divendres, 4 de desembre de 2020

Blai Bonet i els Ciutat de Manacor de 1974

 


Queda de testimoni una foto que li falta un troç i la meva paraula.
Quan col.laborava a la revista Cort hi feia cada quinze dies una entrevista a qualque escriptor. La secció tenia un nom, però no record quin era. I, des de que em vaig divorciar d'Andreu Ferrer, mai no vaig poder tenir accès als exemplars de la revista.
El novembre de 1974 ja estaven publicades les obres de novel.la i poesia que havien guanyat el "Ciutat de Manacor" aquell estiu.
Aquell any foren uns premis molt controvertits, desagradables i especials.
De Poesia varen anunciar guanyador en Joan Perelló amb "Atzar"que, com és natural, va pujar a l'escenari. En Joan dret, immòvil i, supòs que sense entendre bé què passava, va aguantar estoicament una mena de llarg sermó que li feia en Blai Bonet sobre el seu llibre i sobre la poesia.
No record exactament com va esser -fa ja 46 anys- que, quasi de sobte, va deixar d'esser guanyador del Premi i el donaren a Miquel Mestre (del que no he sabut mai res més)
Després d'aquest escàndol o farsa o com li volgueu dir em cridaren a mi com guanyadora del premi de Narrativa. Molt contenta però desorientada totalment i realment avergonyida pel que havia passat també vaig pujar a l'escenari. Em dinaren l'enhorabona amb bones i poques paraules i se va acabar l'acte.
Un dia d'aquell hivern a finals del 74 Cort me va enviar a Santanyí a fer una entrevista a Blai Bonet. Partírem cap allà amb en Sergio, que era el fotògraf de la revista.
Asseguts a una camilla la mare den Blai ens va fer un cafè i jo anava fent l'entrevista.
Vaig trobar que era molt oportú demanar-li sobre què havia passat als premis Ciutat de Manacor.
-Ui, va respondre, és que allò de poesia no té nom: era dolent, dolent, encara que els altres del jurat li volien donar el premi....
Jo no m'havia identificat, només havia dit que hi anava de part de la revista. I en Blai va continuar:
-...I el que era horrorós, horrorós era el llibre que va aconseguir el premi de narrativa. Allò si que era horrorós: més dolent no podia esser.
Se referia, clar, a "Taules de marbre"
Vaig seguir sense identificar-me -no tenia per què fer-ho- i vaig escriure aquelles paraules ràpida i textualment.
Vaig quedar molt contenta de l'entrevista que havia fet a Blai Bonet.

 

 


Cap comentari: