Follow by Email

dijous, 22 d’agost de 2019

Els inicis de l'Hotel Sis Pins (1951-1958)



Mon pare, Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, fou qui -de la casa d'estiueg familiar- creà l'Hotel Sis Pins que s'obrí a finals de primavera de 1952.
De fet era la casa d'estiueg de la família Nogués, que -sense descendència- la deixà a la seva cosina, la meva àvia paterna- Joana d'Asprer i González de Cepeda i aquesta a mon pare.
Abans, quan mon pare i el seu germà Gabriel eren jovenets, quasi infants, son pare se va fer fer una casa, just devora la de don Bartomeu Garrit, a un solar gran que també havien heredat dels cosins Nogués i que passà a esser de l'oncle Biel, el germà major de mon pare que vivia a Barcelona. Allà, anys després, la seva filla Maria Conxa Serra de Gayeta Perich amb el seu home Alfonso de Oleza Llobera, feren uns pisos molt discrets seguint lpestructura de la casa primera i, devira la barrereta d'entrada, hi feu posar una rajoleta -que encara hi és- i que recorda que era, i encara és, ca n'Asprer. Ara hi estiujen els seus fills i néts.

Mon pare es va trobar responsable d'una família amb molts de membres i una gran casa que mantenir (Ca n'Asprer de Pollença) i supòs jo que la seva feina a La Caixa de Pensions no donava per tant. Amb uns diners heredats d'una tia llunyana del Ferrol (que ni era tia, però això serà per explicar un altre dia) mon pare va envestir a fer l'Hotel. A ca nostra sempre en diguérem "l'Hotel", mai el Sis Pins. Li va posar aquest nom perquè a la terrassa de davant hi havia, exactament 6 pins.
A todocoleccion.com vaug trobar fa anys una enganxina de les que posaven a les maletes i la vaig comprar.


Va fer aquesta obra el Mestre d'Obres de la família, Mestre Ramon "Blai". Mentre es feia, en l'hivern desde la Base d'hidros d'u Moll, alertaren de lapossibilitat que hi hagués un fibló. Mon pare i Mestre Ramon trobaren necessari enviar uns homes a aguantar una paret que estaven alçant perquè no caigués. Aixó ho feren. Ni cicló, ni res.
Fer l'hotel no va esser un destruir, va esser un, el que ara dirien, "remodelar" per tal de crear 12 habitacions, una cuina i un restaurant per l'hotel, un gran menjador per les persones que hi treballaven -i on jo disfrutava mot de dinar.hi- i mantenir la vivenda d'estiuej per nosaltres a la part esquerra dels tres arcs .mirant desde la mar- i a la part de darrera, on hi havia un enorme corral, una cotxeria i unes habitacions per si el personal que hi feia feina volia dormir allà.



Quan s'obrí l'Hotel mon pare va fer venir en Joan Cerd'a, "Bestard" per tal de fer les fotos de propaganda de l'Hotel i aprofità per retratar.nos els quatre.



Tal com el veis era l'Hotel vist desde la mar.
Mon pare havia demanat una conseció a Obres de Port per poder fer una terrassa i allargar i acondicionar el mollet que ja hi havia. Entre l'Horel i la terrassa hi havia un carreret sense asfaltar, però on pare tenia ordre del Cap de Turisme d'aquell temps, en Soriano, de no deixar-lo travessar en banyador: els turistes s'havien de posar un barnús per caminar unes passes i anar a la mar.

Abans que s'obrís i els primers anys que funcionava passaren tantes anècdotes que en podrien escriure un altre post. I un llibre.
A l'abril anàvem a l'Horel. Mon pare continuava anant a treballar a la Caixa en guzzi i en Miquel a l'Institut de Pollença en bicicleta. Jo, 8 anys més petita, canviava de monges: d'abril fins que s'acabava el curs anava a ca les Monges Velles d'u Moll. Per tant, gosaria dir que ma mare quedava sola al frente de l'Hotel. Sola però amb una gent fantàstica. Hi treballaren n'Andreu Cànaves ("de la Punta"), que era el conserje; en Guillem Matheu ("tortet") fou el maître; na Margarita, la cuinera; en Jordi (quedesprés duguñe molt de tems el Becfí) amb 13 anys començà a fer de botones i jugava sovint amb el meu germà, en Joan ("Pagaset", que després muntà l'Hostal Oriola) era el cambrer. I un grapat de cambreres que podria anomenar quasi una per una.... En Jordi dui uniforme i gorra de botones i jugava amb en Miquel. Si n'Andreu li deixava manejar la centraleta, el meu germà era feliç. Les cambreres per fer net duien un unidorme amb retxetes grisses i, per servir a la taula, anaven de negre amb una còfia i un davantal blanc. Les podria anomenar una en una, encara.
Per part dels pares tot el personal era estimat cim de la família.
Ma mare i na Joanaina eren les encarregades de la inrendència: es passaven dies i dies fent botelles de tomàtiga i de pebres torrats, alhora que confitures diverses.

En Rafel Bordoy -molt amic de mon pare malgrat la diferència d'edat- feu els cendrers i encara en conservo un.
En Roch Minuer, amic i veinat, un cpvespre que seia a la terrassa de l'hotel va fer un dibuix a tinta, que no sabem ni qui el té ni on pot esser, de la terrassa i es va convertir en una postal turística de Pollença

Pau, tranquilitat, tot el temps del món a la terrassa de rajoles blanques i negres, les mateixes que hi ha ara.




dijous, 8 d’agost de 2019

Educar els fills?

Educar els fills no és donar-lis unes normes -siguin les que siguin- a seguir.
Educar els fills no és dir continuament "no...."
Educar els fills no és premiar-los quan els pares creim que actuen bé ni castigar-los quan creim no ho fan.
Educar els fills no és donar-lis tot el que demanen.
Educar els fills no és prometre'ls el que sigui i no fer-ho.
Educar els fills no és creure i dir que els nostres són els millors, que els nostres no ho fan, que els nostres no ho diuen, que els nostres no ho pensen...
Educar els fills no és deixar-lis fer el que volen perquè sí.
Educar els fills no és dir-los "has de fer, no has de fer......"
Educar els fills no és haver de llevar les coses de damunt les taules , quan són petits, perquè no ho toquin.
Educar els fills no és donar-lis una cosa "perquè nosaltres no la vàrem poder tenir". Els hi hem de donar, però perquè ells ho desitgin i els pares poguem.


No calen massa paraules per educar els fills. El que cal és l'exemple, les actuacions dels pares.
El que cal és estimar-los immensament i mostrar-lis la nostra estimació en cada moment.
Però mai una estimació possessiva: són "els nostres fills", però no són NOSTRES. No tenim la possessió damunt ells. Han d'esser persones, més petits o més grans, però, per damunt de tot, PERSONES HUMANES.
Educar els fills és que sapiguen que tenim confiança en ells.
El que cal és dir-lis sempre la veritat.
El que cal és actuar els pares tal com voldríem que actuassin els fills.
El que cal és no fer el que no voldríem que no fessin ells.
El que cal és no dir el que no voldríem que ells no diguessin.
El que cal no és canviar la nostra conversa davant ells.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves emocions.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves preferències.

