Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

dissabte, 1 de desembre del 2012

Llums de Nadal amb regust amarg


Crec que enguany no s'haurien de posar llums de Nadal ornant els carrers de les ciutats, amb la crisi que correm i amb tanta gent que ho passa tan malament.
Però s'ha fet. Es fa, sempre, el que volen.

No volia anar a veure l'encesa de llums per aquest motiu, però hi vaig anar amb la meva neboda i els nins.
Hi he anat moltes vegades, sobretot quan els meus fills eren petits: quedaven meravellats amb els llumets i veien que, efectivament, prest seria Nadal, aniríem a dinar a cals oncles i a cals avis, i vendrien els Reis.

Enguany l'encesa de llums ha tengut un regust amarg.
El funcionaris estaven congregats a Cort (tot el meu suport cap a ells) i quan va sortir Isern al balcó hi va haver una cridadissa grossa, tant que la Banda de música Municipal es va haver d'aturar.
I continuava al balcó, amb uns quants regidors, com si no passàs res.
Al carrer que va cap a Palau Reial hi havia dues furgonetes amb Policia Nacional. Mai no havia vist això. Què hi feien allà? No era un acte festiu? Però, clar, hi havia el batlle de Palma i l'havien de "protegir". De qui? De què? Potser d'ell mateix i els seus actes.
Isern va sortir per darrera i uns quants regidors(no eren més de 5 o 6, començaren a caminar cap Al Born, baixant pel Pas d'en Quint a una velocitat extraordinària. Els funcionaris continuaven cridant i reclamant els seus drets, vestits de Papa Noel de negre.
Anarem darrera la comitiva amb les seves pancartes i els seus clams.
I, oh!, els policies que eren devora les furgoneteres s'hi afegiren amb els cascs i les porres.
Quin panorama i quin mal exemple als nins que hi havia per allà.
Anàrem al Born i, més encara: hi havia parelles de policia amb cans adiestrats.

Aquest ha estat el meu començament de Nadal del 2012.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Johanna Greulich canta a ca nostra




Vaig repetir la meva experiència amb els concerts organitzats per "Cultura a casa".
Diumenge 18 de novembre la soprano Johanna Greulich va fer un concert a ca nostra, enmarcat dins el XXXIII Encontre Internacional de Compositors.
Per jo fou un honor acollir aquest acte. I Johanna em va deixar amb molt bon gust de boca, com cantant i com persona. No me faria res repetir.
Per ella, per Cultura a casa, els organitzadors, i per l'Encontre de Compositors.


No parlaré del recital perquè em va superar totalment i em va entusiasmar. Això correspon als crítics de música. M'he quedat amb ganes d'escoltar-la més vegades,

El paper de Cultura a casa crec que és important,ja, per la cultura de Mallorca, amb tots els actes que organitza.

Vos recoman que visiteu el seu web http://culturaacasa.wordpress.com/

Aquesta gent jove, emprenedora i entusiasta ja fa camí. I el que farà.

dissabte, 10 de novembre del 2012

n'Aina


A les dues en punt has arribat al món.
Coloret de rosa, petita, rodoneta ets la darrera incorporació a la família.
Molt desitjada i molt esperada t'ha costat néixer. Però ara ja ets aquí. Ja ets, per sempre, amb ton pare i ta mare. I tota la família t'estimaren i te recolzarem sempre.

Aina, has arribat amb els primers freds i les primeres boires.
Has arribat a un món difícil, però tots t'ajudarem i te comprendrem. I farem tot el possible i l'imnpossible perquè siguis feliç.
Ets la nostra petita, la nostra nina estimada i desitjada.
Bastava veure la cara de satisfacció ded ton pare i ta mare per saber que sempre, passi el que passi, t'estimaran molt i viuran per tu.
I les padrines.
I els padrins.
I l'oncle i les ties.
Petita i indefensa has arribat entre nosaltres.
Molt benvinguda, Aina: sempre t'estimarem.

divendres, 2 de novembre del 2012

El dia dels Morts

No sé quants d'anys teníem, però érem petits.
El ble de l'animeta d'oli cremava tota la nit de l'1 al 2 de novembre.
I les campanes de l'església, dins la fosca del poble, tocaven a mort sense aturar.
El dia de Tots Sants era un dia alegre, festiu.
El dia dels Morts l'ambient era trist.
I la nit anterior, també.
El dematí anàvem a tres misses, una darrera l'altra: sortíem i tornàvem entrar a l'església per la següent. I així, fins a tres vegades.
Era l'únic dia de l'any que el capellà tenia permís per dir tres misses i, no sé per què, es feien seguides.
I la pregunta era la mateixa a totes les boques: "Ja has anat a les tres mises?"
A ca nostra mai hem estat d'anar al cementiri ni de dur-hi flors. Però era dia 2, i no dia 1, que la gent hi anava.
No record haver-hi anat cap any.
Només, qualsevol dia, hi anàvem i, abans de partir, ma mare agafava uns geranis i qualsevol flor del corral i les posava damunt la tomba familiar.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Per Tots Sants, rosaris


Això de regalar rosaris ensucrats als nins és una antiga tradició que perdura.
A jo ja me'n regalaven un, els meus fills també en tengueren. I les meves nebodes. I prest en podré regalar un a la meva néta Aina.
Fets de dolços diversos, des de la xocolata fins els panallets, embolicats d'un amb un, enfilats i, al final, una grossa patena de carabassat amb una estampa enganxada.


Ja fa temps (els meus fills ja en feien i la major té 34 anys) que a la majoria d'escoles mallorquines els nins elaboren rosaris els dies abans de Tots Sants.



I duraven,els rosaris, penjats a un clau de la cuina....
I féiem la foto amb el rosari, enorme quasi sempre, i que ara ens omple de records.

No deixeu de regalar rosaris als nins, per Tots Sants!
Jo, enguany en regalaré als fills de les meves nebodes.
N'hi ha molts, per triar. De tota mida i de tot preu. Des dels exquisits de Ca'n Fresquet fins els que fan, també ben bons, al forn on vas a comprar.





dijous, 25 d’octubre del 2012

Concert íntim de "Cultura a casa"


Dins la programació d'octubre de "Cultura a casa"
http://culturaacasa.wordpress.com/
estava previst que dimarts, dia 23, es fes un concert íntim a ca nostra.

La meva experiència com amfitriona és totalment positiva.
La meva misió era tenir les portes obertes de ca nostra per una gentada -jove, en la majoria- que venia, sense saber on anava exactament, Sabien, només que anaven a un concert de Nathaniel Robin Mann&Sef

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=3qyUDMtvR3Y#!

Vengueren dilluns a col·locar cadires i llevar taula del menjador. I tornaren dimarts, just abans del concert, a componcre els sofàs, coixins i tot el que trobàrem per seure,

I arribà l'hora.


Jo me'n vaig anar a ca la meva veinada i amiga Totó i sopàrem allà mentre sentien el concert.
Un silenci absolut: ni ens vàrem adonar que les quasi 40 persones pujaven les escales.
Sentíem la música i els aplaudiments.

Al final vaig baixar i vaig xerrar un poc amb els assistents, que ja estaven de partida.
Un poc més, amb els organitzadors i els músics.


En un bluf varen deixar tota la sala composta i exactament així com estava abans.

Una experiència molt positiva i que repetiré.

Des d'aquí vos convid a assistir als seus actes o a participar com amfitrions. La seva adeça és

I els vull donar les gràcies per haver fet aquest magnífic concert a ca nostra.






diumenge, 14 d’octubre del 2012

El Bar Bosch


Era, és i, crec, serà emblemàtic a Mallorca.
No sé si tanquen mai. Però en arribar el vaixell de Barcelona,quasi dematinada, al que ara és el Moll Vell, era obert per berenar d'un cafè amb ell i una ensaïmada. I, anys després, a la nit, en sortir del Principal o en tornar de bauxa, era obert per anar a prendre la darrera copa.
A Palma si deim que anam a menjar una llagosta ningú pensa en el crustaci. Ens referim al fabulós entrepà de llonguet torrat amb el que demanis. A mi la que més m'agrada és una llagosta de pa amb oli.



Si no saps on has de quedar, quedes al Bar Bosch.
Si no saps on has d'anar, vas al Bar Bosch.
I, si hi vas perquè t'agrada, vas al Bar Bosch.

M'hi vaig passar hores, la meva primera joventut.
En sortir de l'Institut, el capvespre, anàvem al Bar Bosch.
Na Carme Simó, n'Antònia Vilà i jo ens havíem fet molt amigues l'any del PREU i enfilàvem cap allà mentre miràvem les flors de la Rambla. Na Xesca Ensenyat ja ens hi esperava i, una estona després, solia venir-hi en Llorenç Capellà i a vegades la seva germana Margalida. I a vegades érem més, clar.
I arreglàvem el món.... parlàvem hores i hores mentre teníem la tassa del cafè, ja buida, damunt la taula. I el cendrers plens de llosques. Els camarers ja ens coneixien i si algun dia, pel que fos, no dúiem doblers o no ens bastaven ens deien "ja pagareu un altre dia".

En l'hivern, dedins, clar.


Allà Xesca Ensenyat gestà el seu primer -i únic- llibre de poemes, "Ciutat de l'Horabaixa", que va publicar molt prest, amb dibuixos d'Antònia Vilà.

