Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

divendres, 31 d’agost del 2012

Setembre



El poema amb el qual he col·laborat al FIL (Festival Lúdic Interdesciplinari) de Pollença 2012:




Setembre

No hi ha horitzó.
El gris plom de la mar té el mateix color que els núvols.
Una barca arriba suaument a port.
L’estela que deixa
és l’únic moviment dins l’aigua salada.

No s’hi pon mai el sol, dins la meva mar.




El meu amic Miquel Adrover Llegint el poema:


I el poema:


Fotos: Victòria Cámaves A "Viu Mallorca Mallorca"
https://www.facebook.com/viumallorca



dimecres, 29 d’agost del 2012

fil d'alta mar a Pollença

Pollença sempre ha estat un poble amb molta vida cultural i inquietuds.
I Pollença és el meu poble.
Avui, dia 29 d'agost, comença el "fil d'alta mar" ("2on festival interdisciplinari lúdic"). Dura fins dia 2 de setembre, amb molts d'actes de gran qualitat i interés.


Ho organitza AÇA (Associació d'artistes de Pollença)

Jo hi he participat amb un poema que, després del FIL, posaré aquí.
Tots aportam el que sabem fer.

Si podeu, anau-hi. I si voleu el propgrama detallat el me podeu demanar, a joana.serra@gmail.com, i l'envio.


Molt d'èxit al FIL 2012!




dissabte, 25 d’agost del 2012

La situació del Català a les Illes


Tornam enrera a passes agegantades.
Tot el que es va aconseguir amb anys de lluita s'enfonsa per Decrets i Lleis d'un President i un Conseller que pareix que només volen treballar en això: en contra del Català a les Illes

El Decret de Nova Planta es va fer efectiu a Mallorca el 1716. A ca nostra, a Pollença, n'hi ha un original.

Han de passar molts d'anys fins que arriba la Reneixença amb intents de fer reviscolar el català.

I més n'han de passar fins que Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll treballin en el Diccionari català-valencià-balear.
Antoni Maria Alcover recull les Rondaies mallorquines.
I no puc deixar de dir que Andreu Ferrer Ginard treu un recull de rondaies menorquines.

La llengua s'havia mantingut ben viva entre els parlants.

Més temps ha de passar encara fins que arriba la Dictadurta de Franco i prohibeix i nega les llengües de l'Estat espanyol que no siguin el español. Jo encara he estudiat, a primer o segon de batxiller que "España tiene una lengua y también hay dialectos"
D'aquesta època tan obscura en parlarem un altre dia.

A les Illes Balears es va promulgar la Llei de Normalització Lingüística el 1986 i aquí la podeu trobar:

Llei de Normalització Lingüística de Les Illes Balears, aprovada el 1986:

http://die.caib.es/normativa/pdf/00/lleinormalitzaciolinguistica.pdf

I, amb la feina dirigida i coordinada per Aina Moll Marquès i l'esforç de tots, es varen aconseguir moltes i moltes coses.


I ara, amb un any, tot s'enfonsa.

Tenim un President que parla exclussivament en castellà.
Tenim unes escoles obligades a fer efectiva la separació dels alumnes per llengua.
Tenim uns pares a qui se'ls fa "·escollir" llengua pels seus fills.
Tenim una castellanització global i que pujarà de l'Administració. I pujarà perquè s'ha llevat (per part del PP) el català com a requisit.

Tenim anys de lluita, altra vegada, per davant.

Però lluitarem.
I ho farem pels nostres fills i néts.
I ho farem en memòria de tots els que lluitaren abans de nosaltres.
I ho farem perquè un poble que no utilitza la seva llengua desapareix com a poble.
I no volem desaparéixer.
Ens volem mantenir i fer més forts.

dissabte, 18 d’agost del 2012

Un dilluns qualsevol


Fa molts d'anys vaig escriure aquesta novel·la curta. La tenia "perduda" per dins el Mac vell que ja no funcionava. Però el meu nebor, Mateu Olier, me va saber recuperar els escrits que hi tenia i aquí la deix, revisada, per vosaltres.
Per tant, ja la don per publicada: segurament tendrà més difussió que un llibre imprès.

