Follow by Email

dissabte, 30 de desembre de 2017

El Conte del Nadal dels Patges Reials

Per les meves nétes Aina i Klara.




Hi havia una padrina que vivia a Pollença i, no sap com perquè mai no ho havia sabut i això que havia nascut aquí, li va paréixer sentir aquesta història mentre dormia:

Dia 28 de desembre el vespre els Reis Màgics desembarquen al Cap de Formentor i allà descansen un poc de la llarga travessia. Les persones que ho saben -molt poques segons es veu- van a apuntar-se a l'ajuntament perquè aquest fagi arribar als tres Reis el nom i l'adreça de les famílies que desitgen, pel motiu que sigui, que -si els duen res- passin per ca seva aquesta nit.

L'endemà dematí no sabia si era vera o no la història que havia sentit mentre dormia. Ni gosava dir-ho al seu home. Però li ho va dir i ell l'envià corrensos a l'Ajuntament a veure què hi havia de tot això i que, si era veritat, que si apuntàs, perquè es donava la casualitat que divendres dia 29 venien els fills i nétes a fer el Nadal amb ells.
I així, si els poguessin dur els regals no haurien de tornar dia 6, que tots els joves estaven enfeinats.

La padrina agafà cametes amigues cap a l'Ajuntament.
Li varen confirmar la realitat de la història que havia sentit, però també li digueren que no ho fes molt públic perquè els Reis, encara que Màgics, tenien l'arribada oficial dia 5 a vespre.

Prengueren nota del nom de les nines i de l'adreça i li explicaren:

"Els Reis, com que són Màgics, fan aquesta curta passada per Pollença i se'n tornen a descansar a les seves fantàstiques naus, just devora el Cap de Formentor fins dia 5 a vespre que arriben a tots i cada un dels recons i pobles del país i els recorren o en carrosses, o a cavall, o amb tractors, o amb cotxes elegantíssims........ Per tot van."

Ho va contar al seu home, al seus fills i a les seves nétes. Hi havia una nerviada general i una mena, també, d'incredibilitat.

Dia 29 quan es va aixecar en bon dematí no va trobar res de res ni devora la porta ni devora la ximenea, ni al corral, ni devora cap finestra. A l'Arbre de Nadal, però, va trobar una carta d'un Carter Reial. Els Reis escrivien que havien passat un temporalasso per arribar al Cap de Formentor i que necessitaven descansar un poc. Que, per l'incendi que hi va haver al Coll de Síller no varen voler ni venir ells ni enviar patges en la nit pel perill que això suposava.

A la carta deien, també, que ja ho havien pogut solucionar, que havien triat dos patges ells personalment perquè anassin a aquella casa a veure n'Aina i na Klara i que, si no hi havia res de nou, arribarien després de dinar.

La padrina era dins la cuina intentant treure les espines del peix i va sentir que la porta s'obria. Deixà el peix, ho deixà tot i anà correns allà on era la resta de la família. Amb l'emoció ningú no va acabar de dinar.






L'alegria quedà ja per sempre en aquella casa i en el coret de n'Aina i na Klara.
Els patges partiren perquè tenien, encara, un llarg camí per fer. Tothom sortí a despedir-los i donar-lis les gràcies.






dimecres, 8 de novembre de 2017

Aina, molts d'anys!





Aina, petita, avui fas 5 anys! I la padrina n'ha volgut deixar constància escrita
Quan te veig és com si tingués davant ta mare quan tenia la teva edat: dues cares exactes.
Ets una nina calmada, tranquila......
Vares néixer a l'Hospital d'Inca i ets de La Vila.
Vaig venir escopetejada de Palma i te vaig dur un rosari ensucrat. Tota la família érem amb tu i ton pare i ta mare. Petita, morena, tranquila, cara rodona....
Tens una cosineta, na Klara, i el tio Miquel i la tia Tron:-)
Tothom t'estima molt perquè ets bona nina i carinyosa. I perquè ets tu, Aina.
I quan véns el cor s'eixampla i la casa somriu.
T'agrada molt berenar de pa amb sobrassada. I els xicles de fressa són la teva debilitat. La padrina i el tio Toni sempre en tenen potets per donar-te'n quan véns.
Aquests són els que t'agraden:

I la teva cosina Klara aquest estiu passat els va descobrir.

