.
I em super de cada dia.
Crec que estaries orgullós de jo,
de la meva força,
del meu confinament solitari.....
T'estim tant
i t'enyor
mirant cada objecte,
cada racó,
cada rajola...
I te veig al corral,
cama damunt l'altra
mirant-me regar.
I regam tots dos mentre tu cantes
i a mi m'agafa un atac histèric de rialles
que no puc aturar.
T'estim tant
i t'enyor.






dimarts, 7 d’abril de 2020

Parlen de desconfinament esglaonat. Segur?

La veritat és que no ho entenc gens ni mica.
No entenc com ara, després d'haver estar confinats tant de termps, se proposi una mena de desconfinament esglaonat.
Què volen dir?
Qui sortirà primer?
Com?
Amb quines condicions?
Per quines necessitats?
Per quins motius?
.........
Pens que els ciutadans hem demostrat que sabem i podem estar confinats davant el perill.
Tret, com en tot, de desgraciades excepcions, però poques pel nombre de persones que som.
I ara que encara segueixen -i dies augmenten i dies no, segons- els contagis ens volen desconfinar esglaonadament?
No seré jo la primera que surti malgrat en tinc unes ganes loques ja que, a més, abans ja vivia prpacticament en confinament per l'enfermetat den Toni. I sí, tinc mooooooltes ganes de sortir al carrer, de passejar, d'anar a can  Moixet a prendre una canya ben fresca, d'anar a dinar al Romaní o a berenar al 1550....
Tenc unes ganes loques que els meus fills i nétes puguin venir.
I sí, tenc ganes d'anar a passejar per Ciutat, també.
Tenc moltes ganes de poder veure tots els amics i amigues.,
Crec que perquè tot això sigui possible, tot això i tot el que tenen ganes de fer els altres ciutadans sigui possible ens hem de sacrificar un temps més i hem de seguir amb el confinament.
Si després hi ha un rebrot de contagis ens empenedirem de per vida -si vivim- d'haver-nos desconfinat, encara que sigui esglaonadament.

dijous, 2 d’abril de 2020

Per en Toni

Morires al teu llit
com els herois de vida.
Lluitares la batalla
amb qui més estimaves
i amb qui més t'estimava.
Eres generós, afable,
i un gran conversador
el temps que estaves bé.
Amic dels bons amics
fins a l'arrel de la soca més profunda.
Me sap greu esser jo qui ho digui:
eres tot un Senyor,
així,
amb majúscules.
Avui fa una setmana
i sembla que encara hi ets.
Ets a Jonquet, 43
entre les plantes del corral
i els mobles de la casa.
Entre els teus llibres de velers
i de la "teoria de la capa límite"
Ets als teus dibuixos,
als teus compassos
i als teus llapis amb mines.
Ets a la teva cabòria de surcar la mar
veles ben grosses
inflades pel llevant.
I ets aquí,
devora jo,
mentre t'escric aquest poema que em surt
massa fàcilment
per esser poema
i per esser per tu.



dimecres, 1 d’abril de 2020

Com serem després del covid-19?

Quan s'acabi el confinament i quan s'acabin els contagis pel covid-19, com serem?
Estic ben segura que, durant tot aquest temps de confinament tots vivim dia a dia la part bona, positiva, empàtica, solidària..... dels que tenim prop, ja sigui físicament, com telemàticament.
Jo he viscut -i visc cada dia- la de Pollença i els nostres habitants i cadascú haurà viscut la del seu entorn. També visc -telemàticament- el dia a dia dels fills, dels amics que no viuen a Pollença.
Però vull escriure del que observo més directament, que és com vivim el covid-19 a Pollença
Él poble és ple de persones que tenim por i alhora esperança i agraïment, agraïment cap als sanitaris, municipals, personal de neteja dels carrers, voluntaris per tot: per dur-te menjar i coses essencials a casa, per desinfectar el poble, per tocar les xeremies o qualsevol altre instrument des del balcó o el portal a les 8 del vespre, voluntaris per tot el que sigui necessari.
Crec que les paraules que més he sentit en tot aquest temps, ja sigui en sortir al portal a fer mambelletes, ja sigui per telèfon, ja sigui en anar a comprar el pa són "estau bé tots?","necessites res?" i "gràcies"
Per la desgraciada -encara que esperada- mort den Toni- aquests dies he parlat per telèfon, i continuo fent-ho, amb una gentada. I no parlàvem només den Toni i jo: totd'una sortia a la conversa la situació que tots vivim pel coronavirus.
No hem de perdre mai els valors que hem aconseguit, voluntària o involuntàriament, durant aquest confinament.I, en acabar i desaparéixer els contagis, estic segura que TOTS serem com hem après a esser: humans, solidaris, empàtics, voluntaris.....i la nostra escala de valors haurà canviat. La de tots i cada un de nosaltres.
Parlant per telèfon amb una molt bona amiga i veïnada de ca n'Asprer de tota la vida, na Maria Vives -la dona den Jordi Albis- acabàrem rient: ens demanàvem què passaria després i a mi em va sortir: "Ja veuràs, Maria, el dia que poguem sortir, que els bars puguin obrir, que poguem passejar, que poguem dur una vida més o menys normal, això serà una festa. Mira, serà com una segona Patrona"
Com els que em llegiu, he après moltes coses durant aquest confinament.
Quan tot aquest malson acabi no hem de canviar: hem de viure amb els nous valors i les noves actituds que, si no teníem, hem après perquè ens hem vist estrets.
Pens en tots aquells que, durant el confinament, han perdut un esser estimat i s'han trobat sols físicament, en tots aquells que han passat, passen o passaran aquesta maleïda infecció, en tots aquells que viuen sols, amb tots aquells que no poden accedir al gel desinfectant, guants o mascaretes, amb tots aquells que passen o passaran estretors econòmiques perquè o han hagut de tancar el negoci o han perdut la feina o la perdran.
Quan aquest infern acabi, no oblidarem res del que hem après i no canviarem d'així com som ara.
I sí, crec que, quan aquest infern acabi, els pollencins viurem una segona Patrona.

divendres, 27 de març de 2020

T'esperaré debades, Toni



Ja te puc esperar debades, Toni.... Quina putada.
Darrerament, quan t'ingressaven a l'Hospital d'Inca, el dia que sabia que tornaves el meu cor s'eixamplava, encara amb petites esperances impossibles.
Ara sé que no tornaràs mai més.
La matinada d'ahir partires per sempre.
I ho feres tal com havies viscut: discretament.
Ara ets un record per tots els que t'estimàrem i t'estimam encara. 
I mentre et recordem, seràs ben viu per nosaltres.
Ara, com déiem i créiem tu i jo, ets energia, ets terra... 
I formes part d'aquesta terra pollencina que arribares a estimar tant.
Ahir dematí, quan ja havies partit per sempre, escoltava les cançons que t'agradaven i això me conhortava. 
Vaig escoltar moltes vegades "Mediterráneo" i les llàgrimes sortien suaument quan sentia i repetia el tros que més t'agradava:

"Ay, si un día para mi mal
Viene a buscarme la parca.
Empujad al mar mi barca

Con un levante otoñal
Y dejad que el temporal
Desguace sus alas blancas.
Y a mí enterradme sin duelo
Entre la playa y el cielo...
En la ladera de un monte,
Más alto que el horizonte.
Quiero tener buena vista.
Mi cuerpo será camino,
Le daré verde a los pinos
Y amarillo a la genista.
Cerca del mar. 
Porque yo
Nací en el Mediterráneo."