©Joana Serra de Gayeta


La ràdio es posa en marxa a les 7 en punt.
Mig adormida sents -però no escoltes- les primeres notícies. Sempre teniu connectada aquesta emissora, no sabeu per què. Segurament perquè a les 7 en punt del dematí donen notícies. Segurament també perquè, més tard, mentre et vesteixes i vas d'aquí i d'allà t'acompanya la veu d'Iñaki Gabilondo. I t'agrada tant, la veu d’aquest home!
Si tinguessis temps ben segur que hi telefonaries, a la ràdio. I hi surten unes persones que no saps d'on les pot treure: totes opinen i tenen coses per a contar. Tu no sabries què hauries de dir.
No obres els ulls, però sents que en Felip entra al bany, obri el grifó, fa quatre cantades mentre es dutxa.
–Pareix mentida què despert es despert aquest home meu –ho dius sense paraules. Encara no pots ni parlar.
El renouet de la màquina d'afaitar t'és, també, familiar. Torna al dormitori i es vesteix.
Cada vespre deixa preparada damunt una cadira la roba que s'ha de posar demà. El que li duu més temps triar és la corbata: ha de combinar, alhora, amb la jaqueta, la camisa i els calçons. I ha d'esser elegant. Diu que la corbata és el toc final i el que dóna la primera impressió de la persona. I la primera impressió, diu sempre, és molt important. Tot això ara, avui dematí, no ho tens present, tu: estàs massa adormida. Tot això ho saps de sempre.
Sents els renous mesclats amb la veu del locutor. Però, a no ser quan hi havia la Guerra del Golf, o quan hi ha un atemptat, o un terratrémol, o un avió que s'ha estavallat, o la mort d'un personatge, no et comences a despertar del tot fins que en Felip et diu, a cau d'orella:
–Adéu, fins hora de dinar.
La besada és suau, l'olor de la colònia Armani profonda i fresca, i la teva veu quasi imperceptible:
–Quina hora és?
–Les set i mitja. Venga, no te tornis a adormir.
Encara ben tapada sents com tanca la porta del carrer.
És calentet, el llit, i per la ràdio, que ara ja escoltes, diuen que fa fred i hi ha boires. Quina peresa, aixecar-te! Però no hi pots pensar més. Botes del llit. Els peus van sols a les sabatilles i el teu cos es fica dins la bata.
Tens tantes coses a fer!
La cuina és freda. Poses la cafetera damunt el foc. Sempre la deixes ja preparada el vespre abans, que només hagis d'encendre el fogó.
Enxufes el radiador i t'hi atraques. El cafè amb llet ben calentet, quasi cremant, t'endolceix la boca i et comença a posar en marxa per a iniciar la teva jornada. Després de prendre-te'l et sents un poc més desperta i pegues una ullada al teu voltant. Realment veus que n'hi ha tantes, de coses per enmig, que no sabràs per on començar.
Tens una feinada.
Els dilluns sempre són així. I tots els altres dies, també.
Obres les persianes de la cuina. Fa fosca quasi, encara. Pareix mentida en aquest temps de l'any què tard que surt el sol. Però es veu que el sol sortirà, tanmateix, que les boires s'alçaran i farà un dia clar d'hivern.
No pareix que hagi de ploure. Però hi ha una humitat, amb tanta de boira, que els vidres són com a banyats i hi llanega qualque goteta minúscula. I qualcuna hi queda aferrada.
Veus el rellotge i el mires fixament. Pareix mentida que mitja hora hagi passat tan aviat.
Clar: obrir persianes, fer i prendre el cafetet, enxufar el radiador i mirar el teu voltant fa que quasi hagis de córrer cap a les habitacions dels nins.
Obres llums i dónes besades.
–Bon dia! Són més de les vuit. Au, venga, vestiu-vos que vaig a preparar el berenar. Bon dia, bon dia! Feis via, que és tard!
Sempre els fas dutxar el diumenge vespre, arribeu a l'hora que sigui. Protesten tot el temps perquè solen venir cansats i amb son i cada un vol esser el darrer, a veure si així no hi és a temps. Però creus que després agraeixen inconscientment aquesta mitja-horeta més de llit que poden tenir el dilluns.
Tots tres dormen profondament. Entre el llum encès, els teus crits inconscients, el "bon dia, bon dia" i les besades es van despertant.
Na Xisca, des del llit, i quasi sense obrir els ulls, ordena que Sopa de Cabra soni al compact.
–Més fluixet, Xisca, per favor, que hi deu haver veïnats que encara dormen.
No hi ha resposta.
–Pere, pensa a posar-te el xandall, que avui tens esport! –gisques quasi, sense pensar en els veïnats.
No sents cap veu que et contesti. No ho veus, però en Pere es tapa el cap amb el llençol.
Cantusseges i tornes cap a la cuina. Damunt la taula hi poses tres tasses, tres culleres, el pot de Nesquik i el paquet de galetes maria. De la gelera treus la llet.
Sempre prenen la llet freda, els teus fills. De petitons, quan encara els havies de donar viveró en la nit, de tanta son que tenies eres incapaç d'aixecar-te per encalentir-lo. En Felip diu que és d'aleshores ençà que tenen aquest costum, que ell troba tan estrany, de prendre la llet freda. A tu i a ell us agrada tot que cremi.
Com que els diumenges no compres magranetes, prepares tres bossetes amb galletes d'Inca i xocolata.
–Pensau a agafar el berenar!
Quan surten la porta es tanca estrepitosament.
Quan ja han partit cap a escola arrecones tasses i culleres, les col•loques al rentaplats i passes un pedaç banyat per la taula. Després n'hi passes un altre per a eixugar-la.
Badalles inconscientment, com cada dia, tot el temps. No et treuràs la bata fins que la calefacció hagi encalentit la casa.
Fa un freter.
Surts a la bugadaria, et puges el coll i tanques la boca. Això de quan fa fred tancar la boca et ve de petita. Ton pare sempre deia: "No obris la boca, que fa molta de fredor". I si feia oratge, encara més. Devia esser per no agafar un bon costipadot.
No saps com, però les gafes d'estendre et cauen totes en terra i les culls per entre els pots de sabó en pols, les ampolles de lleixivet, el paquet de Norit , les graneres, el poal de fregar i el suavitzant.
Suavitzant n'utilitzes moltíssim. Aquesta aigua té tanta de calç i una saladina, que la roba et queda com enrevanada. N'Aina, que té un aparell per a eixugar la roba diu que les tovalloles li queden perfectes i flonges quasi com el cotó. N'hauries de parlar amb en Felip, de comprar un aparell d'aquests.
Poses la rentadora, tornes a la cuina, agafes un pedaç d'espolsar -els tens ben aplegadets dins un calaix- i te'n vas a la saleta.
Guaites al carrer.
Ja ha arribat tota la claror, però passa poca gent.
