La meva Patrona

Article publicat a PuntInformatiu, nº 551, suplement "Especial festes"

Son a baix d'esquerra a dreta, Felip Gelebert "Vela", el que està més tombat en Joan "cella", Tòfol de la botiga de robes de carrer Temple,a la seva esquerra no ho sé. Dalt, d'esquerra a dreta, el segon és en Joan Serra, mon pare, i a la seva esquerra don Francesc de Correus.

          Cada any, per la Patrona, el meu viure i el meu pensar és un cúmul de records.

Els sons alegres i festius de l’Alborada m’acompanyen i m’han acompanyat sempre.

La tocaven a la Clasteta poc passades les 5 de la matinada, després de Plaça, l’Ajuntament i el cantó Martell/Jesús. Fosca negra encara damunt el poble.

 Ens aixecàvem a escoltar-la al portal o guaitàvem als balcons. Ens donàvem els molts d’anys amb els veïnats. A ca nostra quan acabava i la Banda havien tirat el coet i brufat, ens abraçàvem i ens donàvem els molts d’anys. Començava el gran dia.

Els primers records, i que perduren sempre, són el renouet de les paperines. l’olor de la pols dels carrers -sense asfaltar encara- i de pólvora i mesclat dels Moros i Cristians. Les campanes que toquen a foc i ma mare i na Catalina Posadera que tenen pell de gallina, el crit esgarrifador i potent de’n Joan Mas. Fos qui fos que el representàs era sempre en Joan Mas.

I el gelat d’avallana de can Butxaca que ens refrescava la boca i tot el cos, pres aleshores a les taules que posaven a la Plaça Vella. Gust i frescor que m’ha quedat marcat i ritus que repetesc, ara quasi cada dia en l’estiu. Ja no a la Plaça Vella, ja no al carretó que passejaven pel carrer, havent dinat, ja no al carretó blanc i blau que tot l’estiu era a Plaça, no ja al que posaven primer davant l’església, devora ca’n Moixet, després a Plaça a la part de baix. Però sí al bar Can Butxaca, recentment obert, que pens sempre serà una cita obligada pels pollencins i visitants.

Els llums màgics, mòvils i amb renou de festa dels focs, dreta damunt una finestra de can Moixet. Es feien a Plaça, a la part d’abaix, just devora Can Pixa i ca na Tonina Salas, ara el bar-restaurant “La Merceria”, merceria autèntica posada en marxa entre na Tonina Salas i na Coloma d’Asprer i on hi passà la vida treballant i compartint casa n’Àngela Ripoll i en Josep Torrens. I on ma mare hi treballava de brodadora quan era molt jove.

No puc deixar de dir que na Tonina i la tia Coloma foren les primeres dones que tengueren cotxe a Pollença i vull explicar que el primer dia que el conduiren passaren molt satisfetes al llarg de tot el carrer Major i s’estavallaren contra les escales de l’església de Sant Jordi.

Tornem a la Patrona.

Acordonaven el troç dels focs i la lluminària i el renou festiu omplien la Plaça i els carrers feien olor de pólvora mentre la gent tornava a ca seva.

Fa uns anys vaig escriure aquest poema, no publicat mai encara, i que és una visió dels meus primers records de la Patrona:

Ara, embambada
amb les paperines de la plaça,
esperes la suor de les set del capvespre
i t'agrada pensar
que et fan un poc de por
les cares pintades amb carbó.

Avui és festa
i a la nit no aniràs a dormir prest.
Prendràs un gelat
i quedaràs meravellada
en veure els focs.

La traca et farà por,

però ensumaràs ben fort
perquè l'olor de sofre,
que umpl tot el poble un pic a l'any,
t'entri ben endins del teu cos.
Aniràs a dormir 
amb mil colors dins els ulls.
(Música. Records
difusos de pols,
trompetes, pilotades,
pistoles d'aigua i ventalls
de colorins)

                A ca nostra brindàvem i en donàvem els molts d’anys, abans o després del dinar.

En Miquel germà sempre deia: “El dia dels morts no és el novembre. El dia dels morts, pels pollencins és el dia de la Patrona” I així ho he cregut i ho crec jo també.

Ja de gran i més tard casada i amb fills era un ritus anar a veure els Moros a ca n’Antònia Arbona, a la plaça de l’Almoina. Allà retrobàvem amics i amigues que no véiem sovint per motius de feina o de residència fora de Pollença.