Estic segura que la millor educació que podem donar als nostres fills és amb la nostra actuació diària, a ca nostra, amb els altres membres de la família, amb la feina, amb els amics.... la nostra manera de ser, els nostres fets, les nostres paraules, les nostres mostres d'estimació i la nostra llibertat.
Hi ha una dita que ho mostra tot "els tests s'assemblen a les olles".
I sí, els fills fan, diuen i pensen sovint, allò que fan els seus pares. No allò que els hi han volgut ensenyar amb imposicions ni prohibicions.
I així quan creixen seran persones educades en llibertat i amb fonaments ètics per poder -ells, mai els pares- triar el seu camí.


divendres, 2 d’agost de 2019

Evolucions a les festes de la Patrona

Les festes de la Patrona, com totes les festes, van evolucionant. Una festes populars no poden esser mai unes festes estàtiques.
A la meva edat (69 anys) record perfectament el primer any que un grupet de 5 o 6 amigues es varen posar una camia de dormir blanca antiga: ara ja la duu tothom i és fins i tot com un ritual. El primer any que es va começar a posar banderes a les cases. El primer any que l'organista va impedir que els cristians i assistents al Te-Deum cantassin Visca Pollença dins l'església, tornant a tocar "Puix Patrona". El primer any que varen ballar els Cossiers, recuperats per la bona feina den Felip Cerdà, d'u Molinet i persona entranyable i de molt grata memòria, en Mateu Coll i la seva germana Francisca, de can Niu. També record quan el passacarrers de demà a les 5 el feia la banda de cornetes i tambors d'un regiment d'infanteria no-sé-quin que venia aposta de Palma i després es vestien de moros i els acompanyaven a la batalla. També record quan les autirotats -ecònom i vicaris inclosos- es situaven just darrera els cristiens al'Almoina. També record quan els focs artificials es feien a Plaça i després a Via Pollentia i després a la Plaça del Moniment.... i quan la gent botava amb els sons alegres de l'Alborada i -de sobte- es va prohibir i, si algú intentava botar, la banda tenia ordre d'aturar-se en sec.

Recordo molts de canvis, moltes evolucions dins les nostres estimades i sempre sentides festes. Podria escriure i escriure, però no em vull fer pesada.

Dic tot això perquè enguany viurem també una evolució, un canvi: les dones, per primera vegada, participaran al Combat (no m'agrada gens això de "Simulacre") i hi ha recel per part de molta gent. Deman a tots aquests que mostren recel que recordin els canvis i les evolucions que han viscut i que donin un vot de confiança a aquest nou canvi, a aquesta evolució que, per ventura, quan tenguin 69 anys podran dir: record el primer any que hi va haver dones al Combat.........

dimecres, 17 de juliol de 2019

U pollencinisme és un mal mal de curar


Aquesta frase la deia mon pare sovint. I jo ben prest i sense adonar-me'n la me vaig fer meva i m'hi vaig identificar totalment.
I què és u pollencinisme?
Ni sé si ho sabria explicar amb paraules ni m'he plantejat mai fer-ho. Però sé ben cert que els que llegiu això m'enteneu o fareu d'entendre'm.
Potser és, en aquests moments, esser conscients que vivim a una comunitat i a un lloc estimats i sentits ben endins, lloc i comunititat pels quals hem de treballar, dia a dia, per poder-hi viure tots amb llibertat, justícia i honestetat. Amb bon veïnatge i bonhomia i mirant sempre pel bé de tots i cada un de nosaltres.
No ha d'esser mai el tancar-nos dins nosaltres, tant a nivell personal, grupal o col.lectiu. No ha d'esser mai allò de "No hi ha res com Pollença"
Potser el pollencinisme és el conjunt de moltíssimes petites coses que vivim dia a dia.
Potser és no voler que la nostra Plaça, espai públic per excel.lència, cada estiu es converteixi en acumulacions de cadires i taules de bars on quasi no hi caben el jocs dels nostres infants.
Potser és, en aquests moments, desitjar que la reforma de la pescateria es fagi com estava previst i anhelar que el nou PAC es pugui fer a Can Conill, també tal com estava previst. Els canvis sobtats, sobretot si són ordenats des de dalt i no decidits democràticament des de baix a dalt, mai no han estat bons. I fer i desfer mai no ha retut i sempre ha embullat.
Potser és gaudir amb el Pi de Sant Antoni o tenir pell de gallina amb l'esgarrifador crit de'n Joan Mas a l'Almoina.
Potser és admirar la bellesa i elegància immensa del ball de les Àguiles i Sant Joan Pelós.
Potser és despertar-se cada any dia 2 d'Agost amb els sons alegres de l'Alborada.
Potser és escarrufar-se amb els sons del Cossiers i la Dama i el seu ball alegre i festiu.
I ja ha sortit la Patrona, clar.
Ara que comencen les festes de la Patrona i el poble es transforma en una ebullició constant i alegre és quan crec que és més bo d'entendre aquest mal positiu que és tan mal de curar: el pollencinisme.
Potser, en aquests moments, és el desitjar que no es vulgui posar tant d'ordre a la batalla dels Moros i Cristians i que no se blindi amb càmeres per no anar contra la intimitat de les persones.
Potser és estar contents de veure com les dones es poden incorporar a la festa.
Potser, de ben segur, és tenir presents els essers estimats que ja no són amb nosaltres.
El pollencinisme, aquest mal mal de curar ens acompanya sempre.
I jo, us ho assegur, no em vull curar.






dissabte, 13 de juliol de 2019

Mai no m'ha agradat ficar-me on no em demanen




He pensat molt abans d'escriure aquest post i ni tan sols sabia si aquest era el lloc o no per fer-ho, però a la fi m'he decidit.

Abans de tot vull dir que no tenc res absolutament en contra de Punt Informatiu, més bé al contrari: quan vivia a Palma ja hi estava subscrita. I El Gall Editor fou qui pubicà la meva novel.la "Memòria de vida"

Quan, amb en Toni, decidírem venir a viure a Pollença (per jo, "tornar") no us podeu imaginar quants de records, sentiments i coses reals per viure-hi, reviure o fer-hi em vingueren al cap.
N'he vist moltíssimes realitzades.

Tenia dins el cap dues coses que eren importants per jo i que creia i crec que eren importants pel nostre poble amb el granet d'arena que jo hi pogués aportar:

-Viure la política municipal.
Això ho vaig fer molt fàcilment a través del partit al qual estava afiliada quan era a Palma, provinent del PSM: Més per Mallorca, afiliació que em varen transladar fàcilment i ràpida a Més per Pollença i en les reunions d'aquest grup vaig participar lliurament i en vaig agafar, crec, el tarannà de les persones que en formaven part i elles el meu.