Poses la televisió en marxa i hi deixes el pedaç damunt, després de passar-lo per la pantalla per a treure la pols.
És molt còmoda, aquesta butaca amb orelleres.
Escoltes notícies i després mires les imatges passar davant els teus ulls.
Recolses el cap a l'orellera de la butaca. Estires les cames, et treus les sabatilles i poses els peus damunt una cadira. Mous els dits per mirar-te les ungles. Creus que el vernís vermell encara pot durar un parell de dies més. T'abrigues bé amb la bata i encens una cigarreta.
Has dit que el culebrot no t'interessa, però si el comences a veure, ja no el pots deixar. Sempre ho dius, que no l'hauries d'haver començat, perquè t'enreda molt i no t'agrada. N'estàs ben segura que no t'agrada? No ho saps massa bé. Realment podries apagar la televisió. I posar-te a fer les feines que veus que tens.
Però et trobes tan descansada asseguda a la butaca que miraries qualsevol cosa, encara que fos un reportatge sobre la natura o un debat polític o literari.
I estàs tan calenteta embolicada amb la bata, que vius amb entusiasme els amors, els desamors, les besades, les bregues i les intrigues dels personatges de colorins.
El primer de tots que vares veure va esser Dancing Days. I aquell sí que et va agradar. Adesaves la cuina correns correns per asseure't a les tres i quart en punt. O un poc abans, si podies, per aprofitar i veure El Temps, que a la catalana és allà on més en saben i no es solen equivocar. Però Dancing Days era diferent. Era més bo, era el primer. El que et va decepcionar molt fou la platja de Copacabana, de la que n'havies sentit parlar tant. Creies que seria una altra cosa, que seria com les d'aquí però més espectacular. I el Dancing Days et va tenir tot un hivern -o més- fermada cada dia a la mateixa hora. Et coneixies tots els personatges com si fossin de ca teva. La protagonista et queia molt bé. Devia esser víctima de les circumstàncies que havien enrevoltat el seu passat, però bona persona. Encara que veies bastant clar com continuaria el lendemà, jugaves tu tota sola a endevinar possibles aconteixements. El final era quasi impossible d'intuir: hi havia molts d'embolics en marxa.
Els anuncis sí, que els mires embadalida. De cada vegada t'agraden més. Menys els de productes de fer net que els trobes un doi i uns mentiders, amb aquelles senyores que no saps d'on les han tret, que ho diuen a la veïnada o a la cunyada i que no canviarien per res el seu detergent habitual. O aquelles cuines sempre tan netes i ordenades que sembla que no les utilitzin mai. Però els altres són ben fets, tenen bona música i els actors i actrius són triats a la perfecció. Tot fa ganes de tenir-ho. Provar les colònies, dutxar-se amb els gels refrescants i tonificadors o prendre aquestes begudes tan sanes i purificants o ficar-se dins un cotxe amb una suspensió meravellosa i circular a velocitats increïbles per a tu, velocitats que escarrufen.
Ara comença una pel.lícula. Com t'agradaria veure-la. Però el teu capet es posa un poc en marxa i, quasi amb ràbia, t'aixeques i apagues la televisió. I tant com t'agraden les pel•lícules!
Sempre acaba al moment més interessant. Què passarà demà? També jugues, com feies a Dancing Days, a endevinar possibles aconteixements i imagines possibles finals. L'hauràs de veure, però, ja ho saps. Aquestes d'ara són encara més embullades i sempre imprevisibles. A més, n'hi ha tantes que a vegades no saps un personatge de quina és. Sempre dius que no ho veuràs, i cada dia ho fas.
La casa ja s'ha encalentit. Baixes un poc el termostat de la calefacció i has desenxufat el radiador de la cuina. Et lleves la bata i et fiques davall la dutxa. Mai no t'ha agradat la banyera, ho trobes com a brut això d'estar en remull dins la mateixa aigua amb la que et rentes. I una dutxa ràpida, és el teu costum. Amb aigua ben calenteta, com sempre. Embolicada amb la tovallola eixugues les parets del bany, així no fan bavarades. Fas net el mirall sense deixar cap carassa. Encens el llum que l'il.lumina directament i t'hi veus beníssim, amb tots els detalls. Potser són els detalls, allò que veus massa bé.
T'untes la cara i el coll amb crema i després et vestiràs lentament. En estar vestida et pintaràs, més lentament encara. I triaràs l'ombra d'ulls que et vagi bé amb la roba que t'hauràs posat. Mai no sortiries al carrer sense pintar o vestida de qualsevol manera.
Tens una pell tan seca. I en l'estiu, no en parlem, que, del sol i la saladina, a les cames et surten com unes escates. D'untar i untar amb crema i prémer fort t'arriben a desaparéixer, però fa tan lleig fins que fugen!
Cada estiu dius que aniràs a nedar en bon dematí, per això de la capa d'ozó, però mai no ho arribes a fer.
Hauries de partir sense adesar, sense fer els llits, sense fer el dinar. I quan ho tens tot enllestit ja són les dotze tocades. Precisament l'hora que per la tele aconsellen no estar al sol. Però te vas complicant i complicant i se't fa migdia sense adonar-te'n.
Te n'has de posar cada dia, de crema. I has de fregar molt fort feient cercles amb la mà, que si la crema no penetra bé no aclariràs res. Si penetra bé potser tampoc no aclariràs res, però fregues i fregues, com un massatge profund i llarg.
Tens la pell seca i plena d'arrues.
Sobretot d'aquelles que en diuen "arrues de l'alegria", devora els ulls i devora els llavis. Sempre has somrigut molt, tu. I es veu que el somriure, igual que el temps,vol cobrar el seu preu. I aquest llum tan directe fa que tot el mirall n'estigui ben ple.
Ple d'arrues, de somriures i de temps.
Treus tres bruses, les te mires i trobes que el color no va bé amb la faldilla verda. Te feia ganes dur la del volant groc, que té una flor brodada. I t'hauries posat una jaqueta. Però aquests colors junts no van gens bé. Les arrecones i et poses un jersei beig de coll pujat i un collaret daurat. Els que són realment d'or els tens al banc, no fos cosa que et robassin. El que passa és que, quan has d'anar a noces o a una festa has d'explicar a en Felip què és exactament el que vols, perquè t'ho dugui. I aquell home mai no ho entén bé.
