Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

dimarts, 31 de desembre del 2019

Adéu, 2019



No, aquesta foto no és de 2019.
No sé de quan és exactament.
Però sé que som els amics, la parella i devers 2 anys després d'aquesta foto, el matrimoni -que no era el primer per cap dels dos-
Els meus tres fills sempre han estat el meu puntal, sempre han viscut amb jo les meves passes a la vida i foren els primers que ho saberen i que ho acceptaren de molt bon grat: ja coneixien en Toni i volien que sa mare tornàs esser feliç. I en Toni passà totd'una a formar part de la nostra vida, no només de la meva.


Han estat molt units a tots dos, sé que estimen en Toni i en Toni a ells i a les nétes. M'he sentit i me sent molt recolzada en tot moment. Gràcies, Tonina, Coloma i Miquel per ajudar sempre a la vostra mare a sobreviure.
També ja el coneixia el meu altre gran puntal: en Miquel germà i es feren totd'una molt bons amics. L'hem enyorat tant que en Toni sempre deia i diu encara quan parlam d'ell: "sense dret a morir".
I ens casà en Toni Noguera un dia de maig al terrat del pis de Sant Roc, rodejats de les dues famílies: la seva i la meva. N'Aina i na Klara -molt petites- ens donaren els anells dins un paneret. I na Tina fou el testimoni d'en Toni i en Miquel fill el meu.



En Miquel fill era, per variar, l'encarregat de l'escenografia i la música i tots ens eixordaren amb una gran amollada de coets de confetti una vegada ja casats, abans de començar a sonar "La vie en Rose"



I la festa continuar fins a la nit.....i és ben veritat. Música, menjar, beure, parlar, ballar......


I vull dir ben fort: Adéu 2019: vés-te'n, ja. 
Has estat un molt mal any per nosaltres i no desitjam de cap manera repetir-te.
Demanàvem poc quan vares començar, només un any tranquil i suau, ple d'unió, d'amor i d'amistat.
Has estat dolentet amb nosaltres, 2019: no tornis  mai més a casa. No t'obrirem la porta.







divendres, 20 de desembre del 2019

És Nadal?

Per les cases hi ha peparatius de Nadal.
Pels carrers hi ha llumets.
Cada mare, cada padrina, prepara ja la vaixella que s'emplea sols un pic a l'any.
I les copes.
I les palanganes.
I els coberts.
I les estovalles.
Estan proveits de torró i faran o han comanat coques.
Els menuts adornen l'arbre i fan el Betlem.
I tothom ho sap, segons la costum mallorquina:
El dia de Nadal, a cal pare o a cal padrí.
La Segona Festa, a ca la mare o a ca la padrina.
Per les cases.....
Per les cases no vol dir per totes les cases.
Pels carrers....Pels carrers no vol dir per tots els carrers.
Hi ha cases i carrers plens de fam
plens d'odi
plens de bombes
plens de guerra.
Hi ha cases i carrers plens de destrucció humana i física.
Hi ha arbres, que no estan ornats, que cremen i es destrueixen boscos sencers.
Hi ha cases i carrers plens de violència física.
Hi ha cases i carrers plens de violència mental.
Hi ha cases i carrers plens de por.
Hi ha cases i carrers plens de soletats.
Hi ha cases i carrers plens de sufriment.
Hi ha cases i carrers plens de plors.
I sí, és Nadal.....
.....diuen que és Nadal.


dissabte, 14 de desembre del 2019

Per jo Nadal és....

Una taula grossa amb en Toni i jo, les nétes, els fills i parelles.
Una taula molt ben parada per compartir, tots junts, un gran dia molt  agradable i amb molt de sentiment.
Mostrar estimació i calidesa humana als que se van incorporant a la família.
Tertúlia fins tard que s'allarga tota sola espipellant torrons i ametlles frites.
Sopa farcida, salmó fumat, fiambre, cassola de rap, porcella, indiot farcit.... el que sigui,el que cadascú té el costum de menjar per Nadal.
El menjar això o allò no és important: l'important és menjar-ho junts.
Torrons, coques de Nadal, bombons Ferrero Rocher (no poden esser d'altres, a la nostra família), pinyons ensucrats.
I, per ventura, també, qualque copeta de Pedro Ximénez
Mandarines i rem.
Casa calenteta.
Llumets de colorins a l'arbre.
Espelmes i ornaments.
Però......Nadal també és tristor.
És pensar i tenir ben presents els que hi eren i no hi són.
És tristor.... pensar en totes aquelles persones que estan soles i voldrien no estar-hi, en totes aquelles que, pel motiu que sigui, voldrien cel.lebrar Nadal i no poden o no els deixen.
És tristor, Nadal.
L'alegria ens impregna però no sempre la podem gaudir. I aleshores l'amagam, o ens la fan amagar  involuntària o voluntariament i és quan el Nadal és tristor.
Ai, Nadal contradictori: ja ets aquí.
Siguis com siguis, alegre o trist, benvingut a les nostres vides un any més.
I, siguis com siguis, que siguis per molts d'anys.