Hores i hores de primera joventut.
Tertúlies inacabables i inacabades.
I sabeu? M'agrada molt anar al Bar Bosch.







dijous, 11 d’octubre del 2012

I agafàvem un taxi

Amb un taxi anàvem al Col·legi Major on vàrem passar dos cursos. Bé, quasi dos perquè ens va aglapìs el "calendrio juliano" i el segon curs no començàrem fins el gener. Es deia "Virgen Inmaculada" i era al carrer Copèrnic, 88.
Ara crec que ja no en queda res d'aquell vell edifici, habitacions enormes compartides entre quatre, jardí selvatge i fantàstic, pista de bàsquet i piscina que no vaig veure mai plena més que d'aigua de la pluja.
El primer curs hi vaig anar sola i vaig compartir habitació amb n'Eugènia Terrassa i na Censi. Na Censi i jo ens férem molt amigues, tant que va venir a Pollença a principis d'estiu, abans de partir cap a la seva Ortigueira natal.
El segon curs vingueren a Barcelona les meves amigues, que feien un curs menys que jo: n'Aina Aloy, na Mª Dolors i na Neus Juncosa. Amb na Censi, érem quatre les que compartíem l'habitació. Tenia un balcó que donava al jardí.
Crec recordar que tancaven a la 1 i mitja. Més tard, havies de tocar un timbre.
Ens férem bones amigues de n'Anna Labarta, que n'era la Cap d'Estudis. Era becària d'àrab a la UB i els seus pares vivien al carrer Canuda.
El dematí, classe.
Després de dinar anàvem a fer el cafetet al bar d'enfront -el Martin's-, on també anàrem a beure ginebra, el vespre, el dia que varen assessinar Puig Antich.
Molts de vespres anàvem al Sherlock Holmes, al mateix carrer Copèrnic (he sabut que ja no hi és). Allà preníem cervesa i escoltàvem música. I ens trobàvem amb els nostres amics Tomeu Canyelles i Tolo Cantarellas.
Vaig escriure aquest poema que hi va estar, penjat a la paret, molt de temps:


Al "Sherlock Holmes"


Anàvem a dormir amb les trompetes dins el cap
i na Marlène Dietrich era ben nostra en aquells moments.
"Lilí Marlen" ens acompanyava a la residència
i ens ajudava a pujar els escalons.
Deixàvem al carrer
-carrer Copèrnic, 88-
el sofà de vellut i la cervesa
negra que havíem pres al "Sherlock Holmes",
a aquell racó just devora el piano,
amb el desig inútil
de reviure
l'època d'entre-guerres a París.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

L'octubre, cap a Barcelona



Barcelona emboirada,
saps totes les hores
i tots els homes.

El teu port és
l'arribada exacta d'un trimestre
a les set del matí
amb son
i dies de por per endavant,

l'arribada exacta d'un vaixell,
el teu port.
Fum i boira.



Havíem anat a la Transmediterrània a fer cua per comprar els bitllets.
Abans ens havíem anat a matricular i triar un lloc per viure.
I a principis d'octubre, carregats de maletes i il·lusions, partíem, en vaixell, cap a un món nou, desconegut. Partíem cap a la gran ciutat a estudiar.
Les maletes pesaven massa i els camarots eren a la coberta D, a baix de tot. Les escales, empinades i inacabables, feien que, per dir-ho d'alguna manera, deixàssem que les maletes baixassen soles, ajudades pels nostres peus. Un camarot amb 4 lliteres amb cortinetes. Un camarot que no sabies amb qui comparties. Estret, minúscul i ple de maletes i bosses de tota casta. Les que no hi cabien, al corredor.
Ens aixecàvem fosca negra per veure bé la lenta i llarga arribada al Port.
Les nombroses muscleres i els vaixells de càrrega feia que semblàs que no arribàvem mai.
I Montjuic en front.
Els renous i el trànsit de la gran ciutat ens eren extranys, el primer dia.
I l'olor del despertar-se a la ciutat.
I el fum damunt la ciutat.
I els carrers llargs i plens de gent a la ciutat.
Autobusos per tot, semàfors, places, carrers estrets, carrers amples ja plens de gent.
Tot un món nou i desconegut s'obria davant nosaltres.
L'esperàvem amb ganes.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Horabaixa vermell

Horabaixa vermell,
punyent.
Per la finestra que dóna a ponent
el color dels núvols
enlluerna
i meravella.
El sol es pon.
Horabaixes de tardor
que superen qualsevol obra d'art.
Sols una cosa mancava,
els esbarts d'estornells.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

L'Escola Normal de Palma

Hi vaig entrar ben per casualitat el gener de 1975.
Havia anat a una conferència a l'Estudi General Lul·lià amb en Jaume Pomar i allà me va presentar n'Andrés Sánchez Pascual, aleshores director de l'Escola Normal. Després de 10 minuts de xerrar me va dir: "Ah! tu saps català? A la Normal hem quedat sense professor. T'interessaria fer-hi classes, però cobrant molt poquet i sense contracte?"
Vaig dir que sí immediatament.
Havia acabat els meus estudis el juny del 74 i, a més de fer unes classes a Sant Josep Obrer i a Obra Cultural Balear, en Biel Bibiloni me va telefonar per si el podia substituir a l'Institut Antoni Maura: ell se n'anava a fer el Servei Militar al Sáhara.
En aquell temps tenia un motorino i anava d'una banda a l'altra.
Foren anys d'entusiasme contingut. Em limitava a ensenyar ortografia que eren, per a ells, els primers anys d'aprenentatge de la seva llengua pròpia.
A l'Escola Normal vaig disfrutar molt perquè la majoria d'alumnes estaven entusiasmats.
Per això, a la Normal, no em limitava a ensenyar ortografia: féiem converses a classe sobre temes triats per ells, vàrem organitzar la vinguda, a l'hora de classe, d'escriptors com Biel Janer Manila, Antoni Serra, Llorenç Villalonga.... i me'n deix molts.
La meva relació amb els alumnes era molt amigable i aquells primers anys en vaig tenir que, després, varen destacar (i destaquen)per diversos motius dins la nostra societat. No en vull anomenar cap per no deixar-me ningú.
El curs 75-76 ja vaig tenir una mena de interinitat, però adscrita al Departament de Plàstica: era l'únic on hi havia alguna plaça lliure.
Érem 13 professors PNN's i teníem una saleta petita on ens reuníem el temps que no féiem classe.
També, aquells anys, començava la lluita dels PNN's. A les Assemblees locals i a les anades a Madrid no vàrem voler tenir un representant: cadascú de nosaltres era, allà on anàssim, representant del grup. E·ncara que sempre érem tres o quatre els que ens movíem cap aquí i cap allà.
Crec que era el 77 quan vaig entrar -amb una interinitat, al Departament (bé, aleshores encara no hi havia Departaments, eren Càtedres)d'espanyol, que era el que havia estudiat a la Universitat.

Ai, com us record, primers alumnes meus de català! I els records són bons.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

La meva escola de Barcelona

El temps que visquérem a Barcelona (1959-1960) vaig anar a escola a les anomenades "Damas Negras" que duien l'escola del "Niño Jesús". Vivíem prop i allà vaig anar. Tenien dues entrades: una per Travessera de Gràcia i una pel carrer anterior, que no record com es diu.
Hi vaig fer l'Ingrés al Batxillerat.
Les monges parlaven sempre en francès -i en català si eren consultes personals, tant dels pares com de les alumnes-
En guardo molts bons records i me sé, encara, de memòria el començament de la llista de companyes de curs.
Passaven llista cada dia: Anguita, Amengual, Avendaño, Barbarà, Blasco, Borrull, Briñardeli, Buscató, Camps, Canals, Casals, Escudero.... fins aquí només.
Sense haver sortit de Pollença i parlant, pràcticament, sols el català, em vaig trobarf a mitjan curs parlant i escrivint indistintament en castellà i francès. I en català fora de l'escola, clar.
L'escola era bilingüe i sempre ho pos d'exemple d'immersió lingüística perfecta. No sé gens com ho feien, però no record haver tengut mai csp problema.
Les monges eren agradables i molt properes a les alumnes.
Anàvem a missa un dia a la setmana, a l'anexa Parròquia de l'Infant Jesús. Allà on Galinsoga va dir allò de "catalanes, iros a la mierda".
Ens duien d'excursió a Vallvidrera, al Tibidabo o s Montjuic.
Dúiem un uniforme blau marí i, per les classes de gimnàstica, uns bombatxos a quadres.
No hi he tornat anar mai més, però hi he passat per davant moltes vegades i, quan hi pas, sempre dic. "Aquí vaig venir a escola"

dissabte, 29 de setembre del 2012

Per Sant Miquel, cargols


El dia de Sant Miquel menjàvem cargols.
Havien començat les pluges i, no sé d'on sortien (ni mon pare ni ma mare eren gens d'anar a cercar cargols), però per Sant Miquel féiem una cargolada.
Un dia abans na Catalina Posadera els feia ben nets a una pica grossa que hi ha al corral i utilitzava molts de ribells. I els posava a bullir, moltes aigües canviades i mooooooolt de temps amb herbes.
A Pollença, fer una cargolada no és, només menjar cargols.
Mirau:
Amb els cargols ja nets i cuits esperant dins una olla, es fa un brou de carn i pollastre ben fortet. Una vegada fet,se cola i se guarda la carn per una part i el brou per preparar els cargols..
Se fa un sofregit amb pernil (allà li deim "camaiot"), varia (nosaltres li deim "negre"), costella de porc i trocets de xulla molt petits. S'hi posa el brou i tots els cargols colats (se guarda un poquet de suc de fer bullir els caragols).Que bulli, amb més herbes, per tal de mesclar els gustos.
Se tenen sopes preparades (només el pa) per treure a taula i que cadascú es posi les que vulgui: poques, tres o quatre basten, per cada plat.
Se fa un tumbet i se passa per la paella la carn del brou.
Abans de treure a taula els cargols, i encara bullint, s'hi afegeix un tassonet del brou on hem buillit els caragols i un parell de cullerades d'allioli.

I ja està tot a punt per menjar la cargolada

Es menja primer les sopes amb brou i trocets del sofregit i un parell de caragols.
Després els cargols amb allioli.
I després el tumbet (que ja és el darrer de la temporada) amb la carn del brou.