-Col.laborar al Punt Informatiu.
No ho he aconseguit.
Potser per la meva innocència pensant que ja em dirien coses si volien que hi col.laboràs perquè, com diu el títol d'aquesta entrada mai m'ha agradat ficar-me allà on no em demanen.
Pensava ben de veres que, amb la meva trajectòria literària i didàctica, em dirien de col.laborar-hi.
I no.
L'any passat per la Patrona me demanaren un article, que vaig fer i varen publicar.  Ja feia quasi 2 anys que tornava viure a Pollença. Aquest serà el tercer estiu i només hi ha una col.laboració meva a Punt Informatiu.
I ho escric, sobretot, perquè ningú no pogués arribar a pensar que ha estat per part meva el no col.laorar-hi. 
No em queix de res ni deman res, però ho volia constatar, simplement.

dimecres, 3 de juliol de 2019

Encarna Vinyes i Olivella




D'Encarna Vinyes tothom sap que era la dona de Josep M. Llompart. 




Però n'Encarna també és n'Encarna.



Hi ha un fet que sempre m'ha emocionat i m'ha fet gràcia, en el sentit positiu d'aquesta paraula: quan Encarna em presentava a qualcú, sempre deia el mateix:
- Mira, na Joaneta (Tota la seva generació m'anomenava sempre amb el diminutiu del meu nom) I nosaltres podríem sortir al Guiness: va esser alumna meva i després companya meva a linstitut i a la Normal, i va esser alumna d'en Pep i després companya seva a la Facultat.
La recordaré ara i aquí sobretot des de dos aspectes: com a alumna seva d'institut i com a companya de classes i d'assignatura a l'Escola Normal. A n'Encarna, tant com a persona com a professora, la tinc present sempre amb grans entusiasmes o amb grans indignacions. S' entusiasma totalment amb les coses positives i s'indignava —s'enfadava fins i tot— amb les coses negatives, els dois o les injustícies.
Vaig esser alumna seva a institut Joan Alcover el curs 1966- 67 (jo feia sisè). 1 ens feia classes d'História de l'Art. Sempre feia les classes dreta, fet no molt normal en aquell temps i no es limitava a entrar i demanar-nos la lliçó, que era el més habitual aleshores. Ens repartia uns apunts plens d'esquemes i fletxes, que eren fets seus i molt aclaridors. Parlant amb ella, després, va dir "devia esser que no m'agradava el llibre. Mai no m' agradaven els llibres de text".
Però crec que la Història de IArt va esser el menys important que vaig aprendre aquell curs, i vaig aprendre molt sense esser cap estudiant brillant. Tot el temps de la classe parlava, explicava història, explicava anècdotes i explicava idees. Ens deia realment el que pensava. Ella i Aina Moll m'ensenyaren que els professors eren humans (jo aleshores encara no ho sabia).
N'Encarna em va ensenyar, per exemple, el valor de la Ilibertat, la injustícia de la guerra del Vietnam, el fet que la felicitat personal es viu a moments i que depèn dels fets que t'enrevolten. I, sobretot, em va ensenyar i transmetre un entusiasme i una dedicació totals envers els alumnes.
Com a professora només la vaig tenir un any, pot parèixer molt poc, però des dels meus 16 anys fou un any molt intens i el seu valor com a mestra és ben viu encara avui, per a mi.
Ara, tants d'anys després, ara que ja no hi ets i no em pots sentir, et vull fer una confessió, Encarna: en un examen en què no havia estudiat gens vaig copiar del llibre. 1 vaig treure un 9. L'únic 9 que vaig tenir en tot el curs. Així mateix tu deies: «hi ha gent que té una memòria, que posa el Ilibre paraula per paraula». Potser te n'adonares, potser no. Però com que tu eres sincera amb nosaltres no em puc estar avui de dir-t'ho, encara que hagi tingut altres ocasions per fer-ho. Era un deute que sempre havia tingut amb tu.
Els primers mesos de l' any 1975 vaig esser companya d'Encarna a institut Antoni Maura. Vaig anarhi per fer classes de català, a substituir en Gabriel Bibiloni, que se n'anava al Sahara a fer de soldat. Aquell any vaig tenir poc contacte amb Encarna, perquè encara els professors de català érem una cosa que no és cosa.
Quan realment vaig tenir més contacte amb ella a nivell professional fou a l'Escola Normal el curs 1977-78. Fina Lujn, que aleshores n'era la directora, la va cercar i la va convèncer de venir per dos motius:
1.Recuperar bons professors per a la Normal.
2. Fer possible que es presentàs a unes oposicions restringides, oposicions que no es varen fer fins el 1981 i n'Encarna ja no tornava a esser a la Normal.
Fou un curs molt mogut.
Tots, Ilevat de tres o quatre, érem PNN (Professors No Numeraris).
Teníem —perquè no dir-ho— una directora que no ens ajudava gaire i un present i un futur professional molt negre.
Fèiem reunions amb els alumnes i els pares d' alumnes per explicar la nostra situació (entre d' altres coses, era el mes d' abril i no havíem cobrat encara una pesseta). Record perfectament que sempre fèiem fer la introducció del problema a n'Encarna. No sé si perquè pensàvem que si ho explicava una persona respectable tendríem més credibilitat o si era ella mateixa que s'oferia a fer-ho.
Un vespre decidírem tancar-nos a la Normal. N'Encarna també ho va fer.
Però fa poc, recordant totes aquestes històries em va confessar:
— No, jo després de sopar me'n vaig anar a dormir a ca nostra.
Aquell any a la Normal sí que tinguérem moltes vivències juntes: Totes dues fèiem classe de Ilengua castellana i, com sempre, estava indignada i mostrava la seva indignació, en aquesta ocasió per la manera nefasta en què redactaven els alumnes i la poca cultura general que tenien.
Potser si sempre haguessin tingut n'Encarna de professora no hauria estat així.

dimecres, 26 de juny de 2019

Per en Toni




Navegant meu, regatista, estudiós de l'energia solar i eòlica des dels teus anys com enginyer a GESA, home fort físicament i anímicament.
Conversador entranyable i amor indescriptible.
De totd'una que vivíem junts t'agradava molt dir que tu i jo érem paràsits recíprocs. I a jo m'agradava que ho diguessis.
T'has fet estimar per tothom perquè tu ets amor i bonhomia.
Estimes els meus fills i les menudes amb follia i ells t'estimen a tu.
Estimes els amics i ells t'estimen a tu.
Ara ja no seran possibles les nostres converses eternes al corral o, en l'hivern, darrera els vidres mentre miràvem ploure. No serà possible, ja, anar a fer el cafetet al Club.
Però estaràs més ben cuidat que un rei, amor meu.
Hem ordenat la taula, sempre estibada, aprofitant que tu eres a l'hospital. I ni te n'has adonat. T'hem amagat l'insulina i tots els medicaments i ho has vist com un fet natural
No sé si has reconegut ca nostra, però el corral on ara seus i cantusseges crec que sí.
El teu parlar incongruent, a vegades amb argument i tot, i les nostres respostes quasi sempre absurdes però que tu acceptes com vàlides, són ara el nostre viure diari. Tens mil plans absurdos dins el teu cap. I ens contes unes històries surrealistes.
En aquests mateixos moments no recordes ni el meu nom.
Però l'important és que ets aquí i som capaços d'agafar-nos les mans i mantenir-les unides.



divendres, 14 de juny de 2019

Entrevista de na Maria-Antònia Oliver el 1974



Navegant per la xarxa m'he topat amb aquesta entrevista que me va fer la meva amiga Maria-Antònia Oliver quan vaig guanyar el "Ciutat de Manacor" de narració el 1974.
M'ha vingut de gust compartir-la ara, tants d'anys després.

