Follow by Email

dimarts, 31 de juliol de 2012

Na Maria del Miracle, la pobra.....

Na Maria del Miracle, la pobra, no pareixia com tots.
Un dia la varen convidar a una festa i la varen fer fumar un porret. Va aglapir una marejada tan grossa que va vomitar dues hores de tira.
A més de llegir na Mercè Rodoreda al pati de la facultat, llegia també en Llorenç Villalonga i els poemes amorosos d'en Salvat-Papasseit.
I en sabia molts de memòria, de versos d’aquells que tots deien que trobaven tan cursis i que no eren trascendents perquè mostraven sentiments. I els deia sense paraules, sols per ella mateixa, asseguda a un banc del pati quadrat i que tenia l’harmonia del set.

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia, envejosa, a les roses.
Perquè has vingut ara et torno a estimar.
Diré el teu nom i el cantarà l'alosa.

Tots llegien, això sí, “El carregador de fusta al moll”.
Na Maria del Miracle, la pobra, no s'amagava de dir que també li agradaven les cançons d’en Matt Monro o n'Armando Manzanero. I grups beneits com Los Brincos. També li agradaven The Beattles. Contava que, al seu poble, els diumenges capvespre anava a la discoteca i es sentia totalment feliç quan es deixava abraçar per un al.lot que li agradava.
També es sabia

Gritaron a la urnas.
Él entendió a las armas, dijo luego.
Era pundonoroso y mató mucho
con armas,con palabras, con decretos.

Un dia ho va dir davant els seus companys. I va afegir, amb to de justificació:
-És de n’Ángel González, això.
A na Maria del Miracle, la pobra, son pare la va acompanyar a Barcelona a matricular-se i ell va voler triar la data. Hi anaren un 11 de setembre i, després d'omplir tota la paperassa que li demanaven i entregar-la a la finestreta de la Secretaria de la Facultat, la feu estar la resta del dia asseguda al bar Zurich. Ella es va prendre vuit cacaolats i son pare sis cafès. Però no veren res.
-I què havíem de veure? -demanava quan ja tornaven
-No, només era per si al cas passava qualque cosa. Saps que en feia de molts, d'anys, que no era a Barcelona un 11 de setembre!
A na Maria del Miracle, la pobra, son pare li va haver d'explicar què havia passat un 11 de setembre de feia molts d’anys.
A na Maria del Miracle, la pobra, li havien posat aquest nom perquè la seva àvia també ho nomia. I no li sabia greu, a ella, tenir aquest nom que tots trobaven tan llarg i tan poc d'acord amb els moments que corrien. La començaren a anomenar Miraclet i després Miracleta. I d'aquí li quedà Cleta per a tots. Menys per ella, que sempre insistia que el nom era molt important per les persones i deia que el seu únic era i seria sempre Maria del Miracle.


dilluns, 30 de juliol de 2012

"Un rayo de luz"


Quan varen fer "Un rayo de luz" la vàreu veure tantes vegades que us la sabíeu de memòria.
I intentàveu completar làlbum de cromos de la pel·lícula.



Fins i tot els teus pares, hi anaren, i els seus amics, i molts de vells que no havien anat al cinema desde que les pel·lícules eren mudes.
Fins i tot na Catalina, que tenia claustrofòbia des que el temps de la guerra una bomba pegà a ca seva quan ella era a la carnisseria, hi va anar. Es va asseure devora la porta, per si havia de sortir, però hi va anar i no va haver de sortir.
I ploràveu, quan la nina de celul·loide escoltava a un aparell capaç de reproduir la veu de les persones la felicitació de sa mare pel seu aniversari, o quan ballava davant el retrat de son pare mort en accident d'aviació, o quan es retrobava amb el seu padrí.
Era rossa, aquella nina, igual que les de les pel·lícules americanes.
I cantava.
Aleshores totes volíeu esser na Marisol.
Llegíeu la revista del Club de Amigos de Marisol i hi escrivíeu cartes. Ningú mai, però, no us va contestar.
Potser, podries pensar ara, éreu vosaltres les úniques que hi escrivíeu realment. Seguíeu la seva vida a les revistes. I us la féieu vostra.
La seguíreu fins que vàreu entendre que tenia molt poc a veure amb vosaltres i amb el vostre món.
Un món que descubríeu a moments.
Anys després sabéreu que Pepa Flores també va descubrir el seu.

dissabte, 28 de juliol de 2012

Inicis d'Internet i els "executius agressius"