La mar, el mar....que estimaves tant i que vares viure intensament tota la teva vida.

I saps? Et vull dir que estic contenta que et comprassis l'Amika, el teu veler, encara que fou la teva darrera locura grossa i que -per què no dir-ho- tingué unes molt males acaballes.
Ai, Toni, la casa és buida sense tu i les meves matinades estimades són més solitàries que mai.
No tingueres fills, però deies sempre que els meu fills eren els teus, també. I ells ho saben i ho senten. 
I t'estimen. 
I les menudes també. 
I et recorden ( "tio Toni sempre seràs amb nosaltres", va  dir i escriure ahir na Klara i sa mare m'ho va enviar en un video molt emotiu) i et recordaran sempre: viuràs dins ells com viuràs per a sempre dins jo mateixa.
I en Miquel, des del confinament, me donava consells i carinyo.
I amb na Coloma vaig estar parlant molt de temps per telèfon.
Quin temps més fotut que has triat per morir, Toni: tots confinats i sense poder-se moure ningú.
No veuré mai més el teu innat moviment de braços i dits intentant imitar Lalá, el teu avi estimat, quan anava a ballar de pagès a la Victòria.
I el Mal Pas el duies ben endins.Tant, que na Tonina pel teu 70 aniversari et volia regalar dur-t'hi així com fos. 
Ja no podrà, però t'hi durem amb el pensament. 
I els teus amics "malpassers", sobretot en Joan, sé cert que aniran a beure "sa colgadora" en record teu. Perquè saben, com tu:

"Qué le voy a hacer
Si yo,
nací en el Mediterráneo"


dissabte, 21 de març de 2020

#joemquedoacasa i les plantes



Aprofito aquest temps de confinament per fer coses
que abans no podia o no tenia temps de fer. Això sí les faig amb tota la calma del món perquè sé que això serà llarg, molt llarg.
Ordenar fotos, ordenar calaixos, tirar coses guardades que ni record per què servien, fer menjars que feia temps no feia, fer coques que vaig aprendre a fer de mumare i que tinc apuntades a un quadern i ben guardat i que també feia temps que no feia.

Ara sé que ca nostra, desde la porta del corral a la porta del carrer fa 20 metres. Vaig i vinc moltes vegades al dia i he calculat que camino devers 10 km diaris, a més dels que camino, amb passes més curtes, pel corral o cap a qualque habitació o cap a la cuina.

Aprofito per escriure.
Escric moltíssim, a vegades al blog i a vegades no.
Ja fa temps que, (després d'una depressió molt grossa, fa anys) malhauradament he perdut la concentració per llegir un llibre en paper, però no per llegir a l'ordinador. I llegesc, llegesc molt.
I veig molts de tutorials de plantes, la meva passió, junt amb l'escriure, i el meu entreteniment. 


He après a cultivar plantes en aigua (no totes serveixen), a tenir dins la casa algunes que sempre havia cregut que eren d'exterior, d'un cossiol (del que sigui) fer-ne 2 o 3 o més, segons el tamany de l'original. Això sempre ho havia sabut fer amb plantes "nostres": clívies, canyes, cintes, broscos.... Però no amb cactus petits, per exemple, ni amb el que deim "plantes grasses" també petites.

I deix passar el temps quan no tinc ganes de fer res.

dimecres, 18 de març de 2020

El Març, marceja


La matinada fosca m'acompanya
i sentir com canta el rossinyol.
I el sol que surt: ja és de dia.
Els colors de les coses es fan palesos
als nostres ulls.
I, a punt de començar la primavera,
sabem cert
que cada dia s'obre una flor
a qualque banda.
Març marceja
i enguany
el seu marcejar és de pinyol vermell:
#quedamacasa i partirà
per no existir mai més
per no tornar mai més.
Enguany, al març,
COVID-19,
les campanes tocaran a mort per tu
i la teva vida no tindrà
agraïment de ningú
i farem una festa, quan moris
i estarem alegres, quan moris
i cantarem pels carrers. quan moris.
Celebrarem la teva mort, COVID-19.
Mal et moris ja, COVID.19
i tots serem feliços
i podré escriure
sobre el rossinyol i la matinada
sense pensar en tu.
Au, mor ja.
Tanmateix saps que, entre tots, et combatrem i et guanyarem.



