Follow by Email

dilluns, 1 d’abril de 2019

"La Valldemossa que volem"






Amb el meu aleshores marit, Andreu Ferrer, i els meus tres fills, Tonina, Coloma i Miquel, vàrem fixar la residència familiar durant 8 anys a una finca de Valldemossa (a uns 800 metres de distància de la Vila)  anomenada "Sa Teulera", just aferrada a la font de "Na Llambies" i devora el "Molí de la Beata".







Com podeu suposar, va esser una època de les nostres vides molt feliç.
Aleshores jo feia classes a la UIB i m'era molt fàcil anar al treball.
N'Andreu anava i venia de Palma cada dia (20 minuts de carretera, només)
Els nins totd'una feren amics a la Vila i les pujades i baixades eren contínues.
N'Andreu i jo també férem amics i, sobretot, els nins i jo ens vàrem veure ben aviat involucrats a la vida del poble, vida que ja explicaré en un altre moment perquè avui vull escriure sobre "La Valldemossa que volem"

A un moment donat es va saber que es planificava fer un golf, amb les corresponents vivendes, hotel, etc a una zona verge del terme municipal.
I en principi per intentar aturar aquest Golf va surgir, després de diverses reunions a les que anàvem els nins, sobretot na Tonina i en Miquel, i jo, una plataforma anti-golf que es va anomenar, per votació dels que anàvem a aquelles reunions, "La Valldemossa que volem". Tots tres som a aquestes fotos i a la de la manifestació també hi ha na Coloma. (Na Coloma a la dreta den Toni Colom i en Miquel i na Tonina a la dreta -a la mateixa fila- d'un al.lot que duu guardapits i que crec que és l'estimat i sempre recordat Miquel Joan)




Cada diumenge, dia de Mercat, recollíem signatures i es feien concentracions. En record una, especialment, a la que varen venir expressament, per exemple, na Cathy Sweeney o en Biel Mesquida i es va fer una gran amollada de globus.

Aquesta Plataforma anti-golf ben prest es va constituir com "La Valldemossa que Volem agrupació d'electors" i sempre ha tingut, i té, representació a l'Ajuntament de Valldemossa.

Des d'aquí he volgut recordar els primers anys de la seva existència -ja en va fer que va començar- en motiu de la consulta República/Monarquia duita a terme ahir a Valldemossa i promoguda per ells.

Amics, sempre estaré amb vosaltres. I em vàreu donar una gran satisfacció quan em convidàreu, per veu den Toni Colom, a venir a celebrar amb vosaltres els 20 anys de l'existència del grup.









divendres, 22 de març de 2019

La meva trajectòria política: els primers anys


Per jo això que anomenam "política" ho engloba tot: una manera d'esser, una manera de viure, una manera d'organitzar una societat -i fins i tot una família- una manera d'actuar i pensar. I pensar ens fa persones i actuam, en general, segons el que pensam, segons les nostes idees. No en va la paraula "política" ve del  del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat". Tots vivim dins un grup, dins una πόλις "ciutat" (gran o petita)  i és la manera com ens organitzam.
Qui diu que no va de política crec que no saps bé què diu o què vol dir perquè, com he intentat explicar, tot tot és "política"

A jo personalment qui em va fer veure clar què era política foren dues persones imprescindibles dins la meva formació com persona.
Primer mon pare escoltant els vespres amb ell Radio París o la Pirinaica i llegint -en aquell temps- La Vanguardia i Destinoi. I explicant, sense cansar-se mai, tot el que va viure de la guerra civil, tant a Pollença com després a Palma, al quarter d'Intendència. I explicant, també sense cansar-se mai, tot el que havia viscut durant la postguerra, a Pollença. Els que havien estat republicans, els assessinats, els assessins, els delators.....tot ho sabia i ens ho explicava.
Ell durant la segona guerra mundial havia sofert en la seva pròpia pell l'estar a una llista de pollencins que, si guanyaven els alemanys, havien de liquidar. Segons ens deia a aquesta llista hi havia tots els anomenats "xuetes", el metge Bisbal i ell mateix. Segurament la llista devia esser més llarga, però aquí l'aturava.

I segon el meu germà Miquel -8 anys major que jo- quan m'explicava el que veia i vivia quan estudiava a Barcelona primer i a Saragossa després.

Me vaig introduir a la política activa, per dir-ho de qualque manera- el primer any que estudiava al Lul.lià el que aleshores encara s'anomeva "Filosofia i Lletres".
Tenia 19 anys i de la mà d'amics com Eusebi Riera i Celestí Alomar, féiem reunions grups de gent a una planta baixa de per El Terreno per discutir les nostres lectures sobre el Comunisme. No record ara tots els que érem, però no érem massa.

