He omplit el corral de primavera

He omplit el corral de primavera
sembrant rosers,
petúnies, clavells de moro....
M'assec al balancí
i el miro
gronxant-me suaument.
I tu ja no el veuràs mai més
i ja ni sé si he fet bé
omplir el corral de primavera.
El mes de juny
potser
tal volta
poguem sortir
o no.
El mes de juny
potser
tal volta
puguin venir ja els fills
i nétes
o no encara.
Quan puguin venir
no et trobaran a tu
però sé
que
els agradarà
veure el corral omplit de primavera.

Sant Jordi confinat

Demà és Sant Jordi.
Demà és el dia del llibre.
Avui, no demà fa anys que va morir Cervantes.
Demà, ara i ja fa temps, és, per nosaltres, el dia del llibre i de la rosa vermella.
Demà és el dia de Sant Jordi confinat.
És com allò de quan ens prohibeixen una cosa que tenim unes ganes loques de fer-la, idò així veig jo com enguany el covid-19 ens prohibeix celebrar Sant Jordi al carrer el celebram més que mai.
Enguany, aquest malany de covid-19 i confinament de la població, Sant Jordi es celebra a la TV, a  emissores de ràdio, a les xarxes, a youtube, a l'whatssap, en streaming.....
I a tots i cada un dels recons del nostre País
I tenc la sensació que se'n parla més que mai.
Segurament a partir del 2020 Sant Jordi sempre serà ja diferent.
Els llibreters se'ls enginey com millor saben i poden i segons la imaginació de cada un per poder vendre llibres. I en venen. No com d'altres anys, clar, però el 2020 és un any excepcional, un any diferent, un any confinat
Per whatssap es passen, entre els amics i coneguts, poemes fabulosos, alguns d'ells musicats, d'altres en format cançó, inclús en format ball, que van rodant per diversos territoris i intercanviant-se amb d'altres: "aquest ja l'he rebut..., mira, un de nou..., aquest el tenc 4 vegades...."
Es llegeixen fragments d'obres literàries i es pengen al FB o a qualsevol altre lloc "penjable".
Els Ajuntaments, la ràdio, els diaris, les revistes -online, clar-, els grups del FB, tota quanta xarxa social hi ha -des d'Instagram al FB passant per d'altres que jo no utilitzo i no podria anomenar-les totes....Tots aquests i més conviden a nins, grans i majors, a pintar una rosa, llegir un llibre, llegir en veu alta i gravar-ho -perquè els que hi tenim accès ho poguem veure i escoltar- un fragment d'un llibre, un poema...
I pens que arribarà a esser important Sant Jordi confinat de 2020 perquè crec que repercutirà en el coneixement a fons de la Festa de Sant Jordi i, sobretot, en la lectura, l'escriptura, la creació en general.....
I si això és així -que crec ho serà- benvingut sigui, idò, Sant Jordi confinat!

Dissabte decapvespre

Dissabte decapvespre a Pollença,
tranquil, silenciós, suau.
Dissabte decapvespre dins ca nostra,
ningú pels carrers,
molts d'ocells pel corral
que m'agombolen
i música que m'arriba
de qualque veïnat
i qualque cop de martell
d'algú que deu penjar un retrat,
i rialles de nins
i plors d'infants
i xerrar d'adults.
Les cases netes
per dins i per defora
anuncien un diumenge qualsevol,
un diumenge
dins ca nostra.
Un diumenge més que no serà diumenge:
no serà un diumenge alegre
d'anar i venir, de vermuts, de bars, de canyes...
Un diumenge
com un dia qualsevol
a dins ca nostra.
Dissabte decapvespre,
casa neta
i adesada
amb un lliri dins un pitxer
damunt la taula.
Dissabte decapvespre silenciós,
ni gent,
ni cotxes,
ni motos,
ni nins en bicicleta.
Preludi d'un diumenge qualsevol,
un dia més
del nostre calendari.

Fa dues setmanes

Fa dues setmanes
que partires per sempre.
T'estim tant
i t'enyor.
Avui tocava fer panades
i robiols.
La cuina era un laboratori.
I demà féiem Pasqua amb els nins i nétes
a ca nostra.
I un ou de xocolata ben gros
per n'Aina i na Klara.
I robiols
i panades de pasta dolça ens alegraven el paladar.
T'agradaven tant que mai
no en menjaves abastament, deies.
Enguany la casa és buida
i demà no farem Pasqua.
T'estim tant
i t'enyor.
Saps?
La clívia va florir
quan tu encara eres aquí
però ni te n'adonares,
i he fet uns cossiols de blat
que han sortit quasi tan blancs com els de les monges
a la Casa Santa.
T'estim tant
i t'enyor.
El meu Dijous Sant, enguany, ha estat
fer net,
regar arbres i plantes,
caminar per dins ca nostra
i endoiar un poc.
I tenir un pensament constant:
avui fa quinze dies que partires per sempre.
I em super de cada dia.
Crec que estaries orgullós de jo,
de la meva força,
del meu confinament solitari.....
T'estim tant
i t'enyor
mirant cada objecte,
cada racó,
cada rajola...
I te veig al corral,
cama damunt l'altra
mirant-me regar.
I regam tots dos mentre tu cantes
i a mi m'agafa un atac histèric de rialles
que no puc aturar.
T'estim tant
i t'enyor.

Parlen de desconfinament esglaonat. Segur?