dimarts, 17 de març de 2020

Estimat corral


Quan en Toni i jo cercàvem casa per comprar a Pollença, teníem molt clar que havia de tenir tres requisits: un poc cèntrica, una habitació abaix i un corral, encara que fos petit.
Miràrem i cercàrem més d'un any.
I sí, trobàrem una casa molt cèntrica on tot és planta baixa i que té un corral.
Tenim veïnats damunt, però cap problema: ens duim molt bé amb ells (i ells amb nosaltres) i mai no hem tingut cap problema ni un de cap tipus.
I ara que estam confinats a casa i que ve el bons temps el corral és l'alliberació pels que aquí vivim. Sobretot per jo (En Toni quasi ja no hi pot sortir). I no només per jo. Na Ruth, quan pot, s'hi asseu, mòbil en mà, i hi escolta música o parla amb els seus amics. Regam indistintament o ella o jo.
M'assec al balancí ben gros que hi tenim i em relaxa molt.
I camin devora els cossiols: ara una fulla seca, ara una herba, ara mirar els rosers -podats el gener- com creixen espectacularment, ara d'un gros fer cossiols petits per quan venguin els meus fills se'n puguin endur.
Anit ha plogut i, si de dia no plou, aprofitaré per cavar un poc els cossiols grans, allà on hi ha arbres, que ja ho necessiten.
I avui entrarem la clívia grossa (regada ahir vespre i fet fulles netes) dins la caldera d'aram ben enmig de l'entrada i entre els 4 balancins que hi tenim. I sí, feel al seu calendari natural, per Pasqua estarà completament florida. Només la veurem nosaltres. Però m'és ben igual: mai no he fet res perquè els altres ho vegin i crec que, ara més que mai, hem de tenir la casa i les finestres ben alegres. Cadascú s'ho haurà muntat com ha sabut i pogut: jo ho faig amb els cossiols.
Amb els cossiols i amb l'ajuda de la meva manera de ser. He de reconèixer que som una "popona" i una hipocondríaca, i que tenc angoixes i ansietats (tractades, això sí).
Però, al llarg de la meva vida he pogut comprovar que quan tenc una adversitat me cresc jo mateixa, com més grossa és l'adversitat més em cresc, i intent treure qualsevol importància al que em pugui passar i em transform en una dona forta, ni "popona" ni hipocondríaca. Al contrari, intent animar els altres i treure importància al que em pugui passar a jo.
I res.
Si no plou segurament passaré gran part del dia al corral. I, si avui plou, ja ho faré demà.
Vull transmetre la necessitat -ara més que mai- de mostrar TOTS el nostre civisme i la nostra empatia i solidaritat.
Ja ho sabeu:
#joemquedoacasa


 













dissabte, 14 de març de 2020

El coronavirus i la clívia ja floreix



Us pot parèixer una bajanada parlar ara de la clívia, però amb aquest títol només vull expressar que la naturalesa és l'única que segueix el seu curs.
Vivim moments difícils.
TOTS col.laborarem, n'estic ben segura. Seguirem les instruccions i ordres de Sanitat, del Govern, dels Ajuntaments.....És molt necessari fer-ho pel bé de tots i cada un de nosaltres.
Avui de matinada, encara fosca negra, he sentit el primer rossinyol i m'ha emocionat veure i sentir que la naturalesa segueix viva, segueix el seu curs natural.
Quan ja s'ha fet de dia he sortit al corral i he observat detingudament el que m'envoltava.
I més m'he emocionat quan he vist que la clívia floreix lentament.
Un dissabte en estat d'alarma decretat a partir de demà el rossinyol ha decidit cantar i la clívia obrir les seves flors i mostrar les seves poncelles.
I sí, són moments difícils.
Des d'aquest humil blog personal deman que ho visquem molt alerta però tranquils i, sobretot, seguint les instruccions i ordres.
No acapareu, si podeu, que n'hi ha d'haver per tots i tenir el rebost estibat no és el que ens farà sortir d'aquesta crisi sanitària.
Quan hagi passat, què fareu amb tots aquests productes que ara comprau desaforadament i als quals molta gent no hi pot tenir accès perquè la seva economia no li permet fer enormes compres? Els regalareu? Si és així, m'apunt a la cua. Ja avisareu.
El que necessitam TOTS és solidaritat, no rebosts estibats ni geleres que vessin de plenes.
Necessitam, simplement, ètica i civisme.
I, si la clívia floreix, tan difícil és tenir solidaritat, ètica i civisme?
Jo crec que no ho és gens, la veritat.
Ànims, força i solidaritat!

dimecres, 11 de març de 2020

El coronavirus i la "guerra del Golfo"

Que hi ha un virus molt contagiós no es pot negar.
Que hi ha un alarmisme general tampoc no es pot negar.
I que aquest alarmisme provocarà una crisi, crec que tampoc no es pot negar.
Pens, però, que serà i és ja una crisi, per dir-ho de qualque manera, "autoprovocada".
El Mallorca-Barça n'és, només, un exemple proper. Conec la persona que té la concessió dels xiringuitos de l'estadi i per ella i els seus empleats ha suposat una gran pèrdua econòmica.
Si els hotels no obrin, a Mallorca es perdran molts de llocs de feina.
Si a Madrid tanquen les escoles, els pares què fan amb els nins? Els que no tenen padrins o els padrins estan en edat productiva, hauran de deixar la feina provisionalment? Els tornaran agafar? Més pèrdues.
Si s'han suspès les Falles de València, què en deuen pensar els restaurants, bars, hotels... que s'omplien i suposaven ingressos i molts de llocs de feina?
I podria escriure una llarga i gran llista de preguntes sense resposta o amb la resposta: pèrdua de treball, pèrdua de ventes, crisi....
Per no caure amb els fets i decisions que me provoquen un somriure quasi sarcàstic, com és ara la prohibició de donar-se la pau a les misses o que el Papa celebri l'àngelus dels diumenges i les misses públiques previstes per televisió o totes aquelles esglésies que han fet retirat l'aigua beneïda o que el primer congressista que ha agafat el coronavirus sigui de Vox, partit que va en contra de la Sanitat Pública quan la majoria de companyies Privades d'assegurances de salut han anunciat que no tractarà la gent infectada de coronavirus.....

Les notícies d'avui parlen de l'acaparament als supermercats.
I aquí ve, ara, parlar de la relació entre el coronavirus i la guerra del Golfo.
Segurament molts dels que llegireu les meves paraules ni l'heu viscuda ni n'heu sentit a parlar: fa ja molts d'anys.
Aleshores, sobretot a les Illes, es va anar creant una psicosi alarmista: si dura, no hi haurà petroli,  si no hi ha petroli, no vindran vaixells; si no vénen vaixells no ens duran provisions....I venga donar voltes a les tertúlies, a les cases, no record ara si la qüestió de la "possible" no vinguda de vaixells i mancança de diversos productes va arribar als diaris. Però sí a moltes persones, entre elles jo mateixa, que hi vaig caure amb les quatre potes.
Les meves amigues amb fills petits i en edat escolar en parlaven continuament i ho feien i jo també ho vaig fer: acaparar, acaparar i acaparar com ara fa molta gent.
Pryca -l'actual Carrefour- era ple de persones amb carrets plens d'aliments com llegums, arròs, sucre, sal, oli, llet, conserves diverses.... sabó, gel, xampú.....igual, ben igual que ara. I a les farmàcies, venga despatxar esperit, xampú per combatre els possibles pois, cotó, gasses, mercromina, esparadrap, tiritas.....
La famosa guerra va acabar aviat.
I molts de rebosts, entre ells el de ca nostra, ple d'aliments que esperaven -ben col.locats als prestatges- que els habitants de la casa els consumissem.
Feia ja un any que aquella guerra havia acabat i a ca nostra hi feia feina na Dori, ara ja amb devers 90 anys, persona entranyable per tots els de casa i amb qui mantenim el contacte sempre que podem tant els meus fills com jo.
Quan no sabíem què havíem de fer per dinar, na Dori deia sempre:"podemos comer la Fabada del Golfo" o "podemos comer los callos del Golfo" o "haremos albóndigas con tomaste del Golfo"..... i això encara ens fa riure quan parlam d'ella i amb ella.
I sí, vàrem menjar durant bastant de temps, coses "del Golfo", a ca nostra.