Després de fer segon curs vaig anar a estudiar a Barcelona i allà vaig passar autèntica por.
Corregudes davant la policia, sempre ells amb porres i moltes vegades a cavall, manifestacions a trossos i canviant continuament de lloc, camionetes amb mànigues d'aigua a pressió aparcades sempre a la Plaça Universitat i furgonetes per ficar-hi manifestants i dur-los a comisaria. Policies armats amb escopeta i pistola amb casc i escut de "protecció".
Eren els "grisos", pel color de l'uniforme que duien. I els grisos feien molta por.
Assemblees dins la Facultat, interrompudes quasi sempre per avisos d'entrada dels Grisos.
Mostrar el DNI per poder entrar i sortir de l'edifici.
Sentir un tir de revolver i córrer cap a la Biblioteca, refugi de molts de nosaltres.
Tenia tanta de por que no em vaig voler afiliar a res. Però tenia bons amics i amigues que eren, per exemple, del PSUC, de les Plataformes.......

Quan vaig tornar a Mallorca -vivint a Palma i venint tot l'estiu i cada cap de setmana a Pollença- va esser quan realment vaig començar a viure "en" política.

Per una banda, Climent Garau, em va proposar per esser de la Junta Directiva d'Obra Cultural Balear, on hi vaig entrar fàcilment després d'unes el.leccions en les quals el meu contrincant  era un càrrec del Partit Socialista- De Llucmajor i ja mort)

Al mateix temps, amb els meus amics, majors que jo, Biel Mesquida i Antoni Serra vaig entrar al PSAN (Partit Socialista d'Alliberació Nacional) amb molt poc èxit a Mallorca, tot s'ha de dir, i del qual record haver tingut tres o quatre reunions i res més. 

.......i continuaré.

divendres, 8 de març de 2019

mumare, una dona normal


Joana Aina Martí i Suau, de Can Descalç, mumare, va néixer a Sant Maria el 9 d'octubre del 1910. 

I va néixer allà, per casualitat, de pares pollencins: son pare, el meu padrí, Ignaci Martí Rotger, era Guàrdia Civil i després d'estar destinat per Girona (des d'on es casà per poders amb la meva padina Joana Aina Suau Salas) i Menorca (on hi nasqueren dos fills) a la fi els destinaren a Mallorca.

Quan mumare va néixer la varen haver de donar a dida, a Santa Maria mateix, que la padrina no va tenir llet. Contava moltes històries de la dida i el didot i mai no va perdre la relació amb ells fins que es moriren. Jo record el fill de la dida (germà de llet de mumare) que venia a veure'ns i sempre li duia qualque cosa: esclatassangs, picornells, tords, magranes, codonys.....

Anà a escola a Alcúdia, pel destí de son pare, i als 11 anys vingué tota la família a viure definitivament a Pollença. Els meus padrins i els 4 fills: Ignaci, Bel, Joan i Joana.
La mestra d'Alcúdia li va fer conéixer el llibre que més li va agradar i que ja amb tapes mig rompudes la va acompanyar sempre i ens en llegia trossos i més tard als seus néts: "Corazón" d'Edmundo d'Amicis.

Vivien a la placeta de l'Església de Sant Jordi.
Mumare, amb 12 anys, anava a cercar aigua al grifó, mon pare passava per allà, amb 13, i ja no varen deixar d'estar mai junts: l'amor es va fer present devora el grifó de la placeta de Sant Jordi i va durar fins a la mort.

Mumare feia de brodadora a ca na Tonina Salas i a ca seva era l'encarregada de fer el dinar els diumenges i, entre això i el que va aprendre més tard a can Asprer (on es traslladà a viure quan se va casar amb mon pare), arribà a esser una molt bona cuinera.

Mumare era molt feinera, molt organitzada i previsora, molt carinyosa, de molt bon tracte amb tothom que la rodejava i, per ella, la família, era allò més important del món.

