Follow by Email

dimecres, 24 de setembre de 2008

Ma mare





Avui fa 16 anys que ens vares deixar.
Era l'any de les Olimpíades de Barcelona.
Sorties de la clínica després d'una operació de vesícula i en Miquel te duia a Valldemossa. Dins el cotxe et vares morir: tranquil·la, sense adonar-te'n. Molt de temps vaig tenir dins el cap la telefonada de na Joaneta. I ara, encara, a vegades hi pens.

La teva artritis et va fer sofrir molt.
Però jo record el teu cantussejar quasi continuu, les teves petúnies del terrat, les teves randes eternes.
El teu preocupar-te pels néts i estimar-los. I donar-lis monedes per la lledriola o per anar a comprar caramels. I cantar-lis cançons sempre seguit.
Les teves poesies.
Les teves matinades quasi nocturnes.
"El lazo negro que ciñe mi guitarra" que recordaves dels romanços de quan eres petita, i les teves històries de la tia de veïnat.
Les rialles que t'agafaven en el moment més inoportú i que volies dissimular fent-ne còmplice els altres.
I els quilos de sucre que compraves, i les mesures d'oli.
I l'organitzar el dinar de Nadal i la barca de les panades de Pasqua.
Les teves angoixes i el Dapaz o l'aigua del Carme.
Saps? Jo també som matinera i m'agrada tenir el rebost ple. I també tenc les meves angoixes.
I, saps? Sempre et tendrem dins el nostre pensament.
I sempre t'estimarem.
Gràcies per tot, ma mare.
Publica un comentari a l'entrada