divendres, 31 de gener de 2020

Només el renou del teclat


El poble silenciós.
Els carrers silenciosos.
Encara és de nit i ja fa més d'una hora que estic aixecada.
El llum del corral encès em deixa entreveure els cossiols.
Els amics i els veïnats deuen dormir.
En Toni dorm.
Na Ruth dorm.
No faig renou.
I ara anava a escriure: "la nit és negra" i he pensat que era un doi fer-ho, però ho he fet.
I Carpe Diem, això no és cap doi escriure-ho. I ho escric.
No em surten les paraules enllaçades en qualque història i tenc ganes d'escriure dins la foscor i el silenci de la matinada.
En Miquel i n'Edy ahir vingueren: se'n van a Califòrnia i ens volien veure abans de partir. I, en tornar, vindran a cercar els cossiols que he fet per ells, per la seva terrassa de Palma. En Toni era a Afama però jo els esperava impacient -sempre un fill s'espera impacient- i parlàrem tots tres devers dues hores.
I ara llegesc i dic: "quin escrit més raro que me surt".
Però les paraules me surten així, tenen vida propia al meu cap i al teclat de l'ordinador.
El cap dóna massa voltes darrerament i el pensament va desorbitat i espantat.
Deu esser per això que les paraules ara tenen vida pròpia, no les sé dominar.
I els dits escriuen sols.
Només se sent el renou del teclat.



diumenge, 19 de gener de 2020

Llorenç Cortés, "Bibí", bon amic


Més jove que munpare i més vell que jo, Llorenç, eres amic dels dos.
Amb mon pare solíeu parlar de genealogia i amb jo de sefardí, o castellà que mantenen encara els jueus espargits pel món i que, en el seu orígen expulsaren d'Espanya els anomenats Reis Catòlics.
No fou a través dels meus estudis de Filologia que em va interessar profunditzar en el sefardí, fou a través del que tu m'explicaves, bon amic.
I començà amb una casualitat:
Munpare i tu parlàveu al despatx i hi havia una tercera persona.
Jo venia del carrer.
-"Joana, entra, coneixeràs un amic den Llorenç que xerra sefardí"
I ja hi vàrem esser.
No sols parlava sefardí, sinó que era descendent d'aquells jueus que se'n dugueren la seva llengua.
Vaig aprendre de tu que hi havia una emissora de ràdio que de 11 a 12 de la nit feia una emissió en sefardí que es deia "Aki Yerushalim". Aquesta emissió va donar nom a una interessant revista de publicacions en Sefardí, anomenada també "Aki Yerushalim" a la que em vaig subscriure i a través de la qual vaig intercanviar bastantes cartes amb un savi d'Israel: en Moshe Saül. Comprava i llegia novel.les en sefardí, n'escoltava cançons.....
Vaig descobrir amb tu, Llorenç, un món que per jo en aquells moments fou fascinant. Tant que em sorgí l'idea d'elaborar un diccionari electrònic sefardí-espanyol actual i havia de ser la meva tesi.
No ho vaig acabar mai.
Amb els meus alumnes de 5è de Filologia Hispànica i dins l'assignatura "Dialectologia española" vàrem treballar el sefardí uns quant anys. Vaig elaborar el que aleshores s'anomenaven "macros" (ordres que havies de definir i després aplicar als textes, amb ordinadors APPLE) per tal de treure enormes llistats de paraules, sintagmes, sons, frases....., (totes les que volies i que abans havies definit) els hi aplicaves la macro i ja les tenies classificades.
Realment fou una pena no acabar aquella tesi.
Bé, en vaig començar 3 diferents i mai no en vaig acabar cap. Se veu que allò que m'atreia de veres era la docència i no la investigació-
Me vares descobrir (a la Facultat no n'havien sabut) un món que es feu ben aviat fascinant per jo.
Crec que mai no t'ho vaig agrair.
Ara, davant la teva mort, ja no ho podré fer mai.
Però sempre et tindré al record per tot el que me vares ensenyar. Gràcies, Llorenç.

dimarts, 31 de desembre de 2019

Adéu, 2019



No, aquesta foto no és de 2019.
No sé de quan és exactament.
Però sé que som els amics, la parella i devers 2 anys després d'aquesta foto, el matrimoni -que no era el primer per cap dels dos-
Els meus tres fills sempre han estat el meu puntal, sempre han viscut amb jo les meves passes a la vida i foren els primers que ho saberen i que ho acceptaren de molt bon grat: ja coneixien en Toni i volien que sa mare tornàs esser feliç. I en Toni passà totd'una a formar part de la nostra vida, no només de la meva.


Han estat molt units a tots dos, sé que estimen en Toni i en Toni a ells i a les nétes. M'he sentit i me sent molt recolzada en tot moment. Gràcies, Tonina, Coloma i Miquel per ajudar sempre a la vostra mare a sobreviure.
També ja el coneixia el meu altre gran puntal: en Miquel germà i es feren totd'una molt bons amics. L'hem enyorat tant que en Toni sempre deia i diu encara quan parlam d'ell: "sense dret a morir".
I ens casà en Toni Noguera un dia de maig al terrat del pis de Sant Roc, rodejats de les dues famílies: la seva i la meva. N'Aina i na Klara -molt petites- ens donaren els anells dins un paneret. I na Tina fou el testimoni d'en Toni i en Miquel fill el meu.



En Miquel fill era, per variar, l'encarregat de l'escenografia i la música i tots ens eixordaren amb una gran amollada de coets de confetti una vegada ja casats, abans de començar a sonar "La vie en Rose"



I la festa continuar fins a la nit.....i és ben veritat. Música, menjar, beure, parlar, ballar......


I vull dir ben fort: Adéu 2019: vés-te'n, ja. 
Has estat un molt mal any per nosaltres i no desitjam de cap manera repetir-te.
Demanàvem poc quan vares començar, només un any tranquil i suau, ple d'unió, d'amor i d'amistat.
Has estat dolentet amb nosaltres, 2019: no tornis  mai més a casa. No t'obrirem la porta.







divendres, 20 de desembre de 2019

És Nadal?

