Follow by Email

dimecres, 17 de juliol de 2019

U pollencinisme és un mal mal de curar


Aquesta frase la deia mon pare sovint. I jo ben prest i sense adonar-me'n la me vaig fer meva i m'hi vaig identificar totalment.
I què és u pollencinisme?
Ni sé si ho sabria explicar amb paraules ni m'he plantejat mai fer-ho. Però sé ben cert que els que llegiu això m'enteneu o fareu d'entendre'm.
Potser és, en aquests moments, esser conscients que vivim a una comunitat i a un lloc estimats i sentits ben endins, lloc i comunititat pels quals hem de treballar, dia a dia, per poder-hi viure tots amb llibertat, justícia i honestetat. Amb bon veïnatge i bonhomia i mirant sempre pel bé de tots i cada un de nosaltres.
No ha d'esser mai el tancar-nos dins nosaltres, tant a nivell personal, grupal o col.lectiu. No ha d'esser mai allò de "No hi ha res com Pollença"
Potser el pollencinisme és el conjunt de moltíssimes petites coses que vivim dia a dia.
Potser és no voler que la nostra Plaça, espai públic per excel.lència, cada estiu es converteixi en acumulacions de cadires i taules de bars on quasi no hi caben el jocs dels nostres infants.
Potser és, en aquests moments, desitjar que la reforma de la pescateria es fagi com estava previst i anhelar que el nou PAC es pugui fer a Can Conill, també tal com estava previst. Els canvis sobtats, sobretot si són ordenats des de dalt i no decidits democràticament des de baix a dalt, mai no han estat bons. I fer i desfer mai no ha retut i sempre ha embullat.
Potser és gaudir amb el Pi de Sant Antoni o tenir pell de gallina amb l'esgarrifador crit de'n Joan Mas a l'Almoina.
Potser és admirar la bellesa i elegància immensa del ball de les Àguiles i Sant Joan Pelós.
Potser és despertar-se cada any dia 2 d'Agost amb els sons alegres de l'Alborada.
Potser és escarrufar-se amb els sons del Cossiers i la Dama i el seu ball alegre i festiu.
I ja ha sortit la Patrona, clar.
Ara que comencen les festes de la Patrona i el poble es transforma en una ebullició constant i alegre és quan crec que és més bo d'entendre aquest mal positiu que és tan mal de curar: el pollencinisme.
Potser, en aquests moments, és el desitjar que no es vulgui posar tant d'ordre a la batalla dels Moros i Cristians i que no se blindi amb càmeres per no anar contra la intimitat de les persones.
Potser és estar contents de veure com les dones es poden incorporar a la festa.
Potser, de ben segur, és tenir presents els essers estimats que ja no són amb nosaltres.
El pollencinisme, aquest mal mal de curar ens acompanya sempre.
I jo, us ho assegur, no em vull curar.






dissabte, 13 de juliol de 2019

Mai no m'ha agradat ficar-me on no em demanen




He pensat molt abans d'escriure aquest post i ni tan sols sabia si aquest era el lloc o no per fer-ho, però a la fi m'he decidit.

Abans de tot vull dir que no tenc res absolutament en contra de Punt Informatiu, més bé al contrari: quan vivia a Palma ja hi estava subscrita. I El Gall Editor fou qui pubicà la meva novel.la "Memòria de vida"

Quan, amb en Toni, decidírem venir a viure a Pollença (per jo, "tornar") no us podeu imaginar quants de records, sentiments i coses reals per viure-hi, reviure o fer-hi em vingueren al cap.
N'he vist moltíssimes realitzades.

Tenia dins el cap dues coses que eren importants per jo i que creia i crec que eren importants pel nostre poble amb el granet d'arena que jo hi pogués aportar:

-Viure la política municipal.
Això ho vaig fer molt fàcilment a través del partit al qual estava afiliada quan era a Palma, provinent del PSM: Més per Mallorca, afiliació que em varen transladar fàcilment i ràpida a Més per Pollença i en les reunions d'aquest grup vaig participar lliurament i en vaig agafar, crec, el tarannà de les persones que en formaven part i elles el meu.

-Col.laborar al Punt Informatiu.
No ho he aconseguit.
Potser per la meva innocència pensant que ja em dirien coses si volien que hi col.laboràs perquè, com diu el títol d'aquesta entrada mai m'ha agradat ficar-me allà on no em demanen.
Pensava ben de veres que, amb la meva trajectòria literària i didàctica, em dirien de col.laborar-hi.
I no.
L'any passat per la Patrona me demanaren un article, que vaig fer i varen publicar.  Ja feia quasi 2 anys que tornava viure a Pollença. Aquest serà el tercer estiu i només hi ha una col.laboració meva a Punt Informatiu.
I ho escric, sobretot, perquè ningú no pogués arribar a pensar que ha estat per part meva el no col.laorar-hi. 
No em queix de res ni deman res, però ho volia constatar, simplement.

dimecres, 3 de juliol de 2019

Encarna Vinyes i Olivella




D'Encarna Vinyes tothom sap que era la dona de Josep M. Llompart. 




