Follow by Email

divendres, 30 de novembre de 2007

Quan els fills vénen a casa

El millor que m'ha passat en aquesta vida és tenir els tres fills que tenc.
Record quan i com varen néixer, els primers dies, els primers mesos, els primers anys... tota la nostra vida junts, fil per randa; aquests darrers anys, un poc borrosos. Ho record tot amb molt d'amor i, malgrat alguns entrebancs que m'ha donat la vida, de manera molt positiva. Repetiria els tres fills que tenc.
I ara són grans.
I ara de tant en tant vénen a casa.
I, quan vénen a casa, tota jo me trasbals i me prepar dies abans, plena d'alegria i optimisme.
El petit (si podem dir petit a1,93 d'estatura i 21 anys ben assenyats) viu amb jo però estudia a Barcelona.
Ara vendrà el pont de la Puríssima. I, abans de començar els dies, ja me pareix curt el temps que serà aquí.
Els fills han de créixer en llibertat i en responsabilitat. Però el lligam amb ells és tan gros que l'amor sempre hi és present. I l'enyorança. I el temps perdut. I el temps recobrat es valora tant que ens resulta quasi efímer.
I ganes de parlar amb ells, i de besar-los, i de tocar-los: ganes sempre de sentir-los aprop encara que no hi siguin. I de dir-lis que els estim i que els enyor.
I quan vénen a casa la felicitat em surt per tots els foradets del meu cos.
Quan vénen a casa...

diumenge, 25 de novembre de 2007

les gavines de Son Reus

20.000 gaviotas pueden volverse agresivas cuando cierre Son Reus




Això diu avui el diari.
I no es pot prevenir? I hi ha d'haver alarma entre la població?
20.000 gavines són moltes gavines. Són moltes més que les d'en Hitchcok.
Clar, Son Reus sembla que s'ha de tancar. Però, i el fems? què feim amb el fems? Una solució -crec que pràcicament l'única- és reciclar.
A jo me fan angoixa les 20.000 gavines de Son Reus.
I me fa impotència no saber què fer amb el fems.
Res. Notícies d'un diumenge dematí qualsevol

dijous, 22 de novembre de 2007

la pluja

Fa hores que plou.
La pluja cau suau damunt el carrer empedrat i se deixa sentir.
M'agrada mirar ploure per la finestra. Ara que ja fa fosca veig les gotes a contrallum de la il·luminació de la Seu i és una pluja que sembla fantasmagòrica.
Ximenes enceses, peus banyats, fred... la calentoreta de la casa en entrar-hi. Una dutxa calenta i el pijama posat. I que plogui al carrer.
M'agrada l'hivern.
M'agrada sentir la pluja i mirar les gotes com cauen.
I després ve el camp esponerós, després de ploure hores i hores.
I ara hauria de parlar -i ho faig- d'aquelles persones que no tenen calentoreta en entrar a ca seva ni dutxa calentona. I es queden vivint el fred i l'aigua de l'hivern d'una manera ben diferent a la meva. I existeixen ben prop de nosaltres. Però la calentoreta no és només física: potser, de ben segur, molts tenen més calentoreta que nosaltres, els que tenim ximenes enceses i una soletat damunt els nostres cossos.
I fa hores que plou.

dimarts, 20 de novembre de 2007

el meu 20N

Tots els que ho visquérem recordam on érem i què féiem el 20N.
Dúiem una bona temporada de dormir malament, la ràdio posada fins a les tantes esperant la mort i el dematí sempre deien el mateix: "ha pasado una noche tranquila". Mon pare, aferrat a la ràdio tot lo dia , amb emissores d'aquí i d'allà, deia que allò de dormir malament el mataria abans no es morís el dictador.
I arribà el dia.
I aquell dia, rebentats de son, no esperàrem les darreres -o primeres, segons com es miri el rellotge- notícies.
Abans de les 7 -tots dormíem encara- sonà el telèfon: era un company meu de la feina (en Toni Ramis, professor de filosofia) que ens donava la notícia.
Seguíem aferrats a la ràdio i esperàvem la compareixença anunciada de n'Arias Navarro.
Les emissores estrangeres -i el sentit comú- no ho pintaven gens bé i el cuquet de la por corria per dins nosaltres.
A mitjan dematí vaig anar a fer una volta i me vaig trobar amics i alumnes per aquí i per allà: fa mal dir-ho, davant una mort -sigui de qui sigui- però les cares eren de complicitat i felicitat contengudes. Almenys les cares dels meus amics i dels meus alumnes.
Era el primer curs que jo feia classe (de català,a l'Escola de Magisteri) i el bedel feia molts de dies que treia i amagava la bandera que havia de penjar en senyal de dol quan en Franco es morís. Va arribar a no guardar-la i a tenir-la prop d'ell.
Aleshores jo escrivia a la revista Cort i vaig anar allà a veure què sabien.
Tothom sabia el mateix: s'havia mort en Franco. I no es sabia res més.
Els rumors, però, corrien a les totes i la por, almenys a ca nostra, anava en augment.
Mon pare va decidir que anàssim a Pollença aquells dies que hi havia dol i, per tant, jo no tenia feina (ell ja estava jubilat): allà ens sentírem més "a ca nostra", més agombolats.
I el telèfon amb el meu germà, que havia quedat a Palma, anava a les totes, però sense dir res més que coses intrascendents. Sols per tenir com un filet d'unió.
Tots sabem que, aquell dia, es destaparen moltes botelles de xampany.
A jo m'ha quedat, sobretot, el record dels braços enlaire i homes quadrats militarment davant el taüt.
I madò Polla -que tenia tele (nosaltres a Pollença no en teníem)- que deia: "aquests homos me fan una porada"
La por. Aquesta és, sobretot, la sensació que em va donar tot junt. I que em va quedar molt de temps.