Te'n vas cap a la cuina i prepares verdures per bullir. En poses de tota casta, també les que has tornat del poble, perquè així deixes la gelera arreglada i buida. Cada dilluns ho fas. Enlloc del dilluns ho hauries de fer el divendres, penses, però amb la revisió de la neteja general i preparar senalles i roba per partir, no tens temps d'arreglar verdures i quasi sempre sols fer pollastre rostit amb patató, molt de patató, d'aquell que quan és frit hi poses un poquet d'aigua perquè sigui fluixet per dedins. I ensalada per en Felip i tu. Així no t'has d'enredar amb el dinar.
Entre avui i demà la tornaràs a omplir, la gelera.
Tornes a la saleta a agafar el pedaç d'espolsar. Alces un cendrer, treus la pols d'un cantó de la tauleta.
Fas caramulls amb la roba de les bosses.
La roba interior, calcetins, pijames i camises.
Els xandals i texans.
Estovalles i tovalloles.
Tot ho tragines, cada setmana, perquè allà no eixuga gens en l'hivern i també perquè per dos dies que hi ets no vols perdre temps per a posar rentadores. Hauries de deixar la roba estesa tota la setmana a l'estenedor aplegadís i el divendres a vespre, en arribar, arreconar-la. I, a més, així te'n pots tornar les estovalles planxades i les tovalloles aplegades. Els llençols també els tragines, en l'hivern, però no cada setmana perquè hi dormiu pocs dies.
Agafes el boli i, al paper que tens damunt la gelera, escrius amb la teva lletra petita i rodona: "toke". Més amunt ja hi has escrit: "tomàtigues de ramallet", "sal", "suavitzant", "lletuga", "carxofes" "pasta de fulls", "ous" "pa", "vinagre". T'agrada molt, fer la llista de la botiga, i si t'equivoques en qualque paraula la tornes a començar. Quan vas a comprar, el botiguer t'anota devora cada paraula que tu has escrit el que t'ha costat. D'aquesta manera et dóna la impressió que gastes menys. I com que en Felip sempre t'ho diu, que has de gastar menys, així et va molt bé perquè li pots mostrar què val cada una de les coses que compres i per on se'n van els diners. En Felip sempre diu que no sap on arribareu.
–Tot són gastos i gastos, i això no pot esser. Què faríem si haguéssem de viure amb pocs doblers? –diu sovint.
I la seva pregunta sempre queda enlaire, sense resposta ni seva ni teva.
Mires com ha quedat escrit "toke" i t'asseus a la cadira de la cuina.
L'aigua de l'olla comença a bullir amb tanta força que fa renou i tot. Això és el que no t'agrada del cuinar amb gas: tot fa massa via i a vegades cremes coses. T'agrada més cuinar amb la cuina elèctrica, que és més lenta i pots deixar el menjar al foc i al mateix temps fer altres coses. T'aixeques de la cadira de formica i poses les verdures dins l'aigua i hi afegeixes un poquet de sal. Observes l'olla fixament mentre esperes que torni a arrencar el bull. No has d'esperar massa. Baixes la força del gas i mires el rellotge.
Tornes a mirar el rellotge. Encara no han passat els vint minuts. Cantusseges i obres el congelador.
Hauràs d'anar un dia d'aquests a la carnisseria, que no hi ha gaire coses. Veus un pollastre, un paquet amb carn feta a trocets per preparar arròs i un racó que guardes per quan tenguis convidats i que el faràs amb pèsols bullits i patata puré. Treus les darreres costelles que trobes. Serà una solució fàcil, torrar costelles amb les verdures. Les hauràs de descongelar al micro-ones, que sinó seran fortes com una pedra. Pitges botonets i te'n vas a fer els llits. Les verdures bullen a les totes i el baf arriba als vidres. Es mescla amb les restes de l'humitat del dematí. Saps que una cosa i altra els t'embrutarà.
Na Margalida els farà nets demà. Tot allò que no t'agrada fer ho deixes per na Margarida. Per això la pagues, dius. Et fa tots els vidres, els banys ben a fons, la plata neta, frega el trespol, passa l'aspirador per les estores...
Tens quatre llits per fer.
T'esclafes un granet devora el nas, després el te tapes amb crema, et mires al mirall, de ben aprop. Te veus com sempre, com cada hora, com cada dia. I vas a canviar els llençols.
Corres cap a la cuina. Apages el foc i et mires amb cara estoica el caramull de roba per estendre, que ha començat a créixer. El micro-ones fa estona que és aturat, treus les costelles enrevoltades d'un suquet sospitós de massa descongelació.
No et fa cap gràcia, aquest suquet.
Segur que deu esser de massa descongelació? O deuen tenir qualque hormona estranya, aquestes costelles? Ho has sentit a dir de la vadella, això d'hormones per a pesar més, però no dels anyells. I era un anyell perquè vares comprar les més tendres que trobares.
Les poses a un colador i les passes pel grifó amb la intenció de llevar-lis el suquet, les eixugues i les trempes amb sal i llimona.
Canvies els llençols de na Maria i na Xisca. Deixes els bruts a terra. Després aniran a la rentadora, amb molt de suavitzant. Treus aquells que tenen unes retxetes fines de colorins i que a les coixineres les retxetes són encara més fines amb els mateixos colorins. I els ordenes l'armari.
Sona el telèfon. Mentre hi vas, dubtes en si estirar o fer els llits que et queden. Ho dubtes, però tens ben clar dins el cap el que faràs. Saps que no els estiraràs. Altres coses sí, però això d'estirar els llits no ho fas mai. Et varen ensenyar que era cosa de bruts.
Vas directe a la cuina. Agafes la llista i una senalla i te'n vas cap a la botiga. Baixes les escales a totes.
En sortir al carrer trobes na Maria. Vestida perfecta. Pintada massa.
–Hola, Maria Antònia, vàreu arribar ben tard ahir, eh?
–Tard? Com sempre, més o manco. Què vàrem fer molt de renou? Potser us vàrem despertar?
–Oh, no. És que sentírem un cotxe, i com que, ja saps, avui en dia tot va com va, guaitàrem i éreu vosaltres. Però renou no en féreu. És que érem desperts mirant la tele. Feien una pel.lícula molt bona, d'aquestes de por. Me fan una porada grossa i m'estorb molt a dormir-me perquè pens coses estranyes, però m'agraden tant.
–Aqueixes pel.lícules, sí que m'agraden. Però si comencen a pegar ganivetades i sortir sang per tot, ja no la puc veure.
–No, dona, jo dic de terror d'intriga, d'aquelles que no saps què passarà i que després resulta que el dolent és el policia o l'home és qui ha matat la dona. I que res no es sap fins el darrer moment. Aquestes m'entusiasmen i en veuria una darrera l'altra.
–Ah, aquestes, sí.
–I què? ha anat bé el cap de setmana?
–Clar que sí, molt bé. Curt com tots, però bé. Va ploure un poquet i feia fred, però molt bé. I vosaltres?
