Gràcies, Miquel: avui fas 70 anys.

I els meus molts d’anys sera un GRÀCIES així de gros (posa-li música alegre)
Gràcies per haver estat sempre al meu costat, per haver-me comprés sense preguntes, per haver pogut donar-me a entendre sense paraules.

Per haver romput la lledriola, quan vaig néixer, per anar a comprar-me un “sonajero”. I per dir, en tornar a casa: “Justament ara que me n’havia anat”: tenies 7 anys i mig. I sempre has estat el germà responsable i acollidor de la teva germana petita.

Crec que els nostres pares estarien contents de veure que, en tants d’anys, no hem discutit mai. Ni amb tu ni amb n’Antònia, ni amb les teves filles: Joana i Maria. I de veure que, tants d’anys després, encara estam més units que mai.
Sempre m’has recolzat i me recolzes encara.
En els meus errors i els meus encerts.
En la meva primera joventut. En els meus amics.
En el meu matrimoni.
Een la meva separació.
En la meva depressió.
En les meves alegries i les meves plorades i telefonades a mala hora.En la meva angoixa.
Sempre has compartit la meva felicitat i els meus mals moments.
Els teus amics eren, i són, els meus. I els meus, els teus.
Vares conéixer n’Antònia i, poc temps després, et casares amb ella. I, per jo, sempre ha estat la germana que no he tengut i que no he enyorat mai perquè l'he tenguda a ella. Gràcies, Antònia.

Hem viscut junts, hem plorat junts, hem rigut junts….
Jo som el que som professionalment gràcies a tu. El 81, que mon pare i ma mare estaven molt malament i jo tenia una nina petita, m’animares amb força a instal•lar-me a Madrid per fer les oposicions. No sé si hi hagués anat o no, però sé que hi vaig anar gràcies a tu.
I sortim junts, tots tres. I reim. I, si és necssari, també ploram.
I Anam de tapes. I bevem vi. I vivim l’alegria d’esser vius. I compartim les alegries i penes dels nostres fills.

Ja ets padrí, Miquel. I un gran padrí. Els teus néts t’estimen.

Tots t’estimam.

Gràcies per esser així com ets.

Mooooooooooooooolts d’anys!!!!!!!!!!!!!!!!!!