Aina, petita, morena, ulls grossos, guapa.....t'estimam molt.
Molts d'anys! Ja en tens 5.




divendres, 3 de novembre de 2017

Llibertat presos polítics!!!!




Ràbia. Insomni. Ganes de no fer res.

Records del temps del franquisme. Quan en Franco va morir jo tenia 24 anys. I en tenc 67 quan hi ha hagut la gran tancada de presos polítics.
Volia escriure, us ho asseguro, però no tenc forces. I el renou de les sirenes per la TV em fa tornar pors viscudes i ja perdudes, creia, dels anys que estudiava a Barcelona.
Malsons.
Avui necessit voltar pel meu poble. Avui més que mai.
En Toni m'esperarà a ca nostra o al Club, que li costa molt caminar. I en tornar, me demanarà com estic i si m'ha anat bé la volta. I jo ara no sé com estaré.
I mirarem créixer les plantes del corral. I avui dinarem de faves cuinades.

Ràbia. Insomni. Ganes de no fer res.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Avui faries 75 anys, Miquel.






Avui, Miquel, faries 75 anys. I ja no hi ets ni hi seràs mai més. Fa un poc més d'un any que partires i deixares la teva família desolada i sola.
Però ets amb nosaltres sempre seguit: parlam de tu, pensam molt en tu i a vegades et sentim devora, com si hi fossis. I és que et duim dins el nostre record. I sempre t'hi durem.
Eres una persona amiga, afable, solidària, comprensiva, oberta, optimista, dialogant.....
Estimaves els teus néts, les teves filles, la teva dona i -per què no dir-ho?- la teva germana i els seus.
Enyor molt les nostres quasi contínues telefonades quan no ens véiem físicament.
I, quan eres a la clínica i estaves molt malalt, jo no era capaç d'estar prop de tu molt de temps: tenia por que te n'anasses. Sempre he estat la dèbil i angoixada de la família. I tu eres el fort i l'optimista.
Sempre te vaig admirar i t'admir encara.Sempre te vaig estimar i t'estim encara.
Vull recordar l'entusiasme i alegria amb què reaccionares davant les meces noces amb en Toni. Gràcies, germà gran per recolsar-me sempre. I us féreu molt amics.
Ara vivim a Pollença i tu no ho has pogut veure.  N'estaries tan content.....
Estam molt sovint amb na Joana i en Pep i na Maria i en Josep aquest estiu s'han fet molt amics de na Klara, que ha estat a ca nostra amb sa mare, na Tonina. Per tots 8 aquest ha estat un estiu innoblidable i esperam que en venguin molts més. Estius, dies, hiverns.......
I sempre, encara que no hi siguis, prop de tu.
Gràcies germà meu, germà gran i protector.



dissabte, 16 de setembre de 2017

Catalunya, SÍ al referèndum

I diuen que l'estat espanyol és una Democràcia? Si ho és realment, ara tenen la oportunitat de deixar actuar lliurament un dels seus membres.
He viscut el franquisme, el post-franquisme, la transició, i l'actualment anomenada Democràcia.
Vull creure que de veres ho és, però els fets no ho demostren.
Deman llibertat d'expressió, llibertat d'idees i llibertat de cadascú, com persona i com a poble, poder decidir quin és el seu present i el seu futur.

Els meus lligams personals amb Catalunya són molts i és ben vera que estimo Catalunya.
El primer Asprer que es va establir a Pollença, Francesc, venia de Catalunya. Mon pare hi va viure de petit i el 1959 tota la família ens hi vàrem translladar. Després el meu germà i jo hi vàrem estudiar.

I un avantpassat directe, Francesc d'Asprer i Talrich, és enterrat al Fossar de les Moreres.