dimecres, 27 de novembre del 2019

Matalassos de llana flonjos i suaus


El vares veure fa poc i, indirectament, li demanares si havia estat ell i et va dir, indirectament, que sí. No recordes haver-lo vist mai abans perquè els records dels teus tres anys acabats de fer són difuminats.
Però sí recordes molt bé el fet.
Una casa nova, picapedres, llenterners, fusters, matalassers....i molta alegria perquè la casa nova estaria llesta a la primavera, que ja hi érem, i s'ompliria de gent.
Només ho havies contat abans a una persona.
Et va creure immediatament, i li agafà una ràbia continguda que ja va dur per sempre.
No te va voler dir mai qui era (tendria por a la teva reacció primera?) però tu necessitaves saber-ho per acabar de treure't aquell malsò de dedins. I, quan aquesta persona estimada ja no hi era, el cercares tu i el trobares. No feres res més que assegurar-te que havia estat ell. Però et quedares tranquila ja per sempre.
Anaves, amb el teu caminar petit i corregudetes d'infant, d'una banda a l'altra de la casa nova: eres la jugueta de tots els que treballaven allà i en tens un molt bon record de tots i cada un.
Però....
..... botaves per damunt els llits alegrement. Miraves la mar damunt un matalàs de llana acabat de fer, suau i flonjo. La porta es va tancar. Creies que venia a jugar amb tu per damunt els matalassos, tan jove era. I sí, va jugar amb tu d'una manera que mai ningú havia jugat i a allò tu no hi sabies jugar. "No diguis res, que te renyaran" només et va dir. I aquell joc estrany se'n va anar del teu cap tal com havia arribat: amb un buf.
La veritat és que aleshores ni li donares importància: havia estat un joc més i ho oblidares ben aviat.
Continuares botant damun els matalassos i mai més no hi tornares pensar.
Mai més fins una matinada que escrivies a l'ordinador, com avui però no era avui: era fa anys. En tenies més de 55 i et va venir al pensament com un rampell que passa i se'n va. Vares poder aturar el teu pensament i recordares cada segon, cada minut dels matalassos de llana suaus i flonjos acabats de fer i la porta tancada.
Hi pensares molt, aquell dia, i plorares amb llàgrimes suaus.
Necessitaves dir-ho a qualcú, a qualcú que te cregués i t'estimàs. Te va costar molt però ho explicares tot, tot el que recordaves.
La indignació de la persona estimada a qui li contares fou grossa i penses que, encara que ell mai no va voler que tu sabessis qui era ara estaria molt content de saber de la teva valentia d'haver-lo cercat, trobat i -només- intercanviar unes paraules: "Eres tu què feies matalassos a la casa nova?" "Sí, clar que sí" amb un to que vares despreciar totalment i en el qual conegueres que se'n recordava dels matalassos de llana flonjos i suaus de la casa nova.

diumenge, 17 de novembre del 2019

Abans de sortir el sol

Darrerament dorm malament i m'aixec molt dematí.
Els carrers deserts m'impregnen del seu silenci i, al corral, només les fulles que mou l'oratge fan una petita remor quasi imperceptible.
El poble dorm, els veïnats dormen.
Només la soletat de la fosca me fa companyia.
Sempre m'han agradat aquestes hores de matinada i la seva soletat on ja s'endevina la remor i el color del dia.
En Toni dorm.
Na Tirita, ben enrodillada damunt el meu llit, ni se n'ha adonat quan m'he aixecada.
Les meves paraules i els meus pensaments, a aquests hores, van d'una banda a l'altra.
Me ve al cap, tot de cop i mesclat com dins una coctelera, desde els resultats de les passades eleccions fins quins cossiols d'ombra toca regar avui o que convé ja encendre els dos ciris aromàtics que treuen de la casa l'olor del fum de les cigarretes.
Com cada dia, més tard observaré si les arrels que la passiflora i la cerera han tret dins un pot amb aigua s'han fet més grosses i qualsevol dia d'aquests les sembraré, ja, a un cossiol.
I comença el diumenge.
Prest farà claror i les portes de les cases s'obriran.
I res, això, cosetes d'un dia qualsevol que m'he aixecada molt dematí.






dimarts, 29 d’octubre del 2019

De Pollença a Barcelona

Ahir vespre pensava que així mateix he viscut a diversos i diferents llocs al llarg de la meva vida.
Vaig néixer a Pollença el 15 d'abril del 1950, un dissabte molt ventós, a la Clasteta, a Ca n'Asprer



Els meus records de la primera infància són molt nítids, lliures, alegres, feliços, tranquils, compartits amb la família, els veïnats, els fills dels amics dels pares i les amigues entranyables i sempre estimades de l'escola de ca les Monges.
Els jocs a ca una o a ca l'altra o a ca nostra, els jocs eterns a Plaça, jugar pel carrer lliurament.
El fred i el ploure quasi continuo de l'hivern. Les katiuscas negres i altes. El fanquet dels carrers sense asfaltar. Les fallides quasi contínues de llum (encara no hi havia la Central d'Alcúdia).
El cinema els diumenges decapvespre i menjar pipes, després d'anar per l'Horta a "robar" taronges i prunes verdes.
I, més envant, les voltes eternes a Plaça, en sortir del cinema.
Els primers mesos de 1959 mon pare va començar a rumiar i a parlar d'anar a viure a Barcelona. Només tenia un germà, Gabriel, i vivia allà. Ell hi havia viscut, amb els seus pares, de petit. Hi tenia els oncles -germans per pare de la meva àvia- Francesc Carme i Catalina d'Aprer i Oliver
En Miquel germà havia de començar l'octubre a estudiar a Barcelona i mon pare creia que era bo no separar-nos i anar tota la família cap a la gran ciutat. 
Per la feina no va tenir cap problema: La Caixa -quan encara era "Caixa de Pensions per a la vellesa i d'estalvis de Catalunya i Balears" i tots els empleats es coneixien i coneixien els seus clients- li oferí treballar a la Secció de Valors a l'edifici central de Via Layetana. 



Ma mare hi vingué a bé i començaren a cercar un pis. I anades i vengudes de Pollença a Barcelona.
De cada anada tornaven carregats de fotos i ben prest trobaren el que els agradava: Via Augusta, 103, 3er-3ª, devora la Plaça Molina.
Era un pis ampli i molt alegre amb una gran terrassa. Tenia 3 dormitoris i un que, aleshores en deien "de servici", prop de la cuina.
Mon pare havia duit un plànol amb totes les mides i hi col.locava els mobles que se'n volia endur de Pollença: quan arribàrem a la nova casa de Barcelona, en 1 hora, mentre berenàvem amb tots els oncles i ties al bar de baix -el Torrotito- sota la batuta de mon pare els empleats de can Rojals col.locaven els mobles allà on havien pensat: tot perfecte.