Pareix molt complicat fer aquests cargols, que podem anomenar, crec, "a la pollencina", però si la cuinera (o cuiner) s'organitza bé i s'ho pren amb calma,no ho és tant. Us ho puc assegurar perquè jo n'he fets.



dimecres, 26 de setembre del 2012

A Barcelona, l'any 59


Era el setembre del 59 quan anàrem a viure a Barcelona.
Durant la primavera i l'estiu mon pare i ma mare hi anaren diverses vegades per triar i comprar un pis, molt contents. I ens mostraven caramulls i caramulls de fotos.
El meu germà Miquel havia de començar la universitat i mon pare tenia el seu germà Biel -l'únic- que hi vivia. De petit també hi va viure i va néixer a Pollença -l'any de la Setmana Tràgica- perquè l'àvia va voler venir a tenir-lo a Mallorca. Però vivien a Barcelona, al carrer Aragó.
I ja està: cap allà s'ha dit!
Per la feina li va esser molt fàcil perquè treballava a la Caixa de Pensions i totduna li varen proporcionar un lloc a la Via Layetana.
Jo just tenia 9 anys i se pot dir que no havia sortit mai de Pollença.
Vengué un camió enorme de Ca'n Rojals per tal de fer la mudança.
Na Catalina "posadera" i el seu home quedaren a viure a na n'Asprer, responsables de ca nostra: cap dia va estar tancat.
Agafàrem un vaixell i tenguérem una nit de molt de temporal. I en bon dematí, el Port de Barcelona davant els meus ulls esglaiats, però no espantats.
Ens esperava tota la família que teníem allà: el tio Francisco i la tia Carme, oncles de mon pare, i el tio Biel i la tia Mercedes, el germà i la cunyada.
Enfilàrem amb el cotxe cap al pis. Berenàrem a un bar que es deia "el torrotito" i que era just a baix del que seria ca nostra.
I ens hi trobàrerm bé, a la nova casa: era un pis gran, ample i lluminós, al 103 de la Via Augusta.
La vida quotidiana totduna s'imposà.
Jo anava a escola a les monges franceses de la Travessera de Gràcia.
Ma mare anava sovint al mercat de Gràcia a comprar i prop de ca nostra, al carrer Balmes, hi havia una botiga -ca na Rosario- que ens duia les coses que hi compràvem a casa.
Mon pare va trobar un lloc a un garaig no massa enfora per guardar el cotxe i anava, amb metro sempre, a la Caixa.
En Miquel començava el primer curs a la Universitat.
Tot l'hivern tenguérem la casa plena de gent: tots els pollencins que, per una cosa o altra, anaven a Barcelona, ens venien a veure i dinaven o sopaven amb nosaltres. Fins i tot varen venir els del grup de ball de Pagès "L'esbart pollencí", que havien d'actuar a Montjuic.
Ma mare i jo molts de capvespres anàvem a esperar mon pare a la feina i ens passejàvem per la gran ciutat.
Però, també molt prest, mon pare començà a no sentir-se bé. Va agafar una depressió de cavall d'enyorança de la nostra illa. No volia anar amb cotxe, ens duia en tren a Sant Miquel de Terrassa o altres llocs propers per, com deia ell "tocar herba i veure mosques". Al metro es posava el diari davant la cara per no haver de veure la gent.
El psiquiatre al qual el va enviar l'empresa li va arribar a dir: "senyor Serra, se'n vagi a la seva terra que, si queda aquí, acabarà fent-se de l'Espanyol".
Esperàrem que arribàs l'estiu i desférem tot el fet: vàrem vendre el pis -a la correguda-, tornà venir el camió de Rojals i tornàrem agafar vaixell cap a Mallorca.

N'hauré de tornar parlar molt més, d'aquesta anada i venguda, perquè passaren moltes coses.

diumenge, 23 de setembre del 2012

La tardor


Els esbarts d'estornells que véiem pel cel de Ciutat.
A Pollença els anàvem a veure, horabaixa, des del Calvari.
A Valldemossa, quan havien passat,deixaven una capa gris-negra a la clastra.
I prest vendran els caquis i els codonys. I les nesples, que es cullen totes el dia de Sant Lluc. I les atzeroles. Ah! Ja he menjat gínjols!
Els carrers i els camps coberts de fulles dels arbres. I la silueta esquelètica que queda, després de la frondoditat de la primavera i l'estiu.


Les tempestes fortes de finals de setembre i principis d'octubre i les pluges interminables de novembre.
Els picornells i esclata-sangs.

Ha arribat el temps de treure jerseis, a poc a poc perquè encara ens falten dies de calor i sol.
Ha arribat el temps de tancar vidres, dormir tapats, menjar calent.
El dia se fa curt. Encenem llums i obrim persianes





divendres, 21 de setembre del 2012

Na Conxa

Viu a l'entressol de la finca de davant ca nostra.
Té 97 anys i en fa dos que no surt de ca seva perquè té els peus molt malament.
És vivaratxa i sempre està a l'aguait.
Des del seu balcó xerra amb els que passen, mira els turistes....deixa passar el temps.
S'aixeca molt dematí i dorm poquíssim.
Li agrada saber coses i, si no les hi contes, t'ho demana. Però amb interés i simpatia.
Quasi no hi sent. I la seva veu forta, de sord, és una companyia més del barri. Tots sabem si ha dormit bé,de què ha dinat o si les neves nebodes li han telefonat.
Quan jo m'aixec,de matinada, ja té el llum encès. I a la nit, quan me'n vaig a dormir, m'acompanya el renou no massa fort del seu televisor.
Va quedar vídua fa, ja, molts d'anys. Tants que no me'n record.
Fa uns anys sortia cada matí a comprar i el capvespre a passejar la seva cussta,"Lluna", que les nebodes li havien regalat. Totes dues es passaven, igualment, el dia al balcó. Quan va morir la cussa va tenir un gran disgust. I encara ho conta.
Té una dona que li va a fer net un dia cada mes i que, com que cada dia va a una altra casa de per aquí prop, li fa la compra.
Sembla com un souvenir més de la Seu, perquè el seu balcó és aferrat a la sortida dels turistes i, en l'estiu, està ben entretenguda.
Sempre té galetes per donar als nins i a jo encara me'n dóna per en Miquel. I sempre me demana per ell: "Com està es nin?" me demana.
Quan mon pare va estar malalt, al llit, ja per morir-se, venia cada capvespre i a vegades li duia flams o pomes al forn.
Per jo, quan surt els demations, és com un ritual anar fins al seu balcó i, si és dedins, cridar-la per saber com està. Tots els veinats feim el mateix i ja sabem com està perquè la seva veu ressona dins el carreró. Però li agrada i s'entretén un poc. En té molts pocs, d'entreteniments.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Gràcies, Miquel: avui fas 70 anys.


I els meus molts d’anys sera un GRÀCIES així de gros (posa-li música alegre)
Gràcies per haver estat sempre al meu costat, per haver-me comprés sense preguntes, per haver pogut donar-me a entendre sense paraules.

Per haver romput la lledriola, quan vaig néixer, per anar a comprar-me un “sonajero”. I per dir, en tornar a casa: “Justament ara que me n’havia anat”: tenies 7 anys i mig. I sempre has estat el germà responsable i acollidor de la teva germana petita.




Crec que els nostres pares estarien contents de veure que, en tants d’anys, no hem discutit mai. Ni amb tu ni amb n’Antònia, ni amb les teves filles: Joana i Maria. I de veure que, tants d’anys després, encara estam més units que mai.
Sempre m’has recolzat i me recolzes encara.
En els meus errors i els meus encerts.
En la meva primera joventut. En els meus amics.
En el meu matrimoni.
Een la meva separació.
En la meva depressió.
En les meves alegries i les meves plorades i telefonades a mala hora.En la meva angoixa.
Sempre has compartit la meva felicitat i els meus mals moments.
Els teus amics eren, i són, els meus. I els meus, els teus.
Vares conéixer n’Antònia i, poc temps després, et casares amb ella. I, per jo, sempre ha estat la germana que no he tengut i que no he enyorat mai perquè l'he tenguda a ella. Gràcies, Antònia.


Hem viscut junts, hem plorat junts, hem rigut junts….
Jo som el que som professionalment gràcies a tu. El 81, que mon pare i ma mare estaven molt malament i jo tenia una nina petita, m’animares amb força a instal•lar-me a Madrid per fer les oposicions. No sé si hi hagués anat o no, però sé que hi vaig anar gràcies a tu.
I sortim junts, tots tres. I reim. I, si és necssari, també ploram.
I Anam de tapes. I bevem vi. I vivim l’alegria d’esser vius. I compartim les alegries i penes dels nostres fills.

Ja ets padrí, Miquel. I un gran padrí. Els teus néts t’estimen.

Tots t’estimam.

Gràcies per esser així com ets.

Mooooooooooooooolts d’anys!!!!!!!!!!!!!!!!!!







dilluns, 17 de setembre del 2012

La teva primera història.

Molts, molts d'anys després podries pensar que la reacció de destruir la teva primera història que no té només començament ha estat una quivocació. Però molts, molts d’anys després ja ni t’ho planteges. I ningú mai no tornarà a llegir la teva primera història. Ni les que vendran després, perquè no en vendran més.
Després d'aquesta història només vendrà la teva pròpia història. I aquesta, la teva –podries pensar potser qualque dia, anys més tard, un dematí d'un dia qualsevol– ni tan sols no val la pena que sigui escrita. Si en el teu futur pensassis, arribaries a pensar, fins i tot, en qualque moment, que ni tan sols val la pena que sigui viscuda.
I hi ha acció, a la teva vertadera història. Molta d'acció. Vius d'acció.Has destruit la teva primera història.
Ja veus, la teva primera història que no té només començament no servirà tan sols ni per a fer paper reciclat.
I es perdrà, de matinada, dins el camió que recull el fems. El camió que el recull i el fa mil miques. I l'aboca després a llocs quasi sempre incontrolats.
I es perdrà més tard dins el fum del foc constant amb totes les deixalles domèstiques.
La teva primera història que no té només principi es transformarà, simplement, en una deixalla domèstica que passarà del contenidor a un abocador qualsevol.
No pots dormir i no hi ha lluna per mirar, com sol passar a les novel.les.
Mai no ha entrat la lluna, per la finestra del teu dormitori. De la mateixa manera que mai no es pon el sol, dins el teu mar.
cció.
Però la protagonista no pensa, ni vol esser ja una vella escriptora famosa devora una ximenea encesa amb un ca negre ajegut als seus peus.
No recorda ni el passat, ni el present, ni el futur desitjat i estimat.
I una protagonista que no recorda només et serviria perquè la recollís el camió del fems, de matinada.
I una protagonista que no recorda només seria -i serà- una deixalla domèstica.

dijous, 13 de setembre del 2012

Mon pare


Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer, mon pare.

