Els anys 70

Tots érem a París, aquell maig del 68.
Tots hauríem volgut esser en Con Bendit.
Tots assistíem a reunions clandestines, a principis dels setanta.
Tots estàvem fitxats per la policia.
Tots érem delegats de curs.
Tots déiem "company" o "companya", a les assemblees, per a no identificar els altres amb el seu nom.
Tots fumàvem porros i bevíem cervesa.
Tots érem secretari general de qualque partit o comisari de qualque cèdula de reunió i discussió.
Tots havíem estat almanco una nit retenguts per la policia.
Tots enteníem perfectament quina era la diferència exacte i els punts en comú que hi havia entre en Marx i n'Engels.
Tots créiem en un futur on regnaria l'igualtat total.
Tots anàvem molt justs de doblers i el fet d’estudiar era un sacrifici econòmic per a les nostres famílies.
Tots pensàvem que els sentiments no eren importants i no s'havien de manifestar.
Tots déiem sempre que havia arribat el moment de passar a l'acció.
Tots teníem penjat el Che Guevara a la nostra habitació.
Tots estàvem compromesos fins a l'arrel dels ossos amb les ideologies del que aleshores anomenaven extrema esquerra.
Tots havíem de semblar infeliços.
Tots érem fills d'obrers.
Tots els que no érem fills d'obrers érem incompresos pels nostres pares, però teníem -o havíem tengut- un avi republicà.
Tots llegíem poesia social. En Gabriel Celaya era el nostre ídol.
Tots teníem en Miguel Hernández com un mite.
Tots anàvem a veure les pel.lícules de les sales d' "arte y ensayo".
Tots llegíem “Fotogramas”.
Tots escoltàvem embadalits i entusiasmats les paraules d'en Raimon i en Paco Ibáñez.
Tots quedàrem marcats pel Procés de Burgos. I per l'execució d'en Puig Antich.
Tots havíem corregut davant els cavalls de la policia.
Tots havíem sentit qualque tir.
Tots llegíem en Vázquez Montalbán.
Tots estudiàvem molt poc i demanàvem aprovats generals per motius polítics o socials.
Tots érem joves i potents.