Avui faries 75 anys, Miquel.

Avui, Miquel, faries 75 anys. I ja no hi ets ni hi seràs mai més. Fa un poc més d'un any que partires i deixares la teva família desolada i sola.

Però ets amb nosaltres sempre seguit: parlam de tu, pensam molt en tu i a vegades et sentim devora, com si hi fossis. I és que et duim dins el nostre record. I sempre t'hi durem.

Eres una persona amiga, afable, solidària, comprensiva, oberta, optimista, dialogant.....

Estimaves els teus néts, les teves filles, la teva dona i -per què no dir-ho?- la teva germana i els seus.

Enyor molt les nostres quasi contínues telefonades quan no ens véiem físicament.

I, quan eres a la clínica i estaves molt malalt, jo no era capaç d'estar prop de tu molt de temps: tenia por que te n'anasses. Sempre he estat la dèbil i angoixada de la família. I tu eres el fort i l'optimista.

Sempre te vaig admirar i t'admir encara.Sempre te vaig estimar i t'estim encara.

Vull recordar l'entusiasme i alegria amb què reaccionares davant les meces noces amb en Toni. Gràcies, germà gran per recolsar-me sempre. I us féreu molt amics.

Ara vivim a Pollença i tu no ho has pogut veure.  N'estaries tan content.....

Estam molt sovint amb na Joana i en Pep i na Maria i en Josep aquest estiu s'han fet molt amics de na Klara, que ha estat a ca nostra amb sa mare, na Tonina. Per tots 8 aquest ha estat un estiu innoblidable i esperam que en venguin molts més. Estius, dies, hiverns.......

I sempre, encara que no hi siguis, prop de tu.

Gràcies germà meu, germà gran i protector.

Catalunya, SÍ al referèndum

I diuen que l'estat espanyol és una Democràcia? Si ho és realment, ara tenen la oportunitat de deixar actuar lliurament un dels seus membres.
He viscut el franquisme, el post-franquisme, la transició, i l'actualment anomenada Democràcia.
Vull creure que de veres ho és, però els fets no ho demostren.
Deman llibertat d'expressió, llibertat d'idees i llibertat de cadascú, com persona i com a poble, poder decidir quin és el seu present i el seu futur.

Els meus lligams personals amb Catalunya són molts i és ben vera que estimo Catalunya.
El primer Asprer que es va establir a Pollença, Francesc, venia de Catalunya. Mon pare hi va viure de petit i el 1959 tota la família ens hi vàrem translladar. Després el meu germà i jo hi vàrem estudiar.

I un avantpassat directe, Francesc d'Asprer i Talrich, és enterrat al Fossar de les Moreres.

Encara que no fos així demanaria el mateix:

Deixau expressar-se els ciutadans de Catalunya!!!!!!!!!!!!!