Follow by Email

dissabte, 31 de març de 2012

El Lul·lià a principis dels 70

Quan estudiava Batxiller volia esser periodista i fer entrevistes com n'Oriana Fallaci.
Però me vaig matricular a Filosofia i Lletres a la Delegació de la Central de Barcelona al Lul·lià.
Allà hi vaig fer 3 cursos.
Professors tan recordats i estimats com Francesc de B. Moll, Josep Mª Llompart, Josep Grimalt o Joan Miralles.
Companys i amics que sempre tendré presents: Aina Aloy, Tomeu Canyelles, Dolors Juncosa, Carme Simó, Damià Pons, Bàrbara Florit, Eusebi Riera, Celestí Alomart, Tomeu Cantarellas,Pep Servera, Pep Dolç, Araceli Matas, Pep Valero, Jaume Riutord.... seria un no acabar i no vull continuar perquè en deixaria molts.
Foren uns anys feliços, hores al bar jugant a "mentiroso" i don Fernando que ens agombolava sense consumir pràsticament res.
Estudiàvem molt abans dels exàmens i preparàvem els treballs amb consciència.
Féiem una revista, que es deia RES i de la qual conserv els exemplars que tiràvem amb ciclostil a secretaria. Ens posàvem tinta per tot però era la nostra obra i n'estàvem gojosos.
Ens passàvem hores al banc de l'entrada, que encara hi és, xerrant i parlant del món i de la bolla.
Teníem 20 anys i la vida era hermosa.

divendres, 30 de març de 2012

Desitjos i records

Aquesta entrada la vaig posar, ja, el 2007. Encara he d'ordenar els calaixos de records. I encara tenc desijtos congruent i incongruents. Per això la torn posar



desitjos i records



Calaixos plens
de records inesborrables,
maletes plenes
de paraules estimades,
butxaques estibades
de desitjos recurrents
intransferibles
urgents
irrenunciables.
Desitjos congruents
i incongruents.
Desitjos ja viscuts
i no viscuts.
Desitjos sempre
urgents
irrenunciables

dimecres, 28 de març de 2012

En Miquel fa 26 anys!





Nasqueres un Divendres Sant a les 5 de la matinada.
De petit, ja ho saps, eres realment insuportable:-)
Però devers els 12 anys vares canviar i des d'aleshores ets una persona cabal.
Estimes les teves germanes i elles t'estimen.
Estimes els amics i els amics t'estimen.
Estimes la família i la família t'estima.
M'has fet molta companyia, fill meu. Sempre t'he sentit al meu costat, present, observant i ajudant.
Ara ja no vius a ca nostra i fas 1'95, però te sent present igual.
Mai m'has donat cap problema en cap sentit i això és d'agrair.

Gràcies per estar prop meu.
Gràcies per esser com ets. I, ja ho saps, com sempre: no canviis mai.

La meva primera vaga


El curs 1975/76 vaig començar la meva trajectòria laboral. Era PNN (Professor No Numerari), sense cap tipus d'estabilitat i cobrant una misèria. Feia classe a l'Escola Nomrmal de Ciutat, que li deien "Escuela Universitaria de Profesorado de EGB"
A les Illes encara no hi havia universitat i depeníem de la UB. El professor Antoni Roig, que és Rector Honorífic de la UIB, n'era el Delegat.
També hi havia, a Mallorca, uns estudis de Filosofia i Lletres (a Son Malferit) i uns de Ciències, que no record on eren.
Però els professors dels tres centres no manteníem, pràcticament, cap relació.
Els PNN de la Normal érem molt actius. Quasi tots els professors d'aquell centre, llevat de 3 ò 4, érem PNN. Record que érem 13.
El curs 76/77 va esser especialment mogut i fou una vaga quasi continuada.
Demanàvem que es convocassin oposicions. Alguns eren partidaris d'un contrracte laboral. Però estàvem units. Ni tan sols teníem representant: qualsevol dels 13 ho era en el moment que fos necessari.
A tot l'estat el 77 hi havia vaga de PNN, sobretot d'Institut pels mateixos motius.
Els PNN de la Normal férem vaga quasi tot el curs, amb intermitències.
Fins i tot vàrem convocar els pares dels alumnes a una assemblea informativa. I en varen venir moltíssims. I ens varen manifestar el seu suport.
A principis del 77 feia 3 mesos que no cobràvem i decidírem tancar-nos una nit a la Normal. Hi érem tots, els 13.
Duguérem el sopar i passàrem la nit a la Sala de professors.
Vingueren a vere'ns amics, familiars, premsa.
I 15 dies després ja havíem cobrat.
Però el moviment PNN va continuar. No es varen convocar oposicions fins el 81.
He cercat a Internet i he trobat moltíssimes referències a la vaga dels PNN el 77, sobretot a Triunfo i a El País. Però sols són referències, res està digitalitzat i no puc posar cap nota aquí.
Aquesta fou la meva primera vaga laboral.