La partida, a principis de setembre. 
El viatge -jo als meus 9 anys i amb una pepa a la mà- fou en el JJ Sister, uns dels vaixells aleshores grans i "moderns" de la Transmediterrànea. Agafàrem un temporalasso i ens vàrem gronxar molt fort tota la nit.



Ja tenia escola. Per recomanació del tio Pep Adrover, l'home de Catalina d'Asprer, els meus pares me dugueren al col.legi Santa Teresita del Niño Jesús, allà on havia anat la seva filla Anna Maria.
Aquesta escola era coneguda com les "Damas Negras", unes monges franceses de les que guard un bon record i que era a la Travessera de Gràcia.
Només parlaven català i francès i feien classe de castellà. I jo, que sortia d'uns carrers sense asfaltar i de la llibertat de Plaça, em vaig veure immersa en una llengua que no coneixia gens, el francès, i en una altra que quasi desconeixia, el castellà.
La religió no ocupava massa lloc: anàvem a Missa un dia per Setmana i teníem un llibre que a la portada deia "Religión". 
Anàvem a Missa a la parròquia -anexe al col.legi- de Santa Teresita del Niño Jesús, allà on anys després en Galinsoga, aleshores director de La Vanguardia va dir cridant "los catalanes sois una mierda", frase que va córrer ben prest per la ciutat i que motivà un moviment ciutadà anant a veure el Barça, sobretot amb botzinades dels cotxes, que feu dimitir en Galinsoga de Director de La Vanguardia el mateix dia.
Sempre he dit que som un exemple ben clar d'immersió lingüística: vaig aprendre francès i castellà en un sol curs. No em demaneu com perquè no ho sé.
Vaig examinar-me d'Ingrés i al meu Llibre d'Escolaritat diu que vaig treure "Sobresaliente,9"
I, si això no us cansa, en un altre moment us parlaré d'aquell hivern a Barcelona.








dijous, 22 d’agost del 2019

Els inicis de l'Hotel Sis Pins (1951-1958)



Mon pare, Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, fou qui -de la casa d'estiueg familiar- creà l'Hotel Sis Pins que s'obrí a finals de primavera de 1952.
De fet era la casa d'estiueg de la família Nogués, que -sense descendència- la deixà a la seva cosina, la meva àvia paterna- Joana d'Asprer i González de Cepeda i aquesta a mon pare.
Abans, quan mon pare i el seu germà Gabriel eren jovenets, quasi infants, son pare se va fer fer una casa, just devora la de don Bartomeu Garrit, a un solar gran que també havien heredat dels cosins Nogués i que passà a esser de l'oncle Biel, el germà major de mon pare que vivia a Barcelona. Allà, anys després, la seva filla Maria Conxa Serra de Gayeta Perich amb el seu home Alfonso de Oleza Llobera, feren uns pisos molt discrets seguint lpestructura de la casa primera i, devira la barrereta d'entrada, hi feu posar una rajoleta -que encara hi és- i que recorda que era, i encara és, ca n'Asprer. Ara hi estiujen els seus fills i néts.

Mon pare es va trobar responsable d'una família amb molts de membres i una gran casa que mantenir (Ca n'Asprer de Pollença) i supòs jo que la seva feina a La Caixa de Pensions no donava per tant. Amb uns diners heredats d'una tia llunyana del Ferrol (que ni era tia, però això serà per explicar un altre dia) mon pare va envestir a fer l'Hotel. A ca nostra sempre en diguérem "l'Hotel", mai el Sis Pins. Li va posar aquest nom perquè a la terrassa de davant hi havia, exactament 6 pins.
A todocoleccion.com vaug trobar fa anys una enganxina de les que posaven a les maletes i la vaig comprar.


Va fer aquesta obra el Mestre d'Obres de la família, Mestre Ramon "Blai". Mentre es feia, en l'hivern desde la Base d'hidros d'u Moll, alertaren de lapossibilitat que hi hagués un fibló. Mon pare i Mestre Ramon trobaren necessari enviar uns homes a aguantar una paret que estaven alçant perquè no caigués. Aixó ho feren. Ni cicló, ni res.
Fer l'hotel no va esser un destruir, va esser un, el que ara dirien, "remodelar" per tal de crear 12 habitacions, una cuina i un restaurant per l'hotel, un gran menjador per les persones que hi treballaven -i on jo disfrutava mot de dinar.hi- i mantenir la vivenda d'estiuej per nosaltres a la part esquerra dels tres arcs .mirant desde la mar- i a la part de darrera, on hi havia un enorme corral, una cotxeria i unes habitacions per si el personal que hi feia feina volia dormir allà.



Quan s'obrí l'Hotel mon pare va fer venir en Joan Cerd'a, "Bestard" per tal de fer les fotos de propaganda de l'Hotel i aprofità per retratar.nos els quatre.



Tal com el veis era l'Hotel vist desde la mar.
Mon pare havia demanat una conseció a Obres de Port per poder fer una terrassa i allargar i acondicionar el mollet que ja hi havia. Entre l'Horel i la terrassa hi havia un carreret sense asfaltar, però on pare tenia ordre del Cap de Turisme d'aquell temps, en Soriano, de no deixar-lo travessar en banyador: els turistes s'havien de posar un barnús per caminar unes passes i anar a la mar.

