Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

dissabte, 24 de setembre del 2011

Ma mare

Avui fa 19 anys que ens deixares, ma mare. Una mort absurda -com totes les morts- i repentina dins el cotxe d'en Miquel. T'havien operat de la vessícula i tot havia anat bé. Venies cap a Valldemossa i jo m'havia adelantat per fer el dinar.
A les 10 en punt la veu de na Joaneta per telèfon m'anuncià la trista nova. Un desespero, una tristor, una buidor immenses. Hores de confusió, d'anar i venir, d'anar a l'escola a cercar els nins, de preparar les coses a Pollença.
Era l'any 92 i un dia d'aquests havíem de veure la cerimòia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, que teníem gravada,
Se truncaren tantes coses en uns segons.
L'estimació als teus fills i néts sempre serà un exemple per jo. I l'amor que us teníeu mon pare i tu era quasi admiració.
El teu voler tenir un sac de sucre dins el rebost, l'aixecar-te de matinada i posar-te a fer vànoves eternes, la teva artritis i la teva angoixa.
La preocupació dels regals dels Reis, el planificar el dinar i el sopar.
I tants de bons records que no sé on posar-los.
Sempre estaràs amb mi.
Sempre t'estimaré, ma mare.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Diumenges decapvespre

DIUMENGES DE CAPVESPRE

"Yvonne de Carlo era el technicolor"
Vázquez Montalbán

Compràvem el gran món per vuit pessetes
i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.

Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca
de fusta amb tots els colors a la pantalla
feien olor de mescla de gent i clovella torrada
amb gust de sal.

els homes xiulaven
l'al·lota rossa i americana es deixava besar
suaument la policia montada del canadà
arribava nosaltres aplaudíem ens movíem
nerviosament dins la butaca alain delon
havia raptat del dolent de la pel·lícula
l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem
els capvespres de diumenge dins el cine
i érem feliços
quan les imatges passaven davant nosaltres
a una velocitat vertiginosa que desconeixíem
totalment. No importava.
No sabíem encara
que el gran món que valia vuit pessetes
era fet sols damunt paper de cel·luloide
(transparent, és clar)
i en deixar la pantalla de no-cinema-scope
imitàvem els fets
d'aquelles persones que havien estat devora
Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck
(americans i guapos, ells)

divendres, 2 de setembre del 2011

Vicent Andrés Estellés

Els amants (Vicent Andrés Estellés)




ELS AMANTS


La carn vol carn.
Ausiàs March



"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."