Sempre volia parlar de tu, mon pare. Però vares significar tant per jo que mai gosava.
Ara he topat amb un dietari-diari teu de l'any 80 i he pensat que era el moment. Un dels moments, només, perquè em quedaré amb moltíssimes coses per dir i sentiments per expressar.



Sempre pendent de ma mare, na Joana Martí i Suau.
Sempre pendent d'en Miquel i jo i de n'Antònia i n'Andreu.
Sempre pendent de les teves nétes, na Joana i na Maria; na Tonina i na Coloma. El nét, en Miquel, ja no el vares conéixer.

Ens donares una vida feliç, tranquila i suau.
Una vida plena de records, històries, anècdotes, converses eternes.



I, sobretot, plena d'estimació.

Ens vas transmetre el que és una vida digna i responsable.
I ho feies sense paraules: els teus fets i les teves actuacions ens educaren i ens feren tal com som.
Amic dels amics. Amic dels nostres amics.

Eres molt passador de pena, que et va marcar fins el final.
Preocupat pel teu poble i la teva gent. Preocupat pel País. I compromés amb el País.
Visqueres temps difícils, amb la mort prematura de ton pare, amb la guerra del 36, la postguerra, la Segona Guerra mundial, la Dictadura i, la moprt d'en Franco i després -a la fi- la Democràcia.
Pendent de la ràdio sempre.
Lluitant per la teva llengua des de que eres jove. Vivint plenament el teu poble, Pollença, fins a la mort.



Tu no ho saps. Però, quan et morires, un, aleshores jovenet Tomeu Payeras "L'amo", et va dur, emocionat, una corona de lloré amb les quatre barres.

Et morires massa prest.
Ens deixares molt sols. Encara ens feies falta. Però una mala enfermetat -artereoesclerosis- et va dur, molt precipitadament a la mort.
Morires mentre el rellotge de la Seu tocava les 4 del capvespre, el dia de la Puríssima de l'any 83, rodejat dels teus: ma mare, en Miquel i n'Antònia i n'Andreu i jo. Tenies 74 anys.

Sé que escric massa poques coses, sé que te mereixes moltes més paraules.
Pots estar segur, però, que els teus fills, néts i besnéts sempre et tendran present i sempre sabran de tu com si encara fossis amb nosaltres.



dilluns, 10 de setembre del 2012

Original del Decret de Nova Planta de Mallorca


L'original és a Pollença, a l'arxiu Asprer, a cal meu germà Miquel Serra de Gayeta i Martí.

Ho he volgut compartir amb vosaltres.









divendres, 7 de setembre del 2012

N'Idò ja no hi és.




Et vaig trobar a la terrassa, el teu lloc més estimat en l'estiu, damunt unes sabates d'en Miquel.
I ja no hi eres.
No veurem mai més la teva mirada.
No jugarem amb tu.
No dormiràs, ja, als peus del meu llit ni estaràs mai més al sofà devora jo.


No entraràs com un llamp a l'habitació d'en Miquel a xaferdejar, tant com t'agradava.
No ens fugiràs per la porta del replà, per pujar fins el pis de dalt i tornar.
No veurem mai més la teva figura elegant.



Mai podrem oblidar que has estat carinyosa, curiosa, jugadora quan eres joveneta.
M'has fet molta companyia, Idò. Amb el teu silenci i els teus ulls que ho deien tot, m'has mostrat comprensió.

I ja no hi ets.
I ja no hi seràs mai més.
Però sempre te recordarem i sempre seràs present dins nosaltres.

Gràcies, Idò, la nostra moixeta, per haver volgut compartir amb nosaltres tants d'anys.





dimarts, 4 de setembre del 2012

Les olors de setembre

El setembre fa una olor i un color especial.
Olors ja presents:
verderols, llampugues amb pebres, caragols.
I olors imminents:
magrana, codony, olives.
Olor de dia fresquet i color gris, de plom, del cel i la mar.
El cel, sovint, amb unes nuvolades negres i fosques que vénen del nord.
Records i olor de llibres i llibretes noves,
llapissos, goma d'esborrar, maquineta de fer punta.
Color clar de l'aire i del cel.
Capvespres de setembre suaus i tranquils.
I el plaer de posar-se una jaqueta.

divendres, 31 d’agost del 2012

Setembre



El poema amb el qual he col·laborat al FIL (Festival Lúdic Interdesciplinari) de Pollença 2012:




Setembre

No hi ha horitzó.
El gris plom de la mar té el mateix color que els núvols.
Una barca arriba suaument a port.
L’estela que deixa
és l’únic moviment dins l’aigua salada.

No s’hi pon mai el sol, dins la meva mar.




El meu amic Miquel Adrover Llegint el poema:


I el poema:


Fotos: Victòria Cámaves A "Viu Mallorca Mallorca"
https://www.facebook.com/viumallorca



dimecres, 29 d’agost del 2012

fil d'alta mar a Pollença

Pollença sempre ha estat un poble amb molta vida cultural i inquietuds.
I Pollença és el meu poble.
Avui, dia 29 d'agost, comença el "fil d'alta mar" ("2on festival interdisciplinari lúdic"). Dura fins dia 2 de setembre, amb molts d'actes de gran qualitat i interés.


Ho organitza AÇA (Associació d'artistes de Pollença)

Jo hi he participat amb un poema que, després del FIL, posaré aquí.
Tots aportam el que sabem fer.

Si podeu, anau-hi. I si voleu el propgrama detallat el me podeu demanar, a joana.serra@gmail.com, i l'envio.


Molt d'èxit al FIL 2012!




dissabte, 25 d’agost del 2012

La situació del Català a les Illes


Tornam enrera a passes agegantades.
Tot el que es va aconseguir amb anys de lluita s'enfonsa per Decrets i Lleis d'un President i un Conseller que pareix que només volen treballar en això: en contra del Català a les Illes

El Decret de Nova Planta es va fer efectiu a Mallorca el 1716. A ca nostra, a Pollença, n'hi ha un original.

Han de passar molts d'anys fins que arriba la Reneixença amb intents de fer reviscolar el català.

I més n'han de passar fins que Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll treballin en el Diccionari català-valencià-balear.
Antoni Maria Alcover recull les Rondaies mallorquines.
I no puc deixar de dir que Andreu Ferrer Ginard treu un recull de rondaies menorquines.

La llengua s'havia mantingut ben viva entre els parlants.

Més temps ha de passar encara fins que arriba la Dictadurta de Franco i prohibeix i nega les llengües de l'Estat espanyol que no siguin el español. Jo encara he estudiat, a primer o segon de batxiller que "España tiene una lengua y también hay dialectos"
D'aquesta època tan obscura en parlarem un altre dia.

A les Illes Balears es va promulgar la Llei de Normalització Lingüística el 1986 i aquí la podeu trobar:

Llei de Normalització Lingüística de Les Illes Balears, aprovada el 1986:

http://die.caib.es/normativa/pdf/00/lleinormalitzaciolinguistica.pdf

I, amb la feina dirigida i coordinada per Aina Moll Marquès i l'esforç de tots, es varen aconseguir moltes i moltes coses.


I ara, amb un any, tot s'enfonsa.

Tenim un President que parla exclussivament en castellà.
Tenim unes escoles obligades a fer efectiva la separació dels alumnes per llengua.
Tenim uns pares a qui se'ls fa "·escollir" llengua pels seus fills.
Tenim una castellanització global i que pujarà de l'Administració. I pujarà perquè s'ha llevat (per part del PP) el català com a requisit.

Tenim anys de lluita, altra vegada, per davant.

Però lluitarem.
I ho farem pels nostres fills i néts.
I ho farem en memòria de tots els que lluitaren abans de nosaltres.
I ho farem perquè un poble que no utilitza la seva llengua desapareix com a poble.
I no volem desaparéixer.
Ens volem mantenir i fer més forts.

dissabte, 18 d’agost del 2012

Un dilluns qualsevol


Fa molts d'anys vaig escriure aquesta novel·la curta. La tenia "perduda" per dins el Mac vell que ja no funcionava. Però el meu nebor, Mateu Olier, me va saber recuperar els escrits que hi tenia i aquí la deix, revisada, per vosaltres.
Per tant, ja la don per publicada: segurament tendrà més difussió que un llibre imprès.