Abans que s'obrís i els primers anys que funcionava passaren tantes anècdotes que en podrien escriure un altre post. I un llibre.
A l'abril anàvem a l'Horel. Mon pare continuava anant a treballar a la Caixa en guzzi i en Miquel a l'Institut de Pollença en bicicleta. Jo, 8 anys més petita, canviava de monges: d'abril fins que s'acabava el curs anava a ca les Monges Velles d'u Moll. Per tant, gosaria dir que ma mare quedava sola al frente de l'Hotel. Sola però amb una gent fantàstica. Hi treballaren n'Andreu Cànaves ("de la Punta"), que era el conserje; en Guillem Matheu ("tortet") fou el maître; na Margarita, la cuinera; en Jordi (quedesprés duguñe molt de tems el Becfí) amb 13 anys començà a fer de botones i jugava sovint amb el meu germà, en Joan ("Pagaset", que després muntà l'Hostal Oriola) era el cambrer. I un grapat de cambreres que podria anomenar quasi una per una.... En Jordi dui uniforme i gorra de botones i jugava amb en Miquel. Si n'Andreu li deixava manejar la centraleta, el meu germà era feliç. Les cambreres per fer net duien un unidorme amb retxetes grisses i, per servir a la taula, anaven de negre amb una còfia i un davantal blanc. Les podria anomenar una en una, encara.
Per part dels pares tot el personal era estimat cim de la família.
Ma mare i na Joanaina eren les encarregades de la inrendència: es passaven dies i dies fent botelles de tomàtiga i de pebres torrats, alhora que confitures diverses.

En Rafel Bordoy -molt amic de mon pare malgrat la diferència d'edat- feu els cendrers i encara en conservo un.
En Roch Minuer, amic i veinat, un cpvespre que seia a la terrassa de l'hotel va fer un dibuix a tinta, que no sabem ni qui el té ni on pot esser, de la terrassa i es va convertir en una postal turística de Pollença

Pau, tranquilitat, tot el temps del món a la terrassa de rajoles blanques i negres, les mateixes que hi ha ara.




dijous, 8 d’agost del 2019

Educar els fills?

Educar els fills no és donar-lis unes normes -siguin les que siguin- a seguir.
Educar els fills no és dir continuament "no...."
Educar els fills no és premiar-los quan els pares creim que actuen bé ni castigar-los quan creim no ho fan.
Educar els fills no és donar-lis tot el que demanen.
Educar els fills no és prometre'ls el que sigui i no fer-ho.
Educar els fills no és creure i dir que els nostres són els millors, que els nostres no ho fan, que els nostres no ho diuen, que els nostres no ho pensen...
Educar els fills no és deixar-lis fer el que volen perquè sí.
Educar els fills no és dir-los "has de fer, no has de fer......"
Educar els fills no és haver de llevar les coses de damunt les taules , quan són petits, perquè no ho toquin.
Educar els fills no és donar-lis una cosa "perquè nosaltres no la vàrem poder tenir". Els hi hem de donar, però perquè ells ho desitgin i els pares poguem.


No calen massa paraules per educar els fills. El que cal és l'exemple, les actuacions dels pares.
El que cal és estimar-los immensament i mostrar-lis la nostra estimació en cada moment.
Però mai una estimació possessiva: són "els nostres fills", però no són NOSTRES. No tenim la possessió damunt ells. Han d'esser persones, més petits o més grans, però, per damunt de tot, PERSONES HUMANES.
Educar els fills és que sapiguen que tenim confiança en ells.
El que cal és dir-lis sempre la veritat.
El que cal és actuar els pares tal com voldríem que actuassin els fills.
El que cal és no fer el que no voldríem que no fessin ells.
El que cal és no dir el que no voldríem que ells no diguessin.
El que cal no és canviar la nostra conversa davant ells.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves emocions.
Educar els fills és afavorir que mostrin les seves preferències.

Estic segura que la millor educació que podem donar als nostres fills és amb la nostra actuació diària, a ca nostra, amb els altres membres de la família, amb la feina, amb els amics.... la nostra manera de ser, els nostres fets, les nostres paraules, les nostres mostres d'estimació i la nostra llibertat.
Hi ha una dita que ho mostra tot "els tests s'assemblen a les olles".
I sí, els fills fan, diuen i pensen sovint, allò que fan els seus pares. No allò que els hi han volgut ensenyar amb imposicions ni prohibicions.
I així quan creixen seran persones educades en llibertat i amb fonaments ètics per poder -ells, mai els pares- triar el seu camí.


divendres, 2 d’agost del 2019

Evolucions a les festes de la Patrona

Les festes de la Patrona, com totes les festes, van evolucionant. Una festes populars no poden esser mai unes festes estàtiques.
A la meva edat (69 anys) record perfectament el primer any que un grupet de 5 o 6 amigues es varen posar una camia de dormir blanca antiga: ara ja la duu tothom i és fins i tot com un ritual. El primer any que es va começar a posar banderes a les cases. El primer any que l'organista va impedir que els cristians i assistents al Te-Deum cantassin Visca Pollença dins l'església, tornant a tocar "Puix Patrona". El primer any que varen ballar els Cossiers, recuperats per la bona feina den Felip Cerdà, d'u Molinet i persona entranyable i de molt grata memòria, en Mateu Coll i la seva germana Francisca, de can Niu. També record quan el passacarrers de demà a les 5 el feia la banda de cornetes i tambors d'un regiment d'infanteria no-sé-quin que venia aposta de Palma i després es vestien de moros i els acompanyaven a la batalla. També record quan les autirotats -ecònom i vicaris inclosos- es situaven just darrera els cristiens al'Almoina. També record quan els focs artificials es feien a Plaça i després a Via Pollentia i després a la Plaça del Moniment.... i quan la gent botava amb els sons alegres de l'Alborada i -de sobte- es va prohibir i, si algú intentava botar, la banda tenia ordre d'aturar-se en sec.

Recordo molts de canvis, moltes evolucions dins les nostres estimades i sempre sentides festes. Podria escriure i escriure, però no em vull fer pesada.

