Follow by Email

dissabte, 13 de juliol de 2013

Jaume Pomar, l'amic.


(A un sopar a ca nostra amb més amics, a la dreta amb barba, amb qui després seria el meu home)

Era un gran poeta. Això ja s'ha dit als mitjans de comunicació i a diversos escrits.
Però per jo era, sobretot, un amic.
Era previsible que ens deixàs en qualsevol moment. I ja ha arribat la seva desaparició física per sempre.

El vaig conèixer una nit de Cap d'Any del 1974. Féiem una festa a ca nostra (els pares eren a Pollença) amb amics i hi va venir, no sé com, amb en Joan Miralles i na Coloma Cabot. I, des del primer moment, vàrem començar a xerrar. I parlàrem tota la nit. El meu germà i la meva cunyada varen arribar a les tantes i encara parlàvem de poesia davant la xemeneia.
El vaig veure i parlar molt fins que em vaig casar. Vaig començar una altra vida i només ens telefonàvem de tant en tant.

I, quan em vaig divorciar, ho va saber i aquella temporada -per jo mala de passar- en Jaume me feia sortir i anar a llocs. Me va ajudar molt.
Ens trobàvem, el capvespre, al Diplomàtic, i parlàvem i parlàvem.


Abans d'això i des del 74 mateix, solia venir a ca nostra a prendre cafè. Ell i mon pare parlaven de moltes coses. Després solíem anar al bar del Saratoga.
Em féu conéixer el Bruseles que, per jo, va esser una meravellosa experiència.
Havia acabat d'arribar d'estudiar a Barcelona i la veritat és que, després de tres anys, coneixia molt poc la vida de Palma.
Quan vaig publicar "Taules de marbre" en Jaume escrivia a la Última Hora i me va fer la primera entrevista de la meva vida al bar Formentor.
També li he d'agrair que em presentàs n'Andrés Sánchez Pascual, aleshores director de l'Escola Normal, perquè fou així com vaig trobar feina. El gener del 75 hi començava a fer classes de català i ja hi vaig quedar per tota la vida.Devers el 85 vaig passar al Campus de la UIB, al Departament de Filologioa espanyola.

El record d'en Jaume per jo és agradable i molt amistós.

El vaig veure un parell de vegades quan ja estava malalt i sempre el trobava animat i positiu.
Quan la seva enfermetat se va agreujar va deixar ca seva de la Plaça Major i va anar a una residència. Parlàvem sovint pel mòbil. Poc temps perquè ell estava, reralment, molt mala ment físicament. Però sempre va creure que superaria la seva enfermetat. I no ha estat així, com era d'esperar.
Els darrers dies vaig poder parlar amb la seva al.lota, que el va cuidar tot el temps. Me va dir que estava sedat i que havia deixat escrit que no volia que se fes pública la seva mort.

Jaume, sempre te recordaré en les teves paraules i els teus poemes.
Descansa en pau.



Publica un comentari a l'entrada