dimarts, 27 de març de 2012

Aquesta primavera


Tenia moltes ganes que s'acabàs el fred.
I s'ha acabat.
I ha arribat la primavera.
I estic atabacada, no servesc per res.
M'agrada molt els dematins anar a fer una volta per Dalt Murada i a vegades, també, el Parc de la Mar. Però l'entrada de la primavera m'ha embambat. I això que és una primavera molt activa i plena d'aconteixements que visc amb il.lusió i esperança.
També m'ha duit un rossinyol i moltes mètl.leres.

dilluns, 26 de març de 2012

Manifestació 25M




(Fotos de Coloma Julià)


(Foto de Miquel López Crespí)


50.000 persones pel català a Palma.
Els carrers bullien de gent i els peus es ressentien.
Crits, cançons, xeremies....
La capçalera ja havia arribat al Consolat de Mar i encara havíem de surtir de la Porta Pintada i això que estàvem per enmig.
He caminat amb en Joan Manresa i el meu germà Miquel.
He saludat, he parlat, he vist mooooooooooooolta gent que conec.
He arribat a ca nostra cansada, feliç, esperançada.

diumenge, 25 de març de 2012

Ahir, dissabte, concentració silenciosa a can Alcover






A les 8 del vespre ens trobàrem davant can Alcover amb la intenció de fer una concentració silenciosa per recolsar en Jaume Bonet, que fa 24 dies que està en vaga de fam per la llengua, i la manifestació d'avui contra la política lingüística del Govern.
El carrer, estret i fosc, il.luminat per les espelmes.
Mitja hora de silenci, sols romput per qualque cotxe que passava o els tacons de qualque al.lota que anava pel carrer.
La veritat és que no érem massa.
Però el sentiment contingut era ben patent. I l'emoció. I el suport.
Molts de mestres. I no mestres.
En Damià Pons, en Toni Artigues, en Biel Perelló, en Mateu Coll, algun ex-alumne meu, jubilats....
Crec que tots, directa o indirectament estàvem -o hem estat- relacionats amb l'ensenyança.
Quan s'acabà el silenci algú va proposar cantar La Balanguera perquè en Jaume Bonet ens pogués sentir. Ho férem.
I un apludiment llarg, en acabar.

dissabte, 24 de març de 2012

Diumenge, sí a la nostra llengua!







Diumenge i cada dia. Diumenge serà la manifestació pública, però cada dia seguirem resistint!
A les 18, un gran clam a favor del català a Mallorca, a la Porta Pintada.
Allà ens veurem!




divendres, 23 de març de 2012

Les mèrleres a la cuina








Fa uns dies que cada matí, entre les 8 i les 9, entren tres mèrleres per la finestra de la cuina. Vénen del jardí del veïnat, supòs.
Sí, sí, a Ciutat, ben aferrada a la Seu, el pati de ca nostra és ple de mèrleres que canten i no aturen.
He viscut quasi 10 anys en plena naturalesa i mai de la vida ens va entrar un ocell a casa.
Sí ens varen entrar altres bèsties: un boc, per exemple, que va deixar una pudor terrible i ens va espantar a tots. Un menet que vàrem trobar i li vàrem donar viveró, uns conillets, qualque ratolí...
Però ocells mai.
No em molesten, aquestes mèrleres. Només és que vaig a arruixar-les perquè n'Idò no s'exalti.
Avui també esper la meva visita matinal.

dijous, 22 de març de 2012

plou

Il pleure dans mon coeur


PAUL VERLAINE




Il pleure dans mon coeur

Comme il pleut sur la ville

Quelle est cette langueur

Qui pénètre mon coeur ?



Ô bruit doux de la pluie

Par terre et sur les toits !

Pour un coeur qui s'ennuie,

Ô le chant de la pluie !



Il pleure sans raison

Dans ce coeur qui s'écoeure.