Per les cases hi ha peparatius de Nadal.
Pels carrers hi ha llumets.
Cada mare, cada padrina, prepara ja la vaixella que s'emplea sols un pic a l'any.
I les copes.
I les palanganes.
I els coberts.
I les estovalles.
Estan proveits de torró i faran o han comanat coques.
Els menuts adornen l'arbre i fan el Betlem.
I tothom ho sap, segons la costum mallorquina:
El dia de Nadal, a cal pare o a cal padrí.
La Segona Festa, a ca la mare o a ca la padrina.
Per les cases.....
Per les cases no vol dir per totes les cases.
Pels carrers....Pels carrers no vol dir per tots els carrers.
Hi ha cases i carrers plens de fam
plens d'odi
plens de bombes
plens de guerra.
Hi ha cases i carrers plens de destrucció humana i física.
Hi ha arbres, que no estan ornats, que cremen i es destrueixen boscos sencers.
Hi ha cases i carrers plens de violència física.
Hi ha cases i carrers plens de violència mental.
Hi ha cases i carrers plens de por.
Hi ha cases i carrers plens de soletats.
Hi ha cases i carrers plens de sufriment.
Hi ha cases i carrers plens de plors.
I sí, és Nadal.....
.....diuen que és Nadal.


dissabte, 14 de desembre de 2019

Per jo Nadal és....

Una taula grossa amb en Toni i jo, les nétes, els fills i parelles.
Una taula molt ben parada per compartir, tots junts, un gran dia molt  agradable i amb molt de sentiment.
Mostrar estimació i calidesa humana als que se van incorporant a la família.
Tertúlia fins tard que s'allarga tota sola espipellant torrons i ametlles frites.
Sopa farcida, salmó fumat, fiambre, cassola de rap, porcella, indiot farcit.... el que sigui,el que cadascú té el costum de menjar per Nadal.
El menjar això o allò no és important: l'important és menjar-ho junts.
Torrons, coques de Nadal, bombons Ferrero Rocher (no poden esser d'altres, a la nostra família), pinyons ensucrats.
I, per ventura, també, qualque copeta de Pedro Ximénez
Mandarines i rem.
Casa calenteta.
Llumets de colorins a l'arbre.
Espelmes i ornaments.
Però......Nadal també és tristor.
És pensar i tenir ben presents els que hi eren i no hi són.
És tristor.... pensar en totes aquelles persones que estan soles i voldrien no estar-hi, en totes aquelles que, pel motiu que sigui, voldrien cel.lebrar Nadal i no poden o no els deixen.
És tristor, Nadal.
L'alegria ens impregna però no sempre la podem gaudir. I aleshores l'amagam, o ens la fan amagar  involuntària o voluntariament i és quan el Nadal és tristor.
Ai, Nadal contradictori: ja ets aquí.
Siguis com siguis, alegre o trist, benvingut a les nostres vides un any més.
I, siguis com siguis, que siguis per molts d'anys.

dimecres, 27 de novembre de 2019

Matalassos de llana flonjos i suaus


El vares veure fa poc i, indirectament, li demanares si havia estat ell i et va dir, indirectament, que sí. No recordes haver-lo vist mai abans perquè els records dels teus tres anys acabats de fer són difuminats.
Però sí recordes molt bé el fet.
Una casa nova, picapedres, llenterners, fusters, matalassers....i molta alegria perquè la casa nova estaria llesta a la primavera, que ja hi érem, i s'ompliria de gent.
Només ho havies contat abans a una persona.
Et va creure immediatament, i li agafà una ràbia continguda que ja va dur per sempre.
No te va voler dir mai qui era (tendria por a la teva reacció primera?) però tu necessitaves saber-ho per acabar de treure't aquell malsò de dedins. I, quan aquesta persona estimada ja no hi era, el cercares tu i el trobares. No feres res més que assegurar-te que havia estat ell. Però et quedares tranquila ja per sempre.
Anaves, amb el teu caminar petit i corregudetes d'infant, d'una banda a l'altra de la casa nova: eres la jugueta de tots els que treballaven allà i en tens un molt bon record de tots i cada un.
Però....
..... botaves per damunt els llits alegrement. Miraves la mar damunt un matalàs de llana acabat de fer, suau i flonjo. La porta es va tancar. Creies que venia a jugar amb tu per damunt els matalassos, tan jove era. I sí, va jugar amb tu d'una manera que mai ningú havia jugat i a allò tu no hi sabies jugar. "No diguis res, que te renyaran" només et va dir. I aquell joc estrany se'n va anar del teu cap tal com havia arribat: amb un buf.
La veritat és que aleshores ni li donares importància: havia estat un joc més i ho oblidares ben aviat.
Continuares botant damun els matalassos i mai més no hi tornares pensar.
Mai més fins una matinada que escrivies a l'ordinador, com avui però no era avui: era fa anys. En tenies més de 55 i et va venir al pensament com un rampell que passa i se'n va. Vares poder aturar el teu pensament i recordares cada segon, cada minut dels matalassos de llana suaus i flonjos acabats de fer i la porta tancada.
Hi pensares molt, aquell dia, i plorares amb llàgrimes suaus.
Necessitaves dir-ho a qualcú, a qualcú que te cregués i t'estimàs. Te va costar molt però ho explicares tot, tot el que recordaves.
La indignació de la persona estimada a qui li contares fou grossa i penses que, encara que ell mai no va voler que tu sabessis qui era ara estaria molt content de saber de la teva valentia d'haver-lo cercat, trobat i -només- intercanviar unes paraules: "Eres tu què feies matalassos a la casa nova?" "Sí, clar que sí" amb un to que vares despreciar totalment i en el qual conegueres que se'n recordava dels matalassos de llana flonjos i suaus de la casa nova.

diumenge, 17 de novembre de 2019

Abans de sortir el sol

Darrerament dorm malament i m'aixec molt dematí.
Els carrers deserts m'impregnen del seu silenci i, al corral, només les fulles que mou l'oratge fan una petita remor quasi imperceptible.
El poble dorm, els veïnats dormen.
Només la soletat de la fosca me fa companyia.
Sempre m'han agradat aquestes hores de matinada i la seva soletat on ja s'endevina la remor i el color del dia.
En Toni dorm.
Na Tirita, ben enrodillada damunt el meu llit, ni se n'ha adonat quan m'he aixecada.
Les meves paraules i els meus pensaments, a aquests hores, van d'una banda a l'altra.
Me ve al cap, tot de cop i mesclat com dins una coctelera, desde els resultats de les passades eleccions fins quins cossiols d'ombra toca regar avui o que convé ja encendre els dos ciris aromàtics que treuen de la casa l'olor del fum de les cigarretes.
Com cada dia, més tard observaré si les arrels que la passiflora i la cerera han tret dins un pot amb aigua s'han fet més grosses i qualsevol dia d'aquests les sembraré, ja, a un cossiol.
I comença el diumenge.
Prest farà claror i les portes de les cases s'obriran.
I res, això, cosetes d'un dia qualsevol que m'he aixecada molt dematí.






