Cercar en aquest blog

Arxiu del blog

dilluns, 8 de desembre del 2014

Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer



Com que a mon pare li dec moltes de coses, avui, que fa 31 anys que va morir, vull parlar d'ell.
Francesc Serra de Gayeta i d'Asprer vivia a Barcelona quan va esclatar la Setmana Tràgica. D'això, però, no se'n recordava perquè només tenia mig any. Molt jovenet -un estiu a Pollença- es va enamorar de ma mare, però, entre guerres, malalties i morts de familiars i d'altres problemes no es casaren fins
el 1942.

Des de sempre s'havia interessat pels moviments catalanistes i nacionalistes.
Ell contava que, quan laGuerra Mundial, era a la llista dels pollencins que havien d'eliminar si guanyaven els alemanys. En aquell temps, els vespres sintonitzava la BBC. I anys després, Ràdio París i la Pirenaica.
A ca nostra, a Pollença, hi havia -hi ha- un arxiu ple de manuscrits. Però els seus estudis històrics no començaren en aquest arxiu, fou d'una manera bastant curiosa: quan a ca nostra férem la teulada nova ma mare organitzà un dissabte general al porxo i d'aquesta neteja se'n varen salvar uns coves enormes plens de «papers antics». Els horabaixes d'hivern els intentaven llegir. Hi havia una mescla de cartes d'avantpassats i de documents interessants. Fou esbrinant de manera molt concreta els seus orígens catalans -pel llinatge Asprer- i, una vegada jubilat, anava als arxius de Ciutat i de Pollença. Féu estudis -publicats a la revista
Lluc, al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul.liatia i d'altres- que van des d'esclaus mallorquins en «terra de moros», a descobrir i demostrar l'existència real del fins aleshores llegendari heroi pollencí Joan Mas. Es va interessar, i també en va escriure articles o en va fer conferències, per Guillem Cifre de Colonya i la Institución Libre de Enseñanza i, sobretot, per defensar el caire poètic i catalanista de Miquel Costa i Llobera.
L'any 1952 va fer un hotel al Port de Pollença, l'hotel "Sis Pins".


 Però, s'ho havia pres tan seriosament i era tan passador de pena i gens amant dels lios, que el primer dia -un vespre- que la Guàrdia Civil va dur un client begut, va decidir vendre'l, i ho va fer en contra de quasi totes les opinions.
L'any 1959 ens va transl.ladar a tota la família a Barcelona, i no arribàrem a estar-hi dos anys. Va agafar una depressió i una neurastènia tan grossa que enyorava les mosques i ens duia en tren a Sant Cugat per trepitjar terra. Embalarem de nou els trastos i tornàrem.
Vivia per la conversa. Fruïa de contar i contar.


 A vegades pensam que l'hauríem d'haver escoltat més. I a vegades també deim: «això mon pare ho sabria».
Mai no renyava i feia pocs sermons: ens ensenyava amb les seves paraules i les seves actuacions. Va aconseguir que els seus fills i néts l'estimin sempre i una unió familiar al seu voltant que encara dura, malgrat la seva absència física.
Tots els qui el coneixien li tenien respecte i l'apreciaven.
Te recordam, t'enyoram i t'estimam, mon pare.

dimarts, 2 de desembre del 2014

Molts d'anys, Klara!

Avui fas un any, petita. Arribares amb els primers freds i quedares per sempre amb nosaltres.
Tu i la teva cosina Aina sou el nostre motiu per seguir lluitant. Sou el futur i el volem feliç, digne i just per vosaltres.

Rosseta, de somriure fàcil i d'ulls blaus amb mirada penetrable. Ets la nostra alegria, el nostre llumet, la nostra estrella...
Tantes coses et diria, Klara, que no em surten les paraules.
Cuida ta mare, petita.
I estima'ns sempre. Nosaltres t'estimam molt. Ets la nostra vida.




dijous, 22 de maig del 2014

Duc la camiseta verda



Roman Piña Valls avui a El Mundo diu:
"Si hoy mismo se mueren de hambre, de un rayo, o incluso asesinados, ese santón de la xenofobia y todos los camisetas verdes del mundo, podría llegar a alegrarme."
Bé, idò, avui m'han agafat més ganes que mai de posar-me la camiseta verda i anar a la manifestació que hi ha a Palma a les 19h.
He estat docent en actiu des de 1974 al 2006. I encara m'hi consider perquè es duu dins la ment i a l'actitud de les persones.







