Follow by Email

dilluns, 16 d’abril de 2012

Na Catalina Posadera


Na Catalina i el seu home, Biel -que feia de traginer a ca'n Villalonga- vivien a ca nostra, a Pollença, a la part de baix.
La seva feina era cuidar la casa, que estàs sempre oberta i que els cossiols fossin una meravella.
Tenien una cuina enorme amb un escalfapanxes sempre encès en l'hivern, dues habitacions i una saleta amb una camilla i una silleria de quan es varen casar.
A la seva habitació, damunt el canterano, hi tenia una foto del que més va estimar: la seva nina morta quan tenia just 1 any.
Però na Catalina passà a formar part de la família. Tots l'estimàvem molt.
Quan va venir a ca nostra el meu germà Miquel tenias 2 anys i jo encara havia de néixer. Per nosaltres era, realment, part de la família.

Quan jo vaig néixer ella hi era i ajudà i féu companyia ma mare tota la nit, fins que va venir el metge, don Daniel Medina, ja dia 15 dematí.Vaig néixer a les 11 del matí. I feu companyia a mon pare, nerviós a la sala. Hi fou tota la nit. La meva àvia era al llit, que ja no estava molt bé i que es va morir quan jo tenia 3 anys. Al meu germà l'havien enviat a ca don Lluís Oliver.
Sempre hi era.
Quan me varen desmamar em varen baixar a dormir amb ella.
Quan teníem l'hotel, per la Patrona venia d'u Moll a estar amb ella i en Biel.

Baixava sovint l'escala i, des del replà demanava: "Catalina, tens un troç de coca maldament sigui rostida?" I sempre en tenia. I tenia una olla grossa d'alumini on hi guardava torró, caramels, dolços...
Em feia patates fregides i les me posava dins un platet damunt una cadira.
Quan va quedar vídua, massa prest, pujava a estar amb nosaltres cada vespre, a la camilla. I, al migdia, ens feia el dinar, un menjar meravellós i simple.

De petita me duia per tot.
Amb ella vaig anar en tramvia per única vegada a la meva vida.
Les meves amigues de la infància també l'estimaven i sé que encara la recorden.

Hi va esser sempre: quan me vaig casar, quan vaig tenir cada un dels meus fills. I quan va néixer cada una de les meves nebodes.
Era molt infantera.
Tenia més de 90 anys i encara agafava en Miquelet en braços.

Sempre la recordaré.
I sempre recordaré en Biel,que va morir un diumenge del Ram quan jo tenia devers 14 anys i que pegava un cop molt fort damunt la taula per espantar-me quan la llet que na Catalina havia posat a bullir vessava. O que em duia avellanes que havien surtit del sac que duien de Palma els traginers per fer gelat a Ca'n Butxaca.

I va arribar un dia que va haver d'anar a viure amb els nebots. Fou decissió seva perquè no es trobava gaire bé.
Vaig plorar, quan ho vaig saber. I jo ja era ben gran: tenia 3 fills i un marit.
Anàvem sovint a veure-la a cals nebots, gent encantadora i que la cuidaven molt bé.
Anà perdent la vista i agirebé ja només veia ombres: havia de fer 100 anys.
Però es va rompre el ballador de la cama i la varen haver de dur a Son Dureta. No la vaig voler deixar: la seva neboda i jo féiem torns perquè no estàs tota sola.
Una nit jo hi era i, de matinada, amb calma i tranquila, va deixar de respirar. No va poder arribar als 100 anys.
Publica un comentari a l'entrada