Follow by Email

divendres, 25 de maig de 2012

Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos


Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos

Joana Serra de Gayeta


"Retornarem a les antigues illes
i ens treurem dels ulls
les estrelles
que ens fan plorar" (Miquel Bauçà)



"és un mos
de terra dintre el blau, mallorca, arrapada verda,
crit de vaixells a les cales del diable, i no sap dir
adéu i resta quieta amb un singlot aturat a la gola."
(Joan Navarro)





I


Barcelona emboirada, saps totes les hores
i tots els homes.

El teu port és
l'arribada exacta d'un trimestre
a les vuit del matí
amb son
i dies de por per endavant,

l'arribada exacta d'un vaixell,
el teu port.
Fum i boira.





II


Gotes d'enyorança damunt els nostres cossos
com si fossin
les mil lluminàries
de la darrera nit de la nostra vida.

Gotes de tardor dins la primavera
i el pati de la facultat banyat
i el sol llueix.





III


Gotes d'enyorança
que ens duen a estimar
coses absurdes
com és ara una platja.
O les pedres lluentes
que rodolen i es fan còdols
amb les onades de les cales.

Gotes d'enyorança
que ens duen a estimar
un tros de terra.





IV

"Illa: porció de terra voltada6
d'aigua per tots costats" (Del Diccionari)


Ja sé que no vendràs.
Sé sempre,
encara que no ho diguis,
que no saps
atrevessar els carrers.
Ja ho veus,
una cosa tan simple com això


V

j a r d í
d e l
a r b r e s
E l s
eren la nostra alliberació.

I sempre plovia.


VI


Davant un quadre de Juli Ramis


"No m'havien regalat res
que servís per a pintar el mar".
(Blai Bonet)

El rellotge del món s'ha rovellat
i és aturat a cap hora. Les agulles
del rellotge del món són invisibles.
No sabem ja
les paraules
ni pintar cap retxa.
Sabem només
entrar dins l'aigua,
tenyirnos de blau
i deixar una petjada a la platja.






VII


Volíem ensumar la terra, quan plovia.
I ens arribava
el crit de les xigarres que morien
dins un pinar.
I el sol cremava.

I l'aigua de la mar
molt fresca i clara.






VIII


Volen papers i corregudes amb por
rambles avall. Carrerons humits s'obrin
als nostres peus. Sirenes xiulen.
A la nit
carrerons humits s'obrin altra volta:
caminam, pausadament, rambles avall.
Les tasques s'obrin als nostres cossos.
Bevem, pausadament, un got de vi.





IX


Catedral de Girona a la nit.


Fa temps i plou.
Plovia i feia fred.
I érem feliços de tenir fred i ploure.
Érem contents al bar on visquérem
el temps per a una sola nit.
Catedral de Girona a la nit
i la ciutat banyada vora el riu.





X


Somniàvem
gotes de llum
davall els arcs de la tarda
i pensàvem
gotes de nit
per l'ample camí del migdia.






XI


Perquè no plovia enyoràvem les gotes
i més tard
ploràvem amb els núvols.
Volíem gratar la terra per cercar caragolins
i a la nit
somniàvem cuques de llum
trobades al jardí qualque dia.
Les fulles dels arbres
mai no podien esser nostres.
Pensàvem en coses incertes,
com és ara un paquet de tabac o la darrera pel.lícula
vista a un cinema de barri. O un retolador,
per subratllar els apunts.





XII


L'heliotropo del terrat era present
als nostres cossos.
El record i el desig
d'una alfàbia amb una planta
era ben nostre.
Podria esser, tal volta,
la nostra petita seguretat.





XIII

(Després d'haver llegit al diari que Puig Antich ha estat executat)


1



No seràs més amb nosaltres.
No hi has estat mai
però hem viscut amb tu les teves
darreres hores.

I sent ara dins mi
la finitud tan freda de la mort
que te roega el cos. I veig
la llosa sobre els teus ulls tancats.

I els nostres ulls,
que s'omplen de sal com d'aigua de la mar.

Mai no t'hem tengut, fins que et moriren.



2


És com si fos el darrer moment.
Com si una mà desconeguda
ens condemnàs a mort
i ens haguessen d'executar
a la matinada.

Com si tot el nostre cos fos impregnat de gotes d'oli amb olor
d'aiguarràs
i patinàs
dins les mans dels amics
quan ens agafen.

És com si el pati de la Facultat no fos quadrat
i les columnes de l'enfront no visquessin
l'harmonia del set.

És igual que si tenguéssem les mans
obertes
cercant el món.

Com si ens omplissen la boca
de llosques i vomitàssem damunt la gent
damunt el pati quadrat i embrutàssem les columnes.

Com si vomitàssem damunt el sol fins que la mar
no fos ja res més que una llosca apagada, marró.

3

Era molts d'anys després de quan em deien
que si em tocava un granet del triangle del nas
em
m
o
r
!
r
!
a.