Des del principi em vaig solidaritzar amb els docents en actiu i sempre ho faré.
N'hi ha molts que han estat alumnes meus i m'alegra molt veure'ls a les manifestacions i concentracions en contra de la política educativa de Bauzá.

I de la meva mort aquest home, que no senyor, que escriu a El Mundo se n'alegraria? Vaja.
Per si al cas, deman que no sigui d'un llamp, com diu ell, perquè me fan molta por. Més por que les paraules absurdes, sense fonament, factibles d'esser denunciades, d'aquest home que, a més, desitja la mort -ho ha escrit ell, tan tranquil- d'en Jaume Sastre, el docent que està en vaga de fam.
No durà massa morts damunt la seva consciència? De ben segur que no, perquè ni això té.



I diumenge... a votar!



L'abstenció no afavoreix ningú. Més bé ens perjudica a tots els ciutadans.
No deixem la nostra veu muda, diguem la nostra a aquestes eleccions al Parlament Europeu d'aquest diumenge dia 25.
Amb el nostre vot mostrem els nostres desacords i el que desitjaríem, ens sembli utòpic o no.
Quan vaig poder votar per primera vegada tenia 27 anys i era just tres dies abans de les meves noces.


 I ara, als 64, continuo votant, estigui o no desenganada, estigui o no farta. És un deure i un dret: exercim-lo lliurament diumenge.


dijous, 8 de maig del 2014

Descansa en pau, Guiem

Un wat-sap al mòbil m'ha donat la trista notícia: "El tio Guiem és mort"
I se m'han acaramullat els records i els sentiments.
El meu cunyat Guiem Cavaller Sitjar va morir ahir capvespre, després d'una aturada cardíaca.
Tantes i tantes hores de conversa.
Tantes i tantes vivències compartides.
La teva harmònica restarà ja, per sempre, sense sonar.
I la teva paraula, muda.
24 anys de records, apropament i estimació són molts, Guiem.
"Es Tast" t'esperarà sense tornar a rebre la teva visita.
Anàvem a nedar a "Es carbó", sovint, amb la teva "Arcoa" ben plena de nins: els vostres i els meus.
Tots et recordarem sempre.
Na Carme Ferrer, la teva dona, i els teus fills Pau i Carme et faran reviure en el seu record.
I en el meu.
Descansa en pau, Guiem.


dijous, 10 d’abril del 2014

Marxa per l'educació


Els Docents segueixen. Aquesta vegada amb la Marxa per l'educació.
Dissabte, 12 d'abril, farem passes des d'Inca fins al Born en diferents trams.


Som docent jubilada. I he fet costat a les protestes dels Docents. Com docent, com padrina i pel futur de tots els nostres infants i joves.
Estic molt gojosa de trobar-m'hi sempre una bona quantitat d'ara Docents que en anys passats han estat alumnes meus.

Volem escola en català i en llibertat, sense Decrets absurds ni destitucions ni manca de mitjans ni......
Volem la nostra escola.
Volem escola sense TIL.

Dissabte seré al Parc de les Estacions, amb la camiseta verda, per afegir-me a la Marxa i faré passes fins al Born. Aquestes, físiques. Però sempre faré totes les passes que estiguin al meu abast per l'educació.

Molt bé, Docents, i sempre endavant! Ens teniu amb vosaltres!


dimarts, 8 d’abril del 2014

La "clasteta"

Vaig néixer i viure a la "clasteta", el meu carrer, el meu petit barri de Pollença.
Divendres va morir na Francisca de can Valero, veïnada, amiga.....
La "clasteta" era, pròpiament, la Plaça Martorell i englobava les primeres cases del carrer Coronel Aloy.
Tots encara som amics. I ho serem.