©Joana Serra de Gayeta


La ràdio es posa en marxa a les 7 en punt.
Mig adormida sents -però no escoltes- les primeres notícies. Sempre teniu connectada aquesta emissora, no sabeu per què. Segurament perquè a les 7 en punt del dematí donen notícies. Segurament també perquè, més tard, mentre et vesteixes i vas d'aquí i d'allà t'acompanya la veu d'Iñaki Gabilondo. I t'agrada tant, la veu d’aquest home!
Si tinguessis temps ben segur que hi telefonaries, a la ràdio. I hi surten unes persones que no saps d'on les pot treure: totes opinen i tenen coses per a contar. Tu no sabries què hauries de dir.
No obres els ulls, però sents que en Felip entra al bany, obri el grifó, fa quatre cantades mentre es dutxa.
–Pareix mentida què despert es despert aquest home meu –ho dius sense paraules. Encara no pots ni parlar.
El renouet de la màquina d'afaitar t'és, també, familiar. Torna al dormitori i es vesteix.
Cada vespre deixa preparada damunt una cadira la roba que s'ha de posar demà. El que li duu més temps triar és la corbata: ha de combinar, alhora, amb la jaqueta, la camisa i els calçons. I ha d'esser elegant. Diu que la corbata és el toc final i el que dóna la primera impressió de la persona. I la primera impressió, diu sempre, és molt important. Tot això ara, avui dematí, no ho tens present, tu: estàs massa adormida. Tot això ho saps de sempre.
Sents els renous mesclats amb la veu del locutor. Però, a no ser quan hi havia la Guerra del Golf, o quan hi ha un atemptat, o un terratrémol, o un avió que s'ha estavallat, o la mort d'un personatge, no et comences a despertar del tot fins que en Felip et diu, a cau d'orella:
–Adéu, fins hora de dinar.
La besada és suau, l'olor de la colònia Armani profonda i fresca, i la teva veu quasi imperceptible:
–Quina hora és?
–Les set i mitja. Venga, no te tornis a adormir.
Encara ben tapada sents com tanca la porta del carrer.
És calentet, el llit, i per la ràdio, que ara ja escoltes, diuen que fa fred i hi ha boires. Quina peresa, aixecar-te! Però no hi pots pensar més. Botes del llit. Els peus van sols a les sabatilles i el teu cos es fica dins la bata.
Tens tantes coses a fer!
La cuina és freda. Poses la cafetera damunt el foc. Sempre la deixes ja preparada el vespre abans, que només hagis d'encendre el fogó.
Enxufes el radiador i t'hi atraques. El cafè amb llet ben calentet, quasi cremant, t'endolceix la boca i et comença a posar en marxa per a iniciar la teva jornada. Després de prendre-te'l et sents un poc més desperta i pegues una ullada al teu voltant. Realment veus que n'hi ha tantes, de coses per enmig, que no sabràs per on començar.
Tens una feinada.
Els dilluns sempre són així. I tots els altres dies, també.
Obres les persianes de la cuina. Fa fosca quasi, encara. Pareix mentida en aquest temps de l'any què tard que surt el sol. Però es veu que el sol sortirà, tanmateix, que les boires s'alçaran i farà un dia clar d'hivern.
No pareix que hagi de ploure. Però hi ha una humitat, amb tanta de boira, que els vidres són com a banyats i hi llanega qualque goteta minúscula. I qualcuna hi queda aferrada.
Veus el rellotge i el mires fixament. Pareix mentida que mitja hora hagi passat tan aviat.
Clar: obrir persianes, fer i prendre el cafetet, enxufar el radiador i mirar el teu voltant fa que quasi hagis de córrer cap a les habitacions dels nins.
Obres llums i dónes besades.
–Bon dia! Són més de les vuit. Au, venga, vestiu-vos que vaig a preparar el berenar. Bon dia, bon dia! Feis via, que és tard!
Sempre els fas dutxar el diumenge vespre, arribeu a l'hora que sigui. Protesten tot el temps perquè solen venir cansats i amb son i cada un vol esser el darrer, a veure si així no hi és a temps. Però creus que després agraeixen inconscientment aquesta mitja-horeta més de llit que poden tenir el dilluns.
Tots tres dormen profondament. Entre el llum encès, els teus crits inconscients, el "bon dia, bon dia" i les besades es van despertant.
Na Xisca, des del llit, i quasi sense obrir els ulls, ordena que Sopa de Cabra soni al compact.
–Més fluixet, Xisca, per favor, que hi deu haver veïnats que encara dormen.
No hi ha resposta.
–Pere, pensa a posar-te el xandall, que avui tens esport! –gisques quasi, sense pensar en els veïnats.
No sents cap veu que et contesti. No ho veus, però en Pere es tapa el cap amb el llençol.
Cantusseges i tornes cap a la cuina. Damunt la taula hi poses tres tasses, tres culleres, el pot de Nesquik i el paquet de galetes maria. De la gelera treus la llet.
Sempre prenen la llet freda, els teus fills. De petitons, quan encara els havies de donar viveró en la nit, de tanta son que tenies eres incapaç d'aixecar-te per encalentir-lo. En Felip diu que és d'aleshores ençà que tenen aquest costum, que ell troba tan estrany, de prendre la llet freda. A tu i a ell us agrada tot que cremi.
Com que els diumenges no compres magranetes, prepares tres bossetes amb galletes d'Inca i xocolata.
–Pensau a agafar el berenar!
Quan surten la porta es tanca estrepitosament.
Quan ja han partit cap a escola arrecones tasses i culleres, les col•loques al rentaplats i passes un pedaç banyat per la taula. Després n'hi passes un altre per a eixugar-la.
Badalles inconscientment, com cada dia, tot el temps. No et treuràs la bata fins que la calefacció hagi encalentit la casa.
Fa un freter.
Surts a la bugadaria, et puges el coll i tanques la boca. Això de quan fa fred tancar la boca et ve de petita. Ton pare sempre deia: "No obris la boca, que fa molta de fredor". I si feia oratge, encara més. Devia esser per no agafar un bon costipadot.
No saps com, però les gafes d'estendre et cauen totes en terra i les culls per entre els pots de sabó en pols, les ampolles de lleixivet, el paquet de Norit , les graneres, el poal de fregar i el suavitzant.
Suavitzant n'utilitzes moltíssim. Aquesta aigua té tanta de calç i una saladina, que la roba et queda com enrevanada. N'Aina, que té un aparell per a eixugar la roba diu que les tovalloles li queden perfectes i flonges quasi com el cotó. N'hauries de parlar amb en Felip, de comprar un aparell d'aquests.
Poses la rentadora, tornes a la cuina, agafes un pedaç d'espolsar -els tens ben aplegadets dins un calaix- i te'n vas a la saleta.
Guaites al carrer.
Ja ha arribat tota la claror, però passa poca gent.
Poses la televisió en marxa i hi deixes el pedaç damunt, després de passar-lo per la pantalla per a treure la pols.
És molt còmoda, aquesta butaca amb orelleres.
Escoltes notícies i després mires les imatges passar davant els teus ulls.
Recolses el cap a l'orellera de la butaca. Estires les cames, et treus les sabatilles i poses els peus damunt una cadira. Mous els dits per mirar-te les ungles. Creus que el vernís vermell encara pot durar un parell de dies més. T'abrigues bé amb la bata i encens una cigarreta.
Has dit que el culebrot no t'interessa, però si el comences a veure, ja no el pots deixar. Sempre ho dius, que no l'hauries d'haver començat, perquè t'enreda molt i no t'agrada. N'estàs ben segura que no t'agrada? No ho saps massa bé. Realment podries apagar la televisió. I posar-te a fer les feines que veus que tens.
Però et trobes tan descansada asseguda a la butaca que miraries qualsevol cosa, encara que fos un reportatge sobre la natura o un debat polític o literari.
I estàs tan calenteta embolicada amb la bata, que vius amb entusiasme els amors, els desamors, les besades, les bregues i les intrigues dels personatges de colorins.
El primer de tots que vares veure va esser Dancing Days. I aquell sí que et va agradar. Adesaves la cuina correns correns per asseure't a les tres i quart en punt. O un poc abans, si podies, per aprofitar i veure El Temps, que a la catalana és allà on més en saben i no es solen equivocar. Però Dancing Days era diferent. Era més bo, era el primer. El que et va decepcionar molt fou la platja de Copacabana, de la que n'havies sentit parlar tant. Creies que seria una altra cosa, que seria com les d'aquí però més espectacular. I el Dancing Days et va tenir tot un hivern -o més- fermada cada dia a la mateixa hora. Et coneixies tots els personatges com si fossin de ca teva. La protagonista et queia molt bé. Devia esser víctima de les circumstàncies que havien enrevoltat el seu passat, però bona persona. Encara que veies bastant clar com continuaria el lendemà, jugaves tu tota sola a endevinar possibles aconteixements. El final era quasi impossible d'intuir: hi havia molts d'embolics en marxa.
Els anuncis sí, que els mires embadalida. De cada vegada t'agraden més. Menys els de productes de fer net que els trobes un doi i uns mentiders, amb aquelles senyores que no saps d'on les han tret, que ho diuen a la veïnada o a la cunyada i que no canviarien per res el seu detergent habitual. O aquelles cuines sempre tan netes i ordenades que sembla que no les utilitzin mai. Però els altres són ben fets, tenen bona música i els actors i actrius són triats a la perfecció. Tot fa ganes de tenir-ho. Provar les colònies, dutxar-se amb els gels refrescants i tonificadors o prendre aquestes begudes tan sanes i purificants o ficar-se dins un cotxe amb una suspensió meravellosa i circular a velocitats increïbles per a tu, velocitats que escarrufen.
Ara comença una pel.lícula. Com t'agradaria veure-la. Però el teu capet es posa un poc en marxa i, quasi amb ràbia, t'aixeques i apagues la televisió. I tant com t'agraden les pel•lícules!
