Quan a ca n'Oreano encetaven una bota d'arengades (i si no era allà, era a la Cooperatica, a can Teresa, a can Buger......) sempre n'anàvem a comprar.
Érem -i som encara- uns entusiastes de les arengades torrades.
Pa, tomàtiga, oli i olives sempre n'hi havia i n'hi ha a totes les cases.
Les embolicaven curosament en paper de diari o d'estraça, segons el que ens havien donat on anàssem a comprar-les. Per tot eren iguals de bones.
En esser a casa començava el trui: torràvem les arengades amb caliu al fogonet petit d'encalentir el cafè el dematí, o amb unes esgrelles damunt el forat més gros de la cuina econòmica.
La casa s'omplia de fum i olor. I finestres obertes malgrat fos en l'hivern.
Torràvem pa (n'hi havia que els agradava més sense torrar), preparàvem les tomàtigues, l'oli i les olives. Teníem la porta que duia cap al corral preparada per esclafar ben esclafades les arengades acabades de torrar i així treure-lis el greix i part de la sal.
Ja era tot preparat:
Les arengades torrades
El pa amb oli
L'oli i les olives: trencades, pancides o senceres.
Per sopar, sobretot, són delicioses.
Bon profit!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada