La meva Patrona

Article publicat a PuntInformatiu, nº 551, suplement "Especial festes"

Son a baix d'esquerra a dreta, Felip Gelebert "Vela", el que està més tombat en Joan "cella", Tòfol de la botiga de robes de carrer Temple,a la seva esquerra no ho sé. Dalt, d'esquerra a dreta, el segon és en Joan Serra, mon pare, i a la seva esquerra don Francesc de Correus.

          Cada any, per la Patrona, el meu viure i el meu pensar és un cúmul de records.

Els sons alegres i festius de l’Alborada m’acompanyen i m’han acompanyat sempre.

La tocaven a la Clasteta poc passades les 5 de la matinada, després de Plaça, l’Ajuntament i el cantó Martell/Jesús. Fosca negra encara damunt el poble.

 Ens aixecàvem a escoltar-la al portal o guaitàvem als balcons. Ens donàvem els molts d’anys amb els veïnats. A ca nostra quan acabava i la Banda havien tirat el coet i brufat, ens abraçàvem i ens donàvem els molts d’anys. Començava el gran dia.

Els primers records, i que perduren sempre, són el renouet de les paperines. l’olor de la pols dels carrers -sense asfaltar encara- i de pólvora i mesclat dels Moros i Cristians. Les campanes que toquen a foc i ma mare i na Catalina Posadera que tenen pell de gallina, el crit esgarrifador i potent de’n Joan Mas. Fos qui fos que el representàs era sempre en Joan Mas.

I el gelat d’avallana de can Butxaca que ens refrescava la boca i tot el cos, pres aleshores a les taules que posaven a la Plaça Vella. Gust i frescor que m’ha quedat marcat i ritus que repetesc, ara quasi cada dia en l’estiu. Ja no a la Plaça Vella, ja no al carretó que passejaven pel carrer, havent dinat, ja no al carretó blanc i blau que tot l’estiu era a Plaça, no ja al que posaven primer davant l’església, devora ca’n Moixet, després a Plaça a la part de baix. Però sí al bar Can Butxaca, recentment obert, que pens sempre serà una cita obligada pels pollencins i visitants.

Els llums màgics, mòvils i amb renou de festa dels focs, dreta damunt una finestra de can Moixet. Es feien a Plaça, a la part d’abaix, just devora Can Pixa i ca na Tonina Salas, ara el bar-restaurant “La Merceria”, merceria autèntica posada en marxa entre na Tonina Salas i na Coloma d’Asprer i on hi passà la vida treballant i compartint casa n’Àngela Ripoll i en Josep Torrens. I on ma mare hi treballava de brodadora quan era molt jove.

No puc deixar de dir que na Tonina i la tia Coloma foren les primeres dones que tengueren cotxe a Pollença i vull explicar que el primer dia que el conduiren passaren molt satisfetes al llarg de tot el carrer Major i s’estavallaren contra les escales de l’església de Sant Jordi.

Tornem a la Patrona.

Acordonaven el troç dels focs i la lluminària i el renou festiu omplien la Plaça i els carrers feien olor de pólvora mentre la gent tornava a ca seva.

Fa uns anys vaig escriure aquest poema, no publicat mai encara, i que és una visió dels meus primers records de la Patrona:

Ara, embambada
amb les paperines de la plaça,
esperes la suor de les set del capvespre
i t'agrada pensar
que et fan un poc de por
les cares pintades amb carbó.

Avui és festa
i a la nit no aniràs a dormir prest.
Prendràs un gelat
i quedaràs meravellada
en veure els focs.

La traca et farà por,

però ensumaràs ben fort
perquè l'olor de sofre,
que umpl tot el poble un pic a l'any,
t'entri ben endins del teu cos.
Aniràs a dormir 
amb mil colors dins els ulls.
(Música. Records
difusos de pols,
trompetes, pilotades,
pistoles d'aigua i ventalls
de colorins)

                A ca nostra brindàvem i en donàvem els molts d’anys, abans o després del dinar.

En Miquel germà sempre deia: “El dia dels morts no és el novembre. El dia dels morts, pels pollencins és el dia de la Patrona” I així ho he cregut i ho crec jo també.

Ja de gran i més tard casada i amb fills era un ritus anar a veure els Moros a ca n’Antònia Arbona, a la plaça de l’Almoina. Allà retrobàvem amics i amigues que no véiem sovint per motius de feina o de residència fora de Pollença.

No sé si ho féiem, però el meu record era prendre una caçalla amb aigua al bar Alhambra. Una. O dues....

M’agrada molt veure tornar els Cristians amb la banda de música tocant Visca Pollença. I intentant cantar, tan escanyats estan de tanta festa.

I l’entrada a la Parròquia, mon pare i ma mare, sempre amb na Catalina posadera, asseguts a un banc feia hores per trobar lloc.

I les banderes de Pollença i dels Moros a l’altar. Presidint la de Pollença, clar. I la dels moros ben rompuda mostrant derrota.

I la sortida lenta, amb olor de suor i mesclat i el Puix Patrona que acompanya i fa sortir dels presents el pollencinisme més pur, més sentit i més autèntic.

El que no m’agrada, i ho vull dir, és l’acte que es duu a terme no fa massa anys a Plaça.

Durant anys havíem pogut sentir cantar dins l’església, mentre anaven sortint els cristians, “de mil i cinc-cents moros….” I Visca Pollença. I les parets no han caigut.

Record perfectament el primer any que no va esser així. Els cristians anaven sortint i començaren a entonar el Visca Pollença. Aleshores l’organista -com amb una rabiada- tornà a començar amb el Puix Patrona i ja es va acabar per a sempre sentir el Visca Pollença dins la parròquia.

Vull recordar tots aquells avant-passats nostres que, per motius econòmics, hagueren d’emigrar a l’Argentina -entre ells, per exemple, els cosins de ma mare Ignasi, Joana i Josep Rotger- o a Venezuela i que ara ja no hi són.

A tots aquells pares, germans, fills, que han hagut de migrar a terres extranyes -ningú no se’n va de ca seva perquè vol- per motius de feina, d’estudi.....

Un record especialíssim per tots els que varen haver de deixar la seva terra i vingueren de diversos llocs de l’Estat espanyol aquí, on ja han nascut els seus fills i néts.

I un molts d’anys per la Patrona a tots aquells que, per motius de diversitats racials, culturals o económiques van arribant darrerament al nostre poble. Benvinguts siau.

Un gran record per tots els que treballen el dia de la Patrona perquè els altres poguem gaudir de la festa.

Joana Serra de Gayeta