Sempre acaba al moment més interessant. Què passarà demà? També jugues, com feies a Dancing Days, a endevinar possibles aconteixements i imagines possibles finals. L'hauràs de veure, però, ja ho saps. Aquestes d'ara són encara més embullades i sempre imprevisibles. A més, n'hi ha tantes que a vegades no saps un personatge de quina és. Sempre dius que no ho veuràs, i cada dia ho fas.
La casa ja s'ha encalentit. Baixes un poc el termostat de la calefacció i has desenxufat el radiador de la cuina. Et lleves la bata i et fiques davall la dutxa. Mai no t'ha agradat la banyera, ho trobes com a brut això d'estar en remull dins la mateixa aigua amb la que et rentes. I una dutxa ràpida, és el teu costum. Amb aigua ben calenteta, com sempre. Embolicada amb la tovallola eixugues les parets del bany, així no fan bavarades. Fas net el mirall sense deixar cap carassa. Encens el llum que l'il.lumina directament i t'hi veus beníssim, amb tots els detalls. Potser són els detalls, allò que veus massa bé.
T'untes la cara i el coll amb crema i després et vestiràs lentament. En estar vestida et pintaràs, més lentament encara. I triaràs l'ombra d'ulls que et vagi bé amb la roba que t'hauràs posat. Mai no sortiries al carrer sense pintar o vestida de qualsevol manera.
Tens una pell tan seca. I en l'estiu, no en parlem, que, del sol i la saladina, a les cames et surten com unes escates. D'untar i untar amb crema i prémer fort t'arriben a desaparéixer, però fa tan lleig fins que fugen!
Cada estiu dius que aniràs a nedar en bon dematí, per això de la capa d'ozó, però mai no ho arribes a fer.
Hauries de partir sense adesar, sense fer els llits, sense fer el dinar. I quan ho tens tot enllestit ja són les dotze tocades. Precisament l'hora que per la tele aconsellen no estar al sol. Però te vas complicant i complicant i se't fa migdia sense adonar-te'n.
Te n'has de posar cada dia, de crema. I has de fregar molt fort feient cercles amb la mà, que si la crema no penetra bé no aclariràs res. Si penetra bé potser tampoc no aclariràs res, però fregues i fregues, com un massatge profund i llarg.
Tens la pell seca i plena d'arrues.
Sobretot d'aquelles que en diuen "arrues de l'alegria", devora els ulls i devora els llavis. Sempre has somrigut molt, tu. I es veu que el somriure, igual que el temps,vol cobrar el seu preu. I aquest llum tan directe fa que tot el mirall n'estigui ben ple.
Ple d'arrues, de somriures i de temps.
Treus tres bruses, les te mires i trobes que el color no va bé amb la faldilla verda. Te feia ganes dur la del volant groc, que té una flor brodada. I t'hauries posat una jaqueta. Però aquests colors junts no van gens bé. Les arrecones i et poses un jersei beig de coll pujat i un collaret daurat. Els que són realment d'or els tens al banc, no fos cosa que et robassin. El que passa és que, quan has d'anar a noces o a una festa has d'explicar a en Felip què és exactament el que vols, perquè t'ho dugui. I aquell home mai no ho entén bé.
Te'n vas cap a la cuina i prepares verdures per bullir. En poses de tota casta, també les que has tornat del poble, perquè així deixes la gelera arreglada i buida. Cada dilluns ho fas. Enlloc del dilluns ho hauries de fer el divendres, penses, però amb la revisió de la neteja general i preparar senalles i roba per partir, no tens temps d'arreglar verdures i quasi sempre sols fer pollastre rostit amb patató, molt de patató, d'aquell que quan és frit hi poses un poquet d'aigua perquè sigui fluixet per dedins. I ensalada per en Felip i tu. Així no t'has d'enredar amb el dinar.
Entre avui i demà la tornaràs a omplir, la gelera.
Tornes a la saleta a agafar el pedaç d'espolsar. Alces un cendrer, treus la pols d'un cantó de la tauleta.
Fas caramulls amb la roba de les bosses.
La roba interior, calcetins, pijames i camises.
Els xandals i texans.
Estovalles i tovalloles.
Tot ho tragines, cada setmana, perquè allà no eixuga gens en l'hivern i també perquè per dos dies que hi ets no vols perdre temps per a posar rentadores. Hauries de deixar la roba estesa tota la setmana a l'estenedor aplegadís i el divendres a vespre, en arribar, arreconar-la. I, a més, així te'n pots tornar les estovalles planxades i les tovalloles aplegades. Els llençols també els tragines, en l'hivern, però no cada setmana perquè hi dormiu pocs dies.
Agafes el boli i, al paper que tens damunt la gelera, escrius amb la teva lletra petita i rodona: "toke". Més amunt ja hi has escrit: "tomàtigues de ramallet", "sal", "suavitzant", "lletuga", "carxofes" "pasta de fulls", "ous" "pa", "vinagre". T'agrada molt, fer la llista de la botiga, i si t'equivoques en qualque paraula la tornes a començar. Quan vas a comprar, el botiguer t'anota devora cada paraula que tu has escrit el que t'ha costat. D'aquesta manera et dóna la impressió que gastes menys. I com que en Felip sempre t'ho diu, que has de gastar menys, així et va molt bé perquè li pots mostrar què val cada una de les coses que compres i per on se'n van els diners. En Felip sempre diu que no sap on arribareu.
–Tot són gastos i gastos, i això no pot esser. Què faríem si haguéssem de viure amb pocs doblers? –diu sovint.
I la seva pregunta sempre queda enlaire, sense resposta ni seva ni teva.
Mires com ha quedat escrit "toke" i t'asseus a la cadira de la cuina.
L'aigua de l'olla comença a bullir amb tanta força que fa renou i tot. Això és el que no t'agrada del cuinar amb gas: tot fa massa via i a vegades cremes coses. T'agrada més cuinar amb la cuina elèctrica, que és més lenta i pots deixar el menjar al foc i al mateix temps fer altres coses. T'aixeques de la cadira de formica i poses les verdures dins l'aigua i hi afegeixes un poquet de sal. Observes l'olla fixament mentre esperes que torni a arrencar el bull. No has d'esperar massa. Baixes la força del gas i mires el rellotge.
Tornes a mirar el rellotge. Encara no han passat els vint minuts. Cantusseges i obres el congelador.
Hauràs d'anar un dia d'aquests a la carnisseria, que no hi ha gaire coses. Veus un pollastre, un paquet amb carn feta a trocets per preparar arròs i un racó que guardes per quan tenguis convidats i que el faràs amb pèsols bullits i patata puré. Treus les darreres costelles que trobes. Serà una solució fàcil, torrar costelles amb les verdures. Les hauràs de descongelar al micro-ones, que sinó seran fortes com una pedra. Pitges botonets i te'n vas a fer els llits. Les verdures bullen a les totes i el baf arriba als vidres. Es mescla amb les restes de l'humitat del dematí. Saps que una cosa i altra els t'embrutarà.
Na Margalida els farà nets demà. Tot allò que no t'agrada fer ho deixes per na Margarida. Per això la pagues, dius. Et fa tots els vidres, els banys ben a fons, la plata neta, frega el trespol, passa l'aspirador per les estores...
Tens quatre llits per fer.
T'esclafes un granet devora el nas, després el te tapes amb crema, et mires al mirall, de ben aprop. Te veus com sempre, com cada hora, com cada dia. I vas a canviar els llençols.
Corres cap a la cuina. Apages el foc i et mires amb cara estoica el caramull de roba per estendre, que ha començat a créixer. El micro-ones fa estona que és aturat, treus les costelles enrevoltades d'un suquet sospitós de massa descongelació.
No et fa cap gràcia, aquest suquet.
Segur que deu esser de massa descongelació? O deuen tenir qualque hormona estranya, aquestes costelles? Ho has sentit a dir de la vadella, això d'hormones per a pesar més, però no dels anyells. I era un anyell perquè vares comprar les més tendres que trobares.
Les poses a un colador i les passes pel grifó amb la intenció de llevar-lis el suquet, les eixugues i les trempes amb sal i llimona.
Canvies els llençols de na Maria i na Xisca. Deixes els bruts a terra. Després aniran a la rentadora, amb molt de suavitzant. Treus aquells que tenen unes retxetes fines de colorins i que a les coixineres les retxetes són encara més fines amb els mateixos colorins. I els ordenes l'armari.
Sona el telèfon. Mentre hi vas, dubtes en si estirar o fer els llits que et queden. Ho dubtes, però tens ben clar dins el cap el que faràs. Saps que no els estiraràs. Altres coses sí, però això d'estirar els llits no ho fas mai. Et varen ensenyar que era cosa de bruts.
Vas directe a la cuina. Agafes la llista i una senalla i te'n vas cap a la botiga. Baixes les escales a totes.
En sortir al carrer trobes na Maria. Vestida perfecta. Pintada massa.
–Hola, Maria Antònia, vàreu arribar ben tard ahir, eh?
–Tard? Com sempre, més o manco. Què vàrem fer molt de renou? Potser us vàrem despertar?
–Oh, no. És que sentírem un cotxe, i com que, ja saps, avui en dia tot va com va, guaitàrem i éreu vosaltres. Però renou no en féreu. És que érem desperts mirant la tele. Feien una pel.lícula molt bona, d'aquestes de por. Me fan una porada grossa i m'estorb molt a dormir-me perquè pens coses estranyes, però m'agraden tant.
–Aqueixes pel.lícules, sí que m'agraden. Però si comencen a pegar ganivetades i sortir sang per tot, ja no la puc veure.
–No, dona, jo dic de terror d'intriga, d'aquelles que no saps què passarà i que després resulta que el dolent és el policia o l'home és qui ha matat la dona. I que res no es sap fins el darrer moment. Aquestes m'entusiasmen i en veuria una darrera l'altra.
–Ah, aquestes, sí.
–I què? ha anat bé el cap de setmana?
–Clar que sí, molt bé. Curt com tots, però bé. Va ploure un poquet i feia fred, però molt bé. I vosaltres?
