De premis literaris

Quan ets molt jove, no guanyes perquè ets una desconeguda. Quedes sempre -o quasi sempre- finalista.
A la fi en guanyes un! (El Ciutat de Manacor, amb "Taules de marbre) I un membre del jurat (En Blai Bonet) et diu tranquil·lament (sense saber que ets tu) que era una obra de molt mala qualitat. Què hi farem: tots sabíem com era en Blai Bonet.
En guanyes un altre (El Joan Fontiroig, de Campos amb "Nosaltres esperàvem Míster Marshall") i ja tens dues obres publicades. Molt bé!
Te cases, tens fills, et dediques a altres coses i, per una llarga temporada, deixes d'escriure creació.
Quan t'hi tornes a posar tens l'oportunitat de publicar sense premi. Perfecte!
"La bruixa Lonieta" (Ed. Cort, 1992) és vertaderament un èxit.
"Memòria de vida" (El Gall editor, 2004) és un fracàs de promoció i distribució. La gent que el llegeix diu que és molt bo. Però el llegeix tan poca gent...
Cercques publicar dues novel·les curtes i parles amb un editor. Et diu "Presenta't a tal premi". I tu ho fas (amb "Una vella escriptora famosa") pensant que això de "Presenta't a tal premi" vol dir -ingènua!- que és el camí per publicar-te l'obra.
Passa que, quan ets jove, ets una desconeguda. Quan et coneixen o ets massa vella o "massa" (?) coneguda per guanyar un premi i, així, poder publicar.
Has estat molt de temps "out" de la literatura de la teva terra i has perdut molts de contactes editorials i d'escriptors. Et costa molt publicar.
I aleshores ve quan en Benjamí t'explica això de lulu i veus el cel obert:-)