dissabte, 17 de novembre de 2007

els amics

Els amics (i amigues, ja s'entèn) són persones que estimam i ens estimen i es preocupen per nosaltres i nosaltres ens preocupam per ells.
Quan un amic demana "com va?" no és gratuïta, la pregunta. I, si un amic -a la mateixa pregunta- ens respon "no massa bé" vol dir que necessita la nostra ajuda.
No és igual que l'"anam fent" o el "com anam?" dels coneguts.
Els amics són aquelles persones amb qui sempre podem comptar i amb qui podem compartir tant els nostres moments de felicitat com els momemts de tristor o desesperació.
Els amics són aquelles persones amb qui, encara que fagi molt de temps que no hem vist, podem resseguir la conversa com si ahir mateix haguéssim estat junts.
Tenir amics és tenir un tresor, és ben veritat.
Al llarg de la meva vida me n'he duit qualque sabatada amb qualcú que considerava amic, però ja està oblidat: no es mereixien esser amics meus ni jo esser amiga seva.
Allò de quan tens problemes es coneixen els veritabls amics és ben vera i ho dic per pròpia experiència.
L'amistat exigeix i dóna per parts iguales: és un sentiment, una actuació recíproca.
De la mateixa manera que ens agrada sentir els amics prop de nosaltres a ells també els agrada sentir-nos prop i poder compartir coses i fets amb nosaltres.
L'amistat és un sentiment, un estimar, un preocupar-se, un estar pendents, un endevinar si ens necessiten.
L'amistat és de les coses bones que hi ha a la vida.
Jo tenc amics:-)
Jo tenc molt pocs amics, però amics del tot i per tot. I ells també saben que sempre poden comptar amb jo.

dimecres, 14 de novembre de 2007

la fira

Diumenge era la fira de Pollença.
La fira me duu mil records i sempre hi he anada tret de l'any que mon pare es va morir.
De petita me donaven doblers per anar a colcar als cotxets i a les barques. I menjàvem torró que ma mare i jo anàvem a comprar a plaça el diumenge dematí.
I sempre plovia, per la fira.
I els carrers plens de gent.
I els records em vénen al cap, els records de tantes fires viscudes....
I el record dels absents, sempre amb nostàlgia.
I diumenge els carrers també eren plens de gent i lluïa un sol esplendorós. I, igual que sempre, dinar familiar a ca n'Asprer. En Miquel havia vengut de Barcelona i a les 9 del dematí partíem de ca nostra. Poguérem aparcar beníssim i anaren a fer voltes per la fira. Aquest any no vaig poder anar a veure res, per la ditxosa operació del galindó.
Dinàrem d'un meravellós arròs de peix i un aguiat de pilotes, que n'Antònia, la dona del meu germà, havia preparat amb els cinc sentits, com sempre. I vàrem menjar torró, tal com toca.
Hi havia na Joana i na Maria amb en Jose i en Mateu, el meu fill Miquel i jo. I el meu germà Miquel, clar. (Estic rodejada de Miquel's:-)) Entre tots férem passar un dia ben agradable.
Quan els nins eren petits hi anàvem a quedar ja el dissabte. Els compràvem juguetes i nosaltres anàvem a sopar amb els amics, el dissabte de la fira. Deixàvem els nins (aleshores encara només eren tot nines) amb mon pare i ma mare. Després de sopar solíem anar al club o a fer voltes i al tiro-pichón, on jo quasi sempre me'n duia qualque petit trofeu. Encara hi vaig quan em deixen!
Coses i fets de cada dia, coses i fets d'un dia a l'any: un dia de festa per reunir-se en família, reviure el temps passat, viure el present i parlar del futur:-)
Ja he dit que no vaig veure res. Però en vaig gaudir com di hi hagués anada: les petites coses de cada dia, coses i fets d'un dia a l'any, m'amaren el cos suaument. Cada any, cada fira.
I els dies especialment estimats es repeteixen any rera any i els vivim sempre amb la mateixa intensitat.
I per molts d'anys!

