Follow by Email

diumenge, 22 d’abril de 2012

L'accident


El cotxe, vermell i nou, agafà massa fàcilment la velocitat vertiginosa i alhora desitjada. El sol dins el cap i restes d’arena i d’alegria al cos ajudaren a començar el joc d’adelantar els amics a aquella recta tan recta. En Joan feu sonar estrepitosament la botzina com a salutació cap als seus companys i la cara de na Tiana era una rialla plena, una felicitat feliç. Dins el seu cap i a cada trocet del seu cos hi eren ben presents els moments de felicitat compartida amb en Joan, just devora el tamarell. Aquell tamarell devora el que es posaven sempre per guardar-se del sol i que, el pas del temps i el vent fort de xaloc que solia bufar a les totes en l’estiu, havia entortit i l’ havia transformat en una caballera escambuixada.
Una brusca i coneguda curva, però en aquells moments inesperada i oblidada dins l’alegria compartida amb el sol ponent, va provocar l’esglai. En Joan va intentar girar el volant i pitjar fortament el pedal de frenada. El cotxe, vermell i nou, anava com un coet borratxo per aquella carretera tan coneguda, massa coneguda. Na Tiana només tingué temps d’aferrar-se al seient. El coet borratxo es transformà en una sucessió imprevista de focs d’artifici fins que, igual que una rodella, s’alçà pels aires per fer l’esclafit final.
Després vingué un silenci esgarrifador romput pels crits d’en Joan, crits que cremaven dins les orelles dels amics a qui, feia sols tres segons, havia saludat amb sons estrepitosos de la botzina. Sons que volien mostrar la seva alegria de viure.
Els crits es perderen dins l’espai i el temps per a sempre mai més i na Tiana, plena de sang, restava inconscient entre els terrossos.
Les sirenes de les ambulàncies es sentiren prest, molt prest.
Però massa tard ja per a poder recuperar ni tan sols fos un petit alè d’en Joan.
En Joan s’havia perdut per a sempre, com els seus crits, a l’espai i el temps.

Na Tiana restà dins el silenci i la fosca. Tan de silenci i tanta fosca li omplien el cap, que ella ni tan sols no se n’adonava que encara existia. No sabia que una espècie de pulmó artificial l’ajudava a respirar i que una mena de pantelleta deixava veure sense parar les seves constants vitals. No sabia que estava totalment connectada a una multitud d’aparells que li permetien no anar a l’espai i al temps per a sempre mai més.
La sang espantosa que la rodejava dins els rostolls va desaparéixer prest. Es va transformar amb tot de punts al front, just damunt les celles.
I el seu estat inconscient, que damunt els terrossos tots esperaven i desitjaven momentani, n’era el culpable del viure dins el silenci i la fosca. Després que els metges examinassin tots els reconets del seu cos, hagueren de comunicar als familiars que, en sortir del silenci i la fosca, no podria moure ja mai més les cames, que el seu cervell no respondria com abans i que necessitaria molt d’ajut per poder arribar a assumir la seva nova situació. Si és que arribava a entendre que vivia i que vivia una situació que era desesperant.
Ara, però, ningú no pensava en el després. Ara tots esperaven que el seu cervell li donàs ja, d’una vegada, l’ordre de despertar-se. Més tard li ho explicarien. Quan entraven a aquella cambra tan silenciosa, tan blanca i tan freda li parlaven suaument, l’acaronaven i li demanaven, amb desesperació no mostrada al to de les paraules, que s’acabàs aquest malson. Fixaven la vista continuament en les formes que es veien a la pantalleta i els produia una gran por que poguessin desaparéixer en qualsevol moment: algunes d’elles podrien tornar més brusques i perdre l’harmonia que mantenien; unes altres podien deixar de tenir formes diverses i, en qualsevol moment, transformar-se en la forma més simple de totes: una recta.

Tres mesos després na Tiana sortia de l’hospital.
Hi havia entrat fruint platges i aigua salada i en sortia amb els carrers de la ciutat plens de fulles grogues caigudes dels arbres.

Na Tiana tenia una cadira de rodes, les cames immòbils i insensibles, els dits de la mà esquerra encaragolinats sobre ells mateixos sense moviment possible i un posat absent: aquest d’ara ja no era el seu món. Li havien explicat que era com si hagués tornat a néixer i que ara hauria de tornar aprendre a viure. En Joan no era prop d’ella, per ajudar-la. Ni per estar, simplement, no hi seria mai més. Ella encara no ho sabia.
Publica un comentari a l'entrada