Follow by Email

diumenge, 28 d’octubre de 2007

El canvi d'hora

Mai no he entès de què serveix canviar l'hora si no és per trastocar el quefer quotidià.
Els primers dies el cos funciona amb l'hora antiga i, almenys a jo, costa molt adaptar-se.
M'aixec a les 9 (que eren les 8), tenc gana a la 1 (que eren les 2) i tenc ganes d'anar a dormir a les 9 (que eren les 10).
Un bon embolic.
I per què? Diuen que per estalviar energia, però la veritat és que no ho entenc. I m'ho han explicat mil vegades.

Ja som a cases!

Me sent com impregnada d'olor de quirófan, però ja som a ca nostra!
I tot ha anat bé:-)
Res a veure amb l'altre galindó que me varen operar fa 4 anys: menys mal, quasi només un dia de clínica, en fi.... passar pena per no res. I tan de bo que sempre sigui així.
No he passat gaire bona nit, però tenia un "infermer" perfecte: el meu germà.
I les meves dues nebodes han vengut a la clínica a fer-me costat.
I avui dematí la meva cunyada m'ha duit flors i na Maria i en Mateu un rosari de Tots Sants, com si fos un infant petit. I m'ha agradat molt la idea.
Pocs, però ben avenguts!
I ja estic, de nou, instal·lada.
Les crosses prop de jo, el telèfon també i el mòbil penjat del coll (consell del meu fill Miquel) per si me passàs res. Na Tonina, malgrat el trui de l'estrena de l'obra de teatre, me va telefonar.

M'han cuidat molt bé:-)
I m'he sentit molt acompanyada.
Gràcies!

dijous, 25 d’octubre de 2007

El silenci de la matinada

Fa fosca negra i són quasi les 7 i 20.
La pluja m'ha desperta passades les 5 i ja no m'he poguda dormir.
Un renou molt agradable -quasi música- el de la pluja. Una bona brusca damunt els carrers foscos i deserts.
Un cafetet, i el silenci del dematí m'acompanya. N'Idò -la nostra moixeta- fa estiraments suaus molt prop de mi. S'atansa a l'ordinador perquè l'acaroni. Sembla com si ella i jo fóssim les úniques despertes a la ciutat, dematinada.
Però hi ha gent que plora, que riu, que sent passar el temps.
I gent que, com jo, simplement, escolta el silenci de la matinada.
D'enfora, un renou de moto: deu esser el repartidor dels diaris.
Més tard sentiré la màquina que fa nets els carrers.
Després l'ascensor: el veí que se'n va a fer feina.
I, de tant en tant, el rellotge de la Seu que toca les hores, les mitges, els quarts...

dimarts, 23 d’octubre de 2007

M'operen divendres

Ja m'han fet l'electro i la radiografia i l'anàlisi de sang: estic molt sana:-)
I n'estic molt contenta i m'ha donat una gran tranquilitat.
M'operen aquest divendres capvespre del galindó. Després sé que vendrà una malada terrible al peu i setmanes sense poder caminar normal ni poder dur sabates normals. Però sé, també, que després d'aquest calvari, tendré els peus bé i no tendré molèsties, com ara, quan camin una mica.
Ja sé que una operació d'un galindó és com un doi, però me fa estar nerviosa, ja ho vaig dir.
Ja explicaré la meva experiència.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

El cinema

Diumenges decapvespre

"Yvonne de Carlo era el technicolor"

(Vázquez Montalbán)

Compràvem el gran món per vuit pessetes

i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.

Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca

de fusta amb tots els colors a la pantalla

feien olor de mescla de gent i clovella torrada

amb gust de sal.

els homes xiulaven

l'al·lota rossa i americana es deixava besar

suaument la policia montada del canadà

arribava nosaltres aplaudíem ens movíem

nerviosament dins la butaca alain delon

havia raptat de mans del dolent de la pel·lícula

l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem

els capvespres de diumenge dins el cine

i érem feliços

quan les imatges passaven davant nosaltres

a una velocitat vertiginosa que desconeixíem

totalment. No importava.

No sabíem encara

que el gran món que valia vuit pessetes

era fet sols damunt paper de cel·luloide

(transparent, és clar)

i en deixar la pantalla de no-cinema-scope

imitàvem els fets

d'aquelles persones que havien estat devora

Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck

(americans i guapos, ells).