Era una dona normal, com moltes altres del seu temps. Sabia cuinar, cosir, brodar, fer randa, estimar.... 
Cantussejava tot lo dia i sabia molts de romanços i cançons. Els néts encara recorden les cançons que els cantava.
Era molt bona de dur i la seva relació amb els coneguts, amics i família, encara es recorda.
Sempre va saber estar i tenir una conversa del que fos malgrat la seva única lectura fou "Corazón".






dissabte, 2 de març de 2019

Un dissabte qualsevol


Un dissabte qualsevol darrera els vidres del corral i a l'altra banda el carrer.
Un ram de mimosa damunt el canterano de l'entrada i, prop de jo, un ramet de freixeris que oloren quasi tota la casa.
Me passa moltes vegades que tenc necessitat d'escriure i el que me costa sempre és començar.
I ara, un dissabte qualsevol, he dit, simplement: "ara me posaré a escriure".
M'agrada estar, de qualque manera, involucrada en la vida de Pollença. I hi estic No esser una simple espectadora i veure els dies passar. Però per la malaltia d'en Toni, desgraciadament passen dies que només els veig passar.
Tenc pendent, encara, anar a veure amics, veïnats d'ara i d'abans..... i us en riureu potser si dic que no tenc temps. Però me passa que si puc no sempre hi pens i sempre hi pens quan no puc
Però tots estau dins el meu cor i la meva estimació. I, els que he pogut parlar amb vosaltres, sé que me compreneu.
I sabeu que som feliços si podeu venir.
I quasi cada capvespre esper quasi impacient la xerradeta amb l'estimada veïnada. na Francisca la dona den Dionís.
I sortir els dematins i aturar-me a can Moixet o seure al club, després de fer voltes pels carrers estimats.
I fris que arribi la primavera i l'estiu per poder-ho fer també l'horabaixa i dinar i sopar a la taula del corral.
I els diumenges dematí són una glòria: anar a Plaça a comprar fruita i verdura, fer una passada per les flors i asseure al club.
I si vénen els fills i nétes -o qualcun d'ells- la meva festa és total. I si ve na Joana, la filla den Miquel germà, una gran festa també.
I els dissabtes i diumenges passen a poc a poc. I els dies, i les setmanes. A Palma no me n'adonava i els dies pareixia que volaven.
I ara que duc una vida suau escriuré i escriuré, encara que no sàpiga com acabaré i encara que comenci sense saber què vull escriure amb "un dissabte qualsevol....."

divendres, 8 de febrer de 2019

La nostàlgia és perillosa: la "meva" família Moll


(Nota introductòria: Quan va fer un any que morí Francesc de B. Moll els diaris de Palma se'n feren ressò amb diversos articles. 
La meva amiga i escriptora Xesca Ensenyat en publicà un on explicava la seva visió de la família Moll. Com que totes dues tenguérem més o manco les mateixes relacions amb els Moll i com que la seva visió no coincidia amb la meva vaig escriure aquest article que fins ara no ha estat publicat.) 

Palma no era droga pura, aleshores. Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa. Descobríem el món. 1 el descobríein a l'Institut, al bar Bosch, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem xerrant. 
Xerràvem sempre, xerràvem tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i en Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2019. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 
Quan era professora meva no m'agradava gens, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. 
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. Tot això li vaig dir a n'Aina i li vaig enviar una còpia d'aquest article (o parescut) que havia sortit a la revista "Miramar" de Valldemossa el 1992 i que ara ja no es troba en paper. 
I li he dit en alguna ocasió que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. 
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 
I ens feis classe de català. La teníem a la una del migdia, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 

Per tot això i per més coses crec, Xesca, que Palma no era una droga pura: era una meravellosa Ciutat on nosaltres donàvem les primeres passes d'adult amb molt poca por i moltes ganes. Ganes de tot. 

dimarts, 15 de gener de 2019

La REVISTA CORT i jo


Des de sempre, per mon pare, havia sabut de l'existència de la Revista Cort i de la figura i obra de don Andreu Ferrer Ginard. Estic molt orgullosa de dir que és el besavi dels meus fills i del qual diu la Wikipèdia:


Andreu Ferrer Ginard (Artà1887 - Palma1975) fou un folklorista i escriptor mallorquí.
Nascut a Artà, va estudiar magisteri. Exercí de mestre en el Migjorn Gran (Menorca), Artà i Palma. Interessat pels estudis sobre la cultura popular, arreplegà un abundant material, publicat sols en part a les revistes, fundades per ell a Artà, "Llevant" (1917-1930) i "Tresor dels avis" (1922-1929). També publicà materials al diari "El Dia", a "La Veui de Mallorca", "Cort", etc. El 1914 inicià la col·lecció “Folklore Balear”, on aparegueren els seus reculls "Rondaies de Menorca" (1914) i "Cançonetes menorquines" (1922) i unes notes sobre aplicació del sistema decimal a la classificació del folklore (1924). El 1965 publicà el llibret "Folklore balear", i a partir del 1959 promogué la Fundació Tresor dels Avis, amb la intenció de formar un arxiu folklòric i bibliogràfic de les Balears, de la qual edità un “Bolletí Informatiu”.[1] Publicà obres de caràcter pedagògic, dedicades a l'ensenyament del català i del castellà com "Nocions d'ortografia mallorquina" (1921). També és autor de "Rondaies populars de diferents autors i països arreglades al mallorquí vulgar"

