Els meus carrers

En sortir d'escola, els dies feiners, anaves a jugar a plaça, sovint.
Quan no plovia.
I ensumàveu la llibertat d'esser al carrer. Vivies una petita i gran llibertat, que comparties amb les amigues. Totes éreu amigues, quan éreu al carrer o a plaça.
Quan plovia -plovia dies sencers, aleshores, creus- ta mare et preparava les katiuskas negres, per anar a escola. Tenies els dits dels peus freds tot el dia, però et podies ficar dins els bassiots i fer xap-xap pel fang dels carrers que encara no coneixien l'asfalt.
Els carrers ahir estimats, avui estimats, sempre estimats. Els carrers que en l'estiu, després de dinar, quan cada dia passava el mantecadero amb gelats de vainilla, ametlla i avellana, eren coberts d'un bater de sol i d'una pols marró que es mesclaven amb la cançoneta de al rico helado! i que molts d'anys tu vares sentir com erri cuelao!. No entenies què deia: sols sabies que volia dir que el mantecadero passava, tanmateix era aquest l'únic significat que t'interessava.
La pols hi era fins que, horabaixa, totes les veïnades regaven i agranaven la carrera, abans de treure un balancí per seure defora i prendre la fresca.
Fred i fang en l'hivern i sol i pols en l'estiu, així eren els teus carrers.
Però t'agradava més el fang i els bassiots que no la pols de l'estiu. I no sabies res encara de sequeres ni d'incendis forestals. Simplement, t'agradava ficar-hi els peus i et divertia poder-te banyar aquelles sabates tan llargues de goma dura sense que et renyassen.
Un any va ploure tant i tant -i tants de dies sense parar- que, a l'entrada de cal veïnat, varen rebentar ufanes i tots hi anàveu, a veure l'aigua com inundava la casa.