dimarts, 29 d’octubre de 2019

De Pollença a Barcelona

Ahir vespre pensava que així mateix he viscut a diversos i diferents llocs al llarg de la meva vida.
Vaig néixer a Pollença el 15 d'abril del 1950, un dissabte molt ventós, a la Clasteta, a Ca n'Asprer



Els meus records de la primera infància són molt nítids, lliures, alegres, feliços, tranquils, compartits amb la família, els veïnats, els fills dels amics dels pares i les amigues entranyables i sempre estimades de l'escola de ca les Monges.
Els jocs a ca una o a ca l'altra o a ca nostra, els jocs eterns a Plaça, jugar pel carrer lliurament.
El fred i el ploure quasi continuo de l'hivern. Les katiuscas negres i altes. El fanquet dels carrers sense asfaltar. Les fallides quasi contínues de llum (encara no hi havia la Central d'Alcúdia).
El cinema els diumenges decapvespre i menjar pipes, després d'anar per l'Horta a "robar" taronges i prunes verdes.
I, més envant, les voltes eternes a Plaça, en sortir del cinema.
Els primers mesos de 1959 mon pare va començar a rumiar i a parlar d'anar a viure a Barcelona. Només tenia un germà, Gabriel, i vivia allà. Ell hi havia viscut, amb els seus pares, de petit. Hi tenia els oncles -germans per pare de la meva àvia- Francesc Carme i Catalina d'Aprer i Oliver
En Miquel germà havia de començar l'octubre a estudiar a Barcelona i mon pare creia que era bo no separar-nos i anar tota la família cap a la gran ciutat. 
Per la feina no va tenir cap problema: La Caixa -quan encara era "Caixa de Pensions per a la vellesa i d'estalvis de Catalunya i Balears" i tots els empleats es coneixien i coneixien els seus clients- li oferí treballar a la Secció de Valors a l'edifici central de Via Layetana. 



Ma mare hi vingué a bé i començaren a cercar un pis. I anades i vengudes de Pollença a Barcelona.
De cada anada tornaven carregats de fotos i ben prest trobaren el que els agradava: Via Augusta, 103, 3er-3ª, devora la Plaça Molina.
Era un pis ampli i molt alegre amb una gran terrassa. Tenia 3 dormitoris i un que, aleshores en deien "de servici", prop de la cuina.
Mon pare havia duit un plànol amb totes les mides i hi col.locava els mobles que se'n volia endur de Pollença: quan arribàrem a la nova casa de Barcelona, en 1 hora, mentre berenàvem amb tots els oncles i ties al bar de baix -el Torrotito- sota la batuta de mon pare els empleats de can Rojals col.locaven els mobles allà on havien pensat: tot perfecte.

La partida, a principis de setembre. 
El viatge -jo als meus 9 anys i amb una pepa a la mà- fou en el JJ Sister, uns dels vaixells aleshores grans i "moderns" de la Transmediterrànea. Agafàrem un temporalasso i ens vàrem gronxar molt fort tota la nit.



Ja tenia escola. Per recomanació del tio Pep Adrover, l'home de Catalina d'Asprer, els meus pares me dugueren al col.legi Santa Teresita del Niño Jesús, allà on havia anat la seva filla Anna Maria.
Aquesta escola era coneguda com les "Damas Negras", unes monges franceses de les que guard un bon record i que era a la Travessera de Gràcia.
Només parlaven català i francès i feien classe de castellà. I jo, que sortia d'uns carrers sense asfaltar i de la llibertat de Plaça, em vaig veure immersa en una llengua que no coneixia gens, el francès, i en una altra que quasi desconeixia, el castellà.
La religió no ocupava massa lloc: anàvem a Missa un dia per Setmana i teníem un llibre que a la portada deia "Religión". 
Anàvem a Missa a la parròquia -anexe al col.legi- de Santa Teresita del Niño Jesús, allà on anys després en Galinsoga, aleshores director de La Vanguardia va dir cridant "los catalanes sois una mierda", frase que va córrer ben prest per la ciutat i que motivà un moviment ciutadà anant a veure el Barça, sobretot amb botzinades dels cotxes, que feu dimitir en Galinsoga de Director de La Vanguardia el mateix dia.
Sempre he dit que som un exemple ben clar d'immersió lingüística: vaig aprendre francès i castellà en un sol curs. No em demaneu com perquè no ho sé.
Vaig examinar-me d'Ingrés i al meu Llibre d'Escolaritat diu que vaig treure "Sobresaliente,9"
I, si això no us cansa, en un altre moment us parlaré d'aquell hivern a Barcelona.








dijous, 22 d’agost de 2019

Els inicis de l'Hotel Sis Pins (1951-1958)



Mon pare, Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, fou qui -de la casa d'estiueg familiar- creà l'Hotel Sis Pins que s'obrí a finals de primavera de 1952.
De fet era la casa d'estiueg de la família Nogués, que -sense descendència- la deixà a la seva cosina, la meva àvia paterna- Joana d'Asprer i González de Cepeda i aquesta a mon pare.
Abans, quan mon pare i el seu germà Gabriel eren jovenets, quasi infants, son pare se va fer fer una casa, just devora la de don Bartomeu Garrit, a un solar gran que també havien heredat dels cosins Nogués i que passà a esser de l'oncle Biel, el germà major de mon pare que vivia a Barcelona. Allà, anys després, la seva filla Maria Conxa Serra de Gayeta Perich amb el seu home Alfonso de Oleza Llobera, feren uns pisos molt discrets seguint lpestructura de la casa primera i, devira la barrereta d'entrada, hi feu posar una rajoleta -que encara hi és- i que recorda que era, i encara és, ca n'Asprer. Ara hi estiujen els seus fills i néts.

Mon pare es va trobar responsable d'una família amb molts de membres i una gran casa que mantenir (Ca n'Asprer de Pollença) i supòs jo que la seva feina a La Caixa de Pensions no donava per tant. Amb uns diners heredats d'una tia llunyana del Ferrol (que ni era tia, però això serà per explicar un altre dia) mon pare va envestir a fer l'Hotel. A ca nostra sempre en diguérem "l'Hotel", mai el Sis Pins. Li va posar aquest nom perquè a la terrassa de davant hi havia, exactament 6 pins.
A todocoleccion.com vaug trobar fa anys una enganxina de les que posaven a les maletes i la vaig comprar.


