Follow by Email

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Per Tots Sants, rosaris


Això de regalar rosaris ensucrats als nins és una antiga tradició que perdura.
A jo ja me'n regalaven un, els meus fills també en tengueren. I les meves nebodes. I prest en podré regalar un a la meva néta Aina.
Fets de dolços diversos, des de la xocolata fins els panallets, embolicats d'un amb un, enfilats i, al final, una grossa patena de carabassat amb una estampa enganxada.


Ja fa temps (els meus fills ja en feien i la major té 34 anys) que a la majoria d'escoles mallorquines els nins elaboren rosaris els dies abans de Tots Sants.



I duraven,els rosaris, penjats a un clau de la cuina....
I féiem la foto amb el rosari, enorme quasi sempre, i que ara ens omple de records.

No deixeu de regalar rosaris als nins, per Tots Sants!
Jo, enguany en regalaré als fills de les meves nebodes.
N'hi ha molts, per triar. De tota mida i de tot preu. Des dels exquisits de Ca'n Fresquet fins els que fan, també ben bons, al forn on vas a comprar.





dijous, 25 d’octubre de 2012

Concert íntim de "Cultura a casa"


Dins la programació d'octubre de "Cultura a casa"
http://culturaacasa.wordpress.com/
estava previst que dimarts, dia 23, es fes un concert íntim a ca nostra.

La meva experiència com amfitriona és totalment positiva.
La meva misió era tenir les portes obertes de ca nostra per una gentada -jove, en la majoria- que venia, sense saber on anava exactament, Sabien, només que anaven a un concert de Nathaniel Robin Mann&Sef

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=3qyUDMtvR3Y#!

Vengueren dilluns a col·locar cadires i llevar taula del menjador. I tornaren dimarts, just abans del concert, a componcre els sofàs, coixins i tot el que trobàrem per seure,

I arribà l'hora.


Jo me'n vaig anar a ca la meva veinada i amiga Totó i sopàrem allà mentre sentien el concert.
Un silenci absolut: ni ens vàrem adonar que les quasi 40 persones pujaven les escales.
Sentíem la música i els aplaudiments.

Al final vaig baixar i vaig xerrar un poc amb els assistents, que ja estaven de partida.
Un poc més, amb els organitzadors i els músics.


En un bluf varen deixar tota la sala composta i exactament així com estava abans.

Una experiència molt positiva i que repetiré.

Des d'aquí vos convid a assistir als seus actes o a participar com amfitrions. La seva adeça és

I els vull donar les gràcies per haver fet aquest magnífic concert a ca nostra.






diumenge, 14 d’octubre de 2012

El Bar Bosch


Era, és i, crec, serà emblemàtic a Mallorca.
No sé si tanquen mai. Però en arribar el vaixell de Barcelona,quasi dematinada, al que ara és el Moll Vell, era obert per berenar d'un cafè amb ell i una ensaïmada. I, anys després, a la nit, en sortir del Principal o en tornar de bauxa, era obert per anar a prendre la darrera copa.
A Palma si deim que anam a menjar una llagosta ningú pensa en el crustaci. Ens referim al fabulós entrepà de llonguet torrat amb el que demanis. A mi la que més m'agrada és una llagosta de pa amb oli.



Si no saps on has de quedar, quedes al Bar Bosch.
Si no saps on has d'anar, vas al Bar Bosch.
I, si hi vas perquè t'agrada, vas al Bar Bosch.

M'hi vaig passar hores, la meva primera joventut.
En sortir de l'Institut, el capvespre, anàvem al Bar Bosch.
Na Carme Simó, n'Antònia Vilà i jo ens havíem fet molt amigues l'any del PREU i enfilàvem cap allà mentre miràvem les flors de la Rambla. Na Xesca Ensenyat ja ens hi esperava i, una estona després, solia venir-hi en Llorenç Capellà i a vegades la seva germana Margalida. I a vegades érem més, clar.
I arreglàvem el món.... parlàvem hores i hores mentre teníem la tassa del cafè, ja buida, damunt la taula. I el cendrers plens de llosques. Els camarers ja ens coneixien i si algun dia, pel que fos, no dúiem doblers o no ens bastaven ens deien "ja pagareu un altre dia".

En l'hivern, dedins, clar.


Mai no ho havia dit, crec, però el Bar Bosch fou el responsable del títol "Taules de marbre" del meu primer llibre.
I això sí que és sabut, allà Xesca Ensenyat gestà el seu primer -i únic- llibre de poemes, "Ciutat de l'Horabaixa", que va publicar molt prest, amb dibuixos d'Antònia Vilà.

