Follow by Email

dilluns, 31 de desembre de 2007

Que el 2008...

vengui carregat de salut i alegries;
que hi hagi llibertat, justícia i pau;
que s'acabi
la guerra,
la fam,
la pobresa;
que siguem més
comprensius,
generosos,
solidaris;
que estiguem més units
amb la família
i els amics;
que s'acabin
les angoixes;
que passem un any tranquil ple de moments de felicitat i plens de salut.

Molts d'anys!
:-)

divendres, 28 de desembre de 2007

M'han regalat un estruç!

Ai, quin desastre: avui, en bon dematí, m'han regalat un estruç.
L'hem mort dins l'entrada de ca nostra amb l'ajuda de dos agents de l'ORA que en aquell moment passaven, llibreta de multes en mà. El veïnats han baixat, també, i -entre tots i -sobretot- la persona que el m'ha regalat (que en té una granja)- n'han pogut sortir. Dic "n'han" perquè a jo me feia més por que res i ho he mirat tot des de darrera les barreres de l'entrada.
Jo no el volia perquè podeu estar segurs que és un bon problema que te regalin un estruç, però entre els veïnats, l'amo de la granja i els dos agents de l'ORA m'ho han solucionat tot: hem llogat el Forn de sa Pelleteria i allà el rostiran. El meu fill ja hi és amb la càmera de fotos per fer-ne una mena de reportatge. Jo ara me n'hi vaig, a veure com va l'operació rostir l'estruç
Quan estigui rostit el me duran dins una furgoneta. L'hauran de dur el agents de l'ORA per poder passar pels pilons.
I aquí començarà la meva feina:
Faré croquetes i canelons a rompre. Supòs que després de quedar-me'n per nosaltres i donar-ne als veïnats que han col·laborat i als agents de l'ORA en sobraran moltíssimes i moltíssims (i això no és llenguatge políticament correcte:-)) Per tant, si en voleu, us apuntau aquí baix i us les/els faré arribar. Els que no visqueu a Palma us els enviaré a darrera hora per MRW, d'acord?

Au, idò, que vaig al forn i després a preparar eines per dins la cuina!

dijous, 27 de desembre de 2007

l'#albarca

Quan els internautes féiem Irc tenc molts bons records del canal d'undernet #albarca.
Es pot dir que ens coneixíem tots i que allò era una veritable tertúlia i un lloc on es trobaven molt bons amics.
Record en Leeh, en certascan, en Paqueu (hola, pa:-)), en Boavi, en Pingu, en Teix (què fa el teu teix? jo ja no en tenc cap), en Jaguar, na Quima, na Belis, na Cè, na Nenufar, n'indi, en gipsy... i més noms que en aquests mateixos moment no em vénen al cap però que sempre els consideraré amics, tertulians i companys d'hores mortes i interessants alhora.
I aquells hooooooooooooooooooooola:-)))))))))))
i, si queies del servidor i podies tornar a entrar: re-hooooooooola:-))))))))))))
I somriures i tristors.
I una història personal darrera cada nick.
Un record per tots i cada un (encara que ara mateix no em surti el seu nick).

Ho repetim un dia?

:*
bubota

dimecres, 26 de desembre de 2007

Hem passat un Nadal més

Hem passat un Nadal més.
I l'hem passat, com sempre, de manera molt tranquila i familiar.

El disabte de Nadal IB3 donava les Matines des de la Seu i, encara que la tengui tran aprop, les vaig seguir per TV. Me va emocionar, com sempre, l'esgarrifant Cant de la Síbil·la; la d'enguany, a la Seu, crec que és la millor Sibil·la que he sentit mai.

El dia de Nadal en Miquel i jo a les 11 ja partíem cap a Pollença. Arribàrem beníssim, amb els problemes de sempre per aparcar.
Endoiàrem una estona, intercanviàrem impressions i després, ja, quan hi fórem tots, el dinar.
I cava. I aperitiu, I més cava. I sopa amb pilotetes. I vinet. I fiambre fet en casa amb gelatina i ous filats. I més vinet. I el fabulós indiot farcit que fa la meva cunyada amb tots els seus acompanyaments. I més cava. I torró. I dolços diversos. I mil paraules i molta de companyonia omplien l'ambient. Xemeneia encesa, taula posada per 10 persones. I cafetet. I les paraules seguien sortint. I les anècdotes. I els records. I el pensar en les persones estimades absents. Anaren tots a caminar un poc, menys jo que el peu operat encara se ressent bastant. Continuàrem amb la tertúlia i arribàrem a Ciutat quasi a les 9. Un dia ple, sencer, molt agradable i esperem que l'any qui ve ho poguem repetir.