No sé si ho féiem, però el meu record era prendre una caçalla amb aigua al bar Alhambra. Una. O dues....

M’agrada molt veure tornar els Cristians amb la banda de música tocant Visca Pollença. I intentant cantar, tan escanyats estan de tanta festa.

I l’entrada a la Parròquia, mon pare i ma mare, sempre amb na Catalina posadera, asseguts a un banc feia hores per trobar lloc.

I les banderes de Pollença i dels Moros a l’altar. Presidint la de Pollença, clar. I la dels moros ben rompuda mostrant derrota.

I la sortida lenta, amb olor de suor i mesclat i el Puix Patrona que acompanya i fa sortir dels presents el pollencinisme més pur, més sentit i més autèntic.

El que no m’agrada, i ho vull dir, és l’acte que es duu a terme no fa massa anys a Plaça.

Durant anys havíem pogut sentir cantar dins l’església, mentre anaven sortint els cristians, “de mil i cinc-cents moros….” I Visca Pollença. I les parets no han caigut.

Record perfectament el primer any que no va esser així. Els cristians anaven sortint i començaren a entonar el Visca Pollença. Aleshores l’organista -com amb una rabiada- tornà a començar amb el Puix Patrona i ja es va acabar per a sempre sentir el Visca Pollença dins la parròquia.

Vull recordar tots aquells avant-passats nostres que, per motius econòmics, hagueren d’emigrar a l’Argentina -entre ells, per exemple, els cosins de ma mare Ignasi, Joana i Josep Rotger- o a Venezuela i que ara ja no hi són.

A tots aquells pares, germans, fills, que han hagut de migrar a terres extranyes -ningú no se’n va de ca seva perquè vol- per motius de feina, d’estudi.....

Un record especialíssim per tots els que varen haver de deixar la seva terra i vingueren de diversos llocs de l’Estat espanyol aquí, on ja han nascut els seus fills i néts.

I un molts d’anys per la Patrona a tots aquells que, per motius de diversitats racials, culturals o económiques van arribant darrerament al nostre poble. Benvinguts siau.

Un gran record per tots els que treballen el dia de la Patrona perquè els altres poguem gaudir de la festa.

Joana Serra de Gayeta

els meus escrits i publicacions

Aquest dibuix, que estim tant, el va fer n'Aina Aloy -gran amiga- el curs 73/74, hivern que jo escrivia "Taules de marbre", el meu primer llibre publicat i Premi de Narració Ciutat de Manacor 1974. Me n'havia duit a Barcelona la màquina d'escriure de mon pare, que ara té el meu fill Miquel.

Compartíem una habitació enorme, n'Aina Aloy, na Maria Dolors Juncosa, na Neus Juncosa i jo.

Fou un hivern en què, mentre gaudíem molt de Barcelona, crec que nosaltres mateixes ens vàrem crear la nostra enyorança de Mallorca. Aquest fet, vist des d'ara, pens que me va ajudar molt a escriure "Taules de marbre".

Però els meus escrits no comencen aquí.

Molt abans, tenia 14 anys, vaig escriure el que jo deia la meva primera novel.la. Només record que començava amb la descripció d' un home que corria per entre les vies d'un tren, cara suada, i una dona que plorava darrera una finestra, els vidres banyats per la pluja.

Sempre vaig seguir escrivint coses d'aquestes i d'aventures i de colles de nins o de joves. Vaig arribar a acumular un bon caramull de quaderns -de tapes dures blau marí- i que ara ni sé on són ni me preocupa saber-ho. 

Al mateix temps vaig començar, també, a escriure poemes. Mai publicats, només al meu blog. Però devers els 19 ò 20 anys vaig tenir la gosadia de presentar-los als Premis Octubre de València. I, davant el meu estupor i alegria, vaig quedar tercera, per darrera els grans poetes valencians Joan Navarro (guanyador) i Salvador Jàfer (finalista) Després de la seva hi anava la meva obra, la tercera.

Col.laborava a la revist Lluc i molt a la renovada revista Cort, on era l'encarregada de la secció literària i on, amb el pseudònim de "Trípode", hi vaig escriure molt.