Hores i hores de primera joventut.
Tertúlies inacabables i inacabades.
I sabeu? M'agrada molt anar al Bar Bosch.







dijous, 11 d’octubre de 2012

I agafàvem un taxi

Amb un taxi anàvem al Col·legi Major on vàrem passar dos cursos. Bé, quasi dos perquè ens va aglapìs el "calendrio juliano" i el segon curs no començàrem fins el gener. Es deia "Virgen Inmaculada" i era al carrer Copèrnic, 88.
Ara crec que ja no en queda res d'aquell vell edifici, habitacions enormes compartides entre quatre, jardí selvatge i fantàstic, pista de bàsquet i piscina que no vaig veure mai plena més que d'aigua de la pluja.
El primer curs hi vaig anar sola i vaig compartir habitació amb n'Eugènia Terrassa i na Censi. Na Censi i jo ens férem molt amigues, tant que va venir a Pollença a principis d'estiu, abans de partir cap a la seva Ortigueira natal.
El segon curs vingueren a Barcelona les meves amigues, que feien un curs menys que jo: n'Aina Aloy, na Mª Dolors i na Neus Juncosa. Amb na Censi, érem quatre les que compartíem l'habitació. Tenia un balcó que donava al jardí.
Crec recordar que tancaven a la 1 i mitja. Més tard, havies de tocar un timbre.
Ens férem bones amigues de n'Anna Labarta, que n'era la Cap d'Estudis. Era becària d'àrab a la UB i els seus pares vivien al carrer Canuda.
El dematí, classe.
Després de dinar anàvem a fer el cafetet al bar d'enfront -el Martin's-, on també anàrem a beure ginebra, el vespre, el dia que varen assessinar Puig Antich.
Molts de vespres anàvem al Sherlock Holmes, al mateix carrer Copèrnic (he sabut que ja no hi és). Allà preníem cervesa i escoltàvem música. I ens trobàvem amb els nostres amics Tomeu Canyelles i Tolo Cantarellas.
Vaig escriure aquest poema que hi va estar, penjat a la paret, molt de temps:


Al "Sherlock Holmes"


Anàvem a dormir amb les trompetes dins el cap
i na Marlène Dietrich era ben nostra en aquells moments.
"Lilí Marlen" ens acompanyava a la residència
i ens ajudava a pujar els escalons.
Deixàvem al carrer
-carrer Copèrnic, 88-
el sofà de vellut i la cervesa
negra que havíem pres al "Sherlock Holmes",
a aquell racó just devora el piano,
amb el desig inútil
de reviure
l'època d'entre-guerres a París.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

L'octubre, cap a Barcelona



Barcelona emboirada,
saps totes les hores
i tots els homes.

El teu port és
l'arribada exacta d'un trimestre
a les set del matí
amb son
i dies de por per endavant,

l'arribada exacta d'un vaixell,
el teu port.
Fum i boira.



Havíem anat a la Transmediterrània a fer cua per comprar els bitllets.
Abans ens havíem anat a matricular i triar un lloc per viure.
I a principis d'octubre, carregats de maletes i il·lusions, partíem, en vaixell, cap a un món nou, desconegut. Partíem cap a la gran ciutat a estudiar.
Les maletes pesaven massa i els camarots eren a la coberta D, a baix de tot. Les escales, empinades i inacabables, feien que, per dir-ho d'alguna manera, deixàssem que les maletes baixassen soles, ajudades pels nostres peus. Un camarot amb 4 lliteres amb cortinetes. Un camarot que no sabies amb qui comparties. Estret, minúscul i ple de maletes i bosses de tota casta. Les que no hi cabien, al corredor.
Ens aixecàvem fosca negra per veure bé la lenta i llarga arribada al Port.
Les nombroses muscleres i els vaixells de càrrega feia que semblàs que no arribàvem mai.
I Montjuic en front.
Els renous i el trànsit de la gran ciutat ens eren extranys, el primer dia.
I l'olor del despertar-se a la ciutat.
I el fum damunt la ciutat.
I els carrers llargs i plens de gent a la ciutat.
Autobusos per tot, semàfors, places, carrers estrets, carrers amples ja plens de gent.
Tot un món nou i desconegut s'obria davant nosaltres.
L'esperàvem amb ganes.