Palma

Palma és la meva ciutat.
I la Seu és el meu barri.
I m'agrada caminar per ciutat els horabaixes tranquils o els matins plens de turistes.
I aturar-me a la Plaça de Santa Eulàlia a prendre un cafè. I trobar-me amb coneguts i amics.
Els carrerons de per devora Cort me són familiars i el seu trespol empedrat, irregular, a vegades me fa caminar insegura, sobretot quan plou.
Però és la meva estimada i coneguda -quasi pam a pam- ciutat
Hi ha una carnisseria i una botiga, al meu barri. I l'Ajuntamnt, i la seu del Govern i del Consell insular.I un forn on fan les millors galetes d'Inca de Mallorca.
I els millors moments de la meva joventud a la ciutat de l'horabaixa, quan encara somniàvem en allunrar-nos-en

dijous, 18 d’octubre de 2007

L'actual moment polític

A les Illes Balears vivim ara un moment polític molt interessant i fascinant i no ens hauríem de dormir ni anar cap enrera.
Ni fer més bestieses com això de l'hospital a Son Espases.
Després de les eleccios el PSIB-PSOE, el Bloc i UM varen pactar i varen fer fora el PP de les Institucions més importants: el Govern Balear, els Consells insulars, l'Ajuntament de Palma.
Va començar una època que se sentia -i se sent- d'eufòria, de fer feina pel present i pel futur.
La batlessa de Palma, Aina Calvo, era aclamada allà on anàs i saludada pel carrer per molts dels seus ciutadans.
La presa de possessió de Francesc Antich al Govern i, al dia següent de Francina Armengol al Consel Insular de Mallorca foren actes multitudinaris i efusius.
No fageu més burrades com això de Son Espases, per favor!
Som molts els que creim en vosaltres.

El galindó

Molt prest m'han d'operar d'una cosa tan simple com un galindó.
Però recordo massa bé el post-operatori de l'altre. Quin malé! No se podia aguantar i el peu es movia totsol, del mal que me feia. I, després, impossibilitada: devers 15 dies amb crosses i dos mesos a poder-me posar sabates normals.
Direu que es fa amb làsser, sí. Però el meus metges no volen fer-m'ho amb làsser perquè si queda bé, queda bé, però pot quedar molt malament i amb un alt percentatge de possibilitats.
Per tant, a sufrir! Seran quatre dies, com aquell que diu.
I sense operar sufresc més temps: quan camin un poc tot el peu me fa mal i només puc dur sabates molt fluixes. A més, passats els primers dies, estic molt contenta de l'operació de l'altre.
Demà vaig a fer-me les proves i sempre tenc por que no me trobin alguna cosa. Avui estic inquieta i és per això.
A més, operar-me -encara que sigui d'un simple galindó- no me fa gens de gràcia: l'anestèssia, l'ambient de clínica, tot junt me fa por.
Però, vaja, mentre tot sigui per un simple galindó!

"Memòria de vida" i el cinema

No sé exactament quan vaig escriure "Memòria de vida" (El Gall editor. Pollença, 2004), supòs que l'any 1999 o el 2000.
I sí, me vaig estorbar a publicar-la. (Vaig passar una molt mala època personal entre l'escriure-la i el publicar-la i segur que això va influir en tenir-la totalment abandonada per part meva)
I, malgrat la pèssima distribució i propaganda del tipus que sigui (sols es va fer una presentació a Pollença i res més), la majoria dels que l'han llegida (que no són molts, tot s'ha de dir, però són bons:-)) m'encoratgen dient que és una bona novel·la i, sobretot, dient que serviria per fer-ne una pel·lícula o un culebrot.
Tonina, t'atreveixes a fer un guió? Ho dic ben seriosament.
Jo ja tenc el principi:

Les campanes de l'església toquen a mort i es veu dues nines molt petites que les renten, les pentinen, les vesteixen i, una a cada mà d'una persona major, les duen a l'habitació on hi ha sa mare morta. És una habitació plena de cossiols i ciris cremant. La cara de les nines és de fred, d'espant i de no saber què hi fan allà.

Continuarà.....

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Les primeres classes de català

Crec, sincerament, que, en qüestió de la llengua, ja tenim la batalla guanyada.
I ara em ve de gust explicar les meves primeres classes de català.

Quan tenia 13 anys (ha plogut molt, des d'aleshores, però -a la llarga- ha plogut bé:-)) mon pare va decidir que jo anàs a classes de català. Decisió sàvia i intel·ligent com quasi totes les que prenia mon pare. Ho vaig acceptar de molt bon gust. Jo començava a escriure cosetes d'aventures i m'agradava molt llegir.
En aquell temps llegia, sobretot, "David Copperfield",
Mark Twain, "Miguel Strogoff", "Corazón" (que me va regalar el meu germà quan vaig fer 10 anys)...
i, sobretot, "Mujercitas" i "Hombrecitos" i "Aquellas mujercitas" i "Aquellos hombrecitos". M'agradava molt tornar a llegir llibres que ja coneixia i na Louise M. Alcott m'entusiasmava i omplia bona part del meu temps lliure que, de fet, era quasi tot el meu temps.
Les classes de català crec que era el primer any que es feien més o menys obertament i, organitzades per Obra Cultural Balear, es feien de 19,30 a 20,30 a l'Estudi General Lul·lià. Parl del curs 63/64. El professor nomia Toni Garcias, feia feina a una agència de viatges i ens en ensenyava molt bé. Passava, però, que només érem 3 (tres, sí) alumnes: un fill seu, un fill del dentista Forteza-Rey i jo mateixa.
Però fóssim 3 o fóssim 100 l'entusiasme per part nostra era el mateix.
Vaig continuar i després, a poc a poc, les classes es varen anar estenent i ja érem més.

