Follow by Email

dissabte, 21 de juliol de 2012

Principis dels anys 60


Molts de vespres na Catalina pujava i amb ta mare i el teu germà gran jugàveu a cartes amb ciurons, faves o llenties.
Després de sopar, ton pare llegia La Vanguardia o Destino devora la xemeneia. A les deu escoltava les notícies de Radio Nacional de España -no n'hi havia d'altres- i, abans de començar, cantussejàveu la música de cada nit mentre sonava a la sintonia de la ràdio. De tant en tant, per darrera aquell diari que era tan gruixat, o la revista plena de fotografies en blanc i negre i una de ben grossa a la portada, ton pare gronxava el cap: mai no va poder soportar el joc, ni que fos de bromes. Però us deixava fer.




I us tenien ben advertits que, segons de què xerraven a ca vostra no ho repetísseu enlloc, sobretot si eren records de la guerra, o si parlaven del batle o d'en Franco. Tampoc no podíeu dir que escoltaven Ràdio París a les 11 del vespre o, de tant en tant, quan hi havia hagut manifestacions grosses o barricades o ferits o morts a qualque gran ciutat de la Península, aquella emissora on et semblava que sempre cridaven i que es deia La Pirinaica. Es sentia tan malament, entre que la ràdio era vella per sintonitzar l'ona curta i que deien que hi havia interferències fetes aposta, que sempre us feien callar quan l'escoltaven. Sentíeu sovint una dona que hi parlava amb veu potent. Enteníeu molt poques coses però les paraules dels pares eren sagrades i no déieu res. D'allò no se'n podia parlar fora de casa, i prou.
Publica un comentari a l'entrada