Crec que, abans del Ciutat de Manacor o el mateix any vaig guanyar, i al mateix nivell amb en Miquel Mas Ferrà, el Premi de Narració Joan Ballester a Campos. Na Maria-Antònia Oliver, que era del jurat va dir -protestant i a favor del meu escrit- que havia guanyat la moda per damunt de la qualitat.

La meva narració llarga es diu "Nosaltres esperàvem Mister  Marshall" i l'editor Sebastià Roig en va fer l'edició conjunta.

El 1992 es va publicar a la col.lecció "Vell Marí" d'Edicions Cort la meva novel.la per infants "La bruixa Lonieta" de la que se'n feren dues edicions i si no se'n feren més és perquè Cort va quebrar i va desaparéixer.

Vaig anar a moltes escoles, a cursos on havien llegit la meva Bruixa. I vaig gaudir molt responguent a les preguntes que em feien els nins i contant-lis moltes i diverses coses fantasioses.

Sobre aquest llibre i a aquest mateix blog hi vaig escriure aquesta entrada:

Després ja ve la meva novel.la llarga, on amb el títol de "Memòria de vida" explic, molt literàriament, la història d'una mena de "saga" familiar mallorquina.

En Gracià Sánchez i n'Eva Cerdà la varen llegir en paper i em proposaren de publicar-la a El Gall Editor.

Quina alegria i satisfacció personal i literària que vaig tenir!

La meva novel.la llarga, la "meva" novel.la publicada!

estiuejar sense moure's de casa, quin plaer!

Quin plaer no moure'ns de ca nostra, ara,  per passar l'estiu!

Al pis de Palma, malgrat l'aire a la sala i els carrerons estrets que donaven ombra, hi feia calor els capvespres.

Això i la curolla d'en Toni, desde ben jove, pel Patí català de vela

 ens dugueren uns quants estius a la Platja de Muro.

Durant l'hivern anterior en Toni cercava un lloc on poder tenir el Patí (quan era jove el tenia a la platja de Manresa, però ja fa temps no es podia deixar damunt l'arena )

Vàrem saber que a la Platja de Muro hi havia una escola de vela just devora l'hotel Playa Esperanza, abans de l'oberta.

En Toni hi va anar un parell de vegades a parlar amb ells i arribaren a un acord per tenir-hi el Patí.

I així fou com coneguérem en Marc Álvarez, na Teresa Mates, en Roberto, n'Anna i n'Oriol.... i es va crear entre ells i nosaltres una amistat ferma que encara dura.

I així fou com començàrem a cercar, per Internet, una caseta per llogar en l'estiu per devora l'oberta. Va arribar un moment que jo ja sabia tot el que es llogava i a quin preu.

Estàrem a dues cases, en anys diferents, totes dues molt còmodes, grans, amb terrassa... els fills venien, també, sobretot na Tonina i na Klara.

I al Patí en Toni li va posar "Klara" i ara que en Toni no hi pot navegar en Marc ens el guarda a Santa Margalida a disposició dels meus fills i nebots.

I, una vegada triada la casa començaven els preparatius. Primer els mentals, clar: llistes i llistes eternes de coses que ens en havíem de dur.... Després començar a triar roba, preparar maletes i bosses, banyadors, sabates de diversos tipus, tovalloles de platja...... El cotxe, estibat, no sé ni com podia arribar.

Al mateix temps que arribàvem nosaltres arribava també una comanda que havíem fet per Internet de menjar i begudes.

Irònicament podríem dir que quasi com aquest era el nostre cotxe:

I, no sé què féiem ni com, però per tornar a ca nostra cada any havíem de llogar una furgoneta.

Això sí, l'estada allà era meravellosa.

Un capvespre qualsevol

En l'estiu dinam sempre a la taula grossa del corral, rodejats de cossiols.

Fins fa molt poc anàvem al Club abans de dinar i sempre hi trobàvem algun conegut o amic per fer la xerradeta (En Tomeu Cifre, en Ramon "Butxaca", en Llorenç Bota, a vegades en Pep cosí, i hi véiem sempre en Joan Serra que el seu fill el venia ja a cercar......) però ara no hi solem anar: per en Toni és un poc complicat asseure's a la moteta, sortir i asseure's després a una altra cadira.