I avui, la Segona Festa. Hem anat a cals pares d'en Mateu. Xemeneia encesa, també, casa dins les muntayes i ambient càlid.
I, igual que ahir, cava. I aperitiu. I més cava. I canelons boníssims. I vinet. I més vinet. I porcella amb amfós: un plat deliciós i molt mallorquí que jo no havia menjat mai però n'havia sentit a parlar molt. I torrons, I més cava. I dolços. I cafetet.
I avui, també, les paraules sortien totes soles: anècdotes, records, preparatius per les matances que faran a la Rafal.

Aquests han estat els meus dos dies de Nadal, amb la família, menjar molt i bo, parlar més i beure cava i vi.

Demà ve a dinar na Tonina i menjarem llom amb col.

Tant de xerrar de menjar hauré de fer un apartat de cuina, en aquest blog:-)

Desig amb totes les meves forces que l'any qui ve poguem repetir els dos dinars. I que mai siguem menys, sinó que siguem més:-)

Molts d'anys!

diumenge, 23 de desembre de 2007

Bon Nadal!

Idò això, que des d'aquí vull desitjar a la família i als amics que passeu un molt bon Nadal.
I càlid.
I tranquil.
I acompanyats de les persones estimades.
Molts d'anys!

dilluns, 17 de desembre de 2007

les "pors" dels escriptors

Por a no tenir res a dir.
Por a no trobar la paraula justa.
Por al possible lector, davant un llibre acabat d'editar.
Por a repetir-se sense voler-ho fer.
Por a que no el llegesquin.
Por a no publicar.
Por a no trobar la història per les paraules que ja hem trobat i surten pràcticament soles.

....
....

....Continuau?

dimecres, 12 de desembre de 2007

Nadal

Nadal per jo és molt important. Són unes dates per reunions i dinars familiars entranyables.
Nadal no és comprar, dilapidar, quasi enfollir.
Nadal és casolà.
Nadal és un betlem a l'entrada i un arbre a la sala.
Nadal és una casa ben calenta.
Nadal és anar a Pollença i dinar-hi d'un indiot farcit immillorable.
Nadal és reunir-nos a ca nostra el dia dels Reis i disfrutar com infants amb els regals.
Nadal és els fills.
Nadal és els germans.
Nadal és els nebots.
Nadal és menjar una sopa fantàstica ben calenteta.
Nadal és escoltar la Sibil·la.
Nadal és tenir presents els pares, que ja no hi són.
Nadal és menjar torró de xixona.
Nadal és menjar ous filats.
Nadal és estar junts i brindar per tots amb un bon vinet.
Nadal és el cava.
Nadal és el solstici d'hivern.
Nadal és festa.
I, a vegades, tristor.
Però sempre val la pena Nadal.

dimarts, 11 de desembre de 2007

L'ermità Benet i la rosa verda

La boca sempre seca li feia tenir els llavis plens de petits tallets, tallets que a vegades li sagnaven suaument. Els seus companys havien partit feia mesos. Ell havia volgut quedar i pregava molt perquè plogués. Ja li havien explicat que era impossible. Sabia que les fonts no rajaven i els pous estaven tots eixuts i les cisternes buides. Sabia que havien fracassat tots els altres intents. Els vaixells, que durant tant d’anys havien duit aigües de rius llunyans, feia temps ja eren abandonats. El dineral que s’havia gastat amb desaladores es va veure massa tard que no podia mai solucionar el problema. Si dels núvols no queia aigua no hi havia solució. I els núvols havien decidit –feia anys, ja, feia temps– no deixar caure aigua damunt aquella terra.
A poc a poc els habitants de l’illa havien partit així com podien i amb un sentiment mescla de tristor i enyorança futura pressentida. La majoria se n’havien anat sense destí segur, sense saber on arribarien ni tan sols si arribarien.
Les flors s’havien secat.