–Mira, com sempre. Dissabte horabaixa anàrem a fer una volteta i diumenge no ens moguérem de ca nostra. És que no hi ha ningú per enmig, els diumenges, sobretot el capvespre. Fa com a por i tot sortir. Escolta, Maria Antònia, Na Joana me va dir que era un lloc preciós, aquesta casa vostra. Tranquil, amb un jardí molt cuidat. Va dir que era meravellós i que teníeu uns mobles.... M'agradaria molt veure-ho.
No n'hi ha per a tant, ho saps bé, però les coses es diuen així, a vegades, i la pobre Maria és tan curteta i tan poca cosa que fins i tot en aquests moments no és conscient que es convida.
–En voler. Un dia ens posarem d'acord. Però amb aquest fred no us agradarà. Ara, quan vengui el bon temps, te pareix?
–Oh, sí, ens agradaria molt. Però no sabem on és.
–Ja t'ho explicaré. És ben bo de trobar.
–No te compliquis, eh? Qualsevol cosa va bé. I quan a tu te vagi bé, eh? Ja diràs coses. Nosaltres durem les postres i una ampolleta de vi. Me'n vaig correns, que és tard. Adéu.
Sense tu saber-ho l'has convidada, no ja a venir, sinó a dinar. O s'ha convidat ella, en aquest cas és igual. L'important és el resultat.
No, i quan qualcú diu això de "no et compliquis" és que vénen amb els ulls ben oberts. Se n'ho durà tot retratat. Pot esser gros. I saps que a en Felip no li cau gens bé. Ni na Maria ni el seu home. A veure quina cara et posarà, quan li ho expliquis. També a vegades vénen amics que a tu no et cauen gens bé, però no és el mateix.
I als nins els hauràs de fer un bon sermó, que na Maria no en té i ni els entén ni els pot sofrir ni els podrà sofrir mai. No només els teus. Sempre parla malament dels nins dels veïnats: que si fan renou, que si no saluden, que si saluden... Després dirà per tot, facin el que facin, que són uns maleducats.
El botiguer -vermell de cara, baix, molt magre i calb- et posa dins la senalla tot el que necessites. Quan ja no hi cap res més, t'ofereix bosses de plàstic.
–Es nota que avui és dilluns, eh senyora?
–Sí, fill meu. No tenc res de res a la gelera. I això que és el pitjor dia per a comprar, ja ho sé, perquè amb el diumenge davant... Però, al manco allò més necessari. M'heu posat iogurs?
–Clar. Aquí té tota la llista i, tal com vol, devora cada cosa, el preu.
–Què sabeu res de Dona Margarida?
–De divendres ençà, poques coses. Diuen que per l'edat que té no la volen operar. El metge diu que esperin, però si d'aquí a dos dies no li ha passat aquest maler que té, ho hauran de fer.
–I per què no volen?
–No ho sé, però supòs que deu esser per l'anastèssia i l'edat. Sap que són d'anys els que té Dona Margarida! A una tia meva la varen operar del ballador de la cama i ja era vella. L'operació va anar molt bé. Però al cap de tres dies era morta. Va tombar el cap i ni se'n va adonar.
–I don Jaume d'aquí darrera, que també tot va anar beníssim i, dos dies després d'esser a ca seva, el mateix!
–Sí, tot això no es sap com és. S'ha de fer el que sigui necessari i, sobretot, allò que digui el metge.
–Això sí, el metge sempre comanda.
–No, idò, a jo m'agradaria anar-la a veure, abans no li passàs res de nou.
–Dona Maria Antònia, no sigui exagerada. Que passin pena crec que no vol dir que s'hagi de morir!
–Teniu raó. Però és que no m'agradaria quedar malament.
–Si encara és viva. I ben bona que està. Només és que té molt de mal a l'esquena.
–Clar. Segurament l'operaran i tot anirà bé. A jo m'han anastessiat tres vegades i no m'ha passat res mai. No, tres, no; quatre, que de petita me varen treure les glàndules. No, cinc! que entre na Xisca i na Maria me varen fer un raspat. I ja me veis, com si res. No, i ben malament que ho vaig passar amb cada part. Si us ho contàs!
–No sol passar res mai. Què vol que li ajudi a dur les bosses? Ja sap que sempre li ho dic, no sé per què no em duu la llista o em telefona i jo li pujaria tot a ca seva.
–No, i ben bé que m'aniria, que tenc una feinada. I, sobretot el dilluns. Però, mirau, així surt un poc i em distrec. És que sinó, se fa tan pesat esser dins la casa tot lo dia. I, sobretot, fer sempre les mateixes coses. Ja m'ho deia mon pare sempre, que acabàs magisteri. Però, mirau, trobar en Felip i voler-nos casar va ser molt ràpid. I quan ets jove, no penses. Tanmateix, així com van les coses, ara ningú no troba feina.
–Ja té raó, ja. No sé on anirem a parar. No, i dissabte varen entrar a ca Don Josep.
–I què no hi eren?
–Havien sortit una estona. Deuen vigilar, perquè sinó s'arrisquen a que els trobin dedins. Però els és igual. Avui en dia no hi ha vergonya. I si els trobes i els fas res, encara en tens la culpa tu.
–Ai, Déu meu, ja és vera això. Jo els divendres quan ens en anam no estic tranquila fins que no tornam el diumenge a vespre. Escoltau, me'n vaig correns que ara xerra que xerra ni sabia quina hora em trobava i tenc moltes coses per fer.
–Però que bé, que té na Margarida.
–Ai, sí! La llàstima és que no pugui venir el dematí. Però, mirau, millor i tot, el dimarts i dijous decapvespre, que jo no hi som, ve i ho fa tot net. Així ho fa tranquil.la. Però, no cregueu, no, jo no par ni mica en tota la setmana. Sabeu que som de molts! I aquests al.lots d'ara no són com nosaltres. És un desordre total. Ni lleven la taula, cada dia es canvien tota la roba, tot el temps es telefonen amb els amics per xerrar de no res, són un desordenats...
–Tots són iguals, però.
–No ho sé, no ho sé... El que sé és que abans no era així. En l'estiu a jo me feien dos vestits de llista i un un poc més bo per estrenar pel Corpus. I què no us en recordau, que ens giraven els abrics? I que dúiem sempre jerseis fets a mà? I de totes aquestes porqueries que ara mengen cada dia no hi havia res de res. Com ha canviat la vida! No teníem tot això que ara tenen. I ben bé que estàvem. Què no ho trobau? No, i no parl de després de la guerra. Això que jo dic ja devia fer devers vint anys que era acabada. En altres temps, haurien d'haver viscut. I haurien après, per la força, a fer moltes de coses i a espabilar-se tot sols.
Col•loques tota la compra dins l'ascensor. Sempre t'han fet un poc de por, els ascensors. Això d'estar tancada dins una capsota de ferro que puja i devalla amb un simple contrapès no t'agrada gens. Moltes vegades puges a peu, sobretot a llocs on hi ha ascensors desconeguts que s'utilitzen molt: clíniques, hotels, consultoris de metges... T'atures -la porta de l'ascensor oberta- perquè sents que Na Joana devalla per l'escala.