El capvespre, a ca nostra, comença després d'una curta migdiada meva -o un simple descansar les lumbars per estar sense tant de mal- i en Toni que m'espera assegut a la "seva" butaca llegint eternament llibres de vaixells -velers, clar- i de totes les qüestions imaginables i inamaginables amb ells relacionades.
N'Irene m'ha deixat un cafetet preparat (sempre el prenc fred)
i en Toni ja l'ha pres totd'una després de dinar.

Aleshores comença el nostre capvespre.
Sempre és un capvespre suau i tranquil, sense estridències de cap tipus.

El dematí ja he regat abans no surti el sol però ara torn anar a mirar les flors i els arbres que pugen cap amunt. Quasi sempre faig un ramet, per petit que sigui, i el pos a la taula devora allà on seu en Toni. Allà també hi ha un aparell que ens va regalar el meu fill Miquel que serveix per ionitzar l'aire i, per tant, per poder respirar millor, i un cossiol de cintes.

Les moixetes entren i surten sobretot na Madona i na Tirita que, el dematí, han triat per dormir l'estora de pita de davant la xemeneia o el racó d'un sofà de la part més fresca de la casa.

La calentor que tot el dematí el sol ha deixat al trespol del corral encara es nota massa per sortir-hi. I vaig aprendre de ma mare que quan en terra és tan calent no serveix de res regar més que per fer pujar humitat.

Asseguts, per tant, a la "nostra" taula, tornam a comentar les notícies del dia i les del poble i les dels amics que ens puguin haver arribat.

Els fills ens telefonen o dematí o capvespre i jo faig llargues xerrades amb na Tonina. Na Coloma -que va revisar el rebost per veure si ja hi havia mesclat- amb n'Aina solen venir qualque capvespre, na Tonina amb na Klara sempre ho fan en cap de setmana i en Miquel i n'Edy quan poden. Però, almenys l'WhatsApp no falta mai. I el saber que hi són, que estan pendents, que es preocupen i, sobretot, que ens estimem a tots dos.

Passam del balancí gros del corral a la "nostra" taula i a la taula grossa del corral. En Toni fa quatre passes, que li convé molt canviar de postura.

Sovint entra qualque amic o amiga i féim l'estada junts.
O algú a qui feia anys que no veia. I m'alegra molt. I en Toni s'alegra amb mi.
Les portes de ca nostra estan obertes, com estaven les de cals meus pares primer i després les de can Miquel germà..

Qualque anada meva a l'ordinador, a vegades llarga per fer mil coses que mai no aconsegueixo acabar, a vegades curta per veure si hi ha res de nou pel món.

No ens agrada mirar televisió, només quan hi ha aconteixements que ho requereixen.

En Toni segueix amb els seus llibres i jo amb la meva xerrameca o al corral o a l'ordinador.

N'Ángelica ha vengut ja fa estona i ha fet les cures -que ha de repetir a la nit- a en Toni.
Ens conta moltes coses del seu país, Venezuela, i de la seva família. La situació actual de Venezuela fa entendre perfectament que hagi partit d'allà i que vulgui dur cap aquí els seus pares i el germà. La tia de sa mare, n'Helenita Olivares, acull tota la família i els ajuda. I fan feina de debò tots els que viuen a Mastaguera.

Les nostres moixetes

Tenim tres moixetes: na Negreta, na Madona i la seva filla Tirita. Avui us vull parlar de la meravellosa i tendra relació materno-filial que tenen na Madona i na Tirita.
El seu lloc preferit: totes dues, ben prop una de l'altra,  damunt una de les columnes del pou.

Na Tirita ja té 3 mesos i mig i és totalment autosuficient però sempre estan juntes.

Si una entra dins la casa, l'altra també.

Si sa mare no veu la filla la cerca per tot miulant fins que o la troba o na Tirita compareix devora ella. A vegades li dic carinyosament i en veu baixa que la deixi en pau, que pareix una mare histèrica. Però na Tirita també la cerca a ella i es posa devora, el més prop possible.

La menuda a vegades també descansa sola al seu lloc preferit: damunt una de les columnes del pou, també.

Na Madona ja fa temps que no té llet perquè quan els menuts estaven desmamats la vàrem fer esterilitzar (havia tengut 3 famelles i un mascle)

Però, malgrat això, na Tirita la cerca sempre per fer mametes. I disfruten tant totes dues que és una meravella veure-les.

Una cosa tan simple com això és el que avui he volgut compartir amb vosaltres.