Amb ell comença la Impremta Politècnica i el que després seria Edicions Cort, que va fundar (sense aquest nom, encara), tenc entès, - a Artà, on era i és conegut com "es mestre Sagristà", per tal de publicar els seus llibres escolars.
Casat amb Mª Magdalena Sureda Blanes, també d'Artà, tingueren 7 fills. 2 dones i 5 homes. A cada un d'ells o els donà estudis o els va muntar un negoci.
Miquel Ferrer Sureda, el meu primer sogre i avi dels meus fills es féu càrrec de la impremta Politècnica i de l'editorial Cort.
Don Miquel era un home entranyable, simpàtic, alegre, feiner. El vaig estimar molt. I tenc entès que se duia molt bé amb els treballadors. Ell i la seva dona, àvia dels meus fills, en tingueren 3: Maria Magdalena, Maria del Carme i Andreu.




Vaig passar a formar part de la família de la Politècnica i Cort quan em vaig casar amb Andreu Ferrer Artigues, el 18 de juny de 1977, a la Parròquia de Pollença. (El primer a la dreta a una foto de bastant de temps després. De jovenets i de mitjana edat no en tinc cap: allà varen quedar, a la casa familiar de Valldemossa)

Però jo ja era de Cort. Escrivia cada quinze dies a la Revista.
Quan vaig tornar d'estudiar de Barcelona, vaig conéixer n'Andreu a les escales del Lul.lià, on me demanà si jo era jo i si ens podíem trobar un dia per parlar de les meves possibles col.laboracions a la revista Cort.

Era quinzenal i hi vaig començar a escriure, amb una entrevista a escriptors reconeguts, molt "sui géneris" meva i també hi escrivia d'altres coses amb el pseudònim de "Trípode". Figurava que la revista la duia don Miquel però a la pràctica ja la duia n'Andreu, el seu fill.
Qui no recorda la portada amb en Tarabini dins el llit a l'Hospital General?
També en Miquel López Crespí me'n féu una a jo:


Per un article on Josep Melià parlava del Governador aleshores Carlos de Meer va entrar la policia a l'Impremta a segrestar la Revista.
Quan els col.laboradors ho sabérem n'estàrem molt contents. Reberem molts de recolzaments, tant de les Illes com de Catalunya.
Gens content estava, però don Miquel ni qui aleshores n'era el Director, Gaspar Savater Vives.
No me demaneu per què, però quan jo entrava era quan don Miquel renyava a tothom, estava molt enfadat i vaig quedar tota sola davant ell (ja casada amb n'Andreu ho vàrem recordar moltes vegades)
N'Andreu en va agafar les riendes i va seguir amb la seva transformació de la revista: nou Director (En Pere Bosch) i molts de nous col.laboradors.

Més envant vaig fer molta feina per Edicions Cort, però això ja us ho explicaré un altre dia.
Només dir, per acabar, que amb n'Andreu vaig viure 24 anys de matrimoni i vàrem tenir tres fills meravellosos: Na Tonina, Na Coloma i en Miquel. El 2001 ens vàrem divorciar i, malhauradament, el 2011 Edicions Cort acabà en entrar en Concurs de Creditors.





diumenge, 7 d’octubre de 2018





Quan a ca n'Oreano encetaven una bota d'arengades (i si no era allà, era a la Cooperatica, a can Teresa, a can Buger......) sempre n'anàvem a comprar. 
Érem -i som encara- uns entusiastes de les arengades torrades.
Pa, tomàtiga, oli i olives sempre n'hi havia i n'hi ha a totes les cases.
Les embolicaven curosament en paper de diari o d'estraça, segons el que ens havien donat on anàssem a comprar-les. Per tot eren iguals de bones.




En esser a casa començava el trui: torràvem les arengades amb caliu al fogonet petit d'encalentir el cafè el dematí, o amb unes esgrelles damunt el forat més gros de la cuina econòmica.




La casa s'omplia de fum i olor. I finestres obertes malgrat fos en l'hivern.
Torràvem pa (n'hi havia que els agradava més sense torrar), preparàvem les tomàtigues, l'oli i les olives. Teníem  la porta que duia cap al corral preparada per esclafar ben esclafades les arengades acabades de torrar i així treure-lis el greix i part de la sal.


Ja era tot preparat:

Les arengades torrades


El pa amb oli

L'oli i les olives: trencades, pancides o senceres.

   




Per sopar, sobretot, són delicioses.
Bon profit!