Els meus fills i jo ens hi vàrem fer aquesta foto fa uns anys:

La botiga de ca n'Oreano feia cantó i tot ho compràvem allà.
Hi havia una carniceria -ca madò Cortera"- a l'altra banda de la botiga. Dona forta i molt entesa en carn solia anar de matancera a molts de llocs.
Na "Mata" (Maria Vives, de can Marratxo i uns anys més gran que jo)era la meva admiració: sabia fer i feia de tot. Cantava (i canta), va ballar les Àguiles. Va esser i va fer tot el que es podia esser i fer a Pollença.
Son pare, entranyable Miquel Marratxo, havia estat xófer del Sis Pins.
En l'estiu, després de dinar, al racó de davant ca nostra hi havia les dones de la "clasteta" que cosien i xerraven mentre prenien la fresca.
I el vespre, després de sopar, tots sortíem a seure a la fresca. Féiem tertúlia de banda a banda de carrer i els nins jugàvem i anàvem lliures d'una casa a l'altra.
Sovint madò Aina ens convidava a un polo: "A jo duis-me'l de llimona, que no puc prendre sucre".
Molts ja no hi són, molts ja no hi viuen. Però els que nasquérem i vivirem (o vivim) a la "clasteta" som amics.
Tenc tants i tants de records d'aquest trocet de Pollença i les seves persones...............

dimarts, 1 d’abril del 2014

L'antiga peixateria de Pollença

Avui dematí he llegit al diari que s'obre un concurs d'idees per crear un espai a l'antiga peixateria de Pollença, ara en un abandó total. I m'han vingut al cap un caramull de records.
Hi havia un correu que era "u correu de les peixateres". Les dones dels pescadors d'u Moll, després de vendre peix davall el tamarell gros venien a Pollença amb caixons de peix.
No record ara si ho feien uns dies fixos o si quan els venia bé. Sé que l'arribada de les peixateres revolucionava les dones. A la peixateria hi havia, enrevoltant-la, com un mostrador de pedra de marbre i allà, me pareix que dins uns caixons de fusta amb gel, hi venien el peix.
Ma mare sempre hi anava. Solia comprar gerret per fregir, peix de prémer per fer un arròs. Si duien gatí feia uns fideus boníssims o una coca tapada.
I per Setmana Santa comanava una mussola o dues per fer escabetxo.

La peixetaria era com una festa quan plovia. Els que ens passejàvem o jugàvem per Plaça ens hi refugiàvem parlant tots a l'hora, sense distingir ni sexes ni edats.

M'agradaria molt que l'antiga peixateria quedàs com abans, com homenatge als pescadors d'u Moll i les peixeteres que venien el peix.
I, qui sap, també per refugiar-s'hi quan plou a Plaça.

divendres, 28 de març del 2014

Molts d'anys, Miquel!


Era el Divendres Sant de 1986 quan arribares al món.
I ja has fet tantes coses.....

Com tu mateix dius al teu perfil "experimentes" a Cultura a Casa, Sr. Ferrer i Bilibú editorial expandida.


T'has sabut adaptar sempre a les situacions que t'han tocat viure i has treballat de valent. Estudiar no ho feies massa, però les teves notes sempre varen esser envejables.
Jo era a Marsanne quan telefonares per dir-me que havies acabat Dret. Però els teus camins professionals eren uns altres.
La cultura, els llibres, la creació. I, sobretot, organitzar actes i cursos.

Tingueres la sort de topar-te amb Tina Codina (i ella de topar-se amb tu)i tots dos feis un duet professional perfecte.



Però ets també, i sobretot, fill, germà, tio, padrí jove "cívic", nebot, cosí, amic. Estimes la família i els amics i tots noltros t'estimam a tu.


Sempre t'hem fet costat i sempre te'n farem, Miquel.
Molts d'anys i que sempre tenguis sort i, sobretot, que sempre siguis feliç.
Avui en fas 28.
Una besada.


dimarts, 18 de març del 2014

Na Klara ja té el taronger


Klara, ja tens el taronger de la padrina.
Taronger que s'ha transformat en el taronger de la padrina i el tio Toni.
Però, per tu, sempre serà "l'arbre de la padrina".
I qualsevol dia que anem a Consell la teva padrina vol escriure al tronc "Klara" amb la punta d'un ganivet.
Creixerà amb tu i, quan jo ja no hi sigui, seré present a ca vostra amb el taronger. Sobretot, hi vull esser present per tu.
Férem una torrada i ta mare te va fer una cançó: "Klara bee" mentre ton pare et feia fer d'abella per entre les flors i les fulles.