Quoi ! nulle trahison ?...

Ce deuil est sans raison.



C'est bien la pire peine

De ne savoir pourquoi

Sans amour et sans haine

Mon coeur a tant de peine !

dimecres, 21 de març de 2012

Elogi de les sopes


Les sopes són un plat deliciós.
Als petits normalment no els solen agradar perquè tot és verdura i un poc de pa sec (les sopes en si). Sempre dic que un nin comença a esser adult quan li agraden les sopes. Ho crec de veritat.
De petita, en l'hivern sobretot, en menjàvem cada dia per sopar.
Se poden fer sopes d'hivern, sopes d'estiu, sopes escaldades, sopes seques, sopes de peix.sopes de matances.... L´únic secret és un bon sofregit amb molt de jullivert, tomàtiga de ramallet, alls i grell, també anomenat sofrit. A més, en aquest temps que hi ha carxofes, faves tendres... són millors encara. Molta col, espinacs o bledes, colflori... S'hi pot posar qualsevol verdura, de fet. En l'estiu, molts de pebres tendres. Les de restaurant no m'agraden perquè solen esser humides, moltes sopes i poca verdura. No hi ha res com asseure's a la taula, amb la família o amb els amics, amb una bona sopera de sopes. I envinagrat per acompanyar. I ravanets.

dilluns, 19 de març de 2012

Els petits

En Josep és el darrer, per ara, que ha arribat a la família. És petit, tendre rodonet. I riu i mama. Va néixer en ple hivern i ha passat les seves primeres nevades sense adonar-se'n. Ara té 3 mesos I té una germana, de 2 anys i mg, que nom Maria. Xerra, juga, respon al telèfon. També és rodoneta. Me coneix i me diu Joana. El curs pròxim anirà, si té plaça, a Mata de Jonc. I té una cosina, de 3 anys, que nom Catalina. Aquest hivern ha estat el seu primer any a l'escoleta i el curs pròxim també anirà a Mata de Jonc. És molt etxerevida i xerra molt. A vegades vénen a ca nostra i juguen amb la cuineta que en Miquel els va dur pels Reis, I mengen sopa. I mengen de tot. I els agrada molt. Les dues cosinetes se duen molt bé i sempre demanen l'una per l'altra. Els padrins estan tan gojosos com els pares. I la ti-àvia, que som jo, no en parlem. Per ara no tenc néts, encara. I aquests infants són, per jo, com si fossin néts meus. I m'agrada veure'ls. I m'agrada saber coses d'ells. I els estim molt. Són els petits de la família.

diumenge, 18 de març de 2012

El rossinyol ha tornat

Quan m'aixec fosca negra -quasi sempre- des de la cuina sent i escolt el rossinyol que cada any ve al pati del veïnat. ´ És un pati molt gran, un jardí, amb una palmera enorme. Ja és aquí la primavera. I el cant del rossinyol m'acompanya mentre faig el cafè, aplec roba, prepar el dinar... Aleshores m'agrada molt estar a la cuina. Ha tornat! I que torna cada any perquè em fa companyia dins la nit.

dissabte, 17 de març de 2012

Roses vermelles

La terra argilosa i les oliveres. Les roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant.. I el bosc, el bosc ombrívol: humit i fred en l’hivern i agombolador en l’estiu. I el cirerer que va rompre el vent. I el magraner agre. Les mongetes i tomàtigues que collia en l’estiu, posta de sol. La cuina gran on feia conserves. I la mànega de regar, que s’embolicava amb ella mateixa i fugia del grifó com un coet esporuguit. Els cossiols de canyes que cada dos o tres anys es multiplicaven per devers Tots Sants. I les hortènsies, que mai no anaven bé. I les hores i hores. I els dies i dies. I els anys i anys viscuts a aquella casa estimada. I la neu, que vàrem rebre una matinada d’hivern amb alegria infantil, foc a les xemeneies i un brouet ben calent. I el sol d’estiu del migdia que encenia quasi els rostolls. I els freds de l’hivern. I el vent de baix que no parava durant dies i ens feia mal de cap. I vaig deixar de viure a aquella casa. I segueixo explicant tot tan meravellós. I l’estim com si hi hagués nascut. Vivia i estimava allà. M’ha romput el vent, com al cirerer el primer hivern. I no vull tenir mai més un ram de roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant. Vull que beguin la saba de la terra i no es trobin malament dins un pitxer per molt meravellós que sembli o per molts de diners que valgui. Les roses vermelles i jo, ara, som una sola cosa.

