dimarts, 22 de desembre de 2020

Damunt una ona eterna

 




Nadal

de dàtils,

rem

i mandarines.

Nadal per grups,

que no podem tots junts.

Nadal

d'il.lusió

i felicitat

amb fills i nétes.

Seràs ben present

entre nosaltres

intentant eliminar la tristor per la teva absència.

I parlarem de tu 

de moments

viscuts,

de moments bons

i d'alegria,

moments sentits,

moments estimats per nosaltres

i per tu.

Seràs ben present

entre nosaltres

malgrat la teva absència

des que vares partir damunt una ona eterna.



divendres, 11 de desembre de 2020

Covid19, aquest bitxo.

Prest farà un any, ja, que en vàrem començar a sentir parlar.

Era enfora, era una cosa rara, era un bitxo estrany que es feia present per la Xina.

I ens va anar aglapint a tots ben aviat i sense que el coneguéssim. 

A més, era un bitxo descarat i maleducat: anava, venia, entrava, sortia....

I dictador: ens va fer estar a tots dins ca nostra tancats durant molt de temps sense poder veure la família ni els amics.

Dia 26 de març vaig quedar sola a ca nostra: en Toni va morir de matinada i la seva absència va deixar la casa buida per sempre. No va poder venir ningú: ni tan sols la seva germana ni els meus fills. Plovisquejava quan el se'n duien i ni jo no vaig poder anar al cementiri.

Sola a casa, telèfon sonant dies i dies, que encara no ha deixat de sonar.

Me va salvar les videotrucades dels fills, les telefonades dels amics. I el meu caràcter: me vaig proposar estar forta i hi vaig estar fins que em vaig derrumbar i encara ho arrossec.

I el bitxo desconegut i mal educat seguia circulant.

Només explic això perquè qui ho llegeixi sàpiga que a mi també m'ha afectat molt personalment, el bitxo, malgrat -fins ara- no haver-me contagiat. I tenc por, sí. No me'n fio gens d'ell i les seves arpes mortíferes.

I, malhauradament, segueix encara ben present, massa present.

I ve Nadal, festes entranyables i enguany perilloses. I no som capaços de botar-les, de no celebrar-les: estam en perill de mort i parlam de "salvar Nadal". Què hem de salvar? La vida és el que hem de salvar. De veres que me fa mal sentir parlar de Nadal. I em fa mal que els meus fills, parelles i nétes, hagin de venir per separat a dinar amb jo. Però, la veritat, m'aconhorta saber que no estaré sola els dies més assenyalats. 

I per què només es parla per la premsa i televisió de "cenar en familia en Nochebuena y Nochevieja"? 

Mem si tenen i tenim clar d'una vegada que a les terres de Catalunya i a les Illes Balears no sopam! Aquí dinam el dia de Nadal, la Segona Festa i el dia de Cap d'Any.

Siguem responsables. dur mascareta, rentar-nos les mans, posar-nos gel hidroalcohòlic i mantenir la distància personal que estableix Sanitat és, realment, tan difícil?

Estic segura que si ens diguessin com a cosa certa: "si no fas això demà te contagiaràs" tots ho faríem. Bé, idò així estam: si no ho feim ens contagiarem.

Hem de deixar que ens guanyi el bitxo aquest?

No, mai!



diumenge, 6 de desembre de 2020

Nadal 2020


He de confessar que Nadal, per jo, és molt important familiarment. Però el 2020 hem de salvar la VIDA.

Enguany és tot molt diferent i, enrevoltats -desgraciadament- pel covid19,  vull demanar i vull creure que celebrarem TOTS el Nadal amb responsabilitat i seguint les directius que ens dóna Sanitat.

Vull reconéixer que amb els fills i nétes som una gallina lloca: som feliç de tenir-los prop, de tenir-los junts. I sé que els tenc prop encara que no visquin a Pollença.

Enguany no serà el Nadal de sempre, ni ho pot esser.

Primer de tot, en Toni ja no és amb nosaltres. Però tindré força -igual que n'he tingut altres Nadals passats amb la pèrdua de persones molt estimades (Mon pare, ma mare, el meu germà Miquel)-. I en treuré d'allà on sigui pels meus fills i nétes, que també sentiran molt aquesta pèrdua i el farem present amb nosaltres i dins nosaltres.

I sí, malgrat tot, farem dinar de Nadal.

Però amb la família repartida. També s'han de repartir amb son pare, clar.

El dia de Nadal vindran na Tonina, na Klara i en Seydou. I el Pare Noel haurà arribat per na Klara

La segona festa vendran amb Miquel i n'Edy.

Na Coloma i n'Aina encara no saben quin dia vindran, però el dia que venguin també els Reis o el Pare Noel haurà arribat per n'Aina.

No em puc queixar: enguany tindré tres Nadals.

Casa orejada encara que ens haguem d'abrigar.

Allargarem la taula i mantindrem la distància.

I menjarem torrons, mandarines i rem fins que ens cansem.

Farem tertúla fins tard: tres tertúlies, en dies diferents, amb les persones més estimades.

Deman a TOTS, una vegada més, que siguem responsables i seguament podrem viure el Nadal de 2021 d'una manera millor.


divendres, 4 de desembre de 2020

Blai Bonet i els Ciutat de Manacor de 1974

 


Queda de testimoni una foto que li falta un troç i la meva paraula.
Quan col.laborava a la revista Cort hi feia cada quinze dies una entrevista a qualque escriptor. La secció tenia un nom, però no record quin era. I, des de que em vaig divorciar d'Andreu Ferrer, mai no vaig poder tenir accès als exemplars de la revista.
El novembre de 1974 ja estaven publicades les obres de novel.la i poesia que havien guanyat el "Ciutat de Manacor" aquell estiu.
Aquell any foren uns premis molt controvertits, desagradables i especials.
De Poesia varen anunciar guanyador en Joan Perelló amb "Atzar"que, com és natural, va pujar a l'escenari. En Joan dret, immòvil i, supòs que sense entendre bé què passava, va aguantar estoicament una mena de llarg sermó que li feia en Blai Bonet sobre el seu llibre i sobre la poesia.
No record exactament com va esser -fa ja 46 anys- que, quasi de sobte, va deixar d'esser guanyador del Premi i el donaren a Miquel Mestre (del que no he sabut mai res més)
Després d'aquest escàndol o farsa o com li volgueu dir em cridaren a mi com guanyadora del premi de Narrativa. Molt contenta però desorientada totalment i realment avergonyida pel que havia passat també vaig pujar a l'escenari. Em dinaren l'enhorabona amb bones i poques paraules i se va acabar l'acte.
Un dia d'aquell hivern a finals del 74 Cort me va enviar a Santanyí a fer una entrevista a Blai Bonet. Partírem cap allà amb en Sergio, que era el fotògraf de la revista.
Asseguts a una camilla la mare den Blai ens va fer un cafè i jo anava fent l'entrevista.
Vaig trobar que era molt oportú demanar-li sobre què havia passat als premis Ciutat de Manacor.
-Ui, va respondre, és que allò de poesia no té nom: era dolent, dolent, encara que els altres del jurat li volien donar el premi....
Jo no m'havia identificat, només havia dit que hi anava de part de la revista. I en Blai va continuar:
-...I el que era horrorós, horrorós era el llibre que va aconseguir el premi de narrativa. Allò si que era horrorós: més dolent no podia esser.
Se referia, clar, a "Taules de marbre"
Vaig seguir sense identificar-me -no tenia per què fer-ho- i vaig escriure aquelles paraules ràpida i textualment.
Vaig quedar molt contenta de l'entrevista que havia fet a Blai Bonet.