Dic tot això perquè enguany viurem també una evolució, un canvi: les dones, per primera vegada, participaran al Combat (no m'agrada gens això de "Simulacre") i hi ha recel per part de molta gent. Deman a tots aquests que mostren recel que recordin els canvis i les evolucions que han viscut i que donin un vot de confiança a aquest nou canvi, a aquesta evolució que, per ventura, quan tenguin 69 anys podran dir: record el primer any que hi va haver dones al Combat.........

dimecres, 17 de juliol del 2019

U pollencinisme és un mal mal de curar


Aquesta frase la deia mon pare sovint. I jo ben prest i sense adonar-me'n la me vaig fer meva i m'hi vaig identificar totalment.
I què és u pollencinisme?
Ni sé si ho sabria explicar amb paraules ni m'he plantejat mai fer-ho. Però sé ben cert que els que llegiu això m'enteneu o fareu d'entendre'm.
Potser és, en aquests moments, esser conscients que vivim a una comunitat i a un lloc estimats i sentits ben endins, lloc i comunititat pels quals hem de treballar, dia a dia, per poder-hi viure tots amb llibertat, justícia i honestetat. Amb bon veïnatge i bonhomia i mirant sempre pel bé de tots i cada un de nosaltres.
No ha d'esser mai el tancar-nos dins nosaltres, tant a nivell personal, grupal o col.lectiu. No ha d'esser mai allò de "No hi ha res com Pollença"
Potser el pollencinisme és el conjunt de moltíssimes petites coses que vivim dia a dia.
Potser és no voler que la nostra Plaça, espai públic per excel.lència, cada estiu es converteixi en acumulacions de cadires i taules de bars on quasi no hi caben el jocs dels nostres infants.
Potser és, en aquests moments, desitjar que la reforma de la pescateria es fagi com estava previst i anhelar que el nou PAC es pugui fer a Can Conill, també tal com estava previst. Els canvis sobtats, sobretot si són ordenats des de dalt i no decidits democràticament des de baix a dalt, mai no han estat bons. I fer i desfer mai no ha retut i sempre ha embullat.
Potser és gaudir amb el Pi de Sant Antoni o tenir pell de gallina amb l'esgarrifador crit de'n Joan Mas a l'Almoina.
Potser és admirar la bellesa i elegància immensa del ball de les Àguiles i Sant Joan Pelós.
Potser és despertar-se cada any dia 2 d'Agost amb els sons alegres de l'Alborada.
Potser és escarrufar-se amb els sons del Cossiers i la Dama i el seu ball alegre i festiu.
I ja ha sortit la Patrona, clar.
Ara que comencen les festes de la Patrona i el poble es transforma en una ebullició constant i alegre és quan crec que és més bo d'entendre aquest mal positiu que és tan mal de curar: el pollencinisme.
Potser, en aquests moments, és el desitjar que no es vulgui posar tant d'ordre a la batalla dels Moros i Cristians i que no se blindi amb càmeres per no anar contra la intimitat de les persones.
Potser és estar contents de veure com les dones es poden incorporar a la festa.
Potser, de ben segur, és tenir presents els essers estimats que ja no són amb nosaltres.
El pollencinisme, aquest mal mal de curar ens acompanya sempre.
I jo, us ho assegur, no em vull curar.






dissabte, 13 de juliol del 2019

Mai no m'ha agradat ficar-me on no em demanen




He pensat molt abans d'escriure aquest post i ni tan sols sabia si aquest era el lloc o no per fer-ho, però a la fi m'he decidit.

Abans de tot vull dir que no tenc res absolutament en contra de Punt Informatiu, més bé al contrari: quan vivia a Palma ja hi estava subscrita. I El Gall Editor fou qui pubicà la meva novel.la "Memòria de vida"

Quan, amb en Toni, decidírem venir a viure a Pollença (per jo, "tornar") no us podeu imaginar quants de records, sentiments i coses reals per viure-hi, reviure o fer-hi em vingueren al cap.
N'he vist moltíssimes realitzades.

Tenia dins el cap dues coses que eren importants per jo i que creia i crec que eren importants pel nostre poble amb el granet d'arena que jo hi pogués aportar:

-Viure la política municipal.
Això ho vaig fer molt fàcilment a través del partit al qual estava afiliada quan era a Palma, provinent del PSM: Més per Mallorca, afiliació que em varen transladar fàcilment i ràpida a Més per Pollença i en les reunions d'aquest grup vaig participar lliurament i en vaig agafar, crec, el tarannà de les persones que en formaven part i elles el meu.

-Col.laborar al Punt Informatiu.
No ho he aconseguit.
Potser per la meva innocència pensant que ja em dirien coses si volien que hi col.laboràs perquè, com diu el títol d'aquesta entrada mai m'ha agradat ficar-me allà on no em demanen.
Pensava ben de veres que, amb la meva trajectòria literària i didàctica, em dirien de col.laborar-hi.
I no.
L'any passat per la Patrona me demanaren un article, que vaig fer i varen publicar.  Ja feia quasi 2 anys que tornava viure a Pollença. Aquest serà el tercer estiu i només hi ha una col.laboració meva a Punt Informatiu.
I ho escric, sobretot, perquè ningú no pogués arribar a pensar que ha estat per part meva el no col.laorar-hi. 
No em queix de res ni deman res, però ho volia constatar, simplement.

dimecres, 26 de juny del 2019

Per en Toni




Navegant meu, regatista, estudiós de l'energia solar i eòlica des dels teus anys com enginyer a GESA, home fort físicament i anímicament.
Conversador entranyable i amor indescriptible.
De totd'una que vivíem junts t'agradava molt dir que tu i jo érem paràsits recíprocs. I a jo m'agradava que ho diguessis.
T'has fet estimar per tothom perquè tu ets amor i bonhomia.
Estimes els meus fills i les menudes amb follia i ells t'estimen a tu.
Estimes els amics i ells t'estimen a tu.
Ara ja no seran possibles les nostres converses eternes al corral o, en l'hivern, darrera els vidres mentre miràvem ploure. No serà possible, ja, anar a fer el cafetet al Club.
Però estaràs més ben cuidat que un rei, amor meu.
Hem ordenat la taula, sempre estibada, aprofitant que tu eres a l'hospital. I ni te n'has adonat. T'hem amagat l'insulina i tots els medicaments i ho has vist com un fet natural
No sé si has reconegut ca nostra, però el corral on ara seus i cantusseges crec que sí.
El teu parlar incongruent, a vegades amb argument i tot, i les nostres respostes quasi sempre absurdes però que tu acceptes com vàlides, són ara el nostre viure diari. Tens mil plans absurdos dins el teu cap. I ens contes unes històries surrealistes.
En aquests mateixos moments no recordes ni el meu nom.
Però l'important és que ets aquí i som capaços d'agafar-nos les mans i mantenir-les unides.



