Follow by Email

dimarts, 29 de maig de 2018

el meu Corpus


El meu Corpus és ple d'olor de pètals de rosa tirats del carrer o dels balcons i finestres, de música de castenyoles, violins, guitarrons i guitarres, de carrers engalanats amb branques verdes i cossiols, de domassos o vànoves blanques a les finestres i balcons de les cases, de l'olor d'encens que precedeix la Custòdia baix Pali. I sobretot del ball de les Àguiles i Sant Joan Pelós, acompanyat a vegades per una beladeta del menet dins el sarró.


Molts d'anys abans era el dia que estrenàvem el vestit d'estiu. I també molt abans hi havia nins petits vestits d'angelets que, de tant en tant, es giraven cap a la Custòdia i -fent-li una reverència- tiraven flors. I també anaven a la processó els ermitans que vivien al Puig, quasi tots ells calbs i amb flors que els havien caigut damunt la calba.

Les Àguiles, sempre el ball elegant




Les Àguiles, sempre guapes i plenes de joies precioses





I Sant Joan Pelós amb els seus bots i les seves reverències a les Àguiles, creu alçada.




Així m'agradaria que també fos el meu Corpus d'enguany
















dijous, 24 de maig de 2018

He retrobat els olors i sabors de la meva infància


Sempre que puc vaig a voltar per  Pollença i he retrobat els meus carrers, la meva Plaça i la meva gent.
Quan sortíem d'escola i després de berenar, generalment de pa amb oli o pa amb sobrassada,




anàvem a Plaça. I jugàvem tot el que podíem i fins que podíem.
Batiàvem pepes, els cinc codolets, les estampetes que posàvem damunt un portal i intentàvem matar les de les altres per tenir-ne més.
D'altres dies anàvem a ca qualque amiga a jugar. A botiguetes, a cuinetes i poca cosa més.
Ja he anat a veure l'arrossegadorta de darrera cals frares i ara la trob petita, petita.....
A ca nostra sempre dinàvem a la 1 i sopàvem a les 8. Ni al meu germà ni a jo no ens feien res especial: menjàvem sempre el que hi havia, fos el que fos. El menjar que es feia a Pollença a finals dels anys 50. I és una cosa que sempre he agrait a mon pare i ma mare: no som gens triada.
Per aquest temps començàvem a fer trempó

 i era un plat que mai, a  migdia, no podia faltar a la nostra taula: entre el primer i el segon plat tot l'estiu teníem trempó damunt la taula per si en volíem.
Els vespres sopàvem o de sopes o de trempat, a vegades amb ou bullit, a vegades sense i amb tallades de tomàtiga en l'estiu.


















o de pa amb oli o de trempó.o de pebres torrats amb un ou bullit i, en l'hivern, també pancuit.
I els dies que n'Antònia Arbona venia a sopar, ens assèiem a unes cadiretes baixes a l'altura de la banquera de la cuina i ens feien un pa amb oli meravellós.
I els dies que jo anava a sopar a cals seus padrins també ens feien un fantàstic i gustós pa amb oli. U padrí tallava el pa amb un trinxet i la padrina preparava els pa amb oli.
Així com l'arrossegadora de darrera cals frares ara la trob petita, les escales del calvari me pareixen llargues, molt llargues.

dissabte, 12 de maig de 2018

I avui m'ha tornat l'angoixa.........



Els que em coneixeu de fa anys sabeu, ja, que tenc angoixa crònica i que, per aquest motiu, he passat molts de mals moments.
Segueixo amb tractament, però molt més suau perquè des de que visc amb en Toni en tenc comptades vegades i, des que he tornat a Pollença, encara menys.

I avui, fa devers una hora, m'ha tornat l'angoixa. Mai no he sabut descriure el que sent. Només sé dir "tenc un nuu a l'estómac" i la necessitat de fer caminadetes per dins la casa. Quan me pega som incapaç de sortir de ca nostra.
Mai no me sol venir per cap motiu concret. Se presenta, com si fos la meva amiga íntima i em pren el cos i el cap. Escriure me va bé i ara per això ho faig.

Fosqueja al corral i als carrers i en Toni és a sopar amb els nebots estimats i els nins a "La Merceria". He estat incapaç d'anar-hi i me feia moltes, moltes ganes.




Encara que l'acompanyin per posar-li la rampa al portal i ajudar li amb la moto (no duu ni llum ni timbre) el vull esperar aixecada perquè m'expliqui coses del sopar. I això que tot el capvespre els nebots i els seus fills han estat a ca nostra fent tertúlia, jugant amb na Tirita i explicant-nos coses diverses.

Ara ja és de nit i estic molt millor de l'angoixa.

Diuen que demà, diumenge, farà fred i plourà: esperarem tranquils els capricis d'aquest temps primaveral.



dissabte, 5 de maig de 2018

El corral


Cercàvem una casa per comprar a Pollença i jo sempre deia "Toni, que tengui corralet encara que sigui petit". I, després de 2 anys de cercar per internet i de venir a veure cases, trobàrem el que consideràrem la casa ideal per nosaltres: planta baixa gran, còmoda i oretjada, just devora Plaça....i amb un corral!

Quan hi entràrem a viure, fa un any i un mes, només hi havia 2 garballons i mooooolta herba, sobretot del solar de darrera, que penjava damunt el bru horrorós que tenia per separar del veïnat.
Tenia -i té- tres pasteres gens aprofitades i ara com massa plenes i tot. Llevàrem el bru i posàrem un reixat prim.
El corral té, just sortint de la casa, una porxada molt gran, on hi dinam i sopam en l'estiu. I hi estam.
Hi hem posat molts de cossiols, tant de sol com d'ombra.


I rosers i flors diverses a les pasteres. Fins i tot un brot de gerani vermell que havia estat a Manresa i havia patit totes les ventades possibles, a Palma era sols un tronc i al corral ha reviscolat i va ben bo. Li deim "el gerani de Lalà" perquè el va sembrar el padrí d'en Toni a qui els néts carinyosament l'anomenaven així i li va quedar per sempre. I el seu gerani també ha quedat.

Sortir al corral els dematins quan m'aixec. Mirar cada fulla nova, cada poncella, cada flor oberta...me dona vida.
Hi hem sembrat dins cossiols per arbres, a part de les flors i els cossiols de plantes, una mimosa, una etzarolera, una nesplera, dos cirerers, una prunera, una pomera, un taronger, un mandariner, una llimonera, un albercoquer.....
I també hi tenim les moixetes: Na Madona. na Negreta i na Tirita. Si bé poden entrar quan volen per ara, l'única que entra és na Madona i na Tirita si li duim, que encara no té dos mesos.



Només he volgut compartir uns moments de la meva felicitat diària, sols això.