Follow by Email

dissabte, 16 de juny de 2012

Els dissabtes

Els dissabtes hi havia un bon trui.
El dematí feien neta tota la casa.
Treien els cossiols al corral per a regar-los i, quan havia sortit tota l'aigua pel foradet de baix i ja no gotejaven, els tornaven a entrar. La casa era plena de canyes, dins tests que semblava havien de rebentar. Na Catalina col·locava els broscos de manera que en semblassen un tot sol, enorme. I el més de juny estava molt gojosa de les hortènsies. Pel Corpus, que la processó passava per la casa gran, les treia al carrer i comptava quantes flors havia fet cada una; se'n recordava d'un any per l'altre i les comparava amb les de les veïnades: les que ella havia podat per Sant Rafel sempre tenien més flors que les altres. I la quència -solemne, senyorial, altívola, quasi ofensiva- era sempre ben al centre de l'entrada.
El capvespre et rentaven. Abans havien encalentit el bany amb esperit cremat dins una ribelleta blanca. A vegades ta mare et passava els cabells amb vinagre, perquè fossin més suaus i lluents. Potser també per a combatre els possibles polls? Potser sí, tu no ho sabies. El dematí t'havien enviat a la botiga a comprar el paquetet de xampú d'ou que bastava per a una sola rentada i que era dins un plàstic que s'havia de tallar amb unes estisores.
I després, amb l'oloreta de sabó damunt el teu cos i l'olor forta d'aigua mesclada amb lleixivet al trespol de gerrer, que fregaven cada dissabte capvespre, també, t'asseies al portal amb el berenar: galletes d' Inca i xocolata Batanga.. Primer te menjaves les galletes, després la xocolata. Sempre has tengut el costum de deixar allò que més t'agradava pel darrer de tot.
Guardaves el cromo de cada dissabte i l'àlbum a poc a poc era més ple d'animals salvatges i de paisatges esquerps i desconeguts; els uns plens d'arena amb palmeres o fessers i cactus gegants: devia esser el desert, d'altres amb llacs i rius i arbres i plantes que semblava arribaven al cel: devia esser la selva. Miraves l'àlbum, sovint, i sempre pensaves que te'n faltaven molts, encara, de cromos, per a completar-lo. Quan l'àlbum seria ple, si l'enviaves a Madrid et ferien un regal: un llibre on es contaven històries de la selva i el desert i amb unes fotografies meravelloses. Això deia, almanco, el paper amb el que venia embolicada la pastilla de xocolata. Mai, però, no el vares completar. Te'n sortien massa de repetits.
El que sí feies era una bolla ben grossa amb el paper de plata que l'enrevoltava.
Cada setmana creixia un poquet més i la tenies guardada com un petit tresor. I us mostràveu la bolla, les amigues, a veure qui la tenia més grossa i quina havia crescut més desde la darrera vegada que les havíeu comparat.
Publica un comentari a l'entrada