Però n'Encarna també és n'Encarna.



Hi ha un fet que sempre m'ha emocionat i m'ha fet gràcia, en el sentit positiu d'aquesta paraula: quan Encarna em presentava a qualcú, sempre deia el mateix:
- Mira, na Joaneta (Tota la seva generació m'anomenava sempre amb el diminutiu del meu nom) I nosaltres podríem sortir al Guiness: va esser alumna meva i després companya meva a linstitut i a la Normal, i va esser alumna d'en Pep i després companya seva a la Facultat.
La recordaré ara i aquí sobretot des de dos aspectes: com a alumna seva d'institut i com a companya de classes i d'assignatura a l'Escola Normal. A n'Encarna, tant com a persona com a professora, la tinc present sempre amb grans entusiasmes o amb grans indignacions. S' entusiasma totalment amb les coses positives i s'indignava —s'enfadava fins i tot— amb les coses negatives, els dois o les injustícies.
Vaig esser alumna seva a institut Joan Alcover el curs 1966- 67 (jo feia sisè). 1 ens feia classes d'História de l'Art. Sempre feia les classes dreta, fet no molt normal en aquell temps i no es limitava a entrar i demanar-nos la lliçó, que era el més habitual aleshores. Ens repartia uns apunts plens d'esquemes i fletxes, que eren fets seus i molt aclaridors. Parlant amb ella, després, va dir "devia esser que no m'agradava el llibre. Mai no m' agradaven els llibres de text".
Però crec que la Història de IArt va esser el menys important que vaig aprendre aquell curs, i vaig aprendre molt sense esser cap estudiant brillant. Tot el temps de la classe parlava, explicava història, explicava anècdotes i explicava idees. Ens deia realment el que pensava. Ella i Aina Moll m'ensenyaren que els professors eren humans (jo aleshores encara no ho sabia).
N'Encarna em va ensenyar, per exemple, el valor de la Ilibertat, la injustícia de la guerra del Vietnam, el fet que la felicitat personal es viu a moments i que depèn dels fets que t'enrevolten. I, sobretot, em va ensenyar i transmetre un entusiasme i una dedicació totals envers els alumnes.
Com a professora només la vaig tenir un any, pot parèixer molt poc, però des dels meus 16 anys fou un any molt intens i el seu valor com a mestra és ben viu encara avui, per a mi.
Ara, tants d'anys després, ara que ja no hi ets i no em pots sentir, et vull fer una confessió, Encarna: en un examen en què no havia estudiat gens vaig copiar del llibre. 1 vaig treure un 9. L'únic 9 que vaig tenir en tot el curs. Així mateix tu deies: «hi ha gent que té una memòria, que posa el Ilibre paraula per paraula». Potser te n'adonares, potser no. Però com que tu eres sincera amb nosaltres no em puc estar avui de dir-t'ho, encara que hagi tingut altres ocasions per fer-ho. Era un deute que sempre havia tingut amb tu.
Els primers mesos de l' any 1975 vaig esser companya d'Encarna a institut Antoni Maura. Vaig anarhi per fer classes de català, a substituir en Gabriel Bibiloni, que se n'anava al Sahara a fer de soldat. Aquell any vaig tenir poc contacte amb Encarna, perquè encara els professors de català érem una cosa que no és cosa.
Quan realment vaig tenir més contacte amb ella a nivell professional fou a l'Escola Normal el curs 1977-78. Fina Lujn, que aleshores n'era la directora, la va cercar i la va convèncer de venir per dos motius:
1.Recuperar bons professors per a la Normal.
2. Fer possible que es presentàs a unes oposicions restringides, oposicions que no es varen fer fins el 1981 i n'Encarna ja no tornava a esser a la Normal.
Fou un curs molt mogut.
Tots, Ilevat de tres o quatre, érem PNN (Professors No Numeraris).
Teníem —perquè no dir-ho— una directora que no ens ajudava gaire i un present i un futur professional molt negre.
Fèiem reunions amb els alumnes i els pares d' alumnes per explicar la nostra situació (entre d' altres coses, era el mes d' abril i no havíem cobrat encara una pesseta). Record perfectament que sempre fèiem fer la introducció del problema a n'Encarna. No sé si perquè pensàvem que si ho explicava una persona respectable tendríem més credibilitat o si era ella mateixa que s'oferia a fer-ho.
Un vespre decidírem tancar-nos a la Normal. N'Encarna també ho va fer.
Però fa poc, recordant totes aquestes històries em va confessar:
— No, jo després de sopar me'n vaig anar a dormir a ca nostra.
Aquell any a la Normal sí que tinguérem moltes vivències juntes: Totes dues fèiem classe de Ilengua castellana i, com sempre, estava indignada i mostrava la seva indignació, en aquesta ocasió per la manera nefasta en què redactaven els alumnes i la poca cultura general que tenien.
Potser si sempre haguessin tingut n'Encarna de professora no hauria estat així.