Insomni

L'insomni ve de puntetes vora el meu llit. Em tapo amb els llençols perquè no em vegi. Però és aquí: ha arribat, com cada dia. I ja estic desperta i m'he d'aixecar, ben espabilada, perquè no sé estar dins el llit sense dormir. La nit me transmet el seu silenci amical i m'envolta. Me protegeix i em fa companyia. I m'hauré d'acostumar, veig, a conviure amb aquest nou amic que fa uns mesos em visita cada dia, de matinada. La ciutat dorm.

divendres, 16 de març de 2012

El pati

El pati de ca nostra és molt alegre. És més ample que el carrer i ens dóna lluminositat i sol a la primavera i en l'estiu. És l'entrada de la casa. És una entrada gran amb unes reixes verdes. A baix hi ha cossiols. Només són tres altures, amb dos pisos per planta, i l'escala i l'ascensor són al pati. També les portes dels veïnats i moltes finestres. Hi ha tres terrasses amb jardineres i cossiols que ens alegren la vida. Una d'elles és la meva. Hi tenc una alzina que fa més d'un metre, un boix, una quència, un hibisco, ficus de diverses castes, cactus... molta cosa verda a les jardineres. Des de la finestra del meu "despatx" sent l'ascensor, veig els veïnats que van i vénen i ells me veuen a jo. I ens saludam. i parlam per les terrasses. I ens agrada. Som pocs, ara només som quatre. I benavenguts.

Els meus primers passos

A ca les monges, a Pollença, sempre ens xerraven en mallorquí i ens ensenyaven vocabulari en castellà, fent cançoneta, per poder seguir els llibres. No record que tenguéssim mai cap dificultat. Les oracions també ens les ensenyaren en mallorquí. Tenia 13 anys, i ja a Ciutat, (per tant el 1963) quan mon pare me va enviar a classes de llengua catalana a l'Estudi General Lul.lià. Sempre li estaré agraïda. El professor era un home molt alt, amb mostatxos -del qual no he tornat a saber res més- que nomia de llinatge Garcies. Érem tres alumnes: un fill del professor, un Forteza-Rey (no record el nom) i jo. Apreníem ortografia i llegíem textos curts. Crec que hi vaig anar dos anys. I els mateixos alumnes. A l'Institut Joan Alcover n'Aina Moll ens feia unes classes de català d'1 a 2. Érem poques, però ho féiem amb entusiasme i ganes. N'Aina ens ensenyava poemes, ortografia, lèxic. Ens obria els ulls cap a nosaltres mateixes. Aquests varen esser els meus primers passos dins la llengua catalana. I l'exemple de ca nostra, clar.

dijous, 15 de març de 2012

dimecres, 14 de març de 2012

Una boirada

Diuen que a la tardor i a la primavera hi ha boires. Si és així, avui ha començat,ja, la primavera. La boira envaeeix la part marítima de Ciutat. No he anat, avui capvespre, a veure la mar. Però des de la finestra de la sala el campanar de la Seu quasi no es veu. Diuen que la boira és fantasmagòrica, però a mi m'agrada. Record una venguda de Manacor a Ciutat amb cotxe i tot ple de boira. Teníem por de no poder arribar. I record una altra boirada grossa, fa molts d'anys, per Sant Andreu. Teníem convidats a sopar a ca nostra i, quan se n'anaven, no es veia la cera de davant. Vivíem al carrer Blanquerna, no és que sugui gens ample. La boira impregna els ossos, sí, però a Mallorca ja estan sempre impregnats per la humitat perenne. Ara la boira ja entra dins el pati. Ve a fer-me companyia? Qui sap!