Escrivia, na Maria-Antònia a la revista "Perlas y cuevas"


Ens vàrem conèixer a l'Institut femení de Palma. 
Les dues havíem fet el batxillerat de ciències i, a l'hora de començar el preu vàrem comprerdre que ens estiraven més les lletres. 
Ho comprenguérem cada una per la seva banda i, a les classes de llatí igrec, ens posaven devora perquè anàvem més enrera que les altres. La professora de grec va oferir-nos unes classes a part, perquè poguèssim recuperar a les altres companyes, que havien fet més classes que nosaltres. 
Així fou que Na Joana Serra de Gayeta i jo, entre traduccions d' Homer i declinacions gregues, vàrem fer amistat. 
Enguany, quan el jurat de narració va obrir la plica de l'obra que havíem decidit guanyadora del Premi Ciutat de Manacor, vaig sentir una alegria immensa: la meva amiga Joana era 1 'autora de "Taules de Marbre" 

E1 dia del premi no la vaig veure, però per Sant Jaume, a l'acte d'entrega de trofeus a La Sala, poguérem parlar llarg i encara no acabàrem: teníem tantes coses per dir -nos. 
I també ella té coses per dir als manacorins, per això 1i vaig fer unes preguntes. 
- Joana, record que quan féiem Preu vaig llegir unes poesies teves ara he llegit narracions. Vol dir que has deixat de banda la poesía ? - No, no. En realitat escric més poesia que prosa. Però la prosa m'agrada més. En total tenc unes vint narracions fetes. 
- I publicades ? 
- Publicades, cap. He publicat un quants poemes a la revista Lluc. 
- I novel.la ? - Ui, 1a novel.la requereix molta paciència. Jo escric molt poc, vull dir que m'hi pos poques vegades, però llavors començ i acab sense aturar-me. Això en novel.la és impossible. Pots escriure un poema d'una tirada, i també una narració, però una novel.la... 
- Idò, deixes correr, això de la novel.la ? - No, ja ho he intentat, i és molt possible que després dels exàmens m'hi posi en ferm. 
Na Joana Serra de Gayeta té 24 anys, és de Pollença ( i no del Port de Pollença, concreta ella, com han dit els diaris ). Ha acabat Filosofia i Lletres, amb llicenciatura d'hispàniques. Va fer els tres primers cursos a Palma i els altres dos a Barcelona. Per Sant Jaume encara li faltaven alguns exarnens i no tenia gaire temps de pensar en literatura. 
- A què te dedicaràs, quan tenguis el tótol ? 
- Donaré classes i escriuré. 
-Què penses .de la professionalitat de l'escriptor ? 
-Es lo que tocaria. Hauria de ser normal que un escriptor pogués viure de la seva feina, que és escriure. Però com que no és així... de totes maneres, crec que m 'agradarà donar classes. 
- Què és per a tu escriure, Joana ? 
- No ho sé, moltes coses a la vegada i tan difícils d'explicar. I a més, aquesta pregunta és tan tòpica. 
- Sí, ja ho sé, però m'agradaria que fessis un esforç i contestassis. 
- Idò per a mi és comunicar-me, esbravar-me, expressar coses que duc dedins... 
Na Joana carreteja la torre dins la caixa forrada de vellut. Pesa i fa embalum 
- Què te va semblar la nit dels premis ? 
-Un acte normal i agradable de concessió de premis. No és l'etiquetisme dels Premis Ciutat de Palma, però tampoc no és tan senzill com a Sa Pobla. Això de no fer sopar i que la festa sigui a l'aire lliure m 'ha agradat molt. 
- I de tot el follon de poesia... ? 
- Va ser un catxondeo... Bé, jo, com en Guillem Nadal, opin que no opin. 
- Idò passem a una altra cosa. Has dit que tenies unes vint narracions fetes. Quines d'aquestes vint has enviat al Ciutat de Manacor. Vull dir quin criteri selectiu has seguit per fer la tria. 
- Tres o quatre dies abans en vaig fer un parell, i de les que ja tenia fetes, vaig triar les que més m 'agradaven. I mira, he tengut sort. Qui ens ho havia de dir, eh Maria-Antònia, quan estudiavem grec, que me donaries un premi ? 
- No és tan extrany. Totes dues ja anavem ferides d'ala llavors... 
- Sí, és ben veritat. 
Joana Serra de Gayeta va guanyar el premi de Sa Pobla l'any 1972 amb la narració SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT, que es va publicar a la Revista Lluc amb il.lustracions de Miquel Morey. L'any 71 o 72, no ho recorda bé, va obtenir un accèsit a Maria de la Salud. 
- Així és, Joana, que el Ciutat de Manacor te donarà la primera oportunitat de publicar en forma de llibre, eh ? 
- Sí. I n'estic molt contenta, perquè això és lo que més importa. Si m 'he presentat a premis literaris ha estat sempre per publicar, i ara, per fi ho he aconseguit. 
- Idó, Joana, que ho puguis fer moltes vegades.
- I que tu ho puguis veure, Maria-Antònia. 
- Adéu, fins una altra. 
- Adéu, i a veure si véns per Pollença, eh ? 
-Sí, vendré a dur-te la revista quan surti l'entrevista. 
- Fins aviat, idó. 
I na Joana se'n va cap a Pollença amb la Torre del Palau davall el braç. 
MARIA-ANTÒNIA OLIVER 

dimarts, 11 de juny de 2019

Miguel Ángel Asturias




"El Señor Presidente" ens havia colpit perquè en aquest llibre potser hi véiem també reflectida de qualque manera la nostra societat i, sobretot, la persona que comandava l'estat, en Franco.
Miguel Ángel i la seva parella Blanca varen llogar una casa al Port de Pollença, concretament al lloc anomenat la Roca, just davant el mar. 
La Roca és una platja de codolins, però que a dos pams de ficar els peus a l'aigua ja hi ha arena. A ca nostra hi anàvem a nedar molt sovint

Durant molts d'anys havia estat lloc d'anar-hi els pagesos amb carros a fer arrossos i a fer nedar la bístia, costum que es rememora cada any anant amb carro o amb qualsevol medi de locomoció per l'anomenat "Camí de Llenaire", que uneix directamen Pollença amb la possessió anomenada "Llenaire" (I que el meu besavi va perdre jungant a cartes) i a la mar, Allà, damunt els codolins i davall els pins i a unes taules i bancs de fusta que l'Ajuntament va fer posar fa temps tots els assistents comparteixen un bon arròs. 
Els pins, enormes i vells, encara hi fan ombra. 
A Miguel Ángel Asturias l'havia vist, a vegades, dins l'aigua. Només se'n veia el caparri, però així i tot s'endevinava el seu cos gros. Era normal que suràs, encara que no sapigués nedar. 
No sé com, una gran amiga meva, na Xesca Ensenyar, els va conèixer. I m'hi va dur. Supós que no és necessari dir-vos que, als meus denou anys i amb les aspiracions i il.lusions d'escriptora, l'excitació era grossa, tant o més que el cos indi  de Miguel Àngel Asturias. 
Li havien concedit el Premi Nobel de Literatura (així com també el de la Pau entre pobles) i per a nosaltres era, no ja el primer amb qui parlàvem, sinó el primer que véiem. 