divendres, 14 de juny del 2019

Entrevista de na Maria-Antònia Oliver el 1974



Navegant per la xarxa m'he topat amb aquesta entrevista que me va fer la meva amiga Maria-Antònia Oliver quan vaig guanyar el "Ciutat de Manacor" de narració el 1974.
M'ha vingut de gust compartir-la ara, tants d'anys després.

Escrivia, na Maria-Antònia a la revista "Perlas y cuevas"


Ens vàrem conèixer a l'Institut femení de Palma. 
Les dues havíem fet el batxillerat de ciències i, a l'hora de començar el preu vàrem comprerdre que ens estiraven més les lletres. 
Ho comprenguérem cada una per la seva banda i, a les classes de llatí igrec, ens posaven devora perquè anàvem més enrera que les altres. La professora de grec va oferir-nos unes classes a part, perquè poguèssim recuperar a les altres companyes, que havien fet més classes que nosaltres. 
Així fou que Na Joana Serra de Gayeta i jo, entre traduccions d' Homer i declinacions gregues, vàrem fer amistat. 
Enguany, quan el jurat de narració va obrir la plica de l'obra que havíem decidit guanyadora del Premi Ciutat de Manacor, vaig sentir una alegria immensa: la meva amiga Joana era 1 'autora de "Taules de Marbre" 

E1 dia del premi no la vaig veure, però per Sant Jaume, a l'acte d'entrega de trofeus a La Sala, poguérem parlar llarg i encara no acabàrem: teníem tantes coses per dir -nos. 
I també ella té coses per dir als manacorins, per això 1i vaig fer unes preguntes. 
- Joana, record que quan féiem Preu vaig llegir unes poesies teves ara he llegit narracions. Vol dir que has deixat de banda la poesía ? - No, no. En realitat escric més poesia que prosa. Però la prosa m'agrada més. En total tenc unes vint narracions fetes. 
- I publicades ? 
- Publicades, cap. He publicat un quants poemes a la revista Lluc. 
- I novel.la ? - Ui, 1a novel.la requereix molta paciència. Jo escric molt poc, vull dir que m'hi pos poques vegades, però llavors començ i acab sense aturar-me. Això en novel.la és impossible. Pots escriure un poema d'una tirada, i també una narració, però una novel.la... 
- Idò, deixes correr, això de la novel.la ? - No, ja ho he intentat, i és molt possible que després dels exàmens m'hi posi en ferm. 
Na Joana Serra de Gayeta té 24 anys, és de Pollença ( i no del Port de Pollença, concreta ella, com han dit els diaris ). Ha acabat Filosofia i Lletres, amb llicenciatura d'hispàniques. Va fer els tres primers cursos a Palma i els altres dos a Barcelona. Per Sant Jaume encara li faltaven alguns exarnens i no tenia gaire temps de pensar en literatura. 
- A què te dedicaràs, quan tenguis el tótol ? 
- Donaré classes i escriuré. 
-Què penses .de la professionalitat de l'escriptor ? 
-Es lo que tocaria. Hauria de ser normal que un escriptor pogués viure de la seva feina, que és escriure. Però com que no és així... de totes maneres, crec que m 'agradarà donar classes. 
- Què és per a tu escriure, Joana ? 
- No ho sé, moltes coses a la vegada i tan difícils d'explicar. I a més, aquesta pregunta és tan tòpica. 
- Sí, ja ho sé, però m'agradaria que fessis un esforç i contestassis. 
- Idò per a mi és comunicar-me, esbravar-me, expressar coses que duc dedins... 
Na Joana carreteja la torre dins la caixa forrada de vellut. Pesa i fa embalum 
- Què te va semblar la nit dels premis ? 
-Un acte normal i agradable de concessió de premis. No és l'etiquetisme dels Premis Ciutat de Palma, però tampoc no és tan senzill com a Sa Pobla. Això de no fer sopar i que la festa sigui a l'aire lliure m 'ha agradat molt. 
- I de tot el follon de poesia... ? 
- Va ser un catxondeo... Bé, jo, com en Guillem Nadal, opin que no opin. 
- Idò passem a una altra cosa. Has dit que tenies unes vint narracions fetes. Quines d'aquestes vint has enviat al Ciutat de Manacor. Vull dir quin criteri selectiu has seguit per fer la tria. 
- Tres o quatre dies abans en vaig fer un parell, i de les que ja tenia fetes, vaig triar les que més m 'agradaven. I mira, he tengut sort. Qui ens ho havia de dir, eh Maria-Antònia, quan estudiavem grec, que me donaries un premi ? 
- No és tan extrany. Totes dues ja anavem ferides d'ala llavors... 
- Sí, és ben veritat. 
Joana Serra de Gayeta va guanyar el premi de Sa Pobla l'any 1972 amb la narració SOVINT EL RECORD QUEDA A L'ASFALT, que es va publicar a la Revista Lluc amb il.lustracions de Miquel Morey. L'any 71 o 72, no ho recorda bé, va obtenir un accèsit a Maria de la Salud. 
- Així és, Joana, que el Ciutat de Manacor te donarà la primera oportunitat de publicar en forma de llibre, eh ? 
- Sí. I n'estic molt contenta, perquè això és lo que més importa. Si m 'he presentat a premis literaris ha estat sempre per publicar, i ara, per fi ho he aconseguit. 
- Idó, Joana, que ho puguis fer moltes vegades.
- I que tu ho puguis veure, Maria-Antònia. 
- Adéu, fins una altra. 
- Adéu, i a veure si véns per Pollença, eh ? 
-Sí, vendré a dur-te la revista quan surti l'entrevista. 
- Fins aviat, idó. 
I na Joana se'n va cap a Pollença amb la Torre del Palau davall el braç. 
MARIA-ANTÒNIA OLIVER 

