Follow by Email

dimarts, 3 de juliol de 2012

Cala Sant Vicenç


De petita no hi solia anar perquè estàvem a n'u Moll. Només qualque vegada a veure el temporal.

Però, al llarg de la meva vida, hi he nedat molt, a Cala Sant Vicenç.

Quan tenia devers 14 anys anava a estar unes setmanes amb na Norma, a "Pinar blau", a ca na Tonina Salas.
I nedàvem cada dia. Solíem anar a Cala Molins i estàvem hores i hores en remull.


Eren una meravella, aquells estius.
Els capvespres jugàvem a cartes i anàvem fins a l'hort de Ca'n Botana pel camí ombrívol que ens hi conduïa suaument.
Na Tonina ens feia patates farcides, que ens agradaven molt.
I menjàvem tumbet. I trampó. I pa amb oli.

I, sobretot, platja. Hi partíem en bon dematí, na Norma i jo, i no tornàvem fins hora de dinar.
Si hi havia temporal, molt sovint, i posaven la corda féiem la imprudència, que tots hem fet, d'aferrer-nos a la corda i deixar-nos conduir per la força de les ones.



Ens tiràvem de l`escaleta, una roca molt bona de pujar que era perfecte per tirar-se de peus des d'una bona altura.

La de gran hi anava amb el motorino i, aleshores, nedava a Cala Barques.


Amb el meu home, temps després, també anàvem a Cala Barques.
I, amb la meva cunyada i les nines solíem anar a Cala Molins.

Passàvem tot el mes de juliol, fins passat la Patrona a Pollença i hi anàvem cada dia.

Les assolellades que hi he pres, les nedades que hi he fet, les hores que hi he passat.
L'aigua blava o verda de la Cala.



Mem si aquest estiu hi torn, que fa estona que no hi he anat.
Publica un comentari a l'entrada