Hi anàrem en ple mes d'agost i a mitjan capvespre, el mes i l'hora en què, al Port de Pollença, la humitat i la xafogor són insuportables. Eren a nedar, ell i la seva dona, Blanca, i esperàrem a la terrasa impacientment que, tot just sortits de l'aigua, s'asseguessin en un balancí. 
No record gens ni mica de què vàrem parlar, però sé que la seva conversa era agradable i l'entonació de la seva Guatemala natal, suau i tranquil.la, ajudava que la nostra vergonya anàs desapareixent. 
I la nostra admiració augmentàs. 
El seu cos, curt i gras. La cara, llarga i plena. Celles molt poblades. Llavis gruixats i nas gros. A la seva fesomia eren ben presents els gens dels seus avantpassats, indis americans. 

Viatjava sempre amb el seu metge. I allà, a la casa de la Roca, també hi era. Era un metge d'origen rus, però que tenia domicili a París i -ara no voldria dir desbarats- em volta per dins el pensament el record difús que tenia una gàbia amb serps i que n'era un gran afeccionat. 0 era ell o la seva dona, que vestia una espècie de túnica, aleshores, per a nosaltres, molt estranya. No sé si les vaig veure, les serps. Supós que, encara que no fossin allà, no les hauria vist, perquè em fan una porada. 
Na Xesca i jo dúiem cada una el nostre exemplar de "El Señor Presidente": volíem que ens el dedicàs. 
Esperàvem i esperàvem, però no arribava la seva iniciativa a la nostra demanda. Després d'una bona estona, aquell metge rus domiciliat a París ens va dir una cosa així com que el senyor Asturias necessitava tranquil.litat per dedicar els llibres. Que els hi deixàssim i un parell de dies més tard els anàssim a cercar. 
Així ho férem, més excitades encara, perquè crèiem que la nostra dedicatòria seria molt personal. Quan tenguérem el llibre alta volta a les nostres mans veiérem que, a totes dues, ens havia escrit el mateix amb el nom de cada una, clar. I deia, simplement: «Este trago amargo de nuestra realidad. Cordialmente». I anava signat «Miguel Angel Asturias». 




Crec que aleshores ens era igual. Des dels nostres denou anys només ens importava tenir un llibre dedicat d'un Premi Nobel. Un llibre, a més i sobretot, molt bo.
Era la primera, la darrera i, per tant, l'única vegada que li veia la lletra. I sempre he tengut el dubte si havia estat ell o la dona qui ho havia escrit. O el metge rus domiciliat a París. O potser la serp que no sé bé si existia. 

diumenge, 9 de juny de 2019

Bernat Vidal i Tomàs





Hi ha moltes persones que, en uns moments donats i per diversos motius han estat importants dins la nostra cultura, i que, amb el temps, la memòria col.lectiva no els té presents, però sí el món de la cultura literària.
Intentaré escriure sobre elles en diversos posts.
Avui començ per Bernat Vidal i Tomàs.

No sé quin any era, però un dia d'estiu que els russos amollaren un sputnik cap a l'espai nosaltres érem a Cala s'Almunia a cercar fonoll marí. Jo havia anat amb mon pare i ma mare a Santanyí a veure l'apotecari, amic de la família, que havia tengut una embòlia. Per fer temps ma mare degué dir: «Podríem anar a cercar fonoll marí». Més tard sèiem a la camilla de l'apotecaria.



Sabeu que, abans, a les apotecaries s'hi solien fer moltes de tertúlies. Mai no havia conegut ningú que hagués tengut una embòlia. El devia mirar fixament perquè, intentant un somriure, em digué: -Què? No trobes que paresc un quadre d'en Picasso? Des d'aleshores i, sobretot, quan vaig comprendre realmet què era una embòlia i quines comseqüències podia tenir, vaig sentir sempre una admiració humana i una gran simpatia per en Bernat Vidal i Tomàs. No sabia, encara, des de la meva edat, que era un gran escriptor i un bon activista cultural.

Amb la seva feina diària pel nostre país i amb les seves "Memòries d'un estàtua", havia aconseguit que Santanyí -sobretot la seva apotecaria- fos com una mena de centre cultural. Un centre cultural reduït, però un centre cultural. Record com el meu germà va anar amb uns amics a fer la volta a Mallorca amb mosquito i contava que s'havien aturat a l'apotecaria de Santanyí a comprar pastilles Juanola per veure en Bernat Vidal. La seva dona, que era qui els despatxava, molt intel-ligent, va entendre que aquells jovençans no volien només pastilles Juanola i els feu entrar i seure a la camilla perquè el coneguessen i parlassin amb ell.

Des de Pollença, un grup de matrimonis amics foren convidats a menjar caragols a Son Danús, a Santanyí, a ca don Rafel Llobera i na Maria Dolores Llorente. Hi havia també en Bernat Vidal i la seva dona, Coloma. Don Bernat en va parlar moltes vegades d'aquells caragols: la persona que els va cuinar -es de suposar que no en devia haver fet mai- els va tirar dins l'olla quan l'aigua bollia. Tots es ficaren dins la closca i no en pogueren menjar ni un. Si ell n'hagués escrit una història s'hagueren pensat que era el seu humor allò que havia fet aficar els caragols dins la closca.

Va mantenir durant molts d'anys el setmanari Santanyí i fou qui va animar n'Antònia Vicenç a començar a escriure novelles després de Ilegir uns articles seus que ella li dugué per demanar-li consell. Anys després vaig conèixer la seva filla Bel a l'Institut de Ciutat. Crec que d'aleshores ençà l'he vista sols un parell de vegades pel carrer i sempre de casualitat. Record que ens contava que de petita jugava amb son pare a reconèixer fotografies de literats, artistes i personatges que, d'una manera o altra, havien tengut o tenien relació amb Bernat Vidal o amb Mallorca. L'apotecari havia trobat una manera agradable, simple i divertida d'anar introduint els seus fills, Bernat i Bel, dins el món de la cultura.
Morí abans d'hora i sobtadament. Sobtadament malgrat l'embòlia de la qual he parlat al principi.
Sortia del Teatre Principal amb en Llompart i n'Encarna i va caure a terra. Fou un home discret al qual pens que no se li ha fet el reconeixement que es mereixia. Tant per la seva labor literària com pel seu quefer diari pel nostre país i la nostra cultura. És trist comprovar que a vegades la mort fa que s'oblidin les persones i la seva obra.