Avui en Tomeu estrena un magnífic ordinador. L’ha comprat per a poder estar conectat a Internet, mare de totes les xarxes d’informació i entreteniment.
Però no hi sap entrar de cap manera, a la punyetera xarxa i, fins que no n’hi ensenyin, es conformarà en escriure al monitor d’aquesta maquineta. La pantalla de colorins la troba fabulosa. De tant en tant es connecta i mira la primera plana: l’únic que sap fer és triar l’idioma. Després d’això no entèn de cap manera perquè tothom li ha recomanat aquesta història tan aventejosa i moderna de l’Internet
El primer de tots que va comprar era quan es creia un yuppie. L’utilitzava molt poc, es pot dir que només per jugar, però a tots els coneguts els deia que allò era la seva eina de treball i que no n’hi havia cap de millor. I quedava tan bé, damunt la taula de la saleta amb una làmpara que l’il.luminava perfectíssimament, que li feia goig tenir-lo i mirar-lo.
I, quan es va transformar en un executiu agressiu i tenia despatx i secretària per a ell totsol, va intuir l’idea d’instal.lar una petita xarxa d’ordinadors a l’empresa: el seu assessor fiscal, amb poques paraules, el va acabar de convèncer que era estrictament necessari.
-Quan no per l'imatge, home. Ara comences a entendre qualque cosa. Si estau informatitzats, els possibles clients tendran més credibilitat en vosaltres. És que no ho veus, Tomeu? No veus que totes les empreses que miren cap al futur són plenes d'ordinadors? No veus que això és el que ara es du? No veus, bàmbol, que, a més, això és el que ven?
La inversió fou grossa, malgrat l'empresa era petita. I més grossa va resultar quan comprovaren que ni cap dels seus empleats ni ell mateix no sabien ni què era una xarxa informàtica, ni sabien passar-se els documents l'un a l'altre per dins aquells aparells. N'hi va haver que volgueren anar a mecanografia i tot perquè pensaven que qualsevol misteri possible de l'ordinador era a la rapidesa amb la qual podien manejar el teclat.
Però aleshores en Tomeu volia esser realment un executiu agressiu i, si la competitivitat passava per aquelles maquinetes, tal com va intuir i tal com li va confirmar el seu assessor fiscal, aquelles maquinetes va fer instal.lar.
Ha llegit molt sobre aquesta Internet famosa i la gran importància que tenen pel futur allò que a les revistes dels suplements anomenen "autopistes de la informació". Va pensar que seria bo donar als fills el seu ordinador de quan era yuppie i aconseguir per a ell i per a la seva taula de la saleta un d'aquests que diuen són tan fabulosos. Només sap una cosa: el vol amb pantalla plana.
L'hi ho ha consultat al seu assessor fiscal i la seva resposta ha estat rotunda:
-Compra el millor que trobis. Mitjançant l’Internet conecta't a totes les xarxes d'informació que puguis. N'hi ha moltes més de les que et pots imaginar i qualsevol adreça que et donin o que trobis pot esser d’all més interessant. O pot esser una merda, també, tot s’ha de dir. T'hauries d'informar molt bé, abans. I pensa, també, en instal.lar-ne a l’empresa. Almanco un terminal i que estigui connectat al teu.
I en Tomeu es creia que el futur, amb l'Internet, ja s'hauria acabat i que aquesta seria la darrera etapa de la seva transformació.
Però el futur del futur sempre és el futur.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Focs artificials



El dia dels focs artificials era la meravella.
Et posaves a primera fila, dreta just darrera les fustes que assenyalaven fins allà on hi podia haver gent. El més a prop que podies i amb els peus al primer tauló, com si aquells vint centímetres més d'altària et permetessen veure-ho millor.
Bocabadada deies oooh! quasi sense adonar-te'n. L'espectacle de colorins i renou era esperat tot l'any. Ho preparava un home de Pòrtol que, als programes dels actes, es deia que era "pirotécnico". Això devia voler dir que sabia fer focs artificials, pensaves. Era un artista, creies. Però, així mateix, quan les rodelles pujaven fent espetecs i espires per tot, t'encollies una mica, inconscientment. I hi havia gent que es posava la cadira del bar on seien damunt el cap, perquè quan queien els coets encara mig encesos o els ferros de les rodelles, ja fets a bocins, no els pegassen damunt.
La traca final -interminable- et feia tapar les orelles i baixar el cap.


