Record amb molt de carinyo els meus alumnes. I veig que ells em recorden a jo, amb carinyo o sense -això és igual-, i per jo és la millor gratificació que puc tenir.
El curs del 98, l'any després de morir, sobtadament, Nadal Batle, fou un anys terrible i molt difícil per jo.
A l'assignatura de primer curs de Filologia tenia una alumna alemanya (no recordo el seu nom ni ganes de fer-ho) de la que ara em diríem que m'assetjava.
A més d'interrompre les classes sense ordre ni concert amb preguntes totalment doiudes i que no venien a to, em va denunciar al Vice-Rector d'Ordenació Acadèmica (en Santiago Cabanillas).
I per què em va denunciar? I, a més, diverses vegades.
Per coses com:
-Parlar de Nadal Batle a classe el dia que feia un any que era mort.
-Faltar a classe dues vegades, amb els alumnes avisats prèviament.
-No fer classe el dia del Dijous bo (aquí també varen entrar a la seva denúncia professors com, per exemple, na Carme Bosch) Vaig començar a fer classe el 75 i mai, en tots aquests anys, i tant a Magisteri com a la Facultat, no es feia classe el Dijous Bo. Era una mena de tradició que havia introduit l'Escola de Comerç.
-"Perdre el temps xerrant" I això us ho vull explicar una mica més:
Crec, i pens que cap professor de llengua em podrà defensar el contrari, que d'una llegua, a més d'aprendre la teoria, les tendències, les escoles..... (afegiu-hi el que volgueu) han d'aprendre a desenvolupar la seva competència lingüística. Sempre els hi explicat que el domini de la llengua és molt important en molts i molts d'àmbits.
Un dia per setmana, normalment, el dedicàvem a fer debats. Els alumnes triaven el tema del qual volien parlar.Jo funcionava de moderadora i "correctora" de manera general. La participació a aquestes clsses els podia augmentar la nota final, però mai baixar..Això sí: si es deia qualque disbarat (per desconeixement o per esser massa obvi, no me podia estar d'intervenir-hi.
En Cabanillas me va cridar al seu despatx. Els alumnes ho saberen (no els ho vaig dir jo) i mentre el Vice-Rector "em llegia la cartilla" varen fer un escrit, signat per tots els que hi eren en aquell moment, en defensa meva.
Al final no va passar res, però fou un any molt dur i mal de passar. I crec que fou així per tots, alumnes i jo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Ara són records, però suposo que en seu moment devies passar-ho malament. Sempre hi ha gent insatisfeta que, potser per compensar les seves frustracions, intenten fer la guitza a qui poden.
ResponEliminaFatal, Mercè. Va esser un curs terrible. A més, amb aquests problemes, vaig baixar el meu rendiment sense adonar-me'n.
ResponEliminaDesprés ja el 2000 em va començar la depressió i el 2004 me donaren la inutilitat totañ. No té relació amb ella.clar que no, només ho deia perquè eren, sense jo saber-ho, els meus darrers cursos.
Perdó, a finals de 2001.
ResponEliminaRecord el cas, ben desgraciat per cert. Si no podem controlar la conducta dels altres -i no podem-, hem d'aprendre a anar passant sense més. Qui sap ella on és, ara. El millor que podem fer és esperar que el temps l'hagi millorada i hagi après a entendre els altres.
ResponEliminaA jo m'és ben igual, tan malament com m'ho va fer passar. Però en Cabanillas i comapanyia també en tenien part de culpa per fer-li tant de cas. Me varen dir que guardava uns nins d'un professor que era molt amic d'en Cabanillas. No ho vaig anar a cercar.
ResponElimina