dimecres, 7 de novembre de 2007

els quaderns

Des que era petita i n'emprava per l'escola, els quaderns han estat una fixació per jo.
M'agrada tenir-ne molts, començar-ne i rellegir-los.
Na Maria Francesca ho sap i sempre me'n regala.
En tenc de cartró, de plàstic, de pell, de paper, relligats a mà, amb espiral, amb tapes de colorins i amb tapes d'un sol color.
En Biel Mesquida, quan vaig fer 50 anys, me va regalar ua autèntica obra d'art de quadern que el tenc començat i guardat.
En tenc comprats a la papereria del costat, a Barcelona, a Venècia, a Florència. Els més guais són els de Florència. I els més pràctics els de la paperia del costat.
En tenc de petits, de mitjans i de grossos. De fulls en blanc, quadriculats i a retxes.
Quan me propòs escriure alguna cosa un poc llarga el primer de tot que faig és comprar-me un quadern.
Si vaig de viatge o fora de casa uns dies sempre m'n duc un quadern per escriure-hi allò que em vengui de gust.
Els tenc col·locats amb els llibres i en tenc molts en blanc. O sigui que he de començar a escriure JA.

La por

Per aquí deim "la por, quan l'han vista, no és res".
Jo no diria tant perquè realment la por és una sensació terrible que tots hem sentit una o altra vegada.
Però a jo personalment me fan por les coses que poden passar de veres.
Un terratrémol, una tempesta forta, que m'atraquin pel carrer, que li pugui passar qualque cosa dolenta a un dels meus fills o a les persones que estim molt
Fa por que els jutges s'equivoquin en un judici i condemnin un innocent.
Fa por l'escena de psicosis de la dutxa (ah que molts hi hem pensat, dins una dutxa d'un hotel?).
Fan por les pelis d'intriga forta.
Però tot això de morts gratuïts, tot això de fantasmes i sang i Carrie's i demés a jo no me fa gens de por.
Podem fer com una enquesta: Us fa por allò que podria passar (encara que sigui hipotètic) o la por us desborda?

Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuh
:-)

dissabte, 3 de novembre de 2007

Repetir curs (el nou batxillerat)

He llegit la proposta de nou Batxillerat que entrarà en vigor el 2009/10.

Crec que, des que es va començar amb l'EGB, el nostre sistema educatiu va de roda batuda.
S'ha deixat de banda completament l'exercitar la memòria i se sol acabar el cicle educatiu sense saber massa coses ni -i això era el que es proposava ja la EGB- conéixer les eines per a saber-les.
He fet classes durant 30 anys i he viscut la baixada de nivell en arribar a la Universitat sense guanyar, per exemple, en expressió.

Però sobre allò que vull incidir ara és en el fet que sembla que fa por repetir curs.
En tota l'ESO sols es pot repetir dues vegades.
Al Batxiller es podia repetir i ara si se'n suspenen 4 ja no cal repetir més que aquestes 4 i, a més, compaginant-les amb assignatures de segon curs.
Repetir curs es considera "perdre el temps" i, ni com alumna ni com professora, no hi puc estar gens d'acords. L'aprenentatge de tots els alumnes no va a la mateixa velocitat ni tots tenim la mateixa capacitat ni tots els nostres anys de la joventud són igual de bons.
Repetir curs no és perdre el temps: és continuar amb l'aprenentatge d'una manera tranquila (no cal córrer, per aprendre, ni fer curses d'edats i coses així) .

Pens que no s'ha de presentar, per part dels educadors ni per part dels pares, el repetir curs com perdre el temps i fer que els al·lots se sentin malament.
Quan vaig repetir 5è de Batxillerat (havia estat dos cursos interna a i aquell meu 5è a l'Institut va esser com una alliberació) i , després, PREU (havia descobert la literatura i vaig passar de ciències a lletres) ma mare em va dir: "No passa res, dona, així en sabràs més". No sé si ella ho pensava veritablement, però aquestes pàraules me varen ajudar molt.
I no sé si en vaig saber més o menys, però sí sé que els estudis a la Universitat me varen anar de meravella.
I que no em vaig sentir gens malament pel fet de repetir dos cursos diferents.

divendres, 2 de novembre de 2007

Incomunicada i "El sexto sentido"

He estat dos dies sense telèfon ni internet. Ha estat un problema a la central que, segons sembla, s'ha arreglat en un minut, però com que ahir era festa...
I quin dia més llarg, ahir!
A vegades -molt sovint- me pas tot lo dia dins ca nostra i m'agrada molt i trob mil coses a fer: llegir, escriure, arreglar la cuina..., però ahir només de saber que no podia anar caminant pel carrer i, a més, no tenia ni telèfon ni internet crec que em va paréixer el dia més llarg de l'any.
Vaig veure "El sexto sentido". Anava preparada per passar por i gens ni mica: aquestes coses tan absurdes no me fan por, me fa més por la intriga i aquelles coses que poden esser reals. Amb això no vull dejectar la pl·lícula, que és molt bona, només dir que, en contra de a la majoria de persones que conec que l'han vista, a mi no em va fer gens de por.