Jaume Vidal Alcover-Mª Aurèlia Capmany

Vaig tenir la sort de conéixer personalment na Mª Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal Alcover.
No sé com els vaig conéixer. Però en Jaume sempre vaig saber qui era: anava sovint per Pollença (a ca seva passaven l'estiu al Mal Pas) i na Mª Aurèlia la vaig conéixer a través d'ell, quan ja vivien junts.
La meva, diem-ne "amistat"· amb en Jaume va venir, sobretot, del fet que ell va esser jurat dels Premis Octubre 74 de poesia i va defensar, junt amb en Carles Brines, els meus poemes enfront dels guanyadors d'aquell any: Joan Navarro i Salvador Jàfer, merescuts guanyadors i ara, per cert, bons amics meus a través del Facebook.

Recordo especialment les vegades que vaig anar a dinar a ca seva, un àtic molt lluminós i agombolador al carrer Mallorca, quan jo estudiava a Barcelona. Dinaven tard, tardíssim, i abans de dinar sempre es prenien dos whiskis. Allà hi he menjat unes de les llenties més bones de la meva vida.

Un gran record, també, pel dinar al Port de Pollença, a ca una cosina d'en Jaume. I, sobretot, per la nedada abans del dinar. Només vàrem nedar na Mª Aurèlia i jo perquè era molt tard, ja, com sempre, i els altres prenien un aperitiu davall els pins. Nedàrem molt, estàrem molt en remull i parlàrem molt. Jo devia tenir 25 anys i per mi era una gran experiència, això de nedar i parlar amb na Mª Aurèlia.

Aquest mateix estiu sopàrem junts, amb mon pare, ma mare, el meu germà Miquel i la seva dona Antònia, a ca'n Miquel Llodrà, pollencí que treballava a la ONU (molt amic d'en Jaume i d'en Josep Mª Llompart)i veinat nostre de Palma.
Un sopar llarg, amb molta conversa.
Na Mª Aurèlia va quedar meravellada davant l'explicació de mon pare dels primers dies de la guerra a Pollença. I en parlàrem molt. De la guerra i de la postguerra.

Més tard, ja amb el meu home Andreu Ferrer, els trobàvem a vegades per Palma i preníem un cafetet. Solien venir a ca la germana d'en Jaume per Nadal i en l'estiu i eren molt visibles pels carrers de Ciutat.