dissabte, 16 de gener de 2021

Gloses per Sant Antoni

No hi haurà cap fogueró

ni faré espinagades

dins ca nostra jo estaré

que és el millor que puc fer.

Tocàvem la campaneta

i no sabíem per què

però era un ritual:

deixàvem una pesseta.

Sant Antoni gloriós

i patró dels animals

mem si enguany sou capaç

d'aturar per sempre més

aquest virus horrorós.

Té vida i és animal,

jo vos deman des d' aquí

que quan el beneigueu

ho fageu amb un verí

i així aconseguireu

que no ens fagi patir

i així, deixar la pesseta

en tocar la campaneta

ja tendrà el seu sentit.

I ficau l'animalot

que hem anomenat covid

a un lloc ben amagat,

lo millor és un gran clot

del que no pugui sortir.








dilluns, 11 de gener de 2021

La Filomena aquesta i l'any de la neu

















Quan a Mallorca parlam de l'any de la neu ens referim a l'hivern de 1956.
Jo tenia 6 anys i ho vaig viure i me'n record perfectament.
Hi va haver tres nevades seguides i totes molt abundants.
Va començar a nevar el dia de Sant Blai (3 de febrer) i en aquell moment va esser una festa: tots anàvem a veure la neu, a jugar amb la neu enmig del carrer......
Però no aturava.
A les cases hi havia només braser i foganya (o xemeneia) i no ens podien encalentir més.
Record anar amb calcetins normals i katiuskas, faldilla curta, jersei i jaqueta fet de mumare i abric que ja m'era curt. Record que em varen cosir un tros de bufanda i me servia pel cap, com una espècie de gorra.
Segur que teníem fred, però hi devíem estar acostumats o ens aguantàvem.
Quan anàvem a dormir, amb una bossa d'aigua ben calenta, els llençols eren com humits del fred que feia.
Amb les continuades nevades ben prest deixàrem de jugar amb la neu
Als carrers s'anaven obrint camins estrets amb una pala per poder passar a peu sense enfonsar-se els peus i cames dins la neu.
Per l'altaveu de la parròquia es demanava que els mateixos veïnats eliminassen els camarells que era el més perillós de tot: si en queia un damunt qualcú el podia malferir i inclús matar.
A ca nostra se varen organitzar amb can Miquel Vives "Marratxo": des del nostre porxo -supòs que amb un esteranyinador- féiem caure els de la seva teulada mirant bé que no passàs ningú. De la mateixa manera ells, des del seu porxo, feien caure els de la nostra.
A un carrer de darrera ca nostra se va morir un home -no de fred, de mort natural- i record fixament que uns homes vestits de negre duien la caixa a braços passant pel camí entre la neu blanca.
Mumare va armar un braser enorme ben enmig de la cuina u baixàrem del porxo un biombo per posar entre la camilla i la porta del menjador. Les portes del carrer sempre estaven obertes o, en dies de molt mal temps se tancaven pes portes grosses però el portelló seguia obert sempre. Pujava per l'escala una fredor indescriptible.Mumare va armar un braser enorme ben enmig de la cuina i baixàrem del porxo un biombo, que no havíem fet servir mai, per posar entre la camilla i la porta del menjador.
En aquell temps no hi havia desabastiment perquè la vida era molt diferent en tots els sentits.
El cuinat durava dos dies seguits i, al tercer, gotzeto. El bollit també durava tres dies: sopa de brou i carn i verdures bollides dos dies seguits i, al tercer, bollit-frit. Menjàvem sopes escaldades o seques amb ben poca verdura i eren tan bones com les que feim ara. I el vespre, un pancuit ben calent, una sopa de llet, uns ous manats o un tros de llangonissa torrada ben sucada entre dues llesques de pa, una arengada torrada amb pa amb oli......
No va esser la fi del món, aquella gran nevada: la vida continuava així com podia. Els brasers anaven a tope, alçant la banastra i ramanant un poc amb la paleta.



diumenge, 3 de gener de 2021

Sempre en el record




El corral amb el fasser enmig anys i anys i que li va regalar, dins un cossiol, a la tia Coloma un home que feia plaça. El picudo el va matar

La bugaderia enorme on, a més d'emplear-la per mil coses, hi féiem matances.

Les païsses, una plena de mobles i coses que no empràvem i l'altra per la llenya, les barres dels cristians que aguantaven Patrona rera Patrona, llenyams vells, trossos de vés a saber què.


El menjador, on ens hi passàvem la vida en l'hivern i a la sala ens hi instal.làvem l'estiu. I en l'hivern enceníem la xemeneia només en grans ocasions: Nadal, quan hi havia un neixement o un mort i a qualque festa que organitzaven els meus pares amb els amics.

I al balcó de la sala els Reis deixaven els seus regals.

En Miquel i jo baixant per l'arrambador mig penjats damunt i patinant suaument.

Estius amb n'Andreu i els nins i les vacances escolars de Pasqua i Nadal. Jocs amb les cosines i anades a Plaça i a nedar.

En Toni i jo veníem quasi cada diumenge de Palma: dinàvem a La Parra i passàvem el capvespre dins el menjador o al terrat si era en l'estiu.

Tothom s'ha fet gran i falta ja per sempre el tronc d'aquella casa, el tronc d'aquella família: en Miquel.

A vegades, passejant, hi pas per davant i el meu cap s'omple de records llunyans i no tan llunyans. Deu fer dos anys que no hi he entrat. Però sé qui som: a aquesta casa hi vaig néixer, hi vaig viure, hi vaig jugar, hi vaig riure i plorar...... Sé que els meus orígens són allà