Follow by Email

divendres, 29 de juny de 2018

U Moll


.


Avui, dia de Sant Pere, patró dels pescadors, me vénen ganes parlar d'u Moll. U Moll tan estimat i tan viscut. I tan canviant darrerament.
U Moll on he nedat i gaudit de la mar tantes i tantes vegades a l'ombra dels pins que se'n va dur una tempesta un any el dia de la Fira. 

U Moll on ara no hi sé nedar perquè l'aigua de la mar és teba i térbola. 
U Moll, recorregut per terra i surcat per mar tantes i tantes vegades.
U Moll on veia enlairar-se hidroavions i amarar just ran de les barques.

U Moll on els pescadors arreglaven les seves xarxes, els dies de mal temps, damunt u varadero o, abans, davant les seves cases.



La badia més guapa del món, com deia sempre en Miquel quan hi entràvem en el "Furó", la badia més estimada i la badia que m'ha donat més satisfaccions. La badia des d'on es veu Pollença i el Puig. La nostra badia.


La badia per on abans surcaven les meravelloses barques dels nostres avis que anaven a navegar fins a Cala Murta, Formentor, u Caló o, simplement, a la Punta de l'Avançada.


I que ara surquen velers, llanxes ràpides, bots i, sempre, l'entranyable llaüt.


Molts d'anys, pescadors, en el dia del vostre patró. Que molts d'anys pogueu tornar a terra, ben carregats i dient "aquesta és la badia més guapa del món".




dijous, 14 de juny de 2018

Dematinada de juny

M'agrada pegar unes bones matinades i a ma mare ja li agradava.
En Toni dorm. Els moixos jeuen damunt el trespol fresquet del corral. Ara mateix ha començat a cantar un ocell: el primer.
Encara no han pujat els diaris a la web.
I fa una oloreta diferent la matinada del meu poble. I sobretot diferent a la meva matinada de Ciutat.

Un ca ja lladra enfora. Na Madona està ben desperta i crida la filla, na Tirita, com una mare responsable i amorosa. Na Tirita ja ha après a botar la reixa que hi ha entre nosaltres i el veinat. Però sempre torna. Com sa mare, com na Negreta i com en Dragut. Sí, sí, tenim un moix més -el darrer, ja- d'ulls grossos i fondos, penetrants, que ens han fet posar-li "Dragut" i que ha estat molt ben acceptat per les tres moixetes,

Quan despunti el sol és hora de regar
Ahir, entre na Francisca i jo, vàrem fer, crec, la darrera sembrada. Dic "crec" perquè a les pasteres sempre veix un buit per sembrar-hi alguna cosa i encara tenim cossiols només amb terra i els vull omplir.
Enguany hem posat com una gronxadora i els capvespre en Toni i jo ens hi passam llargues estones. I les nétes quan vénen disfruten. I els fills de na Joaneta també.

La fresqueta de la matinada m'amara el cos i he hagut de posar-me una jaqueta.

Fets intrascendents, dia com els altres: el dematí al club en Toni i jo, dinar amb n'Irene, fer la migdiada jo i en Toni llegir, inclòs el seu etern subratllar, o mirar la TV, que diu que no se'n recorda què han dit.
Avui dinam de la primera escudella fresca de l'estiu, que ja vàrem fer ahir, perquè és més bona un dia per l'altra.

Amb aquesta humitat tenc molta, molta artrosi a la zona lumbar que fa que camini a poc a poc. Quan fa una bona estona que camin, me passa i quan torn esser a ca nostra me torna.

Un dia intrascendent, un dia com sempre. Un meravellós dia amb la companyia d'en Toni . no massa xerrador darrerament i amb la vista als llibres. Un meravellós dia pels carrers i les cases del meu poble.
I na Lola o en Pepe, els encantadors i servicials veïns de damunt ca nostra, que entren sempre, l'un o l'altra, a veure com està en Toni. O na Francisca, la dona d'en Dionís Albal, que ens regala un cossiol fantàstic. O na Magdalena Garrideta o el seu gendre Toni amb qui, de corral a corral, xerram sempre que en Miquel Moixet i el seu cosí haurien  de fer net, ja d'una vegada, el solar.

Sí, com veis, un dia intrascendent. Però sempre els nostres dies intrascendents els sabem transformar amb un gran dia, tot ple d'activitats suaus i tranquiles.
Així és el meu poble. Així és Pollença.







dimarts, 5 de juny de 2018

Ca n'Oreano


M'acaben de dir que en Joan de ca n'Oreano és mort.
Per jo significa molt -i ha significat molt- tota la família de ca n'Oreano i la seva botiga on venien de tot.
Quan era petita despatxava sa mare de na Caterina i embolicava les coses que compràvem curosament amb paper d'estrassa.
Quan duien una viola de plàtans era una festa. La penjaven i  anaven tallant.


 I per la corema, sempre hi havia un bacallà sencer penjat i el venien a trossos.



 Ciurons, arròs, llenties, cafè, sucre, galletes.....tot a granel. Ben prest varen dur caramels que valien una peça (10 cèntims de pesseta) i eren boníssims i anava cada un embolicat amb paper transparent.

L'amo en Joan ( que tenia un carro amb vela i anava els dijous a Inca a cercar mercancies) i madò Tonina tenien dues filles: na Maria i na Caterina. Primer va ajudar a la botiga na Maria, amb qui jo passava hores els capvespres d'hivern, assegudes darrera una finestra que donava al carrer, just davant ca nostra. Quan na Maria es va fer monja (va morir aquest estiu passat) na Caterina fou qui s'encarregà de la botiga.

Prest va festejar en Joan -d'una botiga que ara no record el nom, ben aprop de la Coperativa, al carrer on també hi havia can Pentina- que ben prest va passar a esser "en Joan de ca n'Oreano" i així ja el vàrem conéixer sempre.
Quan es casaren feren el berenar dins l'entrada de ca n'Asprer. I no varen esser els únics que ho feren així.

La relació amb ells venia, ja, de temps de la tia Coloma d'Asprer i la seva germana Joana, sa mare de mon pare.
Nosaltres ho compràvem tot allà i si féiem qualque descuit era un bot anar-hi.
Record que un any que va ploure molt va rebentar una ufana dins ca seva.
I els vespres d'estiu, a la fresca a la Clasteta, amb tots els veïnats. Allò era el meu món infantil.

Però de gran vaig seguir anant a comprar a ca n'Oreano i sempre, sempre, mon pare i després ma mare, ja vídua, seguia enviant a comprar a ca n'Oreano. I després en Miquel i n'Antònia.
Agafà la botiga na Rosario -feinera i encantadora- i , amb canvi de local, ara se diu "botiga del Calvari"