Anys després vendrien les estimadíssimes classes amb n'Aina Moll al Joan Alcover. Les féiem d'1 a 2, després de les classes i apreníem, no només llengua, sinó també maneres d'esser, maneres d'actuar. El primer any que ella va fer aquestes classes les seves alumnes érem na Mª Antònia Oliver, na Paca Ferrer, na Margalida Tomàs i una de les germanes Mascaró (crec que n'Assumpta).

Ja sé que ho mir amb molta perspectiva i que ha passat molt de temps. Però, veis com tenim la batalla guanyada?



dijous, 11 d’octubre de 2007

terra banyada

Quan plou molt, els cossiols i les pasteres de la terrassa fan olor de terra banyada. És una olor coneguda i estimada desde sempre.
Ja diuen que "qui no se conforma és perquè no vol". I, per jo, l'olor de terra banyada dels cossiols de la terrassa és tan important i tan penetrable i tan meva com l'olor de totes les quarterades que pogués tenir. El destí m'ha duit a tenir cossiols i pasteres i en som feliç quan, com avui, ha plogut i se sent aquesta oloreta estimada.
Els veïnats me diuen que la nostra terrassa pareix una jungla.
I és que no hi cap ni un cossiol més, quasi.
I és que m'agraden tant les plantes que hi tenc que cada dematí en aixecar-me les vaig a veure.
I és que les veig créixer dia a dia.
I és que em compensen amb les seves fulles i les seves flors. I amb l'olor a terra banyada, com avui.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

desitjos i records

Calaixos plens
de records inesborrables,
maletes plenes
de paraules estimades,
butxaques estibades
de desitjos recurrents
intransferibles
urgents
irrenunciables.
Desitjos congruents
i incongruents.
Desitjos ja viscuts
i no viscuts.
Desitjos sempre
urgents
irrenunciables

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Son Espases o la confiança caiguda

Ja està decidit: es fa el nou hospital a Son Espases.
Tenia una gran confiança en el nou Govern, me pensava ens esperaven anys de progressisme i honestetat i el primer de tot que fan és allò que, durant la campanya electoral, havien dit que no farien. M'han decebut molt i sé que en som molts com jo. No vull caure en parlar malament dels polítics ni en dir que tots són iguals perquè no m'ho crec. Malgrat el que passa avui amb l'hospital i Son Espases, crec, encara, en els polítics, en AQUESTS polítics i en la política.
Però avui, i es veia venir, és un dia de desil·lusió, de desconfiança, de veure i tèmer mem què passarà.

divendres, 5 d’octubre de 2007

el tornado

Ahir un poc passades les 5 de l'horabaixa va començar a enfosquir-se fins arribar a esser nit tancada. Aleshores, de sobte i dins aquella negror, va començar tot: una bona barrumbada, calabruix, trons i llamps i, sobretot, una ventada grossa i estranya. El vent feia un renou espantós i l'aire era una mescla d'aigua i una cosa que pareixia terra i no-sé-què més. Diria que l'aire pareixia com un brou, tenia consistència, i el vent el feia moure a les totes. Allò que més m'ha quedat dins el cap és el renou del vent. El vent sempre fa renou però el d'ahir feia un renou especial: semblava que tocava a les portes, a les finestres, que ho volia governar tot. I l'espant era gros. Una experiència mai viscuda i amb ganes de no tornar-la viure.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Classes de rus

Ahir vàrem tornar a començar les classes de rus. Després de l'estiu sembla com començar de nou, però tirarem endavant i, a poc a poc, recordarem el que ja havíem après.
Quan no estava bé vaig decidir fer qualque cosa per mantenir el meu cap en funcionament i vaig decidir estudiar un idioma. Me vaig decidir pel rus perquè era com un repte que em posava a mi mateixa i sabia que era una llengua difícil: de molt joveneta ja havia estudiat rus un curs.
A cals meus pares teníem un veïnat rus, don Jorge, i m'havia ensenyat quatre coses i això i la seva personalitat estranya m'havien fet interessar, ja, per aquesta llengua. Qualque dia he d'escriuré sobre don Jorge.
Aquest serà el quart any que vaig a classes de rus. Vaig anar dos anys a l'Estudi General Lul·lià, però després el grup es va desfer. L'hivern passat i aquest vaig a ca la meva veïnada, na Nadia, que era la professora que teníem al Lul·lià. Som dos alumnes: n'Ignasi, professor d'IES de filosofia, i jo.
I m'agrada que ens doni deures. I m'agrada tenir el llibre de rus i el quadern de rus. I és, quasi, com si anàs a escola.