Va fer aquesta obra el Mestre d'Obres de la família, Mestre Ramon "Blai". Mentre es feia, en l'hivern desde la Base d'hidros d'u Moll, alertaren de lapossibilitat que hi hagués un fibló. Mon pare i Mestre Ramon trobaren necessari enviar uns homes a aguantar una paret que estaven alçant perquè no caigués. Aixó ho feren. Ni cicló, ni res.
Fer l'hotel no va esser un destruir, va esser un, el que ara dirien, "remodelar" per tal de crear 12 habitacions, una cuina i un restaurant per l'hotel, un gran menjador per les persones que hi treballaven -i on jo disfrutava mot de dinar.hi- i mantenir la vivenda d'estiuej per nosaltres a la part esquerra dels tres arcs .mirant desde la mar- i a la part de darrera, on hi havia un enorme corral, una cotxeria i unes habitacions per si el personal que hi feia feina volia dormir allà.



Quan s'obrí l'Hotel mon pare va fer venir en Joan Cerd'a, "Bestard" per tal de fer les fotos de propaganda de l'Hotel i aprofità per retratar.nos els quatre.



Tal com el veis era l'Hotel vist desde la mar.
Mon pare havia demanat una conseció a Obres de Port per poder fer una terrassa i allargar i acondicionar el mollet que ja hi havia. Entre l'Horel i la terrassa hi havia un carreret sense asfaltar, però on pare tenia ordre del Cap de Turisme d'aquell temps, en Soriano, de no deixar-lo travessar en banyador: els turistes s'havien de posar un barnús per caminar unes passes i anar a la mar.

Abans que s'obrís i els primers anys que funcionava passaren tantes anècdotes que en podrien escriure un altre post. I un llibre.
A l'abril anàvem a l'Horel. Mon pare continuava anant a treballar a la Caixa en guzzi i en Miquel a l'Institut de Pollença en bicicleta. Jo, 8 anys més petita, canviava de monges: d'abril fins que s'acabava el curs anava a ca les Monges Velles d'u Moll. Per tant, gosaria dir que ma mare quedava sola al frente de l'Hotel. Sola però amb una gent fantàstica. Hi treballaren n'Andreu Cànaves ("de la Punta"), que era el conserje; en Guillem Matheu ("tortet") fou el maître; na Margarita, la cuinera; en Jordi (quedesprés duguñe molt de tems el Becfí) amb 13 anys començà a fer de botones i jugava sovint amb el meu germà, en Joan ("Pagaset", que després muntà l'Hostal Oriola) era el cambrer. I un grapat de cambreres que podria anomenar quasi una per una.... En Jordi dui uniforme i gorra de botones i jugava amb en Miquel. Si n'Andreu li deixava manejar la centraleta, el meu germà era feliç. Les cambreres per fer net duien un unidorme amb retxetes grisses i, per servir a la taula, anaven de negre amb una còfia i un davantal blanc. Les podria anomenar una en una, encara.
Per part dels pares tot el personal era estimat cim de la família.
Ma mare i na Joanaina eren les encarregades de la inrendència: es passaven dies i dies fent botelles de tomàtiga i de pebres torrats, alhora que confitures diverses.

En Rafel Bordoy -molt amic de mon pare malgrat la diferència d'edat- feu els cendrers i encara en conservo un.
En Roch Minuer, amic i veinat, un cpvespre que seia a la terrassa de l'hotel va fer un dibuix a tinta, que no sabem ni qui el té ni on pot esser, de la terrassa i es va convertir en una postal turística de Pollença

Pau, tranquilitat, tot el temps del món a la terrassa de rajoles blanques i negres, les mateixes que hi ha ara.




dijous, 8 d’agost de 2019

Educar els fills?

Educar els fills no és donar-lis unes normes -siguin les que siguin- a seguir.
Educar els fills no és dir continuament "no...."
Educar els fills no és premiar-los quan els pares creim que actuen bé ni castigar-los quan creim no ho fan.
Educar els fills no és donar-lis tot el que demanen.
Educar els fills no és prometre'ls el que sigui i no fer-ho.
Educar els fills no és creure i dir que els nostres són els millors, que els nostres no ho fan, que els nostres no ho diuen, que els nostres no ho pensen...
Educar els fills no és deixar-lis fer el que volen perquè sí.
Educar els fills no és dir-los "has de fer, no has de fer......"
Educar els fills no és haver de llevar les coses de damunt les taules , quan són petits, perquè no ho toquin.
Educar els fills no és donar-lis una cosa "perquè nosaltres no la vàrem poder tenir". Els hi hem de donar, però perquè ells ho desitgin i els pares poguem.


No calen massa paraules per educar els fills. El que cal és l'exemple, les actuacions dels pares.
El que cal és estimar-los immensament i mostrar-lis la nostra estimació en cada moment.
Però mai una estimació possessiva: són "els nostres fills", però no són NOSTRES. No tenim la possessió damunt ells. Han d'esser persones, més petits o més grans, però, per damunt de tot, PERSONES HUMANES.
Educar els fills és que sapiguen que tenim confiança en ells.
El que cal és dir-lis sempre la veritat.
El que cal és actuar els pares tal com voldríem que actuassin els fills.
El que cal és no fer el que no voldríem que no fessin ells.
El que cal és no dir el que no voldríem que ells no diguessin.
El que cal no és canviar la nostra conversa davant ells.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves emocions.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves preferències.