–Mira, com sempre. Dissabte horabaixa anàrem a fer una volteta i diumenge no ens moguérem de ca nostra. És que no hi ha ningú per enmig, els diumenges, sobretot el capvespre. Fa com a por i tot sortir. Escolta, Maria Antònia, Na Joana me va dir que era un lloc preciós, aquesta casa vostra. Tranquil, amb un jardí molt cuidat. Va dir que era meravellós i que teníeu uns mobles.... M'agradaria molt veure-ho.
No n'hi ha per a tant, ho saps bé, però les coses es diuen així, a vegades, i la pobre Maria és tan curteta i tan poca cosa que fins i tot en aquests moments no és conscient que es convida.
–En voler. Un dia ens posarem d'acord. Però amb aquest fred no us agradarà. Ara, quan vengui el bon temps, te pareix?
–Oh, sí, ens agradaria molt. Però no sabem on és.
–Ja t'ho explicaré. És ben bo de trobar.
–No te compliquis, eh? Qualsevol cosa va bé. I quan a tu te vagi bé, eh? Ja diràs coses. Nosaltres durem les postres i una ampolleta de vi. Me'n vaig correns, que és tard. Adéu.
Sense tu saber-ho l'has convidada, no ja a venir, sinó a dinar. O s'ha convidat ella, en aquest cas és igual. L'important és el resultat.
No, i quan qualcú diu això de "no et compliquis" és que vénen amb els ulls ben oberts. Se n'ho durà tot retratat. Pot esser gros. I saps que a en Felip no li cau gens bé. Ni na Maria ni el seu home. A veure quina cara et posarà, quan li ho expliquis. També a vegades vénen amics que a tu no et cauen gens bé, però no és el mateix.
I als nins els hauràs de fer un bon sermó, que na Maria no en té i ni els entén ni els pot sofrir ni els podrà sofrir mai. No només els teus. Sempre parla malament dels nins dels veïnats: que si fan renou, que si no saluden, que si saluden... Després dirà per tot, facin el que facin, que són uns maleducats.
El botiguer -vermell de cara, baix, molt magre i calb- et posa dins la senalla tot el que necessites. Quan ja no hi cap res més, t'ofereix bosses de plàstic.
–Es nota que avui és dilluns, eh senyora?
–Sí, fill meu. No tenc res de res a la gelera. I això que és el pitjor dia per a comprar, ja ho sé, perquè amb el diumenge davant... Però, al manco allò més necessari. M'heu posat iogurs?
–Clar. Aquí té tota la llista i, tal com vol, devora cada cosa, el preu.
–Què sabeu res de Dona Margarida?
–De divendres ençà, poques coses. Diuen que per l'edat que té no la volen operar. El metge diu que esperin, però si d'aquí a dos dies no li ha passat aquest maler que té, ho hauran de fer.
–I per què no volen?
–No ho sé, però supòs que deu esser per l'anastèssia i l'edat. Sap que són d'anys els que té Dona Margarida! A una tia meva la varen operar del ballador de la cama i ja era vella. L'operació va anar molt bé. Però al cap de tres dies era morta. Va tombar el cap i ni se'n va adonar.
–I don Jaume d'aquí darrera, que també tot va anar beníssim i, dos dies després d'esser a ca seva, el mateix!
–Sí, tot això no es sap com és. S'ha de fer el que sigui necessari i, sobretot, allò que digui el metge.
–Això sí, el metge sempre comanda.
–No, idò, a jo m'agradaria anar-la a veure, abans no li passàs res de nou.
–Dona Maria Antònia, no sigui exagerada. Que passin pena crec que no vol dir que s'hagi de morir!
–Teniu raó. Però és que no m'agradaria quedar malament.
–Si encara és viva. I ben bona que està. Només és que té molt de mal a l'esquena.
–Clar. Segurament l'operaran i tot anirà bé. A jo m'han anastessiat tres vegades i no m'ha passat res mai. No, tres, no; quatre, que de petita me varen treure les glàndules. No, cinc! que entre na Xisca i na Maria me varen fer un raspat. I ja me veis, com si res. No, i ben malament que ho vaig passar amb cada part. Si us ho contàs!
–No sol passar res mai. Què vol que li ajudi a dur les bosses? Ja sap que sempre li ho dic, no sé per què no em duu la llista o em telefona i jo li pujaria tot a ca seva.
–No, i ben bé que m'aniria, que tenc una feinada. I, sobretot el dilluns. Però, mirau, així surt un poc i em distrec. És que sinó, se fa tan pesat esser dins la casa tot lo dia. I, sobretot, fer sempre les mateixes coses. Ja m'ho deia mon pare sempre, que acabàs magisteri. Però, mirau, trobar en Felip i voler-nos casar va ser molt ràpid. I quan ets jove, no penses. Tanmateix, així com van les coses, ara ningú no troba feina.
–Ja té raó, ja. No sé on anirem a parar. No, i dissabte varen entrar a ca Don Josep.
–I què no hi eren?
–Havien sortit una estona. Deuen vigilar, perquè sinó s'arrisquen a que els trobin dedins. Però els és igual. Avui en dia no hi ha vergonya. I si els trobes i els fas res, encara en tens la culpa tu.
–Ai, Déu meu, ja és vera això. Jo els divendres quan ens en anam no estic tranquila fins que no tornam el diumenge a vespre. Escoltau, me'n vaig correns que ara xerra que xerra ni sabia quina hora em trobava i tenc moltes coses per fer.
–Però que bé, que té na Margarida.
–Ai, sí! La llàstima és que no pugui venir el dematí. Però, mirau, millor i tot, el dimarts i dijous decapvespre, que jo no hi som, ve i ho fa tot net. Així ho fa tranquil.la. Però, no cregueu, no, jo no par ni mica en tota la setmana. Sabeu que som de molts! I aquests al.lots d'ara no són com nosaltres. És un desordre total. Ni lleven la taula, cada dia es canvien tota la roba, tot el temps es telefonen amb els amics per xerrar de no res, són un desordenats...
–Tots són iguals, però.
–No ho sé, no ho sé... El que sé és que abans no era així. En l'estiu a jo me feien dos vestits de llista i un un poc més bo per estrenar pel Corpus. I què no us en recordau, que ens giraven els abrics? I que dúiem sempre jerseis fets a mà? I de totes aquestes porqueries que ara mengen cada dia no hi havia res de res. Com ha canviat la vida! No teníem tot això que ara tenen. I ben bé que estàvem. Què no ho trobau? No, i no parl de després de la guerra. Això que jo dic ja devia fer devers vint anys que era acabada. En altres temps, haurien d'haver viscut. I haurien après, per la força, a fer moltes de coses i a espabilar-se tot sols.
Col•loques tota la compra dins l'ascensor. Sempre t'han fet un poc de por, els ascensors. Això d'estar tancada dins una capsota de ferro que puja i devalla amb un simple contrapès no t'agrada gens. Moltes vegades puges a peu, sobretot a llocs on hi ha ascensors desconeguts que s'utilitzen molt: clíniques, hotels, consultoris de metges... T'atures -la porta de l'ascensor oberta- perquè sents que Na Joana devalla per l'escala.
–Hola, Maria Antònia. Bon dia!
–Uep! Què, ja heu aclarit d'on venia aquella humitat que de cada vegada tornava més grossa?
–Sí, filla meva. Avui dematí han vengut el llanterner i el picapedrer i ens han dit que les canyeries havien creat una cosa estranya que jo no havia sentit anomenar mai, es diu el corrent galvànic, no em voldria equivocar de nom. Ens han explicat que se'n fa molt, que s'usa tant i que per tot n'hi ha. Haurem de canviar tota la instal.lació.
–Què dius! I com es fa aquest corrent que té un nom que sembla d'una llengua rara. Ah, que pareix del llatí, Joana? O del grec, millor! -la teva rialla ressona dins l'entrada.
–No te'n riguis, no, encara que tengui aquest nom. Jo no ho vaig entendre massa bé, com es produeix. Sé que digueren que era cosa de dues canyeries diferents, de materials diferents, vull dir. Que entren en contacte. Clar, són una devora l'altra, les canyeries, es toquen, i amb el temps fan això, aquest corrent, s'espenyen i surt aigua.
–Què dius? No entenc res de res.
–No, i feu mirar a ca teva. Diga-li al teu home, diga-li a en Felip que ho miri bé. Perquè això passa de sobte. Divendres a vespre, per allà on hi havia l'humitat va començar a sortir un raig d'aigua, quasi com si fos un grifó. I, ja me diràs tu, en bon divendres! Ni llenterner, ni picapedrer, ni res de res fins el dilluns. Va venir un home que deia que era llenterner i va dir que havíem de tancar la conducció general de l'aigua. Que avui ho vendria a arreglar. Que els dissabtes i diumenges només feien feines urgents. Fixa't, com si caure aigua dins la casa no ho fos, urgent. Vàrem cercar el contracte i tot, i ens vàrem discutir amb ell. Però ell, venga a dir que no era urgent, que tenia una solució tècnica i d'aquí ni el treies. "Dilluns vendré", deia.
-I ha vengut?
-Pots pensar, ni vull que vengui! Avui, de bon dematí, he telefonat al llenterner nostre i ja hi fa feina. Però, fixa't, a més d'estar aquests dos dies passats sense aigua, que vàrem haver d'anar a ca la meva sogra i tot, pobre dona, per dinar i per a dutxar-nos diumenge a vespre, ara haurem de canviar totes les canyeries. Haurem de fer regates. Un desastre! Picapedrers, guixaires, llenternes, pintors....! Un dineral sense fer-ne comptes, haurem de gastar!
-Què dius! I com has dit que es deia això que s'usa tant, que n'hi ha per tot, aquest corrent estrany? Galvànic, has dit?
Ho hauràs d'explicar a en Felip. Perquè si heu de fer tant de gasto de cop us heu de preparar.
Deixes les coses de la botiga damunt la taula de la cuina i fas un recorregut per tota la casa, el mateix que fan les canyeries de l'aigua.
A més de mirar, també toques les parets, no fos cosa que la humitat encara no hagués sortit per damunt la pintura. No notes res, però en venir en Felip li ho diràs. Si ha passat a ca na Joana, pot passar a ca vostra, que els pisos són fets el mateix any.