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Horabaixa vermell

Horabaixa vermell,
punyent.
Per la finestra que dóna a ponent
el color dels núvols
enlluerna
i meravella.
El sol es pon.
Horabaixes de tardor
que superen qualsevol obra d'art.
Sols una cosa mancava,
els esbarts d'estornells.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

L'Escola Normal de Palma

Hi vaig entrar ben per casualitat el gener de 1975.
Havia anat a una conferència a l'Estudi General Lul·lià amb en Jaume Pomar i allà me va presentar n'Andrés Sánchez Pascual, aleshores director de l'Escola Normal. Després de 10 minuts de xerrar me va dir: "Ah! tu saps català? A la Normal hem quedat sense professor. T'interessaria fer-hi classes, però cobrant molt poquet i sense contracte?"
Vaig dir que sí immediatament.
Havia acabat els meus estudis el juny del 74 i, a més de fer unes classes a Sant Josep Obrer i a Obra Cultural Balear, en Biel Bibiloni me va telefonar per si el podia substituir a l'Institut Antoni Maura: ell se n'anava a fer el Servei Militar al Sáhara.
En aquell temps tenia un motorino i anava d'una banda a l'altra.
Foren anys d'entusiasme contingut. Em limitava a ensenyar ortografia que eren, per a ells, els primers anys d'aprenentatge de la seva llengua pròpia.
A l'Escola Normal vaig disfrutar molt perquè la majoria d'alumnes estaven entusiasmats.
Per això, a la Normal, no em limitava a ensenyar ortografia: féiem converses a classe sobre temes triats per ells, vàrem organitzar la vinguda, a l'hora de classe, d'escriptors com Biel Janer Manila, Antoni Serra, Llorenç Villalonga.... i me'n deix molts.
La meva relació amb els alumnes era molt amigable i aquells primers anys en vaig tenir que, després, varen destacar (i destaquen)per diversos motius dins la nostra societat. No en vull anomenar cap per no deixar-me ningú.
El curs 75-76 ja vaig tenir una mena de interinitat, però adscrita al Departament de Plàstica: era l'únic on hi havia alguna plaça lliure.
Érem 13 professors PNN's i teníem una saleta petita on ens reuníem el temps que no féiem classe.
També, aquells anys, començava la lluita dels PNN's. A les Assemblees locals i a les anades a Madrid no vàrem voler tenir un representant: cadascú de nosaltres era, allà on anàssim, representant del grup. E·ncara que sempre érem tres o quatre els que ens movíem cap aquí i cap allà.
Crec que era el 77 quan vaig entrar -amb una interinitat, al Departament (bé, aleshores encara no hi havia Departaments, eren Càtedres)d'espanyol, que era el que havia estudiat a la Universitat.

Ai, com us record, primers alumnes meus de català! I els records són bons.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

La meva escola de Barcelona

El temps que visquérem a Barcelona (1959-1960) vaig anar a escola a les anomenades "Damas Negras" que duien l'escola del "Niño Jesús". Vivíem prop i allà vaig anar. Tenien dues entrades: una per Travessera de Gràcia i una pel carrer anterior, que no record com es diu.
Hi vaig fer l'Ingrés al Batxillerat.
Les monges parlaven sempre en francès -i en català si eren consultes personals, tant dels pares com de les alumnes-
En guardo molts bons records i me sé, encara, de memòria el començament de la llista de companyes de curs.
Passaven llista cada dia: Anguita, Amengual, Avendaño, Barbarà, Blasco, Borrull, Briñardeli, Buscató, Camps, Canals, Casals, Escudero.... fins aquí només.
Sense haver sortit de Pollença i parlant, pràcticament, sols el català, em vaig trobarf a mitjan curs parlant i escrivint indistintament en castellà i francès. I en català fora de l'escola, clar.
L'escola era bilingüe i sempre ho pos d'exemple d'immersió lingüística perfecta. No sé gens com ho feien, però no record haver tengut mai csp problema.
Les monges eren agradables i molt properes a les alumnes.
Anàvem a missa un dia a la setmana, a l'anexa Parròquia de l'Infant Jesús. Allà on Galinsoga va dir allò de "catalanes, iros a la mierda".
Ens duien d'excursió a Vallvidrera, al Tibidabo o s Montjuic.
Dúiem un uniforme blau marí i, per les classes de gimnàstica, uns bombatxos a quadres.
No hi he tornat anar mai més, però hi he passat per davant moltes vegades i, quan hi pas, sempre dic. "Aquí vaig venir a escola"