dimarts, 11 de juny del 2019

Miguel Ángel Asturias




"El Señor Presidente" ens havia colpit perquè en aquest llibre potser hi véiem també reflectida de qualque manera la nostra societat i, sobretot, la persona que comandava l'estat, en Franco.
Miguel Ángel i la seva parella Blanca varen llogar una casa al Port de Pollença, concretament al lloc anomenat la Roca, just davant el mar. 
La Roca és una platja de codolins, però que a dos pams de ficar els peus a l'aigua ja hi ha arena. A ca nostra hi anàvem a nedar molt sovint

Durant molts d'anys havia estat lloc d'anar-hi els pagesos amb carros a fer arrossos i a fer nedar la bístia, costum que es rememora cada any anant amb carro o amb qualsevol medi de locomoció per l'anomenat "Camí de Llenaire", que uneix directamen Pollença amb la possessió anomenada "Llenaire" (I que el meu besavi va perdre jungant a cartes) i a la mar, Allà, damunt els codolins i davall els pins i a unes taules i bancs de fusta que l'Ajuntament va fer posar fa temps tots els assistents comparteixen un bon arròs. 
Els pins, enormes i vells, encara hi fan ombra. 
A Miguel Ángel Asturias l'havia vist, a vegades, dins l'aigua. Només se'n veia el caparri, però així i tot s'endevinava el seu cos gros. Era normal que suràs, encara que no sapigués nedar. 
No sé com, una gran amiga meva, na Xesca Ensenyar, els va conèixer. I m'hi va dur. Supós que no és necessari dir-vos que, als meus denou anys i amb les aspiracions i il.lusions d'escriptora, l'excitació era grossa, tant o més que el cos indi  de Miguel Àngel Asturias. 
Li havien concedit el Premi Nobel de Literatura (així com també el de la Pau entre pobles) i per a nosaltres era, no ja el primer amb qui parlàvem, sinó el primer que véiem. 

Hi anàrem en ple mes d'agost i a mitjan capvespre, el mes i l'hora en què, al Port de Pollença, la humitat i la xafogor són insuportables. Eren a nedar, ell i la seva dona, Blanca, i esperàrem a la terrasa impacientment que, tot just sortits de l'aigua, s'asseguessin en un balancí. 
No record gens ni mica de què vàrem parlar, però sé que la seva conversa era agradable i l'entonació de la seva Guatemala natal, suau i tranquil.la, ajudava que la nostra vergonya anàs desapareixent. 
I la nostra admiració augmentàs. 
El seu cos, curt i gras. La cara, llarga i plena. Celles molt poblades. Llavis gruixats i nas gros. A la seva fesomia eren ben presents els gens dels seus avantpassats, indis americans. 

Viatjava sempre amb el seu metge. I allà, a la casa de la Roca, també hi era. Era un metge d'origen rus, però que tenia domicili a París i -ara no voldria dir desbarats- em volta per dins el pensament el record difús que tenia una gàbia amb serps i que n'era un gran afeccionat. 0 era ell o la seva dona, que vestia una espècie de túnica, aleshores, per a nosaltres, molt estranya. No sé si les vaig veure, les serps. Supós que, encara que no fossin allà, no les hauria vist, perquè em fan una porada. 
Na Xesca i jo dúiem cada una el nostre exemplar de "El Señor Presidente": volíem que ens el dedicàs. 
Esperàvem i esperàvem, però no arribava la seva iniciativa a la nostra demanda. Després d'una bona estona, aquell metge rus domiciliat a París ens va dir una cosa així com que el senyor Asturias necessitava tranquil.litat per dedicar els llibres. Que els hi deixàssim i un parell de dies més tard els anàssim a cercar. 
Així ho férem, més excitades encara, perquè crèiem que la nostra dedicatòria seria molt personal. Quan tenguérem el llibre alta volta a les nostres mans veiérem que, a totes dues, ens havia escrit el mateix amb el nom de cada una, clar. I deia, simplement: «Este trago amargo de nuestra realidad. Cordialmente». I anava signat «Miguel Angel Asturias». 




Crec que aleshores ens era igual. Des dels nostres denou anys només ens importava tenir un llibre dedicat d'un Premi Nobel. Un llibre, a més i sobretot, molt bo.
Era la primera, la darrera i, per tant, l'única vegada que li veia la lletra. I sempre he tengut el dubte si havia estat ell o la dona qui ho havia escrit. O el metge rus domiciliat a París. O potser la serp que no sé bé si existia. 

diumenge, 9 de juny del 2019

Bernat Vidal i Tomàs





Hi ha moltes persones que, en uns moments donats i per diversos motius han estat importants dins la nostra cultura, i que, amb el temps, la memòria col.lectiva no els té presents, però sí el món de la cultura literària.
Intentaré escriure sobre elles en diversos posts.
Avui començ per Bernat Vidal i Tomàs.

No sé quin any era, però un dia d'estiu que els russos amollaren un sputnik cap a l'espai nosaltres érem a Cala s'Almunia a cercar fonoll marí. Jo havia anat amb mon pare i ma mare a Santanyí a veure l'apotecari, amic de la família, que havia tengut una embòlia. Per fer temps ma mare degué dir: «Podríem anar a cercar fonoll marí». Més tard sèiem a la camilla de l'apotecaria.



