(Nota introductòria: Quan va fer un any que morí Francesc de B. Moll els diaris de Palma se'n feren ressò amb diversos articles.
La meva amiga i escriptora Xesca Ensenyat en publicà un on explicava la seva visió de la família Moll. Com que totes dues tenguérem més o manco les mateixes relacions amb els Moll i com que la seva visió no coincidia amb la meva vaig escriure aquest article que fins ara no ha estat publicat.)
Palma no era droga pura, aleshores. Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa. Descobríem el món. 1 el descobríein a l'Institut, al bar Bosch, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem xerrant.
Xerràvem sempre, xerràvem tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més.
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i en Moll. son pare.
De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2019. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana.
Quan era professora meva no m'agradava gens, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava.
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. Tot això li vaig dir a n'Aina i li vaig enviar una còpia d'aquest article (o parescut) que havia sortit a la revista "Miramar" de Valldemossa el 1992 i que ara ja no es troba en paper.
I li he dit en alguna ocasió que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional.
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula.
I ens feis classe de català. La teníem a la una del migdia, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.
En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu.
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres.
I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13.
A la mateixa aula que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre.
Per tot això i per més coses crec, Xesca, que Palma no era una droga pura: era una meravellosa Ciutat on nosaltres donàvem les primeres passes d'adult amb molt poca por i moltes ganes. Ganes de tot.
Entrades