 Llegiu "Memòries d'un estàtua" i sé cert que sempre el recordareu.





Sí, li varen organitzar una exposició-homenatge pel seu centenari, el 2018.



Cada any es concedeix el Premi Bernat Vidal i Tomàs però, des del meu punt de vista se'n fa poc ressò.
Té un carrer a Palma, a La Vileta-Son Rapinya i un altre al seu Santanyí natal.









dilluns, 1 d’abril de 2019

"La Valldemossa que volem"






Amb el meu aleshores marit, Andreu Ferrer, i els meus tres fills, Tonina, Coloma i Miquel, vàrem fixar la residència familiar durant 8 anys a una finca de Valldemossa (a uns 800 metres de distància de la Vila)  anomenada "Sa Teulera", just aferrada a la font de "Na Llambies" i devora el "Molí de la Beata".







Com podeu suposar, va esser una època de les nostres vides molt feliç.
Aleshores jo feia classes a la UIB i m'era molt fàcil anar al treball.
N'Andreu anava i venia de Palma cada dia (20 minuts de carretera, només)
Els nins totd'una feren amics a la Vila i les pujades i baixades eren contínues.
N'Andreu i jo també férem amics i, sobretot, els nins i jo ens vàrem veure ben aviat involucrats a la vida del poble, vida que ja explicaré en un altre moment perquè avui vull escriure sobre "La Valldemossa que volem"

A un moment donat es va saber que es planificava fer un golf, amb les corresponents vivendes, hotel, etc a una zona verge del terme municipal.
I en principi per intentar aturar aquest Golf va surgir, després de diverses reunions a les que anàvem els nins, sobretot na Tonina i en Miquel, i jo, una plataforma anti-golf que es va anomenar, per votació dels que anàvem a aquelles reunions, "La Valldemossa que volem". Tots tres som a aquestes fotos i a la de la manifestació també hi ha na Coloma. (Na Coloma a la dreta den Toni Colom i en Miquel i na Tonina a la dreta -a la mateixa fila- d'un al.lot que duu guardapits i que crec que és l'estimat i sempre recordat Miquel Joan)




Cada diumenge, dia de Mercat, recollíem signatures i es feien concentracions. En record una, especialment, a la que varen venir expressament, per exemple, na Cathy Sweeney o en Biel Mesquida i es va fer una gran amollada de globus.

Aquesta Plataforma anti-golf ben prest es va constituir com "La Valldemossa que Volem agrupació d'electors" i sempre ha tingut, i té, representació a l'Ajuntament de Valldemossa.

Des d'aquí he volgut recordar els primers anys de la seva existència -ja en va fer que va començar- en motiu de la consulta República/Monarquia duita a terme ahir a Valldemossa i promoguda per ells.

Amics, sempre estaré amb vosaltres. I em vàreu donar una gran satisfacció quan em convidàreu, per veu den Toni Colom, a venir a celebrar amb vosaltres els 20 anys de l'existència del grup.









divendres, 22 de març de 2019

La meva trajectòria política: els primers anys


Per jo això que anomenam "política" ho engloba tot: una manera d'esser, una manera de viure, una manera d'organitzar una societat -i fins i tot una família- una manera d'actuar i pensar. I pensar ens fa persones i actuam, en general, segons el que pensam, segons les nostes idees. No en va la paraula "política" ve del  del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat". Tots vivim dins un grup, dins una πόλις "ciutat" (gran o petita)  i és la manera com ens organitzam.
Qui diu que no va de política crec que no saps bé què diu o què vol dir perquè, com he intentat explicar, tot tot és "política"

A jo personalment qui em va fer veure clar què era política foren dues persones imprescindibles dins la meva formació com persona.
Primer mon pare escoltant els vespres amb ell Radio París o la Pirinaica i llegint -en aquell temps- La Vanguardia i Destinoi. I explicant, sense cansar-se mai, tot el que va viure de la guerra civil, tant a Pollença com després a Palma, al quarter d'Intendència. I explicant, també sense cansar-se mai, tot el que havia viscut durant la postguerra, a Pollença. Els que havien estat republicans, els assessinats, els assessins, els delators.....tot ho sabia i ens ho explicava.
Ell durant la segona guerra mundial havia sofert en la seva pròpia pell l'estar a una llista de pollencins que, si guanyaven els alemanys, havien de liquidar. Segons ens deia a aquesta llista hi havia tots els anomenats "xuetes", el metge Bisbal i ell mateix. Segurament la llista devia esser més llarga, però aquí l'aturava.

I segon el meu germà Miquel -8 anys major que jo- quan m'explicava el que veia i vivia quan estudiava a Barcelona primer i a Saragossa després.

Me vaig introduir a la política activa, per dir-ho de qualque manera- el primer any que estudiava al Lul.lià el que aleshores encara s'anomeva "Filosofia i Lletres".
Tenia 19 anys i de la mà d'amics com Eusebi Riera i Celestí Alomar, féiem reunions grups de gent a una planta baixa de per El Terreno per discutir les nostres lectures sobre el Comunisme. No record ara tots els que érem, però no érem massa.

Després de fer segon curs vaig anar a estudiar a Barcelona i allà vaig passar autèntica por.
Corregudes davant la policia, sempre ells amb porres i moltes vegades a cavall, manifestacions a trossos i canviant continuament de lloc, camionetes amb mànigues d'aigua a pressió aparcades sempre a la Plaça Universitat i furgonetes per ficar-hi manifestants i dur-los a comisaria. Policies armats amb escopeta i pistola amb casc i escut de "protecció".
Eren els "grisos", pel color de l'uniforme que duien. I els grisos feien molta por.
Assemblees dins la Facultat, interrompudes quasi sempre per avisos d'entrada dels Grisos.
Mostrar el DNI per poder entrar i sortir de l'edifici.
Sentir un tir de revolver i córrer cap a la Biblioteca, refugi de molts de nosaltres.
Tenia tanta de por que no em vaig voler afiliar a res. Però tenia bons amics i amigues que eren, per exemple, del PSUC, de les Plataformes.......

Quan vaig tornar a Mallorca -vivint a Palma i venint tot l'estiu i cada cap de setmana a Pollença- va esser quan realment vaig començar a viure "en" política.

Per una banda, Climent Garau, em va proposar per esser de la Junta Directiva d'Obra Cultural Balear, on hi vaig entrar fàcilment després d'unes el.leccions en les quals el meu contrincant  era un càrrec del Partit Socialista- De Llucmajor i ja mort)

Al mateix temps, amb els meus amics, majors que jo, Biel Mesquida i Antoni Serra vaig entrar al PSAN (Partit Socialista d'Alliberació Nacional) amb molt poc èxit a Mallorca, tot s'ha de dir, i del qual record haver tingut tres o quatre reunions i res més. 