Els arbres s’havien secat i a poc a poc s’anaven transformant en trossos de fusta que no podien mai servir ja per a res: la gent no hi era.
Els conreus s’havien secat.

La terra s’havia convertit en una mena de plaques dures separades per uns crulls que de cada vegada es feien més grossos.
Al principi intentaren funcionar amb restriccions.
L’ermità Benet no necessitava restriccions. Tenia l’art de saber aprofitar i fer multiplicar la poca aigua que hi havia al pou i a les cisternes de l’ermita. Les seves tomàtigues, conrades sense regar-les mai, havien tingut un gust tan intens, un gust primitiu i pur vingut de la terra remoguda contínuament per obtenir un poc d’humitat.
L’ermità Benet vivia per dues coses: per dur una vida retirada i pregar a Déu; i per les seves plantes, flors, hortalisses…
Molt prest les restriccions ja no bastaren i l’aigua minvava de cada dia. Primer començaren a partir de l’illa els que tenien més doblers i s’instal·laren a països del nord –fora de la zona desertitzada- on l’aigua vessava per tot arreu.
Els animals s’emmagrien i després morien amb agonies lentes i terribles.

Es va facilitar la partida de tots i cada un dels habitants de l’illa. No era desitjada, la partida. I era terrible. I per a sempre mai més.
Ploraven dins les cases en haver de triar allò que se’n podien endur. I al port mai no hi havia hagut tant de tràfec de vaixells. La travessia era llarga, molt llarga, cap als mars del nord. Llarga i insegura, però necessària per mantenir la vida.
L’ermità Benet n’havia començat, fa molt de temps, a tenir-ne notícia per les persones que anaven a l’ermita. Fins que lentament i després de sobte, arribà un moment que no hi anà. S’endugueren els ermitans, també en un vaixell, vaixell que l’ermità Benet va veure passar des del mirador prop del cementiri de l’ermita. Després hagué de tenir-ne notícia perquè les flors ja no hi eren, les oliveres no donaven fruit i les tomatigueres no existien.
Tot aquest temps havia estimat més que mai les seves herbes aromàtiques i les seves flors.
I havia aconseguit –amb empelts diferents– un roser que insinuava una cosa mai vista: roses verdes. Pensava que serien d’un verd fort i lluent, d’un verd com de domàs.
Es quedà a l’ermita sol. Amb Déu, es deia a ell mateix. I confiava, encara, que l’aigua caigués dels núvols o sortís per fonts i pous. I ho deia al roser que tenia sols tres fulles i una poncella. I el roser també s’ho creia perquè les tres fulles no queien i la poncella tornava un poquet més grossa així com passava el temps.
A les zones més ombrívoles, allà on no hi havia pegat mai el sol perquèles mutanyes ho impedien, hi trobava unes herbes amb les que es mig-alimentava. I, per calmar la set, rosegava terra d'aquests mateixos indrets: la terra que sempre li havia proporcionat la humitat necessària per tot allò que havia estimat.
Les forces fluixejaven de cada dia. Les hores de dormir augmentaven i el cos disminuïa. Quan no dormia, o mirava la poncella d’on havia de sortir la rosa verda o pregava dins la capella fosca, trista, abandonada.
Un dia es despertà amb molta força i pensà “avui florirà la rosa verda”. I també pensà: “després, ja em podré morir”.
Es posà a remoure terra. En remogué tanta que aconseguí una mica d’humitat.
Roegà unes herbes i es posà a descansar: estava realment retut.
Mig endormiscat i amb les mínimes forces que tenia ara ja quasi totalment perdudes mirava la poncella.
Tancà els ulls i dormí una bona estona.
Quan es despertà observà la seva obra: una rosa verda, verda de domàs, s’havia obert. Les tres fulles del roser ja no hi eren.
Les llàgrimes li sortien dels ulls. Amb la mà tremolosa agafà els pètals de la rosa un a un. I amb la mà tremolosa els anava ficant a la boca i roegant per aconseguir calmar una mica la set.
Una estona després s’adormí per a sempre.