Sabeu que, abans, a les apotecaries s'hi solien fer moltes de tertúlies. Mai no havia conegut ningú que hagués tengut una embòlia. El devia mirar fixament perquè, intentant un somriure, em digué: -Què? No trobes que paresc un quadre d'en Picasso? Des d'aleshores i, sobretot, quan vaig comprendre realmet què era una embòlia i quines comseqüències podia tenir, vaig sentir sempre una admiració humana i una gran simpatia per en Bernat Vidal i Tomàs. No sabia, encara, des de la meva edat, que era un gran escriptor i un bon activista cultural.

Amb la seva feina diària pel nostre país i amb les seves "Memòries d'un estàtua", havia aconseguit que Santanyí -sobretot la seva apotecaria- fos com una mena de centre cultural. Un centre cultural reduït, però un centre cultural. Record com el meu germà va anar amb uns amics a fer la volta a Mallorca amb mosquito i contava que s'havien aturat a l'apotecaria de Santanyí a comprar pastilles Juanola per veure en Bernat Vidal. La seva dona, que era qui els despatxava, molt intel-ligent, va entendre que aquells jovençans no volien només pastilles Juanola i els feu entrar i seure a la camilla perquè el coneguessen i parlassin amb ell.

Des de Pollença, un grup de matrimonis amics foren convidats a menjar caragols a Son Danús, a Santanyí, a ca don Rafel Llobera i na Maria Dolores Llorente. Hi havia també en Bernat Vidal i la seva dona, Coloma. Don Bernat en va parlar moltes vegades d'aquells caragols: la persona que els va cuinar -es de suposar que no en devia haver fet mai- els va tirar dins l'olla quan l'aigua bollia. Tots es ficaren dins la closca i no en pogueren menjar ni un. Si ell n'hagués escrit una història s'hagueren pensat que era el seu humor allò que havia fet aficar els caragols dins la closca.

Va mantenir durant molts d'anys el setmanari Santanyí i fou qui va animar n'Antònia Vicenç a començar a escriure novelles després de Ilegir uns articles seus que ella li dugué per demanar-li consell. Anys després vaig conèixer la seva filla Bel a l'Institut de Ciutat. Crec que d'aleshores ençà l'he vista sols un parell de vegades pel carrer i sempre de casualitat. Record que ens contava que de petita jugava amb son pare a reconèixer fotografies de literats, artistes i personatges que, d'una manera o altra, havien tengut o tenien relació amb Bernat Vidal o amb Mallorca. L'apotecari havia trobat una manera agradable, simple i divertida d'anar introduint els seus fills, Bernat i Bel, dins el món de la cultura.
Morí abans d'hora i sobtadament. Sobtadament malgrat l'embòlia de la qual he parlat al principi.
Sortia del Teatre Principal amb en Llompart i n'Encarna i va caure a terra. Fou un home discret al qual pens que no se li ha fet el reconeixement que es mereixia. Tant per la seva labor literària com pel seu quefer diari pel nostre país i la nostra cultura. És trist comprovar que a vegades la mort fa que s'oblidin les persones i la seva obra.

 Llegiu "Memòries d'un estàtua" i sé cert que sempre el recordareu.





Sí, li varen organitzar una exposició-homenatge pel seu centenari, el 2018.



Cada any es concedeix el Premi Bernat Vidal i Tomàs però, des del meu punt de vista se'n fa poc ressò.
Té un carrer a Palma, a La Vileta-Son Rapinya i un altre al seu Santanyí natal.









dilluns, 1 d’abril del 2019

"La Valldemossa que volem"






Amb el meu aleshores marit, Andreu Ferrer, i els meus tres fills, Tonina, Coloma i Miquel, vàrem fixar la residència familiar durant 8 anys a una finca de Valldemossa (a uns 800 metres de distància de la Vila)  anomenada "Sa Teulera", just aferrada a la font de "Na Llambies" i devora el "Molí de la Beata".







Com podeu suposar, va esser una època de les nostres vides molt feliç.
Aleshores jo feia classes a la UIB i m'era molt fàcil anar al treball.
N'Andreu anava i venia de Palma cada dia (20 minuts de carretera, només)
Els nins totd'una feren amics a la Vila i les pujades i baixades eren contínues.
N'Andreu i jo també férem amics i, sobretot, els nins i jo ens vàrem veure ben aviat involucrats a la vida del poble, vida que ja explicaré en un altre moment perquè avui vull escriure sobre "La Valldemossa que volem"

A un moment donat es va saber que es planificava fer un golf, amb les corresponents vivendes, hotel, etc a una zona verge del terme municipal.
I en principi per intentar aturar aquest Golf va surgir, després de diverses reunions a les que anàvem els nins, sobretot na Tonina i en Miquel, i jo, una plataforma anti-golf que es va anomenar, per votació dels que anàvem a aquelles reunions, "La Valldemossa que volem". Tots tres som a aquestes fotos i a la de la manifestació també hi ha na Coloma. (Na Coloma a la dreta den Toni Colom i en Miquel i na Tonina a la dreta -a la mateixa fila- d'un al.lot que duu guardapits i que crec que és l'estimat i sempre recordat Miquel Joan)




Cada diumenge, dia de Mercat, recollíem signatures i es feien concentracions. En record una, especialment, a la que varen venir expressament, per exemple, na Cathy Sweeney o en Biel Mesquida i es va fer una gran amollada de globus.

Aquesta Plataforma anti-golf ben prest es va constituir com "La Valldemossa que Volem agrupació d'electors" i sempre ha tingut, i té, representació a l'Ajuntament de Valldemossa.

Des d'aquí he volgut recordar els primers anys de la seva existència -ja en va fer que va començar- en motiu de la consulta República/Monarquia duita a terme ahir a Valldemossa i promoguda per ells.

Amics, sempre estaré amb vosaltres. I em vàreu donar una gran satisfacció quan em convidàreu, per veu den Toni Colom, a venir a celebrar amb vosaltres els 20 anys de l'existència del grup.