.......i continuaré.

divendres, 8 de març de 2019

mumare, una dona normal


Joana Aina Martí i Suau, de Can Descalç, mumare, va néixer a Sant Maria el 9 d'octubre del 1910. 

I va néixer allà, per casualitat, de pares pollencins: son pare, el meu padrí, Ignaci Martí Rotger, era Guàrdia Civil i després d'estar destinat per Girona (des d'on es casà per poders amb la meva padina Joana Aina Suau Salas) i Menorca (on hi nasqueren dos fills) a la fi els destinaren a Mallorca.

Quan mumare va néixer la varen haver de donar a dida, a Santa Maria mateix, que la padrina no va tenir llet. Contava moltes històries de la dida i el didot i mai no va perdre la relació amb ells fins que es moriren. Jo record el fill de la dida (germà de llet de mumare) que venia a veure'ns i sempre li duia qualque cosa: esclatassangs, picornells, tords, magranes, codonys.....

Anà a escola a Alcúdia, pel destí de son pare, i als 11 anys vingué tota la família a viure definitivament a Pollença. Els meus padrins i els 4 fills: Ignaci, Bel, Joan i Joana.
La mestra d'Alcúdia li va fer conéixer el llibre que més li va agradar i que ja amb tapes mig rompudes la va acompanyar sempre i ens en llegia trossos i més tard als seus néts: "Corazón" d'Edmundo d'Amicis.

Vivien a la placeta de l'Església de Sant Jordi.
Mumare, amb 12 anys, anava a cercar aigua al grifó, mon pare passava per allà, amb 13, i ja no varen deixar d'estar mai junts: l'amor es va fer present devora el grifó de la placeta de Sant Jordi i va durar fins a la mort.

Mumare feia de brodadora a ca na Tonina Salas i a ca seva era l'encarregada de fer el dinar els diumenges i, entre això i el que va aprendre més tard a can Asprer (on es traslladà a viure quan se va casar amb mon pare), arribà a esser una molt bona cuinera.

Mumare era molt feinera, molt organitzada i previsora, molt carinyosa, de molt bon tracte amb tothom que la rodejava i, per ella, la família, era allò més important del món.

Era una dona normal, com moltes altres del seu temps. Sabia cuinar, cosir, brodar, fer randa, estimar.... 
Cantussejava tot lo dia i sabia molts de romanços i cançons. Els néts encara recorden les cançons que els cantava.
Era molt bona de dur i la seva relació amb els coneguts, amics i família, encara es recorda.
Sempre va saber estar i tenir una conversa del que fos malgrat la seva única lectura fou "Corazón".






dissabte, 2 de març de 2019

Un dissabte qualsevol


Un dissabte qualsevol darrera els vidres del corral i a l'altra banda el carrer.
Un ram de mimosa damunt el canterano de l'entrada i, prop de jo, un ramet de freixeris que oloren quasi tota la casa.
Me passa moltes vegades que tenc necessitat d'escriure i el que me costa sempre és començar.
I ara, un dissabte qualsevol, he dit, simplement: "ara me posaré a escriure".
M'agrada estar, de qualque manera, involucrada en la vida de Pollença. I hi estic No esser una simple espectadora i veure els dies passar. Però per la malaltia d'en Toni, desgraciadament passen dies que només els veig passar.
Tenc pendent, encara, anar a veure amics, veïnats d'ara i d'abans..... i us en riureu potser si dic que no tenc temps. Però me passa que si puc no sempre hi pens i sempre hi pens quan no puc
Però tots estau dins el meu cor i la meva estimació. I, els que he pogut parlar amb vosaltres, sé que me compreneu.
I sabeu que som feliços si podeu venir.
I quasi cada capvespre esper quasi impacient la xerradeta amb l'estimada veïnada. na Francisca la dona den Dionís.
I sortir els dematins i aturar-me a can Moixet o seure al club, després de fer voltes pels carrers estimats.
I fris que arribi la primavera i l'estiu per poder-ho fer també l'horabaixa i dinar i sopar a la taula del corral.
I els diumenges dematí són una glòria: anar a Plaça a comprar fruita i verdura, fer una passada per les flors i asseure al club.
I si vénen els fills i nétes -o qualcun d'ells- la meva festa és total. I si ve na Joana, la filla den Miquel germà, una gran festa també.
I els dissabtes i diumenges passen a poc a poc. I els dies, i les setmanes. A Palma no me n'adonava i els dies pareixia que volaven.
I ara que duc una vida suau escriuré i escriuré, encara que no sàpiga com acabaré i encara que comenci sense saber què vull escriure amb "un dissabte qualsevol....."

divendres, 8 de febrer de 2019

La nostàlgia és perillosa: la "meva" família Moll


(Nota introductòria: Quan va fer un any que morí Francesc de B. Moll els diaris de Palma se'n feren ressò amb diversos articles. 
La meva amiga i escriptora Xesca Ensenyat en publicà un on explicava la seva visió de la família Moll. Com que totes dues tenguérem més o manco les mateixes relacions amb els Moll i com que la seva visió no coincidia amb la meva vaig escriure aquest article que fins ara no ha estat publicat.) 

Palma no era droga pura, aleshores. Palma era la nostra meravellosa Ciutat de l'Horabaixa. Descobríem el món. 1 el descobríein a l'Institut, al bar Bosch, a les converses a can Llompart. El descobríem a cada carrer de la nostra ciutat. I, sobretot, el descobríem xerrant. 
Xerràvem sempre, xerràvem tant, que no sé, ara, com podíem tenir temps per a res més. 
I la família Moll també ocupava un lloc en aquella ciutat nostra.
Els que formaven part de la nostra vida eren n'Aina (jo feia Francès), Na Dora (per esser professora d'anglès al mateix Institut) i en Moll. son pare. 

De n'Aina m'agradaria destacar dos aspectes, vists no sols des de la nostàlgia, sinó també des de 2019. Aquests dos aspectes són el seu sentit didàctic i l'interès que inculcava a les seves alumnes per la llengua catalana. 
Quan era professora meva no m'agradava gens, aquesta és la veritat. Era molt exigent i sempre havies de fer deures de Francès perquè si no ho tenies preparat ni tan sols no s'enfadava: et menyspreava. 
Però anys després és quan es veu l'efectivitat d'un professor. I la seva efectivitat la vaig veure molt prest. Aquells «menyspreus» ens afectaven més que no un zero i us puc assegurar que en vàrem aprendre molt, de francès. I, a més, aconseguí que el parlàssim tal com toca, quan ella no és que el pronunciàs com un francès nadiu, precisament. Tot això li vaig dir a n'Aina i li vaig enviar una còpia d'aquest article (o parescut) que havia sortit a la revista "Miramar" de Valldemossa el 1992 i que ara ja no es troba en paper. 
I li he dit en alguna ocasió que tot el que vaig aprendre a les seves classes -no em referesc només a la llengua francesa- m'ha servit de molt després en la meva tasca professional. 
Ben de veres voldria que, dins la seva nostàlgia, els meus alumnes algun dia em recordin com jo la record a ella: una bona mestra, en el sentit total de la paraula. 
I ens feis classe de català. La teníem a la una del migdia, quan havíem acabat totes les altres. Aquestes classes les vaig començar, crec, l'any 65, quan encara estàvem al darrer pis de l'edifici del Ramon Llull. 1 duraren, per a nosaltres, fins al curs de Preu. I fins molt més. I encara duren. En aquelles classes ens descobríem a nosaltres mateixos com a poble. La llengua ens començava a ajudar a veure que teníem possibilitats d'esser qui érem.