dilluns, 10 de desembre de 2007

dinar de cosins

Dissabte ens vàrem reunir els cosins de part de ma mare. Som 6 i hi érem tots menys en Pep que viu a mitjan camí entre Mallorca i Brasil. Però, gràcies a Déu, tots som vius: n'Ignasi és el major i té 74 anys i jo la "petita" i en tenc 57.
Na Margalida i en Juan ens varen preparar una magnífica i boníssima torrada. Vàrem dinar defora, al soleiet i, després de dinar, envoltàrem una taula prop de la xemeneia i xerràrem i parlàrem fins ben tard.
Ho feim de tant en tant, això de trobar-nos tots. Som pocs i ben avenguts i és fàcil posar-nos d'acord.
I recordam.
I parlam dels pares.
I parlam dels fills (i dels néts, alguns).
I ens agrada estar junts.
I ens ho passam bé.

dimarts, 4 de desembre de 2007

petites seguretats

L'heliotropo del terrat era present

als nostres cossos.

El record i el desig

d'una alfàbia amb una planta

era ben nostre.

Podria esser, tal volta,

la nostra petita seguretat.

dilluns, 3 de desembre de 2007

fa vent

Fa una ventada i, per damunt les teulades que envolten canostra, hi ha hagut una posta de sol rogenca digna d'admirar.
Les fulles dels cossiols fan renou quan el vent les mou i, de tant en tant, se sent qualque portada a ca qualque veïnat.
L'entrada de carrer és plena de fulles i papers que volten enlaire sense poder aturar.
Sobretot de papers i fulles de plantes de cossiol, que al meu carrer no hi ha lloc pels arbres.
Fred.
Sensació d'hivern.
Persianes tancades quan el sol es pon.

lulu.com

És del blog d'en Benjamí. Ho anava a explicar, però ell -i el mateix autor del portal lulu.com- ho expliquen millor que ningú:-)

És moooolt interessant, sobretot pels lletraferits amb ganes de publicar.
És un sistema per publicar-hi i vendre-hi llibres, on l'autor ho fa tot -d'una manera molt i molt simple- i se'n duu el 80% de beneficis. Crec que és com una revolució. Llegiu-ho i veureu:

http://blog.bitassa.cat/arxiu/2007/05/28/746/

dissabte, 1 de desembre de 2007

cuinar

Cuinar és una cosa que o agrada molt o no agrada gens.
A jo m'agrada molt cuinar: me relaxa.
I m'agrada muntar "zafarranchos": fer panades o fer coques o fer cocarrois...
Les meves receptes són d'aquelles de "que estigui bé, quan sigui cuit, quan tengui color...." deixant totalment de banda els temps de cocció o la temperatura del forn.
"Que estigui bé" és el temps de cocció perfecte. I "que sigui ben calent" la temparatura desitjada del forn.
Cuinar, menjar i beure és una manifestació de la nostra cultura.
Som de la cultura del vi, de la cultura del pà, de la cultura de l'oli... som de la cultura mediterrània.
Menjam peix, carn, verdures, fruita.
La ceba i la tomàtiga són imprescindibles quasi per a qualsevol plat.
A Mallorca som molt de la cultura de l'arròs.
I tenim tres plats "estrella": les sopes, el trampó i el pa amb oli.
Jo n'hi afegiria molts més, però seria una llista de mai acabar. Només anomenaré el tumbet, el bullit, les pilotes, el frit, el llom amb col o els escaldums.
I, això sí, cada cosa al seu temps: l trempó i el tumbet, en l'estiu; llom amb col o escaldums en l'hivern.
I sempre i a qualsevol hora, el pa amb oli.

I quan hi vénen els nebots

Només tenc dues nebodes i és com si fossin filles meves. La relació amb elles i els seus pares (el meu germà i la seva dona) des de sempre ha estat molt estreta i, també, amb molt d'amor.
Quan vénen a casa m'umplen d'alegria i de paraules.
Entre elles i jo hi ha complicitats, records de bons moments viscuts, i moltes vivències compartides.
També ja són grans i són casades. I els seus homes i jo ens estimam com estim les meves nebodes.
Se veu que s'acosta Nadal perquè m'ha agafat com una mena de nostàlgia familiar.
Nostàlgia positiva, crec.
Nostàlgia agradable i sentida.
Nostàlgia de reagrupment familiar.
Nostàgia de temps feliços passats.
Nostàlgia d'un futur que pot esser ple de feilicitat.