–Hola, Maria Antònia. Bon dia!
–Uep! Què, ja heu aclarit d'on venia aquella humitat que de cada vegada tornava més grossa?
–Sí, filla meva. Avui dematí han vengut el llanterner i el picapedrer i ens han dit que les canyeries havien creat una cosa estranya que jo no havia sentit anomenar mai, es diu el corrent galvànic, no em voldria equivocar de nom. Ens han explicat que se'n fa molt, que s'usa tant i que per tot n'hi ha. Haurem de canviar tota la instal.lació.
–Què dius! I com es fa aquest corrent que té un nom que sembla d'una llengua rara. Ah, que pareix del llatí, Joana? O del grec, millor! -la teva rialla ressona dins l'entrada.
–No te'n riguis, no, encara que tengui aquest nom. Jo no ho vaig entendre massa bé, com es produeix. Sé que digueren que era cosa de dues canyeries diferents, de materials diferents, vull dir. Que entren en contacte. Clar, són una devora l'altra, les canyeries, es toquen, i amb el temps fan això, aquest corrent, s'espenyen i surt aigua.
–Què dius? No entenc res de res.
–No, i feu mirar a ca teva. Diga-li al teu home, diga-li a en Felip que ho miri bé. Perquè això passa de sobte. Divendres a vespre, per allà on hi havia l'humitat va començar a sortir un raig d'aigua, quasi com si fos un grifó. I, ja me diràs tu, en bon divendres! Ni llenterner, ni picapedrer, ni res de res fins el dilluns. Va venir un home que deia que era llenterner i va dir que havíem de tancar la conducció general de l'aigua. Que avui ho vendria a arreglar. Que els dissabtes i diumenges només feien feines urgents. Fixa't, com si caure aigua dins la casa no ho fos, urgent. Vàrem cercar el contracte i tot, i ens vàrem discutir amb ell. Però ell, venga a dir que no era urgent, que tenia una solució tècnica i d'aquí ni el treies. "Dilluns vendré", deia.
-I ha vengut?
-Pots pensar, ni vull que vengui! Avui, de bon dematí, he telefonat al llenterner nostre i ja hi fa feina. Però, fixa't, a més d'estar aquests dos dies passats sense aigua, que vàrem haver d'anar a ca la meva sogra i tot, pobre dona, per dinar i per a dutxar-nos diumenge a vespre, ara haurem de canviar totes les canyeries. Haurem de fer regates. Un desastre! Picapedrers, guixaires, llenternes, pintors....! Un dineral sense fer-ne comptes, haurem de gastar!
-Què dius! I com has dit que es deia això que s'usa tant, que n'hi ha per tot, aquest corrent estrany? Galvànic, has dit?
Ho hauràs d'explicar a en Felip. Perquè si heu de fer tant de gasto de cop us heu de preparar.
Deixes les coses de la botiga damunt la taula de la cuina i fas un recorregut per tota la casa, el mateix que fan les canyeries de l'aigua.
A més de mirar, també toques les parets, no fos cosa que la humitat encara no hagués sortit per damunt la pintura. No notes res, però en venir en Felip li ho diràs. Si ha passat a ca na Joana, pot passar a ca vostra, que els pisos són fets el mateix any.
La fruita, dins una palangana, ben composta; els iogurs, el formatge tendre, els ous i la verdura, dins la gelera, ben ordenat; el cafè, dins un pot de rosca, ben tancat. Ho col.loques tot de la millor manera que saps. T'agrada molt, mirar la gelera i el rebost. I tenir menjar guardat, per si un dia no pots anar a comprar o se't presenta un imprevist. Tens totes les llaunes molt ordenades. I oli, llet, cafè, llegum, sucre i arròs sempre en tens a voler, per si al cas. Segueixes les ofertes, telefones a n'Aina i agafau el cotxe a carregar. I xocolata, sí que sí. La xocolata us agrada molt a tots i, a vegades, els vespres en menjau. Principalment els dies que aconseguiu esser tots junts. Aquells dies que, quan no sou a la ciutat, en Pere i na Xisca no demanen per a partir després de sopar. I és quasi un ritual, la vostra menjada de xocolata. I en tastau de diferents i provau noves marques i noves composicions.
Has de reforçar els botons de la camisa nova d'en Felip, t'havia fuit del cap. Agafes fil, agulla i tisores i vas cap a la saleta.
T'asseus a la butaca per cosir. Et poses les ulleres de mirar a prop i veus la revista d'aquesta setmana damunt la tauleta. Deixes la camisa damunt el sofà, agafes la revista i et poses a llegir. Bé, més que llegir, mires les fotografies i les notícies curtes. Noces, cases de colorins i marbre en terra i amb piscines cobertes, fills de famosos amb vestits nous o mostrant els regals dels Reis. I també crims passionals i succeïts sense resoldre. Parelles d'aquestes que surten que es fan retratar a la neu amb un equipament de vestuari impressionant. Sobretot les botes, les trobes enormes i penses que deu esser difícil -impossible quasi- caminar amb allò. I esquiar no en parlem. Sempre series asseguda enterra, amb el cul tot gelat, creus. Però te seria igual: pareix preciós a les revistes el món de la neu. A vegades en parlau, amb en Felip, d'anar a passar uns dies a la neu tots cinc. Però sempre deis "l'any qui ve, l'any qui ve".
Passa suaument i ràpid, el dematí. Després de reforçar els botons te'n vas a la cuina amb la intenció de planxar, d'una vegada, la camisa.
Treus la planxa i la post. Mires si té aigua i amb un dit grates la tela de la post, que té com una taqueta gris.
La planxes perfecta. Comences pel coll i els punys i venga toke, i venga toke, perque quedin com almidonats. L'aplegues perquè penjada dins l'armari no hi cap. Ho trobes un doi, haver-la d'aplegar quan és tan planxadeta, perqué després es veuen els trencs de per on ha estat aplegada. Sempre li dius a en Felip, que us fan falta armaris. Sobretot per tenir roba guardada, que a tu no t'agrada tirar res. I tens els altells estibats! En Felip també ho diu, que fan falta armaris, en això estau completament d'acord. Però hi ha un problema elemental: no teniu lloc per a fer-los.
Quan en Felip arribi li ho diràs, a veure si divendres quedau i sortiu un poc. Cada any, quan comença l'hivern te compres roba de sortir i, si no teniu sopars, noces, batejos o comunions, acaba la temporada dins l'armari.
Si qualque divendres sortiu, dónes totes les ordres a na Xisca. No han d'obrir a ningú. Han de sopar prest i sense encendre cap fogó. Els dius allò que poden veure per la tele i deixes anotat a un paper el teléfon del restaurant. S'han de posar el pijama i només poden menjar dues pastilles de xocolata perhom.