La veritat és que no ho entenc gens ni mica.
No entenc com ara, després d'haver estar confinats tant de termps, se proposi una mena de desconfinament esglaonat.
Què volen dir?
Qui sortirà primer?
Com?
Amb quines condicions?
Per quines necessitats?
Per quins motius?
.........
Pens que els ciutadans hem demostrat que sabem i podem estar confinats davant el perill.
Tret, com en tot, de desgraciades excepcions, però poques pel nombre de persones que som.
I ara que encara segueixen -i dies augmenten i dies no, segons- els contagis ens volen desconfinar esglaonadament?
No seré jo la primera que surti malgrat en tinc unes ganes loques ja que, a més, abans ja vivia prpacticament en confinament per l'enfermetat den Toni. I sí, tinc mooooooltes ganes de sortir al carrer, de passejar, d'anar a can  Moixet a prendre una canya ben fresca, d'anar a dinar al Romaní o a berenar al 1550....
Tenc unes ganes loques que els meus fills i nétes puguin venir.
I sí, tenc ganes d'anar a passejar per Ciutat, també.
Tenc moltes ganes de poder veure tots els amics i amigues.,
Crec que perquè tot això sigui possible, tot això i tot el que tenen ganes de fer els altres ciutadans sigui possible ens hem de sacrificar un temps més i hem de seguir amb el confinament.
Si després hi ha un rebrot de contagis ens empenedirem de per vida -si vivim- d'haver-nos desconfinat, encara que sigui esglaonadament.

Per en Toni

Morires al teu llit
com els herois de vida.
Lluitares la batalla
amb qui més estimaves
i amb qui més t'estimava.
Eres generós, afable,
i un gran conversador
el temps que estaves bé.
Amic dels bons amics
fins a l'arrel de la soca més profunda.
Me sap greu esser jo qui ho digui:
eres tot un Senyor,
així,
amb majúscules.
Avui fa una setmana
i sembla que encara hi ets.
Ets a Jonquet, 43
entre les plantes del corral
i els mobles de la casa.
Entre els teus llibres de velers
i de la "teoria de la capa límite"
Ets als teus dibuixos,
als teus compassos
i als teus llapis amb mines.
Ets a la teva cabòria de surcar la mar
veles ben grosses
inflades pel llevant.
I ets aquí,
devora jo,
mentre t'escric aquest poema que em surt
massa fàcilment
per esser poema
i per esser per tu.

Com serem després del covid-19?

Quan s'acabi el confinament i quan s'acabin els contagis pel covid-19, com serem?
Estic ben segura que, durant tot aquest temps de confinament tots vivim dia a dia la part bona, positiva, empàtica, solidària..... dels que tenim prop, ja sigui físicament, com telemàticament.
Jo he viscut -i visc cada dia- la de Pollença i els nostres habitants i cadascú haurà viscut la del seu entorn. També visc -telemàticament- el dia a dia dels fills, dels amics que no viuen a Pollença.
Però vull escriure del que observo més directament, que és com vivim el covid-19 a Pollença
Él poble és ple de persones que tenim por i alhora esperança i agraïment, agraïment cap als sanitaris, municipals, personal de neteja dels carrers, voluntaris per tot: per dur-te menjar i coses essencials a casa, per desinfectar el poble, per tocar les xeremies o qualsevol altre instrument des del balcó o el portal a les 8 del vespre, voluntaris per tot el que sigui necessari.
Crec que les paraules que més he sentit en tot aquest temps, ja sigui en sortir al portal a fer mambelletes, ja sigui per telèfon, ja sigui en anar a comprar el pa són "estau bé tots?","necessites res?" i "gràcies"
Per la desgraciada -encara que esperada- mort den Toni- aquests dies he parlat per telèfon, i continuo fent-ho, amb una gentada. I no parlàvem només den Toni i jo: totd'una sortia a la conversa la situació que tots vivim pel coronavirus.
No hem de perdre mai els valors que hem aconseguit, voluntària o involuntàriament, durant aquest confinament.I, en acabar i desaparéixer els contagis, estic segura que TOTS serem com hem après a esser: humans, solidaris, empàtics, voluntaris.....i la nostra escala de valors haurà canviat. La de tots i cada un de nosaltres.
Parlant per telèfon amb una molt bona amiga i veïnada de ca n'Asprer de tota la vida, na Maria Vives -la dona den Jordi Albis- acabàrem rient: ens demanàvem què passaria després i a mi em va sortir: "Ja veuràs, Maria, el dia que poguem sortir, que els bars puguin obrir, que poguem passejar, que poguem dur una vida més o menys normal, això serà una festa. Mira, serà com una segona Patrona"
Com els que em llegiu, he après moltes coses durant aquest confinament.
Quan tot aquest malson acabi no hem de canviar: hem de viure amb els nous valors i les noves actituds que, si no teníem, hem après perquè ens hem vist estrets.
Pens en tots aquells que, durant el confinament, han perdut un esser estimat i s'han trobat sols físicament, en tots aquells que han passat, passen o passaran aquesta maleïda infecció, en tots aquells que viuen sols, amb tots aquells que no poden accedir al gel desinfectant, guants o mascaretes, amb tots aquells que passen o passaran estretors econòmiques perquè o han hagut de tancar el negoci o han perdut la feina o la perdran.
Quan aquest infern acabi, no oblidarem res del que hem après i no canviarem d'així com som ara.
I sí, crec que, quan aquest infern acabi, els pollencins viurem una segona Patrona.