Tots ens vàrem voler fer una foto amb tu i el teu arbre. Aquí són com record d'un dia fantàstic:



Klara, et veig créixer plenament, te visc, te compartesc. Ets la meva alegria i la meva vida.

El teu regal per la padrina serà créixer sempre com ara ets: observadora, riolera.
En el futur l'important no és que siguis una gran persona, basta esser una persona honesta, fidel als teus principis i les teves idees, que estimis sempre els teus pares, padrins i els tios i la tia. I n'Aina, la teva cosina "gran".
I et mantenguis unida sempre a les teves dues arrels: Polònia i Mallorca.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Ai, les nétes...


Darrerament faig molt de padrina. I això m'omple de goig.
Ahir n'Aina i na Coloma vingueren a ca nostra. Dinàrem junts en Miquel, en Toni, na Coloma i jo.
N'Aina jugava i caminava d'una banda a l'altra. Va menjar quiche i li va agradar molt.
Després va dormir i els grans férem tertúlia amb una molt agradable companyia.
Ara -a més, clar, dels fills- n'Aina i na Klara són la meva vida.
Després d'una època molt obscura i que ja no recordo ara les disfrut amb tranquilitat i molt d'amor.
Vull per elles una vida en llibertat i justícia. I per això lluito.
Aina, petita, el teu somriure i la teva cara -exactament igual a la de ta mare quan tenia la teva edat- són la meva vida. I les teves "xerrades".
Per elles,pels seus pares i per en Miquel:


I sí, tornarem a véncer!



dilluns, 17 de febrer del 2014

...i no hi haurà platges ni peixos


No hi haurà peixos i s'hauran acabat les platges i cales -poques. ja- que encara queden verges. Les aigües cristal.lines ja no acaronaran els nostres cossos. No podrem posar els peus en remull.
Moriran molts de peixos i d'altres essers vius marins.
Potser hi hagi petits terratrèmols i tot.
La fi del món? no: les prospeccions petrolíferes.
El cap i la mà de l'home destruirà vida per una decisió governamental.
Anam contra nosaltres mateixos i el que ens envolta.
Per això hem de dir NO ben fort, hem de sortir al carrer. Sortirem? Ai, això ja ens costa més.
Qui sap....

dimecres, 12 de febrer del 2014

Coses domèstiques


Tenim la part de la cuina i el menjador totalment desordenat. A l'entrada ja no hi caben més coses.
Una escurada impressionant.
Però la felicitat ho compensa tot.
Que vénen n'Adam, na Tonina i na Klara a passar el dia m'umpl d'alegria. I si, a més, ve en Miquel a dinar ja és quasi la felicitat total.
Ens duen un pa de Consell, el pa més bo que he menjat en la meva vida.
Dinam tots junts.
N'Adam pinta i arregla coses de la bugaderia i de la cuina.
Na Tonina, en Toni i jo feim tertúlia. I tenc la meva néta en braços i li cant cançons.
Per fumar hem de sortir a la terrassa, però compensa veure aquesta nina somriure quan li parl i quan li cant.
I estic tan feliç d'haver recuperat la meva filla, mai perduda per altra banda, que les paraules me falten.
Gràcies, Tonina i Adam per compartir la vostra vida i la vostra filla Klara amb nosaltres.


divendres, 7 de febrer del 2014

Felicitat suau


Felicitat suau, madura, tranquila.
Felicitat lliure.
Un amor,
tres fills,
dues nétes.
La vida recomença.
Cabells grisos,
mans tendres.
L'amic,
l'amor.
El meu "moment" de felicitat
ha tornat a la meva vida.
I sí,
com sempre,
la vida és feta de moments,
moments que poden esser eterns
suaus,
tranquils...