Quan érem petits





Anava a costura a ca les monges, a Pollença. Quan érem petits teníem una vida lliure. En surtir d'escola anàvem a jugar a Plaça fins que se ponia el sol. O a ca qualque amiga a jugar a casetes o a pepes. Abans havíem berenat de pa amb sobrassada o pa amb oli, cadascú a ca seva. Eren anys de carències, però nosaltres no ens en adonàvem. Ens agradava el llegum, les sopes.... tot el que feien a ca nostra per dinar. Qualque dia berenàvem de galetes d'Inca (duites a la botiga el capvespre cada dia, acabades de fer, amb xocolata. La xocolata era "Batanga" o "Rosselló", no n'hi havia més. I ens bastava. Dúiem calcetins en l'hivern encara que fes molt de fred, fins i tot l'any de la neu. I els nins, calçons curts. I no teníem fred. No celebràvem els aniversaris ni ho necessitàvem. El que desconeixes, no ho necessites, crec. Jugàvem a conillons a amagar, a botar, a córrer, a la pilota... Plaça era allà on hi havia vida, els capvespres. S'omplia de nins i nines que jugàvem. I ho record amb nostàlgia, però amb alegria. Les nits, a ca nostra, sopàvem de sopes en l'hivern i de trempat en l'estiu i després jugàvem a cartes a la camilla mentre mon pare llegia "Destino" o "La Vanguardia". I escoltava la ràdio. Nosaltres encara no l'escoltàvem. Nosaltres jugàvem i vivíem.

dimarts, 13 de març de 2012

Petita reflexió

Aquests dies he tornat a re-llegir el blog. Veig que ja té 5 anys i, durant aquest temps, hi he escrit un poc de tot, sobretot -que era i és la idea- sentiments, fets simples, coses de cada dia. Alguns dels posts que hi ha ara no els escriuria,(o no els escriuria de la mateixa manera) però no en vull llevar cap perquè formen part de jo, del que he estat i del que som. I, esperem, del que seré.

Sí a la nostra llengua

És molt trist haver de defensar la nostra pròpia llengua. Però és necessari. El català ha tengut molts de problemes. I ara vivim una àpoca negra que fa que en tengui, una altra vegada, moltíssims. Hem de sortir al carrer. Hi hem de ser tots. Mallorca serà un clam per la llengua, segur. Ciutat serà un clam per la llengua diumenge dia 25 de març, segur. I continuarem, com sempre, parlant i escrivint en català. I, una vegada més, resistirem. I no, no ens fareu callar!

dilluns, 12 de març de 2012

Els meus tres tresors


Na Coloma, na Tonina i en Miquel, els meus fills, els meus tresors. I encara que juguin a esser petits ja són ben grans, els anys han passat volant.
I aquí una de quan eren petits.

diumenge, 11 de març de 2012

El meu barri

El meu barri en l'hivern és molt tranquil.
La Seu ens agonbola i els carrers estrets i empedrats són testimoni de la vida dels veïnats. Ens saludam, sempre, quan ens trobam, i feim la xerradeta.
No hi ha renou més que el de les campanes de la Seu. I això és un so, més que un renou.
No passen cotxes, no passen motos... quasi no passa gent.
Hi visc des del 61, amb un intermedi del 93 al 2001.
I vaig tornar al meu barri quan empedraven de nou els carrers amb el pla Mirall. Era en l'hivern i tot era fang, quan plovia. Però va durar poc i prest va esser com abans.
En l'estiu tot es transforma. Les onades de turistes que passen fan un renouer: no saben parlar, criden i riuen fort.
Just baix de ca nostra hi ha la sortida del Museu de la Seu i tots passen per aquí i es passegen pels carrers estrets amb un guia amb un paraigua per fer-se veure. És horrorós. No sembla el mateix barri, el mateix carrer...
Però m'agrada igual.
Quan s'acaba la visita al Museu, a les 5, tot torna a la seva rutina i tranquilitat.
Estic acostumada a viure dins el silenci dels carrers.
I crec que no sabria viure a un altra banda.

dissabte, 10 de març de 2012

El fasser del corral

El fasser de Pollença és mort. Li va pegar la cuca roja aquesta fa ja dos anys i, a poc a poc, va anar perdent palmes. Li feren un tractament especial però no es va poder solucionar res..
Ara el tronc resta per recordar-lo.
El fasser del corral ha estat acompanyant de la vida de la meva família durant 68 anys.
S'engronxava fort quan feia tramuntana i el seu renou omplia les nits i els dies.
El varen regalar, l'any 44, a una tia de mon pare -la tia Coloma- un diumenge dematí al mercat dins un cossiolet. I ella va decidir sembrar-lo enmig del corral. I va créixer molt. I va passar a esser com un símbol d'aquella casa.
L'any de la neu ja era més alt que el terrat. Surt a les fotografies que ens férem amb l'alegria de la novetat blanca.
El fasser del corral és mort. I només queda el seu tronc.
A mi m'agradaria hi quedàs per molt de temps.