Era molts d'anys després dels meus primers records
i les primeres
l l
l l i b e r t a t s l
i t l l i b e r t a t s
b l l i b e r t a t s b
l l i b e r t a t s t t e
r r a r
t l l i b e r t a t s t a t r e b i l l i
l l i b e r t a t s b r a b e r
t i e t t a
s l l i b e r t a t s t s
l l i b e r t a t s
l
l l i b e r t a t s

al cap del moll.

Era ara:
deu del matí.
Era avui:
dos de març de mil nou-cents setanta quatre.






XIV

"sombrero en mano conquistaré el mundo"
(escrit a la paret)





cap capell

tenc per

Jo no posar-me.
NO PUC CONQUERIR EL MÓN


A la "Bodega Bohemia"
no hi entra mai
la boira.






XV


Sitges


Els dits s'enfonsen dins l'arena i les campanes
de l'església ens arriben per dins
el sol del diumenge dematí. Els joves
estrenen roba nova i van a missa de dotze.

Nosaltres ens estenem damunt l'arena.

Més tard ho oblidam tot
menys el rellotge de l'església
a les tres i mitja d'una platja deserta.

Tenim la pell salada i el vent
ens mou
els cabells
a dos per hora.





XVI


Els escalons
de la cuina
han tornat petits.
Només
hi cap
ja
un peu
meu
del
trenta
set.






XVII


Diumenges decapvespre

"Yvonne de Carlo era el technicolor" (Vázquez Montalbán)

Compràvem el gran món per vuit pessetes
i de les dues que en sobraven menjàvem pipes.
Els capvespres misteriosos i foscos a una butaca
de fusta amb tots els colors a la pantalla
feien olor de mescla de gent i clovella torrada
amb gust de sal.

els homes xiulaven
l'al·lota rossa i americana es deixava besar
suaument la policia montada del canadà
arribava nosaltres aplaudíem ens movíem
nerviosament dins la butaca alain delon
havia raptat de mans del dolent de la pel·lícula
l'al·lota que estimava en technicolor

Tota la setmana esperàvem
els capvespres de diumenge dins el cine
i érem feliços
quan les imatges passaven davant nosaltres
a una velocitat vertiginosa que desconeixíem
totalment. No importava.
No sabíem encara
que el gran món que valia vuit pessetes
era fet sols damunt paper de cel·luloide
(transparent, és clar)
i en deixar la pantalla de no-cinema-scope
imitàvem els fets
d'aquelles persones que havien estat devora
Tony Perkins, Rock Hudson o Gregory Peck
(americans i guapos, ells).





XVIII



Ens creim saber-ho tot
i conéixer cada una
de les fulles
dels arbres del jardí.
Aquest hivern ens hem construit
les nostres pròpies
alliberacions:
tenim dos cossiols,
un tros de pedra
i un poema d'en Rosselló-Pòrcel.
(El tenim escrit amb retolador
i aferrat amb cel·lo
a la part interior
de la porta de l'armari.)





XIX


No sabíem res
i ni tan sols allò que cantava al jardí
no era una òliba.
No volíem saber que ben prest
deixaríem d'agafar
l'autobús
per anar a classe, i que mai més no hauríem d'entregar
un treball
-a doble espai, per una sola cara-
el vint de maig.





XXI


Al "Sherlock Holmes"


Anàvem a dormir amb les trompetes dins el cap
i na Marlène Dietrich era ben nostra en aquells moments.
"Lilí Marlen" ens acompanyava a la residència
i ens ajudava a pujar els escalons.
Deixàvem al carrer
-carrer Copèrnic, 88-
el sofà de vellut i la cervesa
negra que havíem pres al "Sherlock Holmes",
a aquell racó just devora el piano,
amb el desig inútil
de reviure
l'època d'entre-guerres a París.





XXI


Vivim la pluja que cau avui
damunt la ciutat nova que ja estimam
malgrat sigui tan lluny de la nostra
ciutat de l'horabaixa
dels darrers anys d'adolescents.





XXII


Ens va arribar a agradar
veure tot el fum damunt
la ciutat
i tenir fred mentre esperàvem l'autobús,
els dematins.

I creure que eren les cinc
amb tota la fosca damunt
la ciutat.

Arribàrem a aprendre que el sol
no surt mai abans de les nou.

Aprenérem a estimar
la ciutat
(3 milions d'habitants
per una sola boira.)





XXIII


Però, deixem-ho estar.
Segurament
és la distància que fa veure així les coses.
La distància, el pas del temps,
coses així com els diumenges que no passen.





XXIV



I ara
anys envant.
Ara
quatre cabells blancs,
quaranta-nou arrues
i dos centímetres menys d'alçada.
Ara
un amor, tres fills.
Ara
una felicitat suau
que m'impregna la pell.
Ara
les sensacions mateixes
d'anys enrera
es fan ben meves.
Ara,
avui,
tornaria a escriure tots els versos que heu llegit.
Ara
anys envant,
quatre cabells blancs,
quaranta-nou arrues
i dos centímetres menys d'alçada.


Publica un comentari a l'entrada