Follow by Email

dissabte, 17 de març de 2012

Roses vermelles

La terra argilosa i les oliveres. Les roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant.. I el bosc, el bosc ombrívol: humit i fred en l’hivern i agombolador en l’estiu. I el cirerer que va rompre el vent. I el magraner agre. Les mongetes i tomàtigues que collia en l’estiu, posta de sol. La cuina gran on feia conserves. I la mànega de regar, que s’embolicava amb ella mateixa i fugia del grifó com un coet esporuguit. Els cossiols de canyes que cada dos o tres anys es multiplicaven per devers Tots Sants. I les hortènsies, que mai no anaven bé. I les hores i hores. I els dies i dies. I els anys i anys viscuts a aquella casa estimada. I la neu, que vàrem rebre una matinada d’hivern amb alegria infantil, foc a les xemeneies i un brouet ben calent. I el sol d’estiu del migdia que encenia quasi els rostolls. I els freds de l’hivern. I el vent de baix que no parava durant dies i ens feia mal de cap. I vaig deixar de viure a aquella casa. I segueixo explicant tot tan meravellós. I l’estim com si hi hagués nascut. Vivia i estimava allà. M’ha romput el vent, com al cirerer el primer hivern. I no vull tenir mai més un ram de roses vermelles, d’aquell vermell que ens agradava tant. Vull que beguin la saba de la terra i no es trobin malament dins un pitxer per molt meravellós que sembli o per molts de diners que valgui. Les roses vermelles i jo, ara, som una sola cosa.
Publica un comentari a l'entrada