Follow by Email

dijous, 22 d’agost de 2019

Els inicis de l'Hotel Sis Pins (1951-1958)



Mon pare, Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, fou qui -de la casa d'estiueg familiar- creà l'Hotel Sis Pins que s'obrí a finals de primavera de 1952.
De fet era la casa d'estiueg de la família Nogués, que -sense descendència- la deixà a la seva cosina, la meva àvia paterna- Joana d'Asprer i González de Cepeda i aquesta a mon pare.
Abans, quan mon pare i el seu germà Gabriel eren jovenets, quasi infants, son pare se va fer fer una casa, just devora la de don Bartomeu Garrit, a un solar gran que també havien heredat dels cosins Nogués i que passà a esser de l'oncle Biel, el germà major de mon pare que vivia a Barcelona. Allà, anys després, la seva filla Maria Conxa Serra de Gayeta Perich amb el seu home Alfonso de Oleza Llobera, feren uns pisos molt discrets seguint lpestructura de la casa primera i, devira la barrereta d'entrada, hi feu posar una rajoleta -que encara hi és- i que recorda que era, i encara és, ca n'Asprer. Ara hi estiujen els seus fills i néts.

Mon pare es va trobar responsable d'una família amb molts de membres i una gran casa que mantenir (Ca n'Asprer de Pollença) i supòs jo que la seva feina a La Caixa de Pensions no donava per tant. Amb uns diners heredats d'una tia llunyana del Ferrol (que ni era tia, però això serà per explicar un altre dia) mon pare va envestir a fer l'Hotel. A ca nostra sempre en diguérem "l'Hotel", mai el Sis Pins. Li va posar aquest nom perquè a la terrassa de davant hi havia, exactament 6 pins.
A todocoleccion.com vaug trobar fa anys una enganxina de les que posaven a les maletes i la vaig comprar.


Va fer aquesta obra el Mestre d'Obres de la família, Mestre Ramon "Blai". Mentre es feia, en l'hivern desde la Base d'hidros d'u Moll, alertaren de lapossibilitat que hi hagués un fibló. Mon pare i Mestre Ramon trobaren necessari enviar uns homes a aguantar una paret que estaven alçant perquè no caigués. Aixó ho feren. Ni cicló, ni res.
Fer l'hotel no va esser un destruir, va esser un, el que ara dirien, "remodelar" per tal de crear 12 habitacions, una cuina i un restaurant per l'hotel, un gran menjador per les persones que hi treballaven -i on jo disfrutava mot de dinar.hi- i mantenir la vivenda d'estiuej per nosaltres a la part esquerra dels tres arcs .mirant desde la mar- i a la part de darrera, on hi havia un enorme corral, una cotxeria i unes habitacions per si el personal que hi feia feina volia dormir allà.



Quan s'obrí l'Hotel mon pare va fer venir en Joan Cerd'a, "Bestard" per tal de fer les fotos de propaganda de l'Hotel i aprofità per retratar.nos els quatre.



Tal com el veis era l'Hotel vist desde la mar.
Mon pare havia demanat una conseció a Obres de Port per poder fer una terrassa i allargar i acondicionar el mollet que ja hi havia. Entre l'Horel i la terrassa hi havia un carreret sense asfaltar, però on pare tenia ordre del Cap de Turisme d'aquell temps, en Soriano, de no deixar-lo travessar en banyador: els turistes s'havien de posar un barnús per caminar unes passes i anar a la mar.

Abans que s'obrís i els primers anys que funcionava passaren tantes anècdotes que en podrien escriure un altre post. I un llibre.
A l'abril anàvem a l'Horel. Mon pare continuava anant a treballar a la Caixa en guzzi i en Miquel a l'Institut de Pollença en bicicleta. Jo, 8 anys més petita, canviava de monges: d'abril fins que s'acabava el curs anava a ca les Monges Velles d'u Moll. Per tant, gosaria dir que ma mare quedava sola al frente de l'Hotel. Sola però amb una gent fantàstica. Hi treballaren n'Andreu Cànaves ("de la Punta"), que era el conserje; en Guillem Matheu ("tortet") fou el maître; na Margarita, la cuinera; en Jordi (quedesprés duguñe molt de tems el Becfí) amb 13 anys començà a fer de botones i jugava sovint amb el meu germà, en Joan ("Pagaset", que després muntà l'Hostal Oriola) era el cambrer. I un grapat de cambreres que podria anomenar quasi una per una.... En Jordi dui uniforme i gorra de botones i jugava amb en Miquel. Si n'Andreu li deixava manejar la centraleta, el meu germà era feliç. Les cambreres per fer net duien un unidorme amb retxetes grisses i, per servir a la taula, anaven de negre amb una còfia i un davantal blanc. Les podria anomenar una en una, encara.
Per part dels pares tot el personal era estimat cim de la família.
Ma mare i na Joanaina eren les encarregades de la inrendència: es passaven dies i dies fent botelles de tomàtiga i de pebres torrats, alhora que confitures diverses.

En Rafel Bordoy -molt amic de mon pare malgrat la diferència d'edat- feu els cendrers i encara en conservo un.
En Roch Minuer, amic i veinat, un cpvespre que seia a la terrassa de l'hotel va fer un dibuix a tinta, que no sabem ni qui el té ni on pot esser, de la terrassa i es va convertir en una postal turística de Pollença

Pau, tranquilitat, tot el temps del món a la terrassa de rajoles blanques i negres, les mateixes que hi ha ara.