dijous, 30 de gener del 2014

josep maria llompart, l'amic


Fa ja 20 anys que ens deixà un dematí, sobtadament.
Uns dies abans ens trobàvem a ca seva per tal de veure i revisar les darreres proves del seu llibre "Camins", selecció de poemes feta per ell mateix pensant en infants i joves per a Edicions Cort.
I el dematí que va morir jo havia quedat a l'editorial amb en pere muñoz, per tal de coordinar la presentació de "camins" amb l'obra cultural balear. Em va telefonar i em va donar la nefasta nova.
El vaig conéixer de molt joveneta quan, gràcies a les tertúlies que ell i n'Encarna organitzaven a ca seva, em començava a introduir al món cultural i literari de Palma.
Vaig fer el primer curs de Filosofia i Lletres al Lul.lià i vaig tenir la immensa sort que fos el meu professor de Literatura Catalana. Record perfectament les seves classes, a l'aula 13, entusiastes i plenes de saviesa i bon humor.
L'amistat va anar més enllà. Anys després coincidia amb n'Encarna Vinyes a l' Escola Normal i ens férem bones amigues.
Varen venir tots dos a les meves noces, a Pollença, i varen gaudir de la festa.
Amb en Pep ens trobàvem sovint, ell camí de l'editorial moll, i conversàvem molt.
havien vengut a ca nostra, a Palma i, temps després, a Valldemossa.
nosaltres anàvem a ca seva, a deià, amb els nins.
Tot ja s'ha dit sobre josep maria llompart. Però no podia ni volia deixar passar els 20 anys de la seva mort sense recordar-lo aquí.
No diré res nou.
et recordam Pep, amic.
et seguirem sempre, Pep lluitador.
i continuarem fent-te viu a través dels teus poemes.
Pep Llompart es mantingué sempre fidel al servei d'aquest poble.

diumenge, 26 de gener del 2014

Un taronger per na Klara



Quan va néixer na Klara vaig dir als seus pares que li volia regalar un arbre i que així tendria sempre l'arbre de la padrina.
El sembraran al corral, a ca seva de Consell.
hem pensat molt i, a la fi, els seus pares han decidit que volen un taronger per ella.


Ens han dit que hem d'esperar que passi el fred de febrer per a sembrar-lo. I així ho farem. després tots anirem a triar el taronger i son pare farà el clot.
La nina sabrà que aquell és l'arbre de la padrina. Veuré créixer na Klara i també el taronger dins el corral.
Encara no té dos mesos i ja té un arbre.

Petita, rosseta, tendra, blanqueta de pell.... la teva padrina serà present per tu quan miris el taronger. I quan en mengis taronges.

mitja del nord, mitja del sud, el teu arbre serà del sud i es carregarà de flors, que escamparan la seva olor pel corral i per tota la casa.







dijous, 9 de gener del 2014

capitâ goneya

mai no havia rigut tant escoltant un programa de "mallorca en xarxa" de benjamí villoslada com ahir vespre.
a les 20 hores en punt va començar a emetre's per "ona mediterrània", dial 98.0 fm. abans havia estat durant bastants d'anys un molt bon programa a "ona mallorca".
després d'una tertúlia molt amena, interessant i molt ben ben conduida, a la fi va sortir en antena el convidat especial d'ahir, el "superheroi" "capitâ goneya"
a més d'una bona panxada de riure amb el que deien tots dos vaig entendre, a la fi, d'una manera ben clara que l'esmenat personatge és una pura ficció creada per una ment intel.ligent i, crec, amb les idees clares sobre el nostre país i la nostra llengua: el català.
no sé dir exactament si per les preguntes que li feia en benjamí o per les respostes que donava ell.
quan "capitâ goneya" va aparéixer per tuiter me prenia molt seriosament el que deia i moltes vegades li contestava per dur-li la contra. una temporadeta el vaig tenir blocat i tot. ahir, després del programa, el primer que vaig fer va esser felicitar en benjamí i començar a seguir "capitâ goneya".
com veu, capitâ, jo ara també tenc problemes amb les majúscules. però he vist que me deixa posar circumflexes.
llarga vida a la nova etapa de "mallorca en xarxa"!