En Moll, que obria la seva editorial i la seva persona a tothom. Allà hi havia, des de l'Obra Cultural fins al Grup de Mim d'en Pere Pavia, o les classes de català que es feien, mig d'amagat i avisant la gent per telefon, durant l'estiu. 
Supós que jo tenia setze anys. Feia sisè de batxiller i, com sempre ha passat a aquesta edat, a l'Institut volíem fer una revista. Vaig anar a fer-li una entrevista a Francesc de B Moll i, des de la nostàlgia, veig que em va tractar com si jo fos n'Oriana Fallaci. Per a ell era una entrevista tan seriosa com les altres, amb una persona tan seriosa i gran com les altres. 

I també ens va fer classes de català, en Moll, els primers anys que hi havia Filosofia i Lletres a l'Estudi General.
Crec que això és el que més mostra el seu caràcter. En Francesc de Borja Moll, l'autoritat lingüística, el filòleg, l'estudiós, el savi. En Moll ens ensenyava rudiments d'ortografia a l'aula 13. 
A la mateixa aula que el capvespre en Josep M. Llompart ens ensenyava la primera Literatura Catalana que vàrem aprendre. 

Per tot això i per més coses crec, Xesca, que Palma no era una droga pura: era una meravellosa Ciutat on nosaltres donàvem les primeres passes d'adult amb molt poca por i moltes ganes. Ganes de tot. 

dimarts, 15 de gener de 2019

La REVISTA CORT i jo


Des de sempre, per mon pare, havia sabut de l'existència de la Revista Cort i de la figura i obra de don Andreu Ferrer Ginard. Estic molt orgullosa de dir que és el besavi dels meus fills i del qual diu la Wikipèdia:


Andreu Ferrer Ginard (Artà1887 - Palma1975) fou un folklorista i escriptor mallorquí.
Nascut a Artà, va estudiar magisteri. Exercí de mestre en el Migjorn Gran (Menorca), Artà i Palma. Interessat pels estudis sobre la cultura popular, arreplegà un abundant material, publicat sols en part a les revistes, fundades per ell a Artà, "Llevant" (1917-1930) i "Tresor dels avis" (1922-1929). També publicà materials al diari "El Dia", a "La Veui de Mallorca", "Cort", etc. El 1914 inicià la col·lecció “Folklore Balear”, on aparegueren els seus reculls "Rondaies de Menorca" (1914) i "Cançonetes menorquines" (1922) i unes notes sobre aplicació del sistema decimal a la classificació del folklore (1924). El 1965 publicà el llibret "Folklore balear", i a partir del 1959 promogué la Fundació Tresor dels Avis, amb la intenció de formar un arxiu folklòric i bibliogràfic de les Balears, de la qual edità un “Bolletí Informatiu”.[1] Publicà obres de caràcter pedagògic, dedicades a l'ensenyament del català i del castellà com "Nocions d'ortografia mallorquina" (1921). També és autor de "Rondaies populars de diferents autors i països arreglades al mallorquí vulgar"

Amb ell comença la Impremta Politècnica i el que després seria Edicions Cort, que va fundar (sense aquest nom, encara), tenc entès, - a Artà, on era i és conegut com "es mestre Sagristà", per tal de publicar els seus llibres escolars.
Casat amb Mª Magdalena Sureda Blanes, també d'Artà, tingueren 7 fills. 2 dones i 5 homes. A cada un d'ells o els donà estudis o els va muntar un negoci.
Miquel Ferrer Sureda, el meu primer sogre i avi dels meus fills es féu càrrec de la impremta Politècnica i de l'editorial Cort.
Don Miquel era un home entranyable, simpàtic, alegre, feiner. El vaig estimar molt. I tenc entès que se duia molt bé amb els treballadors. Ell i la seva dona, àvia dels meus fills, en tingueren 3: Maria Magdalena, Maria del Carme i Andreu.




Vaig passar a formar part de la família de la Politècnica i Cort quan em vaig casar amb Andreu Ferrer Artigues, el 18 de juny de 1977, a la Parròquia de Pollença. (El primer a la dreta a una foto de bastant de temps després. De jovenets i de mitjana edat no en tinc cap: allà varen quedar, a la casa familiar de Valldemossa)

Però jo ja era de Cort. Escrivia cada quinze dies a la Revista.
Quan vaig tornar d'estudiar de Barcelona, vaig conéixer n'Andreu a les escales del Lul.lià, on me demanà si jo era jo i si ens podíem trobar un dia per parlar de les meves possibles col.laboracions a la revista Cort.

Era quinzenal i hi vaig començar a escriure, amb una entrevista a escriptors reconeguts, molt "sui géneris" meva i també hi escrivia d'altres coses amb el pseudònim de "Trípode". Figurava que la revista la duia don Miquel però a la pràctica ja la duia n'Andreu, el seu fill.
Qui no recorda la portada amb en Tarabini dins el llit a l'Hospital General?
També en Miquel López Crespí me'n féu una a jo:


Per un article on Josep Melià parlava del Governador aleshores Carlos de Meer va entrar la policia a l'Impremta a segrestar la Revista.
Quan els col.laboradors ho sabérem n'estàrem molt contents. Reberem molts de recolzaments, tant de les Illes com de Catalunya.
Gens content estava, però don Miquel ni qui aleshores n'era el Director, Gaspar Savater Vives.
No me demaneu per què, però quan jo entrava era quan don Miquel renyava a tothom, estava molt enfadat i vaig quedar tota sola davant ell (ja casada amb n'Andreu ho vàrem recordar moltes vegades)
N'Andreu en va agafar les riendes i va seguir amb la seva transformació de la revista: nou Director (En Pere Bosch) i molts de nous col.laboradors.

Més envant vaig fer molta feina per Edicions Cort, però això ja us ho explicaré un altre dia.
Només dir, per acabar, que amb n'Andreu vaig viure 24 anys de matrimoni i vàrem tenir tres fills meravellosos: Na Tonina, Na Coloma i en Miquel. El 2001 ens vàrem divorciar i, malhauradament, el 2011 Edicions Cort acabà en entrar en Concurs de Creditors.