La fruita, dins una palangana, ben composta; els iogurs, el formatge tendre, els ous i la verdura, dins la gelera, ben ordenat; el cafè, dins un pot de rosca, ben tancat. Ho col.loques tot de la millor manera que saps. T'agrada molt, mirar la gelera i el rebost. I tenir menjar guardat, per si un dia no pots anar a comprar o se't presenta un imprevist. Tens totes les llaunes molt ordenades. I oli, llet, cafè, llegum, sucre i arròs sempre en tens a voler, per si al cas. Segueixes les ofertes, telefones a n'Aina i agafau el cotxe a carregar. I xocolata, sí que sí. La xocolata us agrada molt a tots i, a vegades, els vespres en menjau. Principalment els dies que aconseguiu esser tots junts. Aquells dies que, quan no sou a la ciutat, en Pere i na Xisca no demanen per a partir després de sopar. I és quasi un ritual, la vostra menjada de xocolata. I en tastau de diferents i provau noves marques i noves composicions.
Has de reforçar els botons de la camisa nova d'en Felip, t'havia fuit del cap. Agafes fil, agulla i tisores i vas cap a la saleta.
T'asseus a la butaca per cosir. Et poses les ulleres de mirar a prop i veus la revista d'aquesta setmana damunt la tauleta. Deixes la camisa damunt el sofà, agafes la revista i et poses a llegir. Bé, més que llegir, mires les fotografies i les notícies curtes. Noces, cases de colorins i marbre en terra i amb piscines cobertes, fills de famosos amb vestits nous o mostrant els regals dels Reis. I també crims passionals i succeïts sense resoldre. Parelles d'aquestes que surten que es fan retratar a la neu amb un equipament de vestuari impressionant. Sobretot les botes, les trobes enormes i penses que deu esser difícil -impossible quasi- caminar amb allò. I esquiar no en parlem. Sempre series asseguda enterra, amb el cul tot gelat, creus. Però te seria igual: pareix preciós a les revistes el món de la neu. A vegades en parlau, amb en Felip, d'anar a passar uns dies a la neu tots cinc. Però sempre deis "l'any qui ve, l'any qui ve".
Passa suaument i ràpid, el dematí. Després de reforçar els botons te'n vas a la cuina amb la intenció de planxar, d'una vegada, la camisa.
Treus la planxa i la post. Mires si té aigua i amb un dit grates la tela de la post, que té com una taqueta gris.
La planxes perfecta. Comences pel coll i els punys i venga toke, i venga toke, perque quedin com almidonats. L'aplegues perquè penjada dins l'armari no hi cap. Ho trobes un doi, haver-la d'aplegar quan és tan planxadeta, perqué després es veuen els trencs de per on ha estat aplegada. Sempre li dius a en Felip, que us fan falta armaris. Sobretot per tenir roba guardada, que a tu no t'agrada tirar res. I tens els altells estibats! En Felip també ho diu, que fan falta armaris, en això estau completament d'acord. Però hi ha un problema elemental: no teniu lloc per a fer-los.
Quan en Felip arribi li ho diràs, a veure si divendres quedau i sortiu un poc. Cada any, quan comença l'hivern te compres roba de sortir i, si no teniu sopars, noces, batejos o comunions, acaba la temporada dins l'armari.
Si qualque divendres sortiu, dónes totes les ordres a na Xisca. No han d'obrir a ningú. Han de sopar prest i sense encendre cap fogó. Els dius allò que poden veure per la tele i deixes anotat a un paper el teléfon del restaurant. S'han de posar el pijama i només poden menjar dues pastilles de xocolata perhom.
Quan eren més petits era un trull, dur-los a ca ta mare o a ca sa mare d'en Felip. I sortíeu més que ara. Us agradava molt anar als restaurants xinesos i als italians. I nins cap aquí i nins cap allà, perquè mai no t'has fiat de cap “cangur”. El lendemà dematí els anàveu a recollir perquè us colgàveu molt tard. Ta mare o la teva sogra sempre et deien que havien dormit tota la nit i que havien fet una bondassa. Sempre feien molta de bonda, quan anaven a una altra casa. I et feia com a ràbia i tot, perquè a ca teva a vegades eren insuportables.
Quasi sempre soleu anar amb el cotxe d'en Josep, però n'Aina té son totd'una i anau a dormir prest. Si no partiu tot just després de sopar comença a badallar i no para. I cada cinc minuts demana quina hora és. Diu que si sortís cada dia no tendria son, però és acostumada a aixecar-se molt dematí. Com si els altres no en tenguessin! És podria aguantar un poc, aquesta Aina, i us ho podríeu passar millor. Pareix que només vol sortir el vespre per menjar. I això que pren cafè abans de partir i al restaurant. Però res de res.
Si sortiu amb na Joana i el seu home, anau amb el vostre cotxe, que ells el tenen dins l'aparcament. Quedau fins molt tard, que en Biel té una marxa que no hi ha qui el pari. Anau d'aqui i d'allà i fa aparcar en Felip a qualsevol banda. Però sempre, quan ja heu sortit del restaurant passes una penada perquè els nins no sabrien on trobar-vos si hi hagués un de-nou.
Tornes agafar el pedaç d'espolsar. Obres les persianes de la sala i treus la pols a les fotos. Això sí que t'agrada fer-ho. Treure la pols, no. Mirar les fotos.
En Felip i tu davant un altar ple de flors. Tu amb un vestit blanc de crep. No s'usava encara la seda salvatge i, malgrat hagués estat de moda, els teus pares no haguessen gastat aquest dineral. Ja bastava tot el trull que vàreu organitzar, de casar-vos tan aviat. I el sopar, i els mobles, i els vestits nous de tota la família i que no n'hi hagués cap que s'assemblàs.
En Pere que té en braços na Maria, petitona, i na Xisca devora amb dues coetes. Ja tenia deu anys, en Pere, quan na Maria va néixer. I na Xisca, vuit. Ja ho diuen tots que és un poc consentida. Però és tan petita! Tan petita devora els altres dos, és clar.
Tots cinc a la platja, amb els peus dins l'aigua. Anàveu sovint a fer excursions, abans de tenir la casa al poble.
Però, d'aleshores ençà, es pot dir que no us moveu d'allà i no heu tornat a descobrir pobles ni platges.
Na Maria amb el teu vestit de primera Comunió, na Xisca moníssima i en Pere amb la seva primera americana... Na Xisca també el va dur, el teu vestit, perquè ta mare tot ho guardava. El vàreu dur a la tintoreria i només el vàreu haver d'allargar un poc. Aquests al.lots són tan grans!
Acabes de llevar la pols a les fotos i les col.loques, molt ordenades, damunt el piano que ningú toca. Les mires una estona més.
Estava molt guapo, en Felip, el dia de les noces. I trobes que tu també.
Compràreu el piano abans que cap altre moble, però ni un ni l'altre no el sabíeu tocar. N'havíeu d'aprendre, déieu sempre.
I havíeu d'ensenyar a cantar els vostres fills.
N'heu d'aprendre encara.
Hauries de saber que ja mai ningú no tocarà el piano.
No et preocupa, tampoc, perquè els teus somnis s'han fusos. No saps com -ni tan sols t'ho has demanat mai- però els teus somnis s'han vist substituits per realitats que no s'assemblen gens a aquella vida que planificaves. Ja ni te'n records, de les teves meravelloses planificacions.
I els nins tenen molt mala veu i gens de sentit: dessafinen a les totes. Escoltar música sí, això molt, i sobretot na Xisca, però de cantar res de res.
Però, mira, t'has acostumat a la besada del dematí, a espolsar, anar a gimnàstica, a massatges. Vas a comprar, fas el dinar. Vius amb qui volies viure i ten fills. Teniu, també, una casa a la muntanya, però és a un carrer estret d'un poble gran. No tens un ca negre, però sí una xemeneia que encens molt poc perquè la cendra embruta.
Tens el telèfon, que és la teva comunicació amb el món, amb les teves amigues. T'agrada llegir l'Hola i veure els culebrots.
Estens més roba, una altra vegada. Aplegues tovalloles, encara un poquet humides però amb molt bona oloreta, i separes les grosses de les petites. Totes les blanques les poses a part. En Felip vol sempre tovalloles blanques. Poses les dels nins al seu bany: aquelles que tenen dibuixos de floretes o colors suaus. Les vostres, les blanques, al vostre.
Entres a l'habitació de les nines i, amb els llençols de retxetes fines que has tret, fas els seus llits. Els estires molt, els llençols. Mai no t'ha agradat un llit mal fet.
També fas el d'en Pere.
Mires el rellotge de la vostra habitació. No comprens com ha pogut passar tan aviat el dematí.
Fiques les verdures amb aigua damunt el fogó perquè s'encalentesquin i poses la torradora al foc per a començar a coure les costelles. Amb un poc de sal perquè la carn no s'aferri. I després llimona, molta de llimona.
Prepares estovalles netes, com cada dilluns Treus plats, tassons i coberts del rentaplats i els col.loques tal com toca.
Sents l'ascensor i, després de tallar el pa, poses un pitxer d'aigua enmig de la taula.
La clau obre la porta. La besada és suau, igual que la del dematí.
–Ui! quina oloreta! tenc una ganada! Mira, sent els nins que ja arriben. Ja podem dinar. I què, com ha anat avui ?
–Com sempre, fill meu. Tenc un mal d'esquena que no m'aguant.
–I què has fet tot el dematí?
Vas a la cuina a llevar les costelles del foc i, damunt, hi suques llimona. Ho fas amb una certa ràbia.
-Nins! a rentar-vos les mans, que això ja està!
Entres al menjador amb la palangana i un somriure als llavis.
La taula, ben posada. Les estovalles, ben netes i ben planxades. Els coberts i tassons, perfectament col.locats. Tots cinc, mans ben netes, asseguts a la taula.
La pregunta d'en Felip ha quedat enlaire, sense resposta. L'aire que us enrevolta l’ha repertida per l'espai. Tanmateix no n'esperava, ell, de resposta, ben segur. I tu quasi no has sentit la pregunta.
Les paraules rutinàries, aquelles que es repeteixen cada dia a la mateixa hora, al mateix lloc i amb el mateix to, quasi mai no es senten. Es pot dir que no són ni paraules perquè no tenen contingut i, per tant, no es poden respondre.