Quan l'olor de pólvora havia entrat completament dins el teu cos i havia impregnat els teus sentits s'havia acabat l'espectacle. Tots els carrers del poble eren com uns riaranys de gent que tornava a ca seva.
S'havien acabat les festes.

dilluns, 23 de juliol de 2012

El "Duo Dinámico" a Pollença el 61



Encara no anaves a les berbenes. Tenies 11 anys.
Havien dit que arribarien a les cinc i a les quatre ja éreu a plaça totes les amigues. Esperàveu impacientment. A la fi els véreu comparéixer pel carrer estret de baix de la plaça. I s'acostaven allà on éreu.
Duien un jersei i uns vaqueros. No era vermell, el jersei, com quan cantaven, però eren ells.
Teníeu el Duo Dinámico davant el vostres ulls i quasi a l'abast de les vostres mans.
Miràveu els dos personatges amb cara esglaiada. Réieu totes sense saber per què, i us pegàveu colzadetes de complicitat, tampoc no sabíeu de què.
Ja no el tens, ara, el seu autógraf, però molt de temps el guardares, i el llegies (Con todo nuestro afecto" "Manolo" "Ramón"). No sabies massa bé què volia dir "afecto", però vares aprendre aleshores, que "afecto" era una cosa i "efecto" una altra.
En varen parlar molt de temps.
Deien que una al.lota que vivia a plaça havia volgut comprar el tassó on varen beure, sense escurar. I que el tenia guardat a ca seva, però sa mare li volia tirar o, almanco, el volia escurar. I et senties amb una petita ràbia impotent quan senties dir a ton pare:
–Totes sou uns infantons! Per dos al.lotells que canten, tant de renou i tants de nervis. Pareix mentida!
A la nit fou la histèria.
A la nit fou la festa.
A les dotze havien de cantar. De ca n'Antònia duguéreu unes cadires i us posàreu dretes damunt, per veure'ls millor, encara que fos d'un poc enfora.
Crits mesclats amb mamballetes.
Música que us feia moure els peus.
Paraules que podíeu creure anaven dirigides a vosaltres i que, aleshores, us emocionaven
Parelles enamorades que es desanamoraven i es barallaven de sobte.
Xiulos.
En Joan "saig" repartia xiulets entre els joves. Els joves xiulaven a les totes.
I es passaren, déieu vosaltres el lendemà. Després de la histèria i la teva-vostra-nostra satisfacció íntima i exultant alhora, els dos al.lotets del Duo Dinámico hagueren de partir de plaça, de damunt la tarima, amb una parella de la Guàrdia Civil, un a cada costat, mentre els xiulos encara es feien més forts.
El lendemà es va saber que es trobaren amb les rodes del cotxe foradades.

dissabte, 21 de juliol de 2012

Principis dels anys 60


Molts de vespres na Catalina pujava i amb ta mare i el teu germà gran jugàveu a cartes amb ciurons, faves o llenties.
Després de sopar, ton pare llegia La Vanguardia o Destino devora la xemeneia. A les deu escoltava les notícies de Radio Nacional de España -no n'hi havia d'altres- i, abans de començar, cantussejàveu la música de cada nit mentre sonava a la sintonia de la ràdio. De tant en tant, per darrera aquell diari que era tan gruixat, o la revista plena de fotografies en blanc i negre i una de ben grossa a la portada, ton pare gronxava el cap: mai no va poder soportar el joc, ni que fos de bromes. Però us deixava fer.




I us tenien ben advertits que, segons de què xerraven a ca vostra no ho repetísseu enlloc, sobretot si eren records de la guerra, o si parlaven del batle o d'en Franco. Tampoc no podíeu dir que escoltaven Ràdio París a les 11 del vespre o, de tant en tant, quan hi havia hagut manifestacions grosses o barricades o ferits o morts a qualque gran ciutat de la Península, aquella emissora on et semblava que sempre cridaven i que es deia La Pirinaica. Es sentia tan malament, entre que la ràdio era vella per sintonitzar l'ona curta i que deien que hi havia interferències fetes aposta, que sempre us feien callar quan l'escoltaven. Sentíeu sovint una dona que hi parlava amb veu potent. Enteníeu molt poques coses però les paraules dels pares eren sagrades i no déieu res. D'allò no se'n podia parlar fora de casa, i prou.

dijous, 19 de juliol de 2012

Els tebeos

Llegíeu els mateixos tebeos una i altra vegada. Molts ja els te sabies de memòria, te sabies la història però t'entretenia tornar a mirar els dibuixos i tornar a llegir les paraules.
Del Pumby, el Florita i el TBO passares ben aviat al Serenata, Claro de Luna o Mary Noticias.






