Follow by Email

dijous, 10 d’abril de 2014

Marxa per l'educació


Els Docents segueixen. Aquesta vegada amb la Marxa per l'educació.
Dissabte, 12 d'abril, farem passes des d'Inca fins al Born en diferents trams.


Som docent jubilada. I he fet costat a les protestes dels Docents. Com docent, com padrina i pel futur de tots els nostres infants i joves.
Estic molt gojosa de trobar-m'hi sempre una bona quantitat d'ara Docents que en anys passats han estat alumnes meus.

Volem escola en català i en llibertat, sense Decrets absurds ni destitucions ni manca de mitjans ni......
Volem la nostra escola.
Volem escola sense TIL.

Dissabte seré al Parc de les Estacions, amb la camiseta verda, per afegir-me a la Marxa i faré passes fins al Born. Aquestes, físiques. Però sempre faré totes les passes que estiguin al meu abast per l'educació.

Molt bé, Docents, i sempre endavant! Ens teniu amb vosaltres!


dimarts, 8 d’abril de 2014

La "clasteta"

Vaig néixer i viure a la "clasteta", el meu carrer, el meu petit barri de Pollença.
Divendres va morir na Francisca de can Valero, veïnada, amiga.....
La "clasteta" era, pròpiament, la Plaça Martorell i englobava les primeres cases del carrer Coronel Aloy.
Tots encara som amics. I ho serem.

Els meus fills i jo ens hi vàrem fer aquesta foto fa uns anys:

La botiga de ca n'Oreano feia cantó i tot ho compràvem allà.
Hi havia una carniceria -ca madò Cortera"- a l'altra banda de la botiga. Dona forta i molt entesa en carn solia anar de matancera a molts de llocs.
Na "Mata" (Maria Vives, de can Marratxo i uns anys més gran que jo)era la meva admiració: sabia fer i feia de tot. Cantava (i canta), va ballar les Àguiles. Va esser i va fer tot el que es podia esser i fer a Pollença.
Son pare, entranyable Miquel Marratxo, havia estat xófer del Sis Pins.
En l'estiu, després de dinar, al racó de davant ca nostra hi havia les dones de la "clasteta" que cosien i xerraven mentre prenien la fresca.
I el vespre, després de sopar, tots sortíem a seure a la fresca. Féiem tertúlia de banda a banda de carrer i els nins jugàvem i anàvem lliures d'una casa a l'altra.
Sovint madò Aina ens convidava a un polo: "A jo duis-me'l de llimona, que no puc prendre sucre".
Molts ja no hi són, molts ja no hi viuen. Però els que nasquérem i vivirem (o vivim) a la "clasteta" som amics.
Tenc tants i tants de records d'aquest trocet de Pollença i les seves persones...............

dimarts, 1 d’abril de 2014

L'antiga peixateria de Pollença

Avui dematí he llegit al diari que s'obre un concurs d'idees per crear un espai a l'antiga peixateria de Pollença, ara en un abandó total. I m'han vingut al cap un caramull de records.
Hi havia un correu que era "u correu de les peixateres". Les dones dels pescadors d'u Moll, després de vendre peix davall el tamarell gros venien a Pollença amb caixons de peix.
No record ara si ho feien uns dies fixos o si quan els venia bé. Sé que l'arribada de les peixateres revolucionava les dones. A la peixateria hi havia, enrevoltant-la, com un mostrador de pedra de marbre i allà, me pareix que dins uns caixons de fusta amb gel, hi venien el peix.
Ma mare sempre hi anava. Solia comprar gerret per fregir, peix de prémer per fer un arròs. Si duien gatí feia uns fideus boníssims o una coca tapada.
I per Setmana Santa comanava una mussola o dues per fer escabetxo.

La peixetaria era com una festa quan plovia. Els que ens passejàvem o jugàvem per Plaça ens hi refugiàvem parlant tots a l'hora, sense distingir ni sexes ni edats.

M'agradaria molt que l'antiga peixateria quedàs com abans, com homenatge als pescadors d'u Moll i les peixeteres que venien el peix.
I, qui sap, també per refugiar-s'hi quan plou a Plaça.