Estic segura que la millor educació que podem donar als nostres fills és amb la nostra actuació diària, a ca nostra, amb els altres membres de la família, amb la feina, amb els amics.... la nostra manera de ser, els nostres fets, les nostres paraules, les nostres mostres d'estimació i la nostra llibertat.
Hi ha una dita que ho mostra tot "els tests s'assemblen a les olles".
I sí, els fills fan, diuen i pensen sovint, allò que fan els seus pares. No allò que els hi han volgut ensenyar amb imposicions ni prohibicions.
I així quan creixen seran persones educades en llibertat i amb fonaments ètics per poder -ells, mai els pares- triar el seu camí.


divendres, 2 d’agost de 2019

Evolucions a les festes de la Patrona

Les festes de la Patrona, com totes les festes, van evolucionant. Una festes populars no poden esser mai unes festes estàtiques.
A la meva edat (69 anys) record perfectament el primer any que un grupet de 5 o 6 amigues es varen posar una camia de dormir blanca antiga: ara ja la duu tothom i és fins i tot com un ritual. El primer any que es va começar a posar banderes a les cases. El primer any que l'organista va impedir que els cristians i assistents al Te-Deum cantassin Visca Pollença dins l'església, tornant a tocar "Puix Patrona". El primer any que varen ballar els Cossiers, recuperats per la bona feina den Felip Cerdà, d'u Molinet i persona entranyable i de molt grata memòria, en Mateu Coll i la seva germana Francisca, de can Niu. També record quan el passacarrers de demà a les 5 el feia la banda de cornetes i tambors d'un regiment d'infanteria no-sé-quin que venia aposta de Palma i després es vestien de moros i els acompanyaven a la batalla. També record quan les autirotats -ecònom i vicaris inclosos- es situaven just darrera els cristiens al'Almoina. També record quan els focs artificials es feien a Plaça i després a Via Pollentia i després a la Plaça del Moniment.... i quan la gent botava amb els sons alegres de l'Alborada i -de sobte- es va prohibir i, si algú intentava botar, la banda tenia ordre d'aturar-se en sec.

Recordo molts de canvis, moltes evolucions dins les nostres estimades i sempre sentides festes. Podria escriure i escriure, però no em vull fer pesada.

Dic tot això perquè enguany viurem també una evolució, un canvi: les dones, per primera vegada, participaran al Combat (no m'agrada gens això de "Simulacre") i hi ha recel per part de molta gent. Deman a tots aquests que mostren recel que recordin els canvis i les evolucions que han viscut i que donin un vot de confiança a aquest nou canvi, a aquesta evolució que, per ventura, quan tenguin 69 anys podran dir: record el primer any que hi va haver dones al Combat.........

dimecres, 17 de juliol de 2019

U pollencinisme és un mal mal de curar


Aquesta frase la deia mon pare sovint. I jo ben prest i sense adonar-me'n la me vaig fer meva i m'hi vaig identificar totalment.
I què és u pollencinisme?
Ni sé si ho sabria explicar amb paraules ni m'he plantejat mai fer-ho. Però sé ben cert que els que llegiu això m'enteneu o fareu d'entendre'm.
Potser és, en aquests moments, esser conscients que vivim a una comunitat i a un lloc estimats i sentits ben endins, lloc i comunititat pels quals hem de treballar, dia a dia, per poder-hi viure tots amb llibertat, justícia i honestetat. Amb bon veïnatge i bonhomia i mirant sempre pel bé de tots i cada un de nosaltres.
No ha d'esser mai el tancar-nos dins nosaltres, tant a nivell personal, grupal o col.lectiu. No ha d'esser mai allò de "No hi ha res com Pollença"
Potser el pollencinisme és el conjunt de moltíssimes petites coses que vivim dia a dia.
Potser és no voler que la nostra Plaça, espai públic per excel.lència, cada estiu es converteixi en acumulacions de cadires i taules de bars on quasi no hi caben el jocs dels nostres infants.
Potser és, en aquests moments, desitjar que la reforma de la pescateria es fagi com estava previst i anhelar que el nou PAC es pugui fer a Can Conill, també tal com estava previst. Els canvis sobtats, sobretot si són ordenats des de dalt i no decidits democràticament des de baix a dalt, mai no han estat bons. I fer i desfer mai no ha retut i sempre ha embullat.
Potser és gaudir amb el Pi de Sant Antoni o tenir pell de gallina amb l'esgarrifador crit de'n Joan Mas a l'Almoina.
Potser és admirar la bellesa i elegància immensa del ball de les Àguiles i Sant Joan Pelós.
Potser és despertar-se cada any dia 2 d'Agost amb els sons alegres de l'Alborada.
Potser és escarrufar-se amb els sons del Cossiers i la Dama i el seu ball alegre i festiu.
I ja ha sortit la Patrona, clar.
Ara que comencen les festes de la Patrona i el poble es transforma en una ebullició constant i alegre és quan crec que és més bo d'entendre aquest mal positiu que és tan mal de curar: el pollencinisme.
Potser, en aquests moments, és el desitjar que no es vulgui posar tant d'ordre a la batalla dels Moros i Cristians i que no se blindi amb càmeres per no anar contra la intimitat de les persones.
Potser és estar contents de veure com les dones es poden incorporar a la festa.
Potser, de ben segur, és tenir presents els essers estimats que ja no són amb nosaltres.
El pollencinisme, aquest mal mal de curar ens acompanya sempre.
I jo, us ho assegur, no em vull curar.






dissabte, 13 de juliol de 2019

Mai no m'ha agradat ficar-me on no em demanen




He pensat molt abans d'escriure aquest post i ni tan sols sabia si aquest era el lloc o no per fer-ho, però a la fi m'he decidit.

Abans de tot vull dir que no tenc res absolutament en contra de Punt Informatiu, més bé al contrari: quan vivia a Palma ja hi estava subscrita. I El Gall Editor fou qui pubicà la meva novel.la "Memòria de vida"

Quan, amb en Toni, decidírem venir a viure a Pollença (per jo, "tornar") no us podeu imaginar quants de records, sentiments i coses reals per viure-hi, reviure o fer-hi em vingueren al cap.
N'he vist moltíssimes realitzades.

Tenia dins el cap dues coses que eren importants per jo i que creia i crec que eren importants pel nostre poble amb el granet d'arena que jo hi pogués aportar:

-Viure la política municipal.
Això ho vaig fer molt fàcilment a través del partit al qual estava afiliada quan era a Palma, provinent del PSM: Més per Mallorca, afiliació que em varen transladar fàcilment i ràpida a Més per Pollença i en les reunions d'aquest grup vaig participar lliurament i en vaig agafar, crec, el tarannà de les persones que en formaven part i elles el meu.

-Col.laborar al Punt Informatiu.
No ho he aconseguit.
Potser per la meva innocència pensant que ja em dirien coses si volien que hi col.laboràs perquè, com diu el títol d'aquesta entrada mai m'ha agradat ficar-me allà on no em demanen.
Pensava ben de veres que, amb la meva trajectòria literària i didàctica, em dirien de col.laborar-hi.
I no.
L'any passat per la Patrona me demanaren un article, que vaig fer i varen publicar.  Ja feia quasi 2 anys que tornava viure a Pollença. Aquest serà el tercer estiu i només hi ha una col.laboració meva a Punt Informatiu.
I ho escric, sobretot, perquè ningú no pogués arribar a pensar que ha estat per part meva el no col.laorar-hi. 
No em queix de res ni deman res, però ho volia constatar, simplement.