Quan eren més petits era un trull, dur-los a ca ta mare o a ca sa mare d'en Felip. I sortíeu més que ara. Us agradava molt anar als restaurants xinesos i als italians. I nins cap aquí i nins cap allà, perquè mai no t'has fiat de cap “cangur”. El lendemà dematí els anàveu a recollir perquè us colgàveu molt tard. Ta mare o la teva sogra sempre et deien que havien dormit tota la nit i que havien fet una bondassa. Sempre feien molta de bonda, quan anaven a una altra casa. I et feia com a ràbia i tot, perquè a ca teva a vegades eren insuportables.
Quasi sempre soleu anar amb el cotxe d'en Josep, però n'Aina té son totd'una i anau a dormir prest. Si no partiu tot just després de sopar comença a badallar i no para. I cada cinc minuts demana quina hora és. Diu que si sortís cada dia no tendria son, però és acostumada a aixecar-se molt dematí. Com si els altres no en tenguessin! És podria aguantar un poc, aquesta Aina, i us ho podríeu passar millor. Pareix que només vol sortir el vespre per menjar. I això que pren cafè abans de partir i al restaurant. Però res de res.
Si sortiu amb na Joana i el seu home, anau amb el vostre cotxe, que ells el tenen dins l'aparcament. Quedau fins molt tard, que en Biel té una marxa que no hi ha qui el pari. Anau d'aqui i d'allà i fa aparcar en Felip a qualsevol banda. Però sempre, quan ja heu sortit del restaurant passes una penada perquè els nins no sabrien on trobar-vos si hi hagués un de-nou.
Tornes agafar el pedaç d'espolsar. Obres les persianes de la sala i treus la pols a les fotos. Això sí que t'agrada fer-ho. Treure la pols, no. Mirar les fotos.
En Felip i tu davant un altar ple de flors. Tu amb un vestit blanc de crep. No s'usava encara la seda salvatge i, malgrat hagués estat de moda, els teus pares no haguessen gastat aquest dineral. Ja bastava tot el trull que vàreu organitzar, de casar-vos tan aviat. I el sopar, i els mobles, i els vestits nous de tota la família i que no n'hi hagués cap que s'assemblàs.
En Pere que té en braços na Maria, petitona, i na Xisca devora amb dues coetes. Ja tenia deu anys, en Pere, quan na Maria va néixer. I na Xisca, vuit. Ja ho diuen tots que és un poc consentida. Però és tan petita! Tan petita devora els altres dos, és clar.
Tots cinc a la platja, amb els peus dins l'aigua. Anàveu sovint a fer excursions, abans de tenir la casa al poble.
Però, d'aleshores ençà, es pot dir que no us moveu d'allà i no heu tornat a descobrir pobles ni platges.
Na Maria amb el teu vestit de primera Comunió, na Xisca moníssima i en Pere amb la seva primera americana... Na Xisca també el va dur, el teu vestit, perquè ta mare tot ho guardava. El vàreu dur a la tintoreria i només el vàreu haver d'allargar un poc. Aquests al.lots són tan grans!
Acabes de llevar la pols a les fotos i les col.loques, molt ordenades, damunt el piano que ningú toca. Les mires una estona més.
Estava molt guapo, en Felip, el dia de les noces. I trobes que tu també.
Compràreu el piano abans que cap altre moble, però ni un ni l'altre no el sabíeu tocar. N'havíeu d'aprendre, déieu sempre.
I havíeu d'ensenyar a cantar els vostres fills.
N'heu d'aprendre encara.
Hauries de saber que ja mai ningú no tocarà el piano.
No et preocupa, tampoc, perquè els teus somnis s'han fusos. No saps com -ni tan sols t'ho has demanat mai- però els teus somnis s'han vist substituits per realitats que no s'assemblen gens a aquella vida que planificaves. Ja ni te'n records, de les teves meravelloses planificacions.
I els nins tenen molt mala veu i gens de sentit: dessafinen a les totes. Escoltar música sí, això molt, i sobretot na Xisca, però de cantar res de res.
Però, mira, t'has acostumat a la besada del dematí, a espolsar, anar a gimnàstica, a massatges. Vas a comprar, fas el dinar. Vius amb qui volies viure i ten fills. Teniu, també, una casa a la muntanya, però és a un carrer estret d'un poble gran. No tens un ca negre, però sí una xemeneia que encens molt poc perquè la cendra embruta.
Tens el telèfon, que és la teva comunicació amb el món, amb les teves amigues. T'agrada llegir l'Hola i veure els culebrots.
Estens més roba, una altra vegada. Aplegues tovalloles, encara un poquet humides però amb molt bona oloreta, i separes les grosses de les petites. Totes les blanques les poses a part. En Felip vol sempre tovalloles blanques. Poses les dels nins al seu bany: aquelles que tenen dibuixos de floretes o colors suaus. Les vostres, les blanques, al vostre.
Entres a l'habitació de les nines i, amb els llençols de retxetes fines que has tret, fas els seus llits. Els estires molt, els llençols. Mai no t'ha agradat un llit mal fet.
També fas el d'en Pere.
Mires el rellotge de la vostra habitació. No comprens com ha pogut passar tan aviat el dematí.
Fiques les verdures amb aigua damunt el fogó perquè s'encalentesquin i poses la torradora al foc per a començar a coure les costelles. Amb un poc de sal perquè la carn no s'aferri. I després llimona, molta de llimona.
Prepares estovalles netes, com cada dilluns Treus plats, tassons i coberts del rentaplats i els col.loques tal com toca.
Sents l'ascensor i, després de tallar el pa, poses un pitxer d'aigua enmig de la taula.
La clau obre la porta. La besada és suau, igual que la del dematí.
–Ui! quina oloreta! tenc una ganada! Mira, sent els nins que ja arriben. Ja podem dinar. I què, com ha anat avui ?
–Com sempre, fill meu. Tenc un mal d'esquena que no m'aguant.
–I què has fet tot el dematí?
Vas a la cuina a llevar les costelles del foc i, damunt, hi suques llimona. Ho fas amb una certa ràbia.
-Nins! a rentar-vos les mans, que això ja està!
Entres al menjador amb la palangana i un somriure als llavis.
La taula, ben posada. Les estovalles, ben netes i ben planxades. Els coberts i tassons, perfectament col.locats. Tots cinc, mans ben netes, asseguts a la taula.
La pregunta d'en Felip ha quedat enlaire, sense resposta. L'aire que us enrevolta l’ha repertida per l'espai. Tanmateix no n'esperava, ell, de resposta, ben segur. I tu quasi no has sentit la pregunta.
Les paraules rutinàries, aquelles que es repeteixen cada dia a la mateixa hora, al mateix lloc i amb el mateix to, quasi mai no es senten. Es pot dir que no són ni paraules perquè no tenen contingut i, per tant, no es poden respondre.