Arribares a convertir-te en una entusiasta de Mary Noticias.



Trobaves que això d'esser una mescla de periodista i detectiu devia esser molt interessant, emocionant i divertit: se’t feia molt atractiu i et veies a tu mateixa per entre les pàgines de les històries.
Anys després -pocs anys després-vares decidir que t'ho havies de prendre seriosament. Te va pegar tan fort que fins i tot vares escriure als cursos CCC per estudiar de detectiu per correspondència.
Ho feres sense dir-ho a ningú. I et contestaren. Reberes una carta amb el teu nom i la teva adreça. Però no la llegires mai. Ta mare i el teu germà gran la tiraren al foc de la cuina econòmica, mentre l'olla del brou bullia a les totes.
Molt després de quan llegies tebeos arribares a saber que a la carta et deien que et convidaven a una festa a San Sebastián per a tenir una entrevista personal amb tu, abans de començar els teus "estudis" de detectiu privat. També et feien a saber -et contaren, un dia, ta mare i el teu germà gran- que a la fulla que havies enviat havies oblidat dades importants, com l'edat, estudis que havies fet abans, una fotografia actual, el nombre del carnet d'identitat...

dimarts, 17 de juliol de 2012

No ens fareu callar

Per tants d'anys de lluita.
Pels nostres pares.
Pels nostres fills.
Per la nostra terra.
Per nosaltres mateixos.
Per la nostra identitat.
Per la nostra cultura.
Per la llibertat.
Per la justícia.

I per molt més, no ens fareu callar per molta Llei de la Funció Pública que aproveu avui.


dissabte, 14 de juliol de 2012

Felicitat per hores de somriures

Felicitat per hores
de somriures.
I cotxes aparcats
al Passeig Marítim.
Esper
teléfons que no sonen,
silencis que se rompin.
Esper
mil coses infantils
que mai no arriben.
Record
silencis de paraules
mai no dites
i t’estim
cada matí
mirant diaris,
llegint notícies.
Estim els teus silencis
i somriures.
Paraules infantils,
gelats d’ametlla
i el Rei Jaume Primer
que arriba,
damunt un cavall blanc,
amb armadura.
Articles seriosos,
paraules mai no dites.
Silencis. Silencis.
I un somriure:
felicitat per hores
de somriures.

divendres, 13 de juliol de 2012

Quefir


Aquí trobareu tota la informació sobre el quefir:


http://ca.wikipedia.org/wiki/Quefir_de_llet

I això és el fong que fa possible aquest aliment tan deliciós.


El fong no es compra ni es ven: es regala, es passa d'una mà a l'altra.
A mi el me va donar na Nina i a ella li havia donat na Nadia.
Hi poso llet -diuen que és millor sencera- i ha d'estar entre 12 i 24 hores (jo li tenc 12) a temperatura amnbient.
És important que els recipients siguin o de plàstic o de vidre.
I es necessita, també, un colador o cosa semblant. Jo vaig servir la mà de "colador".
I obtenc això:


Té un gust tirant a àcid, deliciós, semblant al iogur de veritat.
No he comprat més iogurs. Prenc molt de quefir. I ara, amb la calor, fresquet és una meravella.
Es conserva moltíssim de temps, sempre dins la gelera.


Mem si ho provau!



dimecres, 11 de juliol de 2012

Retalls



Una vella escriptora famosa. Això voldries esser, en esser gran. Tenir una casa a la muntanya amb una xemeneia enorme, grossa. I un ca ajegut als teus peus. Hauria d'esser negre, el ca. I s'hauria de deixar acaronar. No saps, encara, quin nom li posaries. És molt difícil, això de triar un nom per a un ca que encara no saps si tendràs. Una taula gran plena de papers. I els néts que et vendrien a veure. Perquè tendries molts de fills i molts de néts.
La teva casa seria clara i espaiosa i comprendries sempre els problemes dels teus fills. Parlaries amb ells les llargues nits d'hivern, devora el foc, i ells et contarien tot el que farien, tot el que pensarien i tots els problemes que podrien tenir.
De petits, els vostres fills tendrien una criança molt sana. L'aire pur del camp els aniria molt bé, i no es constiparien mai, ni tendrien angines ni grip. Aprendrien a colcar a cavall, els deixaries anar en bicicleta i fer el que volguessen. Tendrien gallines i conills i ells en serien els responsables. Cada matí haurien d'anar a recollir els ous, aquesta seria la seva petita feina. Menjarien a l'hora que tenguessen gana. A ca teva no hi hauria horaris ni regles estrictes de comportament. Així aprendrien a viure en llibertat, creies.
No sabies que els teus fills no els pots ni els podràs programar de cap manera, ni així ni aixà. I el que tu pensaves també era programar-los. Els voldries criar dins la llibertat, però una llibertat programada, en podríem dir una llibertat light.
La cuina hauria d'esser molt gran. Tendries les fruites i les verdures dins paners i un enfilall d'alls i un de tomàtigues de ramallet penjats a la paret. I herbes seques de tota casta, també penjades i fermades a manats amb fil d'emplomar, per a cuinar o fer tissanes. O per ensumar. O perquè a la cuina hi fes bona olor.
I la casa plena de rams de flors que hauries collit el dematí, quan la rosada encara mantenia humides les fulles i els pétals.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Me'n duc a ca nostra