Encara que no fos així demanaria el mateix:

Deixau expressar-se els ciutadans de Catalunya!!!!!!!!!!!!!

dissabte, 29 de juliol de 2017

La nostra taula




Tenim una taula de menjador ovalada d'Ikea que és un can bum.
En Toni i jo hi tenim de tot: les medecines, els quaderns, el tabac, els cendrers, l'aigua per beure, el cafetet del dematí... Asseguts aquí veim el corral i el carrer. I si tenim les dues portes obertes passa una fresqueta molt agradable.
Llegim la premsa per internet i tenim la pau i el silenci que volíem. Endoiam molt i solem anar a fer un cafetet o una canya al Club abans de dinar. I, sovint, també horabaixa o el vespre.
Ve un veïnat, vénen amics. I noltros anam.
Quan vénen na Tonina i na Klara o na Coloma i n'Aina a passar uns dies, la casa i noltros som encara més alegres. En Miquel i n'Edy vénen quan poden i ens han ajudat molt amb les idees de les obres que hem fet i ara se n'han cuidat dels llums. I quan ve na Joana -cada dia fa una passadeta per veure'ns- amb en Pep i els nins ens ho passam d'allò més bé. O na Maria i en Mateu amb la nina.
Al Club a tota hora trobes amics o coneguts per fer la xerradeta i les edats i els records es mesclen i conviuen.
I ara, les festes de la Patrona ja han començat.......


dijous, 27 de juliol de 2017

La monea del Museu de don Lluís Oliver


Façana del que va esser Institut de Pollença Cifre de Colonya, allà on hi havia el Museu de Ciències Naturals.



Mon pare i ma mare un horabaixa d'estiu anaren amb en Miquel a veure, a n'u Moll, a dona Dolores Alcover.
Asseguts davant la mar devien fer tertúlia de mil coses.
A un moment donat dona Dolores va demanar a en Miquel:
-Nin, vols una monea?
I el nin va fer que sí amb el cap davant l'espant de mon pare i ma mare.
-L'ha regalada un de la Base a la meva filla. Està embalsamada i duu un vestit de topos de sevillana. Ah què sí, que te fa il.lusió?
El nin no sabia ni si li feia il.lusió, els que sabien que no els hi feia eren mon pare i ma mare. Què farien amb aquella monea? On la posarien? La tirarien?
L'endemà dematí, en obrir el Sis Pins ja hi havia una dona que treballava a ca dona Dolores amb la monea tapada amb un pedàs.
Va estar tapada tot l'estiu i, en tornar a Pollença, vengué amb nosaltres.
I què feim? I què no feim? I si la pujàssem al porxo?.....
I un dia don Lluís Oliver va obrir els ulls a tots:
-I per què no la donau al Museu de l'Institut? Sense vestit, clar. No n'hi ha cap, allà, de monea.
I allà quedà.
M'agradaria saber què s'ha fet la monea.

dimecres, 26 de juliol de 2017

La Patrona






Qui m'havia de dir que, amb el temps, tornàs a viure a Pollença.
I som tan feliços, en Toni i jo, de viure aquí.
Som dues persones tranquiles, no feim grans coses, som molt a ca nostra, al carrer Jonquet, parlam molt, anam al club, estam junts.
He retrobat la meva gent, els meus carrers, els meus amics. I no he perdut els altres, els que tenc a Ciutat que, estan molt satisfets de veure'm feliç.
Ah! I una cosa: aquesta és la primera entrada al blog que escric desde Pollença! I no serà la darrera: "Moments" reviu amb ganes i força, moltes ganes.

Vaig néixer a ca n'Asprer.


I ara vivim al carrer Jonquet:


Som feliç.
Tenc tres fills meravellosos, els meus tresors, i dues nétes, el meu futur. I un home a qui estim molt i ells ens estima a tots.

I ve la Patrona. I trobarem a faltar persones molt estimades. Però també viurem intensament aquestes festes pels que hi som i perquè en tenim ganes.

I, una matinada d'estiu "Moments" ha reviscolat lleugerement. I seguirà, ja, per sempre.