dimarts, 14 d’agost del 2012

Les llibretes Sr. Ferrer

Un grup de persones varen decidir que la impremta no ha mort. I per això vàren recercar material entre els magatzems d'impremtes per tal de crear nous materials.

Pareixia una aventura i ara ja és realitat.
És tot fet amb coses reciclades (paper, màquines, grapes, expositors...)
Aquí podeu trobar tota la informació:

http://www.srferrer.com/


A la sèrie que han fet ara hi ha , a la portada i contraportada, fotos de la Mallorca pre-turística. I val 3 euros cada llibreta.
Aquí en teniu algunes:





Els dissenyadors Roser Cerdà i Jordi Cerdà han fet feina en les llibretes.

I ara han obert una botiga virtual:

http://www.srferrer.bigcartel.com/

On, si teclejau el codi de promoció BONES VACANCES tendreu l'enviament de franc a qualsevol part.

Sr, Ferrer també és al Facebook:

https://www.facebook.com/home.php#!/srferrer

I al twitter: @senyorferrer

Desig a l'equip Sr. Ferrer tots els èxits del món!

dissabte, 11 d’agost del 2012

El terrat


I en l'hivern:



Ahir vespre vàrem sopar al terrat. Pujar taula, pujar cadires, begudes, menjar.... però va valer la pena.
Es varen afegir al sopar els veinats alemanys del primer pis, a qui quasai no coneixíem, i tot va anar molt bé. Varen pujar amb una palangana de llom ibèric i una altra de formatge de cabra i unes cerveses. Digueren que, com que havien vist preparatius i ells no coneixien ningú, mem si s'hi podien afegir. Clar que sí!

Abans -ja fa anys- hi pujàvem a estendre la roba.

I el meu germà Miquel i jo, quan vivíem aquí amb els meus pares, hi pujàvem qualque horabaixa i ens asséiem damunt la torreta de l'ascensor: allò era veure tot Palma! No hi he pujat fa segles perquè té una escala de ferro mala de pujar.

Jo també hi pujava qualque tarda de primavera a estudiar, quan feia el batxiller.

Ara, la veritat, és que tots els veinats l'aprofitam poc.

Amb na Totó, la meva amiga i veinada del tercer, organitzam qualque sopar quan és lluna plena.
O dies com ahir, esperant veure la pluja d'estels. I ni un: La Seu va estar il·luminada fins tardíssim.

Vàrem menjar, beure, xerrar, riure....
No teníem gens ni mica de calor i fou una vetllada que repetirem qualsevol dia d'aquests.


dimecres, 8 d’agost del 2012

Jaume Vidal Alcover-Mª Aurèlia Capmany




Vaig tenir la sort de conéixer personalment na Mª Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal Alcover.
No sé com els vaig conéixer. Però en Jaume sempre vaig saber qui era: anava sovint per Pollença (a ca seva passaven l'estiu al Mal Pas) i na Mª Aurèlia la vaig conéixer a través d'ell, quan ja vivien junts.
La meva, diem-ne "amistat"· amb en Jaume va venir, sobretot, del fet que ell va esser jurat dels Premis Octubre 74 de poesia i va defensar, junt amb en Carles Brines, els meus poemes enfront dels guanyadors d'aquell any: Joan Navarro i Salvador Jàfer, merescuts guanyadors i ara, per cert, bons amics meus a través del Facebook.

Recordo especialment les vegades que vaig anar a dinar a ca seva, un àtic molt lluminós i agombolador al carrer Mallorca, quan jo estudiava a Barcelona. Dinaven tard, tardíssim, i abans de dinar sempre es prenien dos whiskis. Allà hi he menjat unes de les llenties més bones de la meva vida.

Un gran record, també, pel dinar al Port de Pollença, a ca una cosina d'en Jaume. I, sobretot, per la nedada abans del dinar. Només vàrem nedar na Mª Aurèlia i jo perquè era molt tard, ja, com sempre, i els altres prenien un aperitiu davall els pins. Nedàrem molt, estàrem molt en remull i parlàrem molt. Jo devia tenir 25 anys i per mi era una gran experiència, això de nedar i parlar amb na Mª Aurèlia.

Aquest mateix estiu sopàrem junts, amb mon pare, ma mare, el meu germà Miquel i la seva dona Antònia, a ca'n Miquel Llodrà, pollencí que treballava a la ONU (molt amic d'en Jaume i d'en Josep Mª Llompart)i veinat nostre de Palma.
Un sopar llarg, amb molta conversa.
Na Mª Aurèlia va quedar meravellada davant l'explicació de mon pare dels primers dies de la guerra a Pollença. I en parlàrem molt. De la guerra i de la postguerra.

Més tard, ja amb el meu home Andreu Ferrer, els trobàvem a vegades per Palma i preníem un cafetet. Solien venir a ca la germana d'en Jaume per Nadal i en l'estiu i eren molt visibles pels carrers de Ciutat.

dilluns, 6 d’agost del 2012

La meva angoixa.


De la Wikipedia:

"L'angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions al organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire. Amb el sentit i utilització vulgar, es fa equivalent a ansietat extrema o por"

Fa 10 anys que tenc episodis d'angoixa. Abans havia tengut, en dues ocasions, dos atacs de pànic que em varen durar molt poc temps.
Quan tenc angoixa, normañment, no tenc símptomes físics. Un intens malestar, això sí. i, moltes vegades, plorera.
Si, explicant la meva experiència, puc ajudar algú em donaré per satisfeta.
A vegades tenc angoixa davant situacions desconegudes i moltes vegades davant situacions ja viscudes (i tornades a viure semblant) que han estat desagradables o me duen mals o bons records.
Sol sortir a caminar, quan em pega l'angoixa, però no sempre puc.
El metge, fa temps, em va dir que la meva era ja angoixa crònica.
Crec (i no som l'única que crec això) que tot va associat a una depressió profunda que vaig tenir des del 2002 al 2006.
De la depressió en vaig sortir, amb l'immensa i positiva ajuda d'un molt bon psiquiatre: Carbonell. El me va recomanar el meu nebot Mateu i va esser una molt bona recomanació.
Però m'ha quedat l'angoixa i una falta de concentració.
Sé que pic fastidiar els que m'envolten, quan me pega l'angoixa. però, clar, no és la meva voluntat fer-ho.
L'he d'assumir com formant part de la meva manera d'esser, no sé ni puc fer altra cosa.
I unes GRÀCIES ben fortes als que sempre m'heu ajudat.
I un PERDÓ, també ben gros als que pugui haver fastidiat.


diumenge, 5 d’agost del 2012

Les matinades d'estiu

Les matinades d'estiu, al meu barri, són silencioses i tranquiles.
Així i tot sent la televisió de la veinada de més de 90 anys que quasi no dorm i un veí que ronca estrepitosament. No és de la meva finca perquè el sent per la finestra del carrer.
El dissabte i diumenge sent, també,´de tant en tant, algú que torna a casa de gresca.
Els llums del carrer encara són encesos i per la finestra veig, majestuós, el campanar de la Seu.
El primer cafetet del dia, que faig mentre observ Venus per la finestra de la cuina.
Els dies feiners a les 6 posen en marxa una moto i, poc després, parteix un cotxe pel carrer de darrera.
Avui no es sent absolutament res.
La veinada de més de 90 anys nmo ha posat la TV i el que ronca no deu esser a ca seva.
Només la fresqueta de la matinada.