Me'n duc a ca nostra
el fred de la platja
i ganes de tu
i soletats hipotètiques
trencades per la mar.

I els caragolins,
guardats dins les butxaques.

dissabte, 7 de juliol de 2012

Port de Pollença

Els estius de 2001 i 2002 vaig llogar un piset a n'u Moll


Foren uns estius plàcids, just devora la mar. La majoria del temps amb els meus fills.



Nedàvem cada dia a la platja de devora el Sis Pins.De tants de records per jo.
En Miquelet tenia una barca de goma i hi anàvem tots, per la vorera.


Anàvem en barca, amb en Miquel i n'Antònia, a n'U Caló



a Cala Murta



al Coll Baix


Els vespres, després de sopar, solíem passejar fins a l'Illa d'Or i per el centre, just devora la mar i amb la lluna present damunt l'aigua.
Ens compràvem un cucurutxo de ca'n Butxaca o, simplement, miràvem i endoiàvem

A vegades anàvem a sopar al Manduca i menjàvem taboulet.
I anàvem, quasi sempre amb na Joana, a "helados Garrido" a prendre alguna de les seves fabuloses copes de gelat.


Ho repetiria tot, sí.






dijous, 5 de juliol de 2012

El Caló


Quan hi anam ho feim en la barca d'en Miquel.
És just darrera la Punta de l'Avançada i també s'hi pot anar a peu des de la carretera de Formentor.
Navegar un poc més de mitja hora i ja hi som.
L'aigua, neta, verda, transparent.
Hem d'anclar no molt lluny de la platja i anar-hi nedant.


Ens en duim coses per menjar i dinam a la barca després d'una bona nedada. Una dormideta i una altra bona nedada.

Tornam nous, plens de natura i aigua neta i clara, a vegades amb un poc de fonoll marí. Sempre amb alegria i satisfacció.

Un dia complet, les anades al Caló.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Cala Sant Vicenç


De petita no hi solia anar perquè estàvem a n'u Moll. Només qualque vegada a veure el temporal.

Però, al llarg de la meva vida, hi he nedat molt, a Cala Sant Vicenç.

Quan tenia devers 14 anys anava a estar unes setmanes amb na Norma, a "Pinar blau", a ca na Tonina Salas.
I nedàvem cada dia. Solíem anar a Cala Molins i estàvem hores i hores en remull.


Eren una meravella, aquells estius.
Els capvespres jugàvem a cartes i anàvem fins a l'hort de Ca'n Botana pel camí ombrívol que ens hi conduïa suaument.
Na Tonina ens feia patates farcides, que ens agradaven molt.
I menjàvem tumbet. I trampó. I pa amb oli.

I, sobretot, platja. Hi partíem en bon dematí, na Norma i jo, i no tornàvem fins hora de dinar.
Si hi havia temporal, molt sovint, i posaven la corda féiem la imprudència, que tots hem fet, d'aferrer-nos a la corda i deixar-nos conduir per la força de les ones.



Ens tiràvem de l`escaleta, una roca molt bona de pujar que era perfecte per tirar-se de peus des d'una bona altura.

La de gran hi anava amb el motorino i, aleshores, nedava a Cala Barques.


Amb el meu home, temps després, també anàvem a Cala Barques.
I, amb la meva cunyada i les nines solíem anar a Cala Molins.

Passàvem tot el mes de juliol, fins passat la Patrona a Pollença i hi anàvem cada dia.

Les assolellades que hi he pres, les nedades que hi he fet, les hores que hi he passat.
L'aigua blava o verda de la Cala